Pàgines

dilluns, 18 de maig de 2015

D’ESCALLIMPADA













Em torna, d’escallimpada, el delit d’escriure al blog. A veure si em durarà gaire. Va deixar-me sense avisar i avui em torna igualment sense avisar, de sorpresa, d’esquitllentes, d’escallimpada. D’escallimpada? Què vull dir? Comencem malament.
Però, no. Deu ser que vinc de Folgueroles, on en tal dia com avui, 17 de maig, de fa 170 anys hi va néixer un tal Cinto Verdaguer, el poeta necessari, diuen, que l’any 1865, ara en fa 150, va imposar-se als Jocs Florals de Barcelona amb barretina i monolingüisme estricte i, en tornar a Vic, el van suspendre de teologia.
Hi he anat a la seva Festa, de programa atapeït de tres dies. De la presentació de la novel·la d’Andreu Carranza El poeta del poble, que m’ha fet reviure la biografia que li vaig dedicar, Verdaguer. Un poeta per a un poble,  fins al parlament d’avui, de Xavier Grasset, que ha glossat subtilment el paper necessari de l’escriptor que escrivia En defensa pròpia i en defensa de tots els catalans en resposta als embats pre- post- i neofranquistes, neofilipistes. Passant per la sessió acadèmica de primavera de la Societat Verdaguer, per la plantació de l’arbre de Maig a la plaça, els recitals de poesia «de cor» des dels balcons i a peu pla. Passant pel ballet de Folgueroles, el concurs de rams, la coca amb llangonissa, el mercat del llibre de poesia. I no passant, sinó quedant-m’hi, pel recital de Sílvia Bel i els seus acompanyants amb cant i guitarra, que m’ha fet sentir un Verdaguer del Sum vermis  com mai no havia sentit al costat d’un Pasolini que em fa entendre que traduís Verdaguer al friülà.

Però em sembla que, si vull reprendre el blog, ja no començo prou bé, perquè m’entrebanco en el primer mot, d’escallimpada. Tan bon punt l’he escrit, m’ha entrat el dubte sobre el seu significat. Potser valdria més escriure  «d’esquitllentes» o «de biaix» o «de sorpresa» o «sense convicció», que és el que em sembla que vull dir. Però em sol passar sovint, que la curiositat o el dubte em fa consultar diccionaris i no pas d'esquitllentes sinó que m'hi paro. O sigui que després de l’Alcover-Moll, he anat al Coromines a consultar d’escallimpada i m’hi he encallat. Després de dir que el mot és propi de les terres gironines, el gran savi aventura que el verb «escallimpar» té origen germànic. És un mot introduït a les terres catalanes pels francs que venien a recuperar les terres catalanes.
Fins aquí cap sorpresa. Però el que meravella de Coromines és que, després d’una exquisida introducció dubitativa de cortesia, assevera amb una rotunda afirmació que aquells bàrbars del nord que encomanant al català mots com escallimpar i altres germanismes  varen salvar Europa en el nostre territori:      

[...] ens veuríem encoratjats a admetre que els francs reconquistadors de Narbona i Barcelona ens vagin encomanar aquest mot escallimpar en les batalles pertinaces amb els sarraïns, que al cap dels segles VIII i IX salvaren Europa en el nostre territori: al cavaller que era flonjo amb el seu braç o que sovint “tocava pus bas”, li esqueia el verb slampen, escallimpava l’adversari, i la llança o l’espasa li ‘lliscaven’ per les acerades cuirasses.

M’apunto al programa: «Salvar Europa en el nostre territori» no pas amb armes, sinó  encomanant paraules com escallimpar. El que vull, dit sigui d’escallimpada, és salvar Catalunya en els territoris d’Europa, perquè salvar el català és salvar Europa.