dilluns, 19 de juny de 2017

lo Riu

Cap de setmana al Delta de l’Ebre, convidats per la Mercè i en Josep Maria a Sant Jaume d’Enveja. Estada empàtica. «Lo Riu és vida». I tant! Qui deia que som un país de «quasi rius»? La Immensa Majestat de la Pau del Riu s’imposa en la bellesa d’aquesta massa d’aigua negrosa, aparentment immòbil, en realitat imparable cap a la seva dissolució en la massa blavosa del mar.

Però lo Riu també imposa la immensa crueltat de la Guerra inacabable del riu frontera que, en aquest apèndix d’Europa, pareix Ibèria partint-la.        

Des de l’illa de Buda en JM ens assenyala a la llunyania «el Castor», el dipòsit de gas del fons marí, d’on cap gas no emergeix, sinó la immensa corrupció espanyola, escampada des de les aixetes dels dipòsits de l’Estat. Coincidència: després sabem que a la mateixa hora a Barcelona se celebrava una simulació verista d’un judici popular que ha portat Castor davant dels tribunals. El Poble contra tres corromputs-corruptors: un estat-regne coronat, un amo-empresari d’equip de futbol campió, un banc europeu d’inversions. Política-Capital-Europa brexiana. 

Cap al tard, després d’observar les fotges i els flamencs i les àguiles,   ens acostem a una festa de l’arròs entre canals i arrossars, on admirem l’exhibició d’un cavall negre, poderós i dòcil que, comandat per un arrossaire més poderós i hàbil, xipolleja en l’aigua fangosa amb grans esforços inútils, recompensats amb un grapat de pinso i unes galledades d’aigua.