NO HI HA RES COM UN LLIBRE REAL

 

Quan queden sols i no els veiem, m’imagino que els llibres salten i ballen, corren d’una estanteria a l’altra, juguen a saltar i parar, es fan petons, s’expliquen coses de qui els ha anat a comprar a la llibreria, aconsolen els llibres que ningú no llegeix o que només de tant en tant algú fulleja. Com es diu allò de fer córrer els fulls i parar a l’atzar i llegir les primeres ratlles i, si t’agraden, hi tornes, i ho repeteixes fins que te l’emportes o el deixes estar? Com es diu allò de confondre tenir un llibre i tenir-lo llegit?

Es veu que tenim tants i tants llibres abandonats, sense adonar-nos dels tresors que hi trobaríem, si els llegíem. La vida secreta dels llibres és tan secreta que ningú no la sabria escriure. Quants llibres tenim que pateixen el nostre desdeny. Com aquest que fa dies que tinc damunt la taula i no trobo el moment de llegir-lo. Suara me’l mirava pensant si no valia més desar-lo d’una vegada a la lleixa que li pertoca i donar-lo per llegit. I m’ha fet cosa. L’he deixat estar altra vegada aquí, prometent-me que no trigaré a posar-m’hi.

Quin llibre t’ha inspirat enviar-me el video The Joy of Books? Devia ser un llibre joiós de ser llegit. Perquè no hi ha res com un llibre real i els llibres reals ni dansen ni ballen ni es fan petons. Comuniquen en silenci la joia de la lectura, que és la joia de saber-se llegits sumada amb la joia de llegir-los. There’s nothing like a real Book. Així, en anglès, que sembla que soni més convincent, com la llengua d’allà des d’on arriben els seus parents sobrevinguts, els irreal Books.

LLEGIR PER PENSAR

Hi ha teòrics de la comunicació que auguren un mal futur a la premsa digital. Diuen que li passarà el mateix que als diaris gratuïts. Passada la foguerada, no hi ha més llenya que la que crema, que és la d’uns pocs, els pocs de sempre que dominen el negoci, i la d’uns més pocs que han sabut trobar el seu nínxol de mercat: informar fent pensar.

Vés a saber. El cert és que avui m’ha fet il·lusió el correu que la Clara Terricabras m’ha enviat dient-me que acabava de llegir al diari ARA l’entrevista que em fa Adam Martin. La Clara és a Tubinga, jo encara no sabia que el diari publicava l’entrevista avui i ella ja l’havia llegida! I com que no tinc subscripció digital, no l’he poguda llegir fins que he anat a prendre cafè a la rebotiga de can Foix de la plaça de Sarrià, on tenen l’ARA i els altres diaris de paper en català. Llevat d’un. Després l'he comprat al quiosc. Només faltaria!

La il·lusió no és per l’entrevista, que, per cert, està molt bé. M’afavoreix molt, perquè l’Adam Martin em fa parlar amb una propietat i una precisió que ja voldria tenir. I que tu, Clara, amablement em pressuposes. No, no, em sembla que el mèrit és del periodista, que aconsegueix de resumir dues hores de conversa en dues columnes que es llegeixen en cinc minuts. És la virtut i el vici de la reducció. No sóc, posem per cas, “fundador de la Universitat de Vic”, com assegura el subtítol, sinó el “primer rector de la Universitat de Vic refundada”, o restaurada, o restituïda. Però això és massa llarg per a un titular.

foto, Jordi Pizarro

Com també m’afavoreix la foto. Diuen que els Torrents i les Torrentses jovenegem. No ho sé. Millor dit, no sé si “jovenejar”, que el DIEC no defineix prou bé, és cosa bona o dolenta. En tot cas semblar més jove del que sóc vol dir que sóc més vell del que aparento. No és el cas, en canvi, de la Torrentsa Carlota, que a les fotos de l’ARA de fa quinze dies, el 3 d'aquest mes, és tan jove com en la realitat.

