dilluns, 22 de gener del 2018

NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS


Allò que defineix l’infant és justament el desig imperiós de deixar de ser-ho. Ho sostenia Alfred Adler, col·laborador de Freud. Al l’inrevés de Peter Pan, que no vol créixer, sinó perpetuar la infantesa, l’infant d’Adler té pressa de fer-se  adult. No tant per deixar de ser infant com per alliberar-se de l’opressió dels grans adults, en especial quan segoneja a l’ombra del germà gran, el primogènit.

Sí, això pensava l’altre dia contemplant la mostra NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS, exposada a la Galeria d’Art El Carme, de Vic, on el pintor nounat al món professional ens havia convocat amb altres companys universitaris a intercanviar idees. Mentre ens parlava de com anys enrere havia traspassat l’amateurisme com a escriptor amb la publicació de llibres i de com ara el traspassava com a pintor amb una exposició professional, les seves confessions s’il·luminaven d’un guspireig virolat de colors intensos i formes geomètriques de bèsties alades i rostres i flors.

De les teles penjades que ens assetjaven des de les parets,  venien flaixos d’aquella claror que il·lumina les regions fosques de la psicologia profunda de les generacions humanes. I de sobte el devessall de confessions del pintor nounat  era cobert pel devessall cromàtic de les teles que ens enlluernaven i ens suggerien que ell, el pintor, tampoc no s’alliberaria mai de l‘imperiós desig de deixar de ser l’infant que un dia va ser, perquè sempre el seria.

O és a l’inrevés? Potser el que hi ha en el bigarrat cromatisme d’aquestes teles no és sinó l’emergència del pintor que Nan Orriols portava entaforat en els replecs de l’esperit? Sí, deu ser això. Explorar una nova dimensió, la de l’art de la pintura, que consisteix a crear espais verges inexplorats, posar-los  en un quadre i penjar-lo a la paret d’una sala d’exposicions.

És això: és l’escriptor-pintor Nan Orriols, que sí, que vol deixar de ser un infant, però no pas per fer-se gran, sinó per competir en els espais dels infants adults i no pas dels adults infantilitzats. Vol deixar de ser l’infant que era, per tal de tornar a ser-ho d’una manera nova i recomençar. Així va recomençar en l’escriptura. Així recomença un nou recomençament en la pintura. Quin privilegi! Poder recomençar! No pas per corregir res, ni per repetir res. El que està fet està fet per sempre i tancat sense repetició possible.

És recomençar per tornar al zero l’aventura personal i portar-la als grandiosos espais de l’Univers infinit. Per fer allò que vol fer l’infant que volem deixar de ser sense mai aconseguir-ho. Paul Valéry veia l’etern recomençar en les ones del mar. També l’hi havia vist Verdaguer, atrapat en l’enganyosa poesia que li ensenyava de fer mons. Tots, al capdavall, som aquestes ones que van i vénen. Tots som el desig imperiós de recomençar. Oi que sí, Nan? Gràcies de proclamar-ho.