Pàgines

dimarts, 1 de juliol de 2014

OCELLS PETITS



A mi també m’agraden més els ocells petits que els grossos. Els aucells, que diu molta gent i que el diccionari normatiu també registra. El problema és on acaben els ocells petits i on comencen els grossos. I si ocell ja és diminutiu d’au, segons el savi Coromines, resulta que ocell petit és una redundància? A Folgueroles els ocells petits eren la cadernera i el pinsà, el gafarró i la mallerenga, el pit-roig i el verdum, la cuereta i el bitxac, l’oreneta i la falcia, el pardal cridaner i el rossinyol subtil. Eren, si fa o no fa, els mateixos que quan Verdaguer anava a caçar nius o a caçar ocells amb creueres i vesc i els tancava en una gàbia. Els que fa parlar a Què diuen els aucells, així, aucells.  

Els ocells grossos no ho eren gaire. Eren mitgencs, com la puput i el corb, la perdiu i la guatlla, la merla i la griva, l’oriol i el gaig, l’esparver i el cucut, la garsa, el tord, el todó, la tórtora, el colom. A casa hi havia dos ocellots dissecats que el pare deia que eren garses marines. Els grossos de debò no eren gaire freqüents. «Hem vist una cigonya» o «han passat les grues», deia algú. Els més que grossos, els enormes, com els pelicans, o els fantàstics, com els dragons alats, els vèiem en dibuixos i cromos que n’augmentaven la grandària monstruosa. I en una enciclopèdia llegíem que l'ocell més gran del món és l'estruç i el més petit el colibrí, que pon uns ous de la mida d’un pèsol i es anomenat també  picaflor, perquè s´alimenta del nèctar de les flors. I encara hi havia els nocturns. La ratapinyada, que no és ocell, però vola, i el mussol, i l’òliba, que a la nit sentíem xiular als darreres de casa, a les golfes de l’església.

El reietó, el teníem com el més petit,  però potser era per la rondalla que ens contaven del reietó que va guanyar la prova  d’altura, el dia que els ocells varen competir a veure qui volaria més amunt. Guanyava l’àguila, naturalment, però quan l’àguila ja havia deixat avall tots els competidors i es creia guanyadora, saltà el reietó, que s’havia enfilat a la seva esquena sense que, de tan poc com pesa, l’àguila se n’adonés, i va alçar el vol més amunt i va guanyar la prova deixant l’àguila amb un pam de bec.

A mi també m’agraden més els ocells petits, com a Nan Orriols, que ha publicat un segon llibre de poesia amb el títol Ocells petits. Les raons de la seva preferència són que Els ocells més xerraires són els petits: les caderneres, els pinsans, els rossinyols. Els grans, com l’aligot, el voltor, l’aufrany, només saben cridar. Seria molt trist el bosc, si no hi refilessin els ocells petits. A més, els ocells grans no van ben vestits. Mireu els colors, en canvi, dels abellerols, dels lluers, de les caderneres, dels gaigs...  

A mi m’agraden perquè canten, que ja ho diu El cant dels ocells. I canten sense paraules com fan les cordes del violoncel tocades per Pau Casals. I els que en saben més, refilen. Engabiats pels ocellaires de concurs o lliberts. Al bosc, a la bardissa, a la ciutat. La merla i el merlot, que aquest any han niat a un plàtan del carrer de davant de casa, s’han passat dies i nits cantant, xiulant, xerrant o com sigui que se’n digui. Fins no fa gaire no sabia el que diuen els entesos: que els ocells de ciutat canten més per compensar el soroll i que els dies feiners canten més alt.

I no m’agraden els voltors, que ni tan sols es mereixen versos, perquè Ho saben tot./ Violen intimitats./ Menteixen sempre./Els plau de fer mal / i saluden els altres amb un somriure. /Com els voltors, volen en cercle / i busquen víctimes / per al seu món sense vida.

M’agraden els ocells petits i m’agraden també els versos petits. No les ratlles curtes posades en columna. El vers petit com el que feia Verdaguer a Brins d’espígol per a  la flor del Lli :

Jo
 só
 bri
 fi
de lli.
 Tinc
 Cinc
 fulles
en la flor,
 totes belles
i vermelles
com un cor.

M’agrada el vers petit que no és fa només amb síl·labes, com el cant no es fa només amb notes. I m’agraden els cinc grans petits homenatges de Nan Orriols a poetes amics,  com  Intent d’homenatge a Joan Margarit, Verdaguer encara [innocent i rebel, i que per mi és el millor], Reduint Reduccions (Petit homenatge a Segimon Serrallonga), A Josep Esteve i Cubí, i a Ramon Cotrina, a qui fa culpable que el que escric es pugui llegir i que –hi afegeixo jo–  tots els ocells de l’ocellada de Josep Esteve i Cubí  hagin acudit a il·luminar  el llibre.

Sé que un dia d’aquests Nan Orriols presentarà el llibre Ocells petits a una llibreria de Barcelona. No hi podré anar, però recordaré aquella Niuada de calàndries poetes de ma terra, que Verdaguer enyorava des del mar d’ones de debò de l’Atlàntic, el mar que imaginava contemplant el mar d’ones de verdor de les Guilleries. I recordaré el que deia que diu la calàndria quan canta:

Lo cantar de la calàndria
és un cantar molt humil;
cantant, cantant, va dient-ne:
«val més un amor que mil».