dijous, 30 d’abril del 2020

FRIEDRICH HÖLDERLIN (1770-1843) JACINT VERDAGUER (1845-1902)

Fa dos segles i mig que el poeta alemany Friedrich Hölderlin naixia a Lauffen am Neckar. Era el 20 de març de 1770. Són 250 anys, dos segles i mig. Una efemèride per als alemanys, però també per als europeus i els mundials, ara que estem atacats per la pesta. 

Alemanya s’havia preparat per a celebrar-ho com correspon al poeta d’Hipèrion i al seu país natal, on Hölderlin està acadèmica i popularment elevat al màxim nivell en companyia d’un Goethe o d’un Schiller.  L’efemèride, però, s’ha escaigut en ple desori de les societats dels països d’Europa, envaïdes pel mortífer virus «corona», capaç de castigar el món amb plagues bíbliques que Iahvè, a petició de Moisès, enviava al faraó i als ciutadans d’Egipte. 

I això en el nostre moment vint-vint 2020, l’any en què ens esperava, sense convocar-la, l’oportunitat de reviure l’Edat fundacional de Pedra. El moment de recomençar l’èpica dels humans d’Europa. La nova oportunitat d’emprendre l’aventura de reocupar el planeta Terra amb poetes Hölderlin, acompanyat dels seus personatges Hipèrion i Diotima, i amb poetes Verdaguer, altrament dit en Cinto de Folgueroles, el noi de can Pep de Torrents, enamorat de la Roser del Mas de les Heures, la seva Griselda/Flordeneu. 
     
És doncs, així, des de Catalunya, i alhora des del cor d’Europa, des d’Alemanya i la seva –i meva en temps d’estudis– hölderliniana ciutat de Tübingen, que m’apunto a celebrar aquest 250è aniversari del  naixement del poeta Hölderlin, aquell que per via del seu primer traductor al català, Carles Riba, va arribar en fulls mecanografiats als Estudiants de Vic 1951, amb qui em sumo reproduïnt un meu article, datat justament a Tubinga, desembre de 2002. 

En reproduir-lo aquí, al meu blog Atlàntida, i dedicar-lo a Ramon Cotrina, m’ha semblat que passava els últims comptes de l’aventura germànica que amb Ramon Cotrina i Antoni Pous vàrem emprendre ribianament en els anys del Seixantisme, quan apreníem d’ensenyar com a mestres allò que ens havia ensenyat ell, Carles Riba. A saber que: mestre és aquell que ens allibera,  tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses.