Benvolgut
Jaume: algun dia algú escriurà la història completa de la Universitat de Vic.
Completa vol dir que, a més de l’aventura educativa i cultural que representa,
relatarà la seva aventura econòmica. Algú algun dia haurà d’explicar en detall
les bases financeres d’aquesta institució-empresa, nascuda de baix i promoguda
per mestres i professors i intel·lectuals aficionats, que ha convertit Vic en ciutat
universitària ben posicionada a l’espai nacional i internacional d’Educació
Superior i Ciència. Algú haurà de respondre a la pregunta que solia fer Josep
Pla: –I això qui ho paga?
Doncs, aquell dia, Jaume, la teva feina rebrà la llum que
li pertoca en la decisiva etapa fundacional de la UVic. Tu n’has estat l’home
dels números, dels pressupostos i balanços, entrades i sortides, pòlisses de
crèdit i subvencions. L’home dels contractes laborals i de les negociacions amb
el comitè d’empresa. De la lletra menuda dels convenis amb l’Ajuntament i amb
la Generalitat, amb les Universitats d’adscripció, amb les empreses i amb les
entitats bancàries. Ras i curt, durant un quart de segle tu eres l’home del
calaix, tenies la caixa del projecte: començat amb una cinquantena d’estudiants
als baixos (hi havia els urinaris) del Col·legi de Sant Miquel del carrer de
Manlleu, va arribar a quatre mil al cap
de vint anys, quan vares jubilar-te el 2000, i avui, sobre aquelles bases, té
set mil estudiants i ocupa una superfície de 45.153,59 metres quadrats en els campus de
Miramarges i de la Torre dels Frares. I acaba de federar-se amb Manresa per
crear la Universitat de Vic-Central de Catalunya.
Quan l’any 1970 ens vàrem conèixer, jo m’estrenava de
director del Col·legi de Sant Miquel i et vaig oferir classes de matemàtiques.
Em vares dir: «sí, m’interessen les classes, però és que no tinc firma», que
volia dir títol. I et vaig contestar: «no ens falten firmes, volem gent que en
sàpiga». Al cap de quatre cursos, el 1974, et vàrem confiar l’administració i per
la teva administració, Jaume, ha passat la història econòmica de les etapes
fundacionals de la UVic. Dels inicis a l’aprovació de la Llei del Parlament de
Catalunya el 1997, passant pels moments crucials com l’aterratge l’any 1984 a
la Fàbrica HIVISA, l’actual Campus de Miramarges, i les successives ampliacions,
com l’habilitació de l’avui malaguanyat Palau Bojons per a la primera Facultat
el 1993 o com les empreses EUMO Editorial i EUMO Gràfic.
Per molts anys, Jaume, ara que en fas vuitanta. Pots estar orgullós.
Com n’estem els del nucli dur del Col·legi de Sant Miquel (Ramon Cotrina, Enric
Lòpez) que vàrem creure en el projecte i com n’estan tots els qui saben què vol
dir aixecar una Universitat des de zero i que tothom cobri puntualment a fi de
mes. Ens acusaven d’aficionats en gestió empresarial. Al capdavall no teníem
títols de doctor ni embieis. Érem mestres, senzillament mestres. Tu, de
matemàtiques. Jo, de literatura. Recordo que davant d’una operació financera
complexa et demanava que la simplifiquessis en xifres que no passessin els cinc
dits d’una mà. Però també recordo com davant de la urgència d’un crèdit no
vàrem dubtar d’avalar-lo amb patrimoni propi tu mateix i jo amb en Ramon
Muntanyà.
Ara que compleixes 80 anys te’n felicito, Jaume Puntí, i em felicito de la confiança mútua que ens vàrem tenir. Una confiança que, a més de l’aventura econòmica de la UVic, ens ha fet compartir un íntim convenciment: que la continuïtat de Catalunya passa per la seva Llengua i la seva llengua passa per l’Escola i l’Escola passa pels seus Mestres i els seus mestres passen per la Universitat. Vet-ho-aquí, Jaume. Encara avui, quan al vespre dels dijous m’escaic a Vic i sortim a prendre una cervesa a la plaça, mentre passen les hores al rellotge de l’Ajuntament i passen colles d’estudiants sota les voltes, ens sentim units per aquesta seqüència de Llengua-Nació-Escola-Universitat i ens emocionem projectant-la al futur del nou Estat d’Europa que serà Catalunya. Somnis realistes de vells visionaris.
Ara que compleixes 80 anys te’n felicito, Jaume Puntí, i em felicito de la confiança mútua que ens vàrem tenir. Una confiança que, a més de l’aventura econòmica de la UVic, ens ha fet compartir un íntim convenciment: que la continuïtat de Catalunya passa per la seva Llengua i la seva llengua passa per l’Escola i l’Escola passa pels seus Mestres i els seus mestres passen per la Universitat. Vet-ho-aquí, Jaume. Encara avui, quan al vespre dels dijous m’escaic a Vic i sortim a prendre una cervesa a la plaça, mentre passen les hores al rellotge de l’Ajuntament i passen colles d’estudiants sota les voltes, ens sentim units per aquesta seqüència de Llengua-Nació-Escola-Universitat i ens emocionem projectant-la al futur del nou Estat d’Europa que serà Catalunya. Somnis realistes de vells visionaris.
Article publicat al 9Nou 21.02.14
