Pàgines

dilluns, 14 d’abril de 2014

LA LLUNA S’HA ENCÈS


De sobte la lluna s’ha encès. Era tornant de passejar per la valleta de Puntanals. L’acabava de veure grisosa, enfarinada, a la clariana de pins i alzines, pàl·lida com la «llàntia de plata fina» que diuen els poetes enamorats. I en tornar alçar els ulls i buscar-la en la forest estava encesa. Inesperadament. El sol, que acabava de pondre’s a l’horitzó, l’encenia amb nova llum i la transformava en «llàntia d’or vell». I m’il·luminava el retorn del passeig d’avui 14 d’abril, que és el dia que fa anys de la proclamació de la II República que hauria pogut encendre el futur de Catalunya.

Per què un fenomen tan comú i tan repetit pot canviar l’estat d’ànim? I no sé perquè, tot tornant a casa, pensava en allò que no tenim una sola vida, sinó tres. La que fou, la que és i la que serà. Ho diu un savi de l’antiguitat. Sèneca? Si la vida que és, la present, és breu i fugissera, i si la futura és absolutament incerta, l’única que té alguna consistència és la vida passada. Sembla una divisió enraonada de la fluència inaferrable del temps. Tan inaferrable com el corrent d’aigua i tanmateix divisible en abans, ara i després, com el corrent del riu que passa sota les arcades del pont. El temps fugitiu, escàpol constant.

Ben mirat, però, no n’hi ha encara una altra, de vida? Aquella que hauria pogut ser i no va ser, la que ara ja podria ser i no és, la que volem per demà i no sabem si serà. La que esperem que sigui.

La vida de les nacions tampoc no és una sinó tres. Cada país té la vida del passat en la pròpia història, la vida del dia a dia que li marca el present imparable i la vida del projecte de futur que s’ha donat. Però a més a més hi ha la quarta vida, la que podia haver estat en el passat, com la II República, i la que podria ser en el futur, com la de Catalunya Estat d'Europa i Nació de les Nacions Unides del món.