Estic alterat. He vist casualment com una noieta del carrer trencava la rosa que aquests dies s’exhibia al roser del portal de casa, ran del muntant, tocant a mà. Era d’una bellesa massa temptadora, provocativa. El seu vermell, de primera florada de l’any, era un vermell fondo, insondable. Ens meravellava que aguantés tants dies i ens dèiem si no valdria més collir-la i posar-la a dins de casa en un gerro. El que no m’esperava, però, és que ho hagués de presenciar, de veure com algú, passant, no resistiria l’impuls de trencar-la. M’estava al sofà, llegint, he alçat la mirada, sense altre propòsit que descansar els ulls. De sobte, he vist passar un grupet de gent i una noieta que s’aturava davant la rosa. Li he endevinat la intenció en el gest, però no he sigut a temps d’impedir-ho. Ja tenia la rosa a la mà, quan he sortit enrabiat, dient-li que aquestes coses no es fan, que la rosa era al seu lloc per fer-hi bonic, que què en faria i que en tot cas me l’havia d’haver demanada. Deu tenir onze-dotze anys, és bufona i anava amb altra mainada i dues o tres parelles d’adults.
Passavolants típics de setmana santa. Han quedat sorpresos, es migdisculpaven com podien, fent-se rialletes en veure com el iaio s’enrabiava, perquè les criatures li trencaven una rosa. Ha semblat que feien retrets a la nena, perplexa. Llavors ha deixat la rosa penjada al roser mateix, però sense obrir la boca i amb un mig somriure que tant podia ser de vergonya com d’indiferència com de nervis. Els ho he fet observar, que ella no deia res, ni tan sols un «em sap greu». Algú o alguna de la colla s’ha disculpat succintament. M’he ficat a casa alterat, però he tornat enrere a recollir la rosa i llavors la que devia ser la mare també reculava per a dir-me que perdonés, però que sapigués que la meva irrupció havia estat molt enèrgica i que m’havia adreçat a la nena amb vehemència i que això era la causa de la seva actitud, perquè justament és una nena molt sensible i ben educada i que no fa aquestes coses. Li he agraït l’aclariment i que passat, passat. He entrat a casa, he omplert d’aigua al gerro comprat anys ha a la botiga del MOMA, reservat a flors extremes, i hi he posat la rosa, que mentrestant, amb el trasbals, ha perdut alguns pètals, però sense perdre, el seu vermell, ni un punt de fondària.
Suara, mentre anava escrivint la trifulga de la rosa del portal de casa, sentia com em desalterava. I ara, arribat aquí, penso que fet i fet la rosa és al seu lloc, al gerro amb aigua, on paga la gosadia d’haver-se fet trobadissa a una noieta que l’hauria passejada una estona pel poble de l’Empordà on ha anat a dinar amb els papàs en un jorn de festa.
Són rivals les roses entre elles? La del portal de casa envejava potser «la rosa de bardissa» de Goethe/Schubert, perquè era punxadissa? Al capdavall el carrer no és lloc per a roses de bellesa provocativa com aquesta que ha cedit al propi capritx de florir per posar-se a l’abast dels passants. Les roses-roses són inabastables. Habiten jardins tancats, invisibles, seductors i prohibits a l’altra banda de la reixa, com el jardí del paradís sempre perdut, o bé floreixen amunt amunt, enlaire, al cim del roser enfiladís dels estels. O encara dins el jardí tancat d’una petxina, la conquilla de la secreta perla, o d’un jardí de maragda. Diré llimones,/ pomes rosades, roses,/ sal i petxines,/ i es pensaran que passes / entre els jardins i l’ona.
No li he preguntat, a la noieta, si, en collir la rosa, s’havia punxat. El que potser l’ha punxada ha estat el meu mal geni. No s’ho valia, tanta severitat rondinaire. Al capdavall qui n’ha tret alguna cosa, del seu gest, és la rosa, que en el fons desitjava no passar més nits a la intempèrie, ara que les nits d’aquest abril estival són més fredes que no sembla. I també la casa, que n’ha quedat tota perfumada. Qui que siguis, gràcies de collir la rosa.
