Pàgines

dilluns, 25 d’abril de 2016

VERDAGUER LLEGIT PER SEGIMON SERRALLONGA

21 d’abril de 2016
Presentació a la UVic del llibre Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Em preguntes quants érem? Doncs, comptant-hi el rector Jordi Montaña, incisiu i oportú,  i en Ramon Pinyol, que hi va intervenir molt sàviament com a director de la Càtedra Verdaguer, l’organisme editor, érem els primers vint dels vint mil que havien de venir. Mentre els compto, em pregunto quants lectors deu tenir avui Verdaguer, ara. Quanta gent hi ha dels humans actuals que en algun moment o altre hagin llegit alguna cosa o altra de Verdaguer?
El 9Nou d’avui publica aquest article que en realitat és la primera part del que vaig dir ahir. La segona part me la reservo per a un altre dia pròxim. I encara hi ha una tercera part que de moment no escriuré. És la dedicada a les biografies de carn i ossos en defensa de les biografies d’esperit i pensaments. 


Lectors de Segimon Serrallonga, lector de Verdaguer  

Són poetes els millors lectors de poesia? Semblaria que sí,  després de constatar l’empatia amb què el poeta Segimon Serrallonga (Torelló 1930-2002) va llegir Verdaguer a partir de les seves poesies Jovenívoles, inspirades per noies de la Plana de Vic que es deien Roser del Mas d’Heures, Nina del Cingle o Teresó del carrer de la Font. I la presumpció es reforça amb la lectura que el poeta de Torelló feia del poeta de Folgueroles, encerclat pel poder del bisbe i del marquès,  però encara rebel, i traduïa/reescrivia el Càntic dels Càntics de la Bíblia, el poema eròtic i místic més llegit de la Literatura Universal.

Però potser els millors lectors de poesia es troben entre crítics literaris i professors de Literatura. La poesia no és pas només art i bellesa, és alhora un complex artefacte que demana estudi i  recerca. Per això, a més de lectors empàtics, té lectors experts en les Ciències del Text: filòlegs i filòsofs, historiadors i biògrafs, lingüistes i analistes d’estil. També la psicologia i la sociologia concorren a llegir poesia perenne. Com és el cas de poetes genials, sempre contemporanis, a qui la roda del temps no para de dedicar biografies i estudis: Homer i Virgili, Dante i Shakespeare, Goethe i Hölderlin, Llull o Verdaguer.

Verdaguer, que diu a Griselda/Flordeneu per boca de l’enamorat Gentil aquests dos versos, El cor de l’home és una mar,/ tot l’univers no l’ompliria, que condensen la complexitat dramàtica de la seva vida en tres temps, ascensió, rebel·lió, davallada, i tres escenaris: Folgueroles-Vic-Barcelona. En una Catalunya sacsejada per la doble Revolució, la Industrial, que convertí el país en «la Fàbrica d’Espanya», i la Cultural de la Renaixença, que desafià la substitució  del català pel castellà amb una festa literària, els Jocs Florals.

El fet és que el poeta Verdaguer té en el poeta Serrallonga, traductor i crític, el lector que tots els grans poetes mereixen. Autor de Poemes 1950-1975 i Sempre voldré voler, Serrallonga també és traductor de poesia antiga com el Plany de Ningal per la destrucció de la ciutat d’Ur o el Siràcides de la Bíblia; de poesia romàntica, com Les noces del cel i de l’infern de William Blake o del segle XX, com  Me-ti, llibre dels canvis de Bertold Brecht. I més encara: Serrallonga era professor,  «ensenyava» poesia, l’ofici de poeta en ell mateix i en poetes del seu temps, com Carles Riba, de qui rebé el mestratge; Joan Vinyoli, amb qui compartí amistat;  Miquel Martí i Pol, amb qui compartí amistat i militància.

És així com els lectors de Verdaguer tenim la sort de llegir aquest Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga, per tal de no perdre’ns coses essencials de l’un i de l’altre,  del poeta llegit i del poeta lector. Estudis com Notes per a una indagació de la figura femenina prototípica [en l’obra de Verdaguer] a partir de “Jovenívoles”, de 1881, estableixen un abans i un després en la lectura que es mereix el més gran poeta català modern. Per això en endavant caldria abandonar la repetició de tòpics que fan irreals els amors reals del jove estudiant de Folgueroles, projectats a Canigó en l’amor-encís de Gentil i Griselda-Flordeneu. Amors d’un realisme encobert/descobert que no permet rebaixes edulcorants.

Com no permet rebaixes la sòlida formació lingüística i teològica del Verdaguer traductor del Càntic dels Càntics de Salomó, que li va inspirar la pròpia poesia mística d’Idil·lis i cants místics de l’etapa juvenil de Vic fins a la del «pobre mossèn Cinto» transfigurat  de l’última etapa de Barcelona, quan escriu Flors del Calvari o Al Cel, d’una autenticitat que vibra amb els millors poetes místics de la Cristiandat, com Ramon Llull, de qui reescrivia el Llibre d’Amic e Amat sota els efectes de la mateixa inspiració que inspirava Llull.  

Amb la lliçó de lectura de Verdaguer que ens dóna el poeta i savi Segimon Serrallonga hauríem d’aprendre a no repetir biografies tan obsoletes com superficials i tòpics heretats com el que diu que no tenia una formació teològica sòlida o que la seva mística no era autèntica. D’ell, que demanava a Déu que li donés ales o li prengués les ganes de volar,  hauríem d’aprendre a llegir bé la seva poesia o a abandonar les ganes de parlar-ne.

(Llegit en la presentació del llibre: Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Edició i pròleg de Ricard Torrents. Amb la col·laboració de Pol Serrabassa i M. Àngels Verdaguer. Vic: Quaderns de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris 1, pàgs. 166pàgs.  Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, 2014. Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. A 21 d’abril de 2016)