diumenge, 27 de novembre de 2016

EL ZOOM DE LA REMINISCÈNCIA.


La mort de Fidel Castro m’ha portat a recordar dues coses, la simpatia que en els anys de 1960 sentien per ell i el Che Guevara els estudiants de Tübingen, a l’Europa profunda, i el meu viatge a Cuba, a la Universitat de L’Havana, amb el professor Jordi de Cambra, el gener de l’any 1999, dos anys després que Vic esdevingués Universitat de Vic.
I amb el viatge he recordat que hi vaig pronunciar un parlament, que he rescatat d’entre papers no classificats. També recordo que aquells dies a l’Havana hi havia de visita el president de Colòmbia Andrés Pastrana, que parlà a la Universitat davant d’alts representants del govern i del mateix Fidel Castro. Hi vaig ser convidat i els vaig «tocar» amb una encaixada. El zoom de la reminiscència m’hi ha acostat.



Un segle (espanyol) des de Catalunya:1898-1998

Universitat de L’Havana 1999

Paraules del Rector de la Universitat de Vic, Ricard Torrents, pronunciades a la Universitat de l’Havana el dia 13 de gener de 1999 en l’acte de signatura del Conveni per a la creació d’una «Càtedra Unesco de Creixement humà sostenible».

            Excm. i Mgfc. Rector. Autoritats, professors, estudiants, senyores i senyors:

            Deixin-me donar prioritat a l’expressió de la meva gratitud al mateix temps que de la meva satisfacció d’estar aquí, amb vostès. Per tres motius. En primer lloc per la invitació a prendre la paraula des d’una tribuna tan plena de sentit històric com aquesta de l’Aula 250, commemorativa de la fundació de la vostra institució l’any 1728 i, per tant, de la profunditat secular de la Universitat de l’Havana, una de les més antigues d’Amèrica.
            El meu agraïment i la meva satisfacció tenen una segona raó en el fet d’haver signat, en nom i representació de la Universitat de Vic, un document tan important com és aquest Conveni entre l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), la Universitat de l’Havana (UH), Cuba, i la Universitat de Vic (UV), Catalunya, Espanya, de creació d’una Càtedra de Desenvolupament humà sostenible: equitat, participació i educació intercultural, que operarà des de les dues universitats. En aquest context faig extensiu el meu reconeixement a una altra institució, la que representa el Comissionat per a Universitats i Recerca del Govern de Catalunya, Dr. Joan Albaigés, amb qui el dia 24 de desembre passat vaig signar un conveni de suport financer de la Càtedra, així com també als impulsors del bell projecte que avui rep la nostra sanció, els professors de Vic, Dr. Jordi de Cambra i Dr. Joan Bou, el professor de l’Havana, Dr. Ernel Gonzalez, i el director del Centre Unesco de Catalunya, Sr. Fèlix Martí.
            El tercer motiu de gratitud i satisfacció és que se m’hagi ofert l’oportunitat de celebrar aquesta reunió en el trànsit de l’any 1998 al 1999, centenari d’un esdeveniment tan transcendental per al país de vostès i per al meu, com fou la fi del domini espanyol a Cuba.
            Sobre aquest centenari versarà la breu conferència que han tingut la gentilesa de demanar-me. Més ben dit, sobre el que ha significat per a Catalunya el segle que s’inaugurà sota l’estrèpit de les armes de 1898, que donaren a Cuba la independència, a Espanya la liquidació de l’imperi colonial i a Catalunya la presa de consciència de la identitat com a nació. En efecte, el mateix fet significà coses diferents per als pobles que hi intervingueren.
Per a Cuba, com per Catalunya i no pas menys que per a Espanya, 1898 assenyala un abans i un després, una fita que, vista a la distància d’un segle, marca el canvi de rumb que aquests pobles han seguit els darrers cent anys. En termes sintètics, mentre que l’esdeveniment va significar per a Espanya la caiguda en una llarga etapa de pessimisme i desmoralització, representada pels intel·lectuals de la Generació del 98, per a Catalunya, al contrari, va significar una sacsejada de vitalisme i d’optimisme que va obrir nous horitzons en economia i en política, en cultura i en art, als homes de la generació del Modernisme i del Noucentisme.
            Però no tinguin por. No cometré la irresponsabilitat de dissertar sobre el que ha passat a Cuba o a Espanya durant el segle XX. Ni tan sols no dissertaré sobre les conseqüències que, dels fets de 1898, es varen derivar per a la modernitat social, econòmica i política de la Catalunya del segle XX. No sóc historiador, sinó cultivador del camp que anomenem Literatura, i em limitaré a evocar la resposta catalana a través de la veu de quatre poetes que, en quatre moments rellevants de la història del segle, han parlat per a qui tingui oïdes i vulgui escoltar. La veu de la Poesia no és la veu exacta de la Ciència ni la veu hàbil de la Política, però és la veu íntima de la inspiració, la qual, més que cap altra, penetra i vivifica els pulmons de l’esperit humà i, més que cap altra veu, sap interpretar les pulsions espirituals dels pobles.
El primer poeta és Joan Maragall (1860-1911), autor d’una «Oda a Espanya», escrita el 1898 com a resposta als fets que els espanyols van percebre com un desastre nacional i Maragall, amb molts catalans, va sentir com un acomiadament no pas de Cuba, sinó de l’Espanya de falses grandeses.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, ― la veu d'un fill
que et parla en llengua ― no castellana:
parlo en la llengua ― que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua ― pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa ― dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries ― i els teus records,
records i glòries ― només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te ― molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes ― vida és la sang,
vida pels d'ara ― i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves ― en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies ― a morts els fills,
te satisfeies ― d'honres mortals,
i eren tes festes ― els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos ― marxar replens
dels fills que duies ― a que morissin:
somrients marxaven ― cap a l'atzar;
i tu cantaves ― vora del mar
com una folla.