La il·lusió no és, doncs, només per l’entrevista, sinó pel correu de la Clara que, de Tubinga estant, de bon matí em diu que l’ha llegida a l’edició digital del diari ARA. Una meravella, per a mi que, quan hi era, a Tubinga no arribava cap diari d’aquí de cap mena, sinó per correu postal al cap d’una setmana. No sé si té o no té futur la premsa digital. El que m’agrada és que té un present esplendorós per a diaris com l’ARA, que els savis classifiquen com a diari d’opinió i que els lectors el llegim perquè, a més d’informar-nos, ens agrada pensar.

L'HOME DE L'ESTEL

Mentre a començaments d’any em dedicava a covar el refredat i a les lectures a la vora del foc, l’amic Jaume Puntí, anticipant-se’m a la proposta de crear un espai per a rellegistes, m’escrivia que ell es dedica fa temps a les relectures, perquè hi ha llibres que no es cansa de llegir. Com ara Aquell verd anglès, de Carles Pi i Sunyer, que «tinc sempre a l’abast», hi afegeix. I me’n regalava un fragment: L´home que fa volar l´estel cabdella el fil que va tornant-lo a terra amb la melangia del qui es resigna a plegar damunt la realitat de la vida les il.lusions ambicioses i voladores de la joventut.

Sí, senyor. Això és una tirada de bon llegir i rellegir. Cabdellar el fil de l’estel per fer-lo tornar a terra és una bella metàfora de saber envellir. Mentre cabdelles fil, hi ha estel. Quan el cabdella algú altre o no el cabdella ningú, l’estel es perd en l’espai o cau estavellat.

Seria també metàfora de rellegir? I rellegir seria al seu torn metàfora de la repetició infinita en l’oblit? Ja m’estaria bé, si llegir «la realitat de la vida» abans ha significat descabdellar el fil i inflar l’estel amb les il·lusions ambicioses i voladores de la joventut. Com les que encara volen, Jaume, en l’estel que vàrem inflar a Vic. La teva relectura ha resultat premonitòria. L’home que fa volar l’estel m’ha acompanyat tot el dia, avui que faig setantacinc anys, sense melangia ni resignació, només amb un punt de recança pels estels que no volen més amunt, perquè el fil curteja.

RELLEGISTES

Estimada Carlota; penso que hauries d’engegar un “Què rellegeixes”. Vista l’acceptació del “Què llegeixes” i l’augment dels seus seguidors, que ja han passat de 10 mil, trobo que és el bon moment perquè els que rellegim, els rellegistes, que diria que som molts, disposéssim també d’un espai propi dins del fòrum “Què llegeixes”, on podríem intercanviar les experiències de relectors. Penso que una lectura i una relectura són dues experiències diferents. Fins i tot, com a lectors, les relectures potser ens defineixen més que no pas les lectures de primer cop. En tot cas llegir un llibre i rellegir-lo en circumstàncies diferents de la vida, com són l’edat, la condició, la salut o el lloc, sembla una experiència interessant per reflexionar-hi i comunicar-la.

Vaig pensar que t’ho diria, mentre rellegia 84, Charing Cross Road, el llibret de l’Helene Hanff que em vàreu regalar fa sis anys, segons que diu una nota meva a la pàgina de guarda: «regal del sant, celebrat a can Jubany el 4 de febr. de 2006. Carlota i Víctor». Recordo que ja llavors em va agradar molt i que veure’n la versió en cine d’Anne Bancroft i Anthony Hopkins em va retornar el gust de les seves belleses literàries.

Ara, quan esperàvem que arribés l’any nou, el vaig agafar sense cap intenció de tornar-lo a llegir. Només volia saber en aquell moment quins eren els primers llibres que motiven la correspondència entre l’esbojarrada Helene i el circumspecte Frank. Vaig agafar el llibre, vaig llegir en diagonal les primeres cartes, vaig satisfer la meva cerca i llavors, de sobte, em vaig trobar que no tornava el llibre a la lleixa, sinó que el llibre m’agafava a mi i em posava a rellegir-ne carta rere carta. Tant me feia el que hi havia anat a buscar. Tot i saber de què anava la història d’aquells guillats pels llibres, no sabia desprendre-me’n i me’l vaig empassar altre cop de cap a cap. O se’m va empassar en unes hores.

Segurament que a l’origen d’una relectura hi juga l’atzar. Un dia qualsevol, sense esperar-t’ho, et cau a les mans un llibre que ja has llegit. Això sol passar a les llibreries. A la secció de novetats et trobes davant de reedicions d’obres que ja tens llegides, però sents que et reclamen. No cal dir en mercats de llibres vells, on emergeixen llibres en l’edició que vas llegir fa temps i que potser fins i tot tens a casa. En una relectura el que em sembla decisiu i el més interessant és el paper de la primera lectura. Si els camins que ens porten a llegir són atzarosos, no ho són tant, diria, els que ens porten a rellegir. Hi ha, si més no, el factor determinant de la primera lectura, sense la qual no hi ha segona.

Per això em sembla interessant la pregunta «què rellegeixes?» És una pregunta típica de cistell de cireres. N’agafes una i te’n surten més a penjolls. L’últim penjoll, què rellegeixes, seria tot un altre cistell de preguntes que pengen de la primera: «què llegeixes?». Ah! Ara m’oblidava de dir-te que els llibres que engeguen la correspondència entre els dos quellegistes de 84, Charing Cross Road són una col·lecció d'assaigs de William Hazlitt i un llibre sorprenent de Robert Louis Stevenson, no pas cap de les seves novel·les famoses i més rellegides, com L’illa del tresor, (que el teu avi se sabia de memòria i es repetia, quan va perdre la vista), sinó igualment unes proses assagístiques de títol sensacional, Virginibus Puerisque. Te’n recordes, del llatí amb la conjunció "i", que, posposada al nom? Faria Per a noies i nois. O Per a nenes i nens. M’agradaria de saber-ne més d’un llibre que, amb un títol tan friqui del creador de personatges com el doctor Jekyll i míster Hyde, despertava l'interès de l’Helene Hanf.

LECTURES A LA VORA DEL FOC

El fred i el refredat anual, que toca aquests dies, em retenen a casa dedicat a la lectura totes les hores hàbils. Als vespres, que comencen a les cinc de la tarda, faig piló vora el foc, mantenint-lo amb les estelles d’alzina que l’any passat em va servir en Joan Servià, l’alcalde, i ara tenen el punt just de cremada. Als dematins m’instal·lo davant dels badius que el sol travessa durant hores i m’envolta d’una escalfor manyaga i penetrant.

Llegeixo una estona Cambó, d’Heribert Barrera, però em cau de les mans. Ja és la tercera vegada que em passa. Em sembla que no el tornaré a obrir. Em fa la impressió d’un llibre prescindible, un d’aquests llibres que alguns editors d’ara volen convertir en èxits inflant-los a base de tapa dura i engrandint la tipografia i el gramatge per fer més pàgines i més gruix. Llàstima per en Cambó, però sobretot per en Barrera.

M’ha enganxat, per contra, el llibre Viatgeres i Escriptores, de Pilar Godayol, un llibre que em pregunto per què no hi era abans, si és un llibre necessari. Són deu perfils, deu semblances de deu dones que han tingut el coratge d’anar a córrer món, la intel·ligència de saber-ne observar els entrellats i saber-los narrar amb gràcia. Un llibre, a més, escrit amb passió, única clau de l'èxit. Cada frase de la Godayol, aparentment neutral, traspua entusiasme i convicció que s’encomanen al lector. No el deixaré fins que l’acabi.

A migdia ens arriba el diari Ara i veiem l’entrevista d’Elisenda Roca a Carlota Torrents, directora de la web “Què llegeixes?”. Quin goig! «El que es llegeix amb plaer es recomana amb passió», diu comentant la passió dels quellegistes, quan recomanen un llibre que els ha agradat molt. Jo també recomano amb passió Viatgeres i Escriptores, per això, perquè l’estic llegint amb passió i sento que és la passió amb què l’ha escrit l’autora i m'ha encomanat. És la roda del “Què llegeixes?” Escriure, llegir, recomanar, llegir. Jo també hi vull ser.

TEIXIDOR DE PEDRES I CONSTRUCTOR DE FUTUR

Explicar el context històric i l’entramat cultural de Barