dilluns, 14 d’octubre de 2019

«Un crit d’independència»

De retorn d’Andorra a Barcelona, 11-13/10/2019, després d’unes Jornades d‘Intercanvi dedicades a l’escriptor Jacint Verdaguer i a l’impacte lingüístic, literari i cultural que va deixar-hi en les seves visites de primer muntanyenc pirineista i en els seus versos i proses de poeta romàntic, que varen enfortir la confiança dels catalanoparlants en la pròpia llengua, no em podia treure del cap allò que deia un seu contemporani, l’erudit, poeta i escriptor mallorquí Marian Aguiló,  en comentar l’impacte causat pel «poeta i fangador» de Folgueroles entre els seguidors de la Renaixença del català, quan el poeta de L’Atlàntida i de Canigó tot just tenia 20 anys, es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana desafiant el bilingüisme i entrava en el «procés» de la Renaixença amb la divisa d’escriure sempre en la llengua pròpia. Una divisa que mai no va desmentir en la seva extensa obra literària en vers o en prosa.  

Alguns, escrivia Aguiló, «rebaixen la importància poètica de Verdaguer sense sentir ni conèixer la seva importància lingüística» i  pensen que el catalanisme ha sorgit de les biblioteques o «d’un capritxo retòric» o de l’Oda a la pàtria d’Aribau.  Que mirin Verdaguer: és un crit inconscient d’independència, que tindrà un eco literari que no podria tenir... lo crit polític».   

A mi, mentre seguia la visita als llocs andorrans marcats per Verdaguer i escoltava sàvies aportacions sota l’experta batuta dels professors de la Universitat de Vic,  Llorenç Soldevila o Manel Llanas,  o les de l’escriptor i periodista andorrà Joan Peruga, autor de la novel·la d’èxit Últim estiu a Ordino, em revenia una vegada i una altra l’eco literari del crit de Verdaguer, no pas ofegat  encara  per «lo crit polític» procedent del nord francès i del migdia espanyol.

Avui, 14 d’octubre, data marcada per la sentència del Procés i el Decret de "Novíssima" Planta, mentre el país vol atreu més l’atenció internacional, el crit literari de Verdaguer que aquests dies he sentit a Andorra,  torna a fer-se sentir en el crit polític que els catalanoparlants d’Espanya, de França i d’Andorra fem a l’Europa d’Andorra i de França i d’Espanya. És el crit  d’una llengua en cerca d’estat propi.