Seria un error a aquestes altures pensar que els catalans podem prescindir del Verdaguer dels exorcismes enfrontat amb bisbes i marqueses. Sobretot perquè és un Verdaguer de talla única, insubstituïble, capaç d’ex- però també dels més grans in-orcismes. Ni un vers en castellà, fou la seva divisa. Ni una prosa en connivència amb exorcistes derrotats. L’escriptor Enric Casasses ho proclama per al nostre temps. Si voleu una empenta, aneu al Born i participeu dels in-orcismes i trans-orcismes de Verdaguer, que ens arriben per CABOSANROQUE amb Enric Casasses de guia.
El poeta verdaguerista, no pas verdaguerià, Segimon Serrallonga, quan Verdaguer sortia a la conversa, cosa que passava sovint, no deixava mai de retreure el secret que el doctor Junyent, de nas de profeta, ens revelava un dia d’hivern a la Biblioteca Episcopal de Vic, en una d’aquelles tertúlies al voltant de l’estufa, per on solien passar les veus de savis i d’in i d’exfluents de la ciutat i del bisbat de Vic i de més enllà. Ens va dir en veu de confidència: «El cas Verdaguer es produí per la gelosia de Maria Gayon, Marquesa de Comillas, i l’orgull del bisbe de Vic, doctor Morgades: es pensaven que Verdaguer era un xai i va resultar que era un lleó.
Actualment, si en plena pandèmia amenaçadora de les vides dels catalans, anava al Born o entrava en els ex- i els in-orcismes del Cabo San Roque, el doctor Junyent diria enigmàticament que a la fi no tenim un Verdaguer exorcista sinó molts xais exorcitsats dels quals no podem prescindir.
