Octubre

L’octubre lleganyós ja és aquí. Salta d'un vers de «Dalt de l’ermita», un dels poemes elegíacs més intensos d’Aires del Montseny. Verdaguer s’hi acomiada de la vida amb versos com «La vela de mos somnis és plegada» o, comparant-se, ell, «del formiguer humà, pobra formiga», amb les formigues alades que viuen sols per a pujar al cim del Montseny a morir-hi.

Quan ja l’alegre istiu és a la posta
i arrencant a les selves son cabell,
l’octubre lleganyós plorant s’acosta
de boires abrigat amb gris mantell, […]

Ho fan a l’octubre, un mes «lleganyós», no pas de lleganyes dels ulls, sinó de lleganys, els núvols prims que deixen passar amb intermitències els raigs del sol, com dirien els homes del temps. L’adjectiu «lleganyós» aplicat al mes d’octubre és d’una originalitat i d’una pertinència que porten la signatura inconfusible de l’autor, quan arribava al port amb sa «nau vella» a esperar la mort. Un adjectiu pot salvar una poesia.

Enhorabona per la nova descoberta de Verdaguer, ara al Lliure, dels descobridors Narcís Comadira i Xavier Albertí.

TARDOR! A BOADA

Tot és no-res, Maria, ja ho diu la dita.
Els noms se m’acumulen
i el record pren diverses fesomies,
gestos diversos, veus també diverses.…


Gestos i veus de la Maria Barrull, de Sant Feliu de Boada,
morta avui que arriba la tardor,
a noranta-quatre anys, i d’en Joan Garcia, el seu home,
d’en Joan Molinas i en Quim pintor,
d’en Fortunat Patxei i en Martí Ginesta,
de la Maria Bonay i en Francisco i la Carolina Cisterna,
d’en Pitu ferrer i en Ramon Dolç,
d'en Mingo Cairet i de la Gemma,
i de tants i tants
de noms de bon recordar lluminosos
en aquest pla de Boada
entre les Gavarres i el mar.
D’ells vull parlar, en parlar de la gent d’ara.
D’ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo.
Tot és no-res, ja ho diu la dita.
«Malaventurat», Maria, ja ho dèieu vós
per dir la fatalitat de les coses que passen.
(Amb versos de Miquel Martí i Pol de La fàbrica)

LES ÀNIMES ES TOQUEN

Les veus de Begur s’han girat i ara vénen del cantó de Palau-sator. Primer confuses, després destriades. Avui que Leonard Cohen fa 75 anys a Barcelona, l’estadant l’ha sentit en la veu de Toti Soler, quan encara es deia Jordi, cantant la Cançó d’amor i Susanna al disc Liebeslied d’Edigsa de 1972. Versos de Rilke, versionats per Vinyoli:

Aus welches Instrument sind wir gespannt?
Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? […]
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

Versos de Cohen, versionats per J.M.Andreu / Toti Soler:

Suzanne takes you down to her place near the river
Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra.
És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona.
Mira el riu i deixa entendre que ella té un amor per sempre.
I voleu fer el camí amb ella. I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia, que el seu cos es dóna al vostre per no res.

Les veus anaven i venien de Rilke a Vinyoli, de Cohen a Toti Soler, com sortides de cordes tensades de Begur a Palau-sator que l’arquet de l’Estany de Boada fés vibrar. La pregunta no és quin sinó quina violinista ens té a la mà: nimfa, dona d’aigua, goja, fada?

A JOAN VINYOLI

Mirant cap a Begur, l’estadant ha vist com Joan Vinyoli vagava
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Algú l’ha cridat.
Ell deia:
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar.
El mar ha après la dolça música de l’infinit. Ho diu la fada de Roses que ajuda els coralers de Begur a coralar disfressada de sirena:

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa;
les fades del Pirineu
me diuen Sirena.
Verdaguer, que també escoltava l’infinit, es devia pensar saber quan una fada es torna sirena, mentre Vinyoli, a Begur, es tornava orella i pas insomnes en espera que algú que el cridava li digués vols saber qui só?
L’estadant busca en el dial la sintonia de les Vaghe stelle dell’Orsa. Les de Leopardi. Les de Visconti.

(A Joan Vinyoli en l’homenatge de Begur en el 25è aniversari de la seva mort el 30 de novembre de 1984).

LA FLOR DE TA MEMÒRIA

Gentil és enganyat per Flordeneu, la reina de les fades de Canigó, com Apol·lo ho és per la nimfa Telfusa de l’himne homèric que Roberto Calasso retreu a l’incipit del seu assaig La follia que ve de les nimfes: «El primer ésser amb qui Apol·lo va parlar a la terra fou una nimfa. Es deia Telfusa i de seguida el va enganyar». Fades o nimfes? Sorprèn que Verdaguer defugís les nimfes. «Fada, paraula usada per nostres clàssics i viva encara a Mallorca, és sinònima dels mots coneguts, encara que paratgívols, de goja, aloja, encantada i dona d’aigua». Nota 1 al Cant II v 35 s de Canigó: «–Lo que mirau –li diu– no són congestes, / són los mantells d’ermini de les fades,/que dansen a la llum de la celístia / dels estanys de Cadí vora les aigües». La follia que ve de les nimfes no és sinó la possessió que ve de les fades. La història de Gentil és la d’un posseït. En la correspondència fictícia de Verdaguer amb Vayreda es troba una nota aclaridora: "en el meu poema no parlo sinó de fades perquè esmentar les altres seria ja convocar-les. Tampoc no dic res de les dones d'aigua. El poder del nom és real, fa real allò que diu. Les fades i les goges enganyen, és cert, però les altres posseeixen. Penseu que sé de què parlo d’ençà que freqüentava les gorgues del torrent de Folgueroles. Mai no he sabut, però, quan una fada es torna nimfa".

REENCONTRES EN BLANC I NEGRE

Fent zàping entre centenars de canals abominables, de sobte salten a la pantalla Rita Hayworth i Glenn Ford a Gilda. Oh meravella! Són en el moment que es troben/retroben al casino. Quin sublim reencontre! En uns instants les seves mirades en blanc i negre aconsegueixen de dir l’essencial que hem de saber. No són uns desconeguts. Tenen un passat. En el cop de cabells enrere d’ella i en la comissura dels ulls i dels llavis d’ell es fa explícit el xoc. No és un reencontre. És una col·lisió que els obre de nou el futur. Ara ella és la dona de l’amo d’ell i ell, l’empleat del marit d’ella. Tot recomença. Faites vos jeux. Ni el guant de R! ita Hayworth ni la bufetada de Glenn Ford no arriben al sublim d’aquest incipit narratiu. Només li és comparable un altre reencontre d’amants, el d’Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca. El cinema és literatura d’autor, però el lector és arrossegat pels actors. La màgia del cinema és que reescriu el moment sublim en què Gilda/Rita Hayworth i Johnny Farrell/Glenn Ford es retroben altre cop sempre iguals, però mai els mateixos, com l’espectador, sempre el mateix, però mai igual. (Amb el DVD no s’hi val. No hi ha reencontre. El factor sorpresa del zàping val tant com el factor de la sala de cinema).