On són els barcos. ― On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, ― no tens ningú.
Espanya, Espanya, ― retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't ― de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? ― no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua ― que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Extret de Joan Maragall, Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona, 1970.
                                                                                             
            Joan Maragall, de qui és nét Pasqual Maragall, l’alcalde de la Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992, reclamava l’any 1898 l’atenció d’Espanya des d’una Catalunya que, si havia estat privada per Castella de participar de ple dret en la Conquesta i la colonització del continent americà, tampoc no volia participar en la defensa indefensable d’un Imperi Colonial en extinció. L’Espanya de 1898 viu en la irrealitat del somni, en la tristor de les glòries passades, en la follia d’enviar els fills a una mort inútil. La veu del poeta la vol tornar a la realitat, però ella no l’entén, perquè li parla en llengua catalana, ni tan sols no la sent, perquè no sent cap missatge que no sigui el de si mateixa, ensimismada, com diria Unamuno, un dels representants més conspicus de la resposta espanyola a la crisi de 1898. El poeta Joan Maragall, que va sostenir amb Unamuno una intensa i combativa correspondència, no pot suportar més aquesta Espanya, girada cap al passat, i se n’acomiada: «Adéu, Espanya», perquè s’adona que Catalunya, en la crisi finisecular, no es vol girar enrere, sinó apostar pel futur i per la vida.
            El poema amb què voldria il·lustrar la resposta catalana a un segon moment cabdal del segle XX és de Carles Riba (1893-1959). L’escriptor, traductor i crític Carles Riba va tenir un dels papers més destacats en la vida cultural catalana de les primeres dècades del segle. Una vida cultural que bevia a les fonts de la Grècia antiga i de l’Europa moderna. Riba traduí Homer i Èsquil, estudià el Romanticisme i el Simbolisme, dialogà amb l’Existencialisme, establí les bases de la crítica més exigent de la literatura catalana, medieval i contemporània, participà en l’ambiciosa operació de dotar Catalunya d’una cultura moderna i, doncs, d’una política cultural moderna. Cap als anys mil nou-cents trenta, ell i la plèiade d’intel·lectuals, artistes, científics i polítics de la seva generació havien tornat a col·locar Catalunya, com a país, entre els països d’Europa.
            Vostès saben que l’explosió bèl·lica de 1936-39 a Espanya, seguida de la de 1939-45 que va encendre Europa i el món sencer, van destruir moltes coses sagrades. Una d’aquestes coses fou la llibertat de nacions com Catalunya, que veié com morien altre cop els seus fills i, amb ells, el projecte esperançat d’esdevenir un país lliure de ciutadans lliures.
            L’any 1941 Carles Riba, a l’exili de França, mentre altres catalans eren acollits a l’exili d’Amèrica, també entre vostès a Cuba, va escriure l’elegia que els llegiré a continuació. L’elegia evoca dues batalles famoses de l’antiguitat. La batalla de Salamina (480 aC), que va significar la llibertat d’un petit poble, el grec, enfront del gran imperi persa. La batalla de Queronea (338 aC), que va significar la derrota dels grecs enfront d’un altre imperi devorador, el dels macedonis. A la primera elegia el poeta hi exalça l’origen de la llibertat civil, la d’ell i la de tot ciutadà lliure. La llibertat dels catalans, com la dels europeus, va néixer de la victoriosa batalla de Salamina, però va sucumbir a la sagnant derrota de Queronea. El poeta es reconeix hereu dels grecs heroics que conqueriren la llibertat en nom de la Veritat i la Justícia, igual com se sent fill dels grecs heroics que sucumbiren en la seva defensa. La llibertat, on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar. I si enlloc és vençuda [...] tota la terra en sofreix. Perdura l’esperança que, després de la guerra i l’exili, sorgirà de nou la llum, perquè els batuts van retrobant-se soldats. Aquesta és la resposta catalana, esqueixada i esperançada alhora, a la tràgica i destructora barbàrie amb què la  barbàrie bèl·lica va cobrir l’Europa de mitjan segle XX (1939-1945), després de cobrir Espanya (1936-1939), amb la diferència radical que mentre a Europa eren derrotats el nazisme alemany i el feixisme italià, a l’Espanya de Franco s’estenia una dictadura militar, enemiga de Catalunya i de tot el que la identificava, en especial la llengua i la cultura. 


Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
            Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
            crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
            mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
            per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:          
            sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
            per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
            crida, més real que la tenebra o l’estel
ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
            desesperat per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
            cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats. [1941]
Elegies de Bierville, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona, 1984.
           
            Voldria afegir-hi que el poeta Carles Riba, exiliat a França l’any 1939 i tornat clandestinament a Barcelona el 1943,  dedicà aquesta elegia a Pompeu Fabra (1868-1948), el lingüista que ordenà i sistematitzà la llengua catalana moderna. Fabra morí a l’exili, a la banda francesa dels Pirineus, però la llengua dels catalans, tot i la llarga persecució durant el règim de Franco, va sobreviure i manté avui totes les potencialitats com a llengua popular, de ciència i de cultura en una població de més de 8 milions d’europeus.
És en aquesta llengua tan llargament oprimida que els llegiré la tercera poesia. És de l’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) i es troba en el seu poemari, publicat l’any 1960, de títol simbòlic, La pell de brau. No cal que els recordi que la forma de la península ibèrica en els mapes s’assembla a la d’una pell de brau. Salvador Espriu l’anomena amb el mot hebreu Sepharad, que és el nom que els jueus expulsats pels Reis Catòlics l’any 1492 donaven a la terra d’on havien estat foragitats. Els sefardites. El poeta, en plena repressió franquista, veu Sepharad com la metàfora d’una terra real, una entitat geogràfica on diverses cultures han coexistit durant segles. Terra tacada de sang, on plana «la infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria entre germans». Una terra que alhora és somni, enyorada des de l’exili exterior o interior. Terra que, en conclusió, és projecte d’un futur de llibertat.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
(Extret de La pell de brau, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona 1981).

            El quart i darrer text amb què tanco aquest recorregut pel segle XX és del poeta Miquel Martí i Pol, Premi Nacional de les Lletres Catalanes, nascut l’any 1930 i avui encara actiu, a punt de complir setanta anys.
            Martí i Pol és un poeta fet a si mateix des de si mateix. Obrer d’una fàbrica de la vila de Roda de Ter, propera a Vic, no estudià a la universitat ni freqüentà els cercles literaris de Barcelona. Lluità a la clandestinitat en la resistència al règim franquista i els seus versos van il·luminar una multitud de lectors de la generació que va viure les acaballes del franquisme i l’anomenada transició a la democràcia de les dècades de 1960 i 1970. Avui, encara, reduït com està per l’esclerosi múltiple en una cadira de rodes, la seva veu de poeta es fa sentir potent en la nova generació de joves catalans que ja no es recorden del franquisme, però busquen, més enllà del conformisme consumista, nous horitzons per a la llibertat. Martí i Pol, que es defineix com un vell profeta i que no deixa d’extreure poesia de la seva dramàtica situació de malalt inguarible, troba les paraules, que em permetré de fer ressonar aquí en català, perquè defineixen l’estat d’ànim de molts catalans que, en aquesta etapa de fi de segle i de començ del nou mil·lenni 2.000, saben de memòria.   

            Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

De Crònica de demà. Llibres del Mall, 1977
           
            Desitjaria que la sintètica evocació del segle que acabo de fer, servint-me de quatre poemes, compostos en quatre moments simbòlics del segle que estem a punt de tancar, 1898, 1941, 1960 i 1977, també evoqués davant de vostès el país de la Universitat que avui ha signat amb la Universitat de l’Havana el conveni de col·laboració. Aquest país és Catalunya, un país que en aquesta fi de segle expressa la confiança de viure en l’ordre i en la pau, en el treball, però també en la difícil i merescuda llibertat. És un país que a la fi pot confiar també en les pròpies universitats com a espai privilegiat de formació dels ciutadans. Un país que confia en el futur, perquè «ara és demà». Per això, en el desplegament de la confiança en el futur, a Catalunya, en la darrera dècada, s’hi han creat vuit universitats noves. A Barcelona, però també a altres ciutats, a Girona, a Lleida, a Tarragona i a Vic, on fins al segle XVIII hi havia hagut universitat.
            A propòsit, la història de la Universitat a Catalunya és tan singular, que em permetré de recordar-ne breument dos dels capítols més sobresortints.
            L’un és el de la supressió de les universitats en el segle XVIII. Potser vostès recorden que a començaments d’aquell segle, en la guerra de successió a la corona d’Espanya entre les dinasties  dels Borbons, francesos, i els Augsburgs, germànics, Catalunya es va alinear amb els segons i va perdre la guerra. Doncs bé, una de les represàlies amb què els vencedors la varen castigar, fou el tancament de totes les universitats que operaven al país i la creació d’una universitat nova que les havia de suplir totes en la petita localitat de Cervera. Cent cinquanta anys va durar el càstig de tenir els catalans pràcticament privats de les possibilitats que a l’Europa moderna proporcionaven les universitats. Això passava l’any 1717. Quan la Universitat de l’Havana fou creada el 1728, feia deu anys que s’havia comès a Catalunya l’acte de barbàrie de suprimir-ne les universitats i no fou fins a la meitat del segle XIX que no es restituí la universitat a Barcelona. Però a les ciutats de Girona, Lleida, Tarragona i Vic, la meva, no s’hi ha restituït fins avui mateix, al cap de tres-cents anys.
            El segon episodi que els volia recordar és més pròxim en el temps, potser no tan desconegut, però no pas menys catastròfic.
            L’any 1939 (ara fa seixanta anys) la Universitat de Barcelona, és a dir de Catalunya, fou clausurada per l’exèrcit de Franco, depurada i reoberta sota el signe del feixisme espanyol. Els historiadors coincideixen a afirmar que això significà un retrocés als pitjors moments de l’obscurantisme medieval. Tres quartes parts dels professors en foren expulsats. Molts trobaren en terres americanes universitats que els acolliren, com va fer la vostra mateixa Universitat de l’Havana o també la Universitat de Santiago de Cuba. A Barcelona els nous professors foren políticament depurats i seleccionats per mèrits extra científics. La llengua catalana hi fou prohibida. Les disciplines referides a Catalunya, història, geografia, economia, dret, art, foren bandejades dels programes d’estudi. En especial fou perseguida la llengua i la seva literatura.  El dany científic, cultural i social fou enorme i de llargues conseqüències. L’opressió de la universitat catalana va durar quatre dècades, fins als anys 1970, quan, després de la mort de Franco, va recuperar la llibertat acadèmica en el marc de l’autonomia de Catalunya i d’una nova Constitució espanyola.
            El darrer quart del segle XX, que és l’ara és demà del poema de Martí i Pol, significarà un nou capítol de signe positiu en la història dels catalans i de les seves universitats. A més de l’impuls que han rebut les metropolitanes de Barcelona, s’han restablert les universitats territorials. La de Vic és una d’aquestes universitats, antiga i jove alhora. Porta la llavor dels ideals fundacionals de les universitats de l’Edat Mitjana, entre els quals hi ha el d’establir xarxes d’intercanvi amb altres universitats del món. Però també porta els ferments de la Ciència i de l’Humanisme moderns que treballen per fer de l’Europa del segle XXI un espai de llibertat i de prosperitat.
            Amb aquesta Universitat de Vic, senyores i senyors de la Universitat de l’Havana, us heu associat. Estic convençut que l’Alma Mater simbòlica que presideix el vostre campus, presidirà les activitats de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament humà sostenible, que en els pròxims anys duran a terme la vostra Universitat de l’Havana i la nostra Universitat de Vic. Suposo que s’adonen que ens associem per a un alt objectiu i amb un fondo compromís. Estic convençut que nosaltres no ens hem equivocat en l’elecció de soci i espero que per a la Universitat de l’Havana l’associació amb la Universitat de Vic sigui igualment encertada.

(El parlament fou pronunciat en castellà en versió de Meritxell Ferrer. Per a la traducció del poema de Joan Maragall es reproduí la d’Àngel Crespo, per a la de l’elegia de Carles Riba la d’Alfonso Costafreda i per a la del poema de Salvador Espriu la de J. Agustín Goytisolo. El poema de Miquel Martí i Pol fou llegit en català)