Gràcies, Pere Martí, de recordar el 15 de novembre de 1714. Gràcies, VilaWeb, de publicar el recordatori d’aquell dia nefand que deixà els catalans sense universitats: el dia que el rei Borbó Felip Vè clausurava la Universitat de Barcelona i, guanyada la guerra de «successió» al tron del regne d’Espanya, suprimia totes les universitats catalanes, les espoliava de tots els béns i recursos i creava «de Nova Planta», la seva pròpia universitat a Cervera, la ciutat que li havia restat fidel, però quedava lluny dels centres urbans que, a més de Barcelona, eren decisius en el territori, com Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa...
Mai no deixarem d’oblidar quan i perquè les Universitats de Catalunya foren la institució més castigada pel nou rei d’Espanya? Quan la supressió d’aquelles Universitats deixarem de considerar-la una política de progrés? Per què no tancava les seves universitats de Castella igualment mediocres? Fins quan aquella barbàrie serà vista, sense pal·liatius, com una represàlia bèl·lica alhora que un escarment per al futur?
Val la pena de recordar-ho en aquest novembre de 2019, justament quan a la plaça de la Universitat de Barcelona acampen universitaris que no obliden ni Felip V al segle XVIII ni el general Franco al segle XX ni la voxiferació que els escarneix i ens amenaça al segle XXI. I si cal un dosi de memòria, va bé un llibre ben documentat com ési La repressió franquista a la Universitat Catalana, obra de Jaume Claret Miranda, publicada a l’editorial EUMO, Universitat de Vic, encapçalada amb uns versos eloqüents del poeta mallorquí Blai Bonet:
Els vencedors són els que escriuen la història.
És forçós, doncs, que hi hagi una altra història.
Si 1714 és un any llunyà, els anys 1939, 1975 i 2019 no ho són tant, ara que les eleccions al regne borbònic de l’Espanya de 2019, ens han recordat que només fa vuitanta anys d’aquella Ley de Responsabilidades políticas que imposà la depuració més fanàtica del professorat universitari i es convertí en «Llei estatal de venjança».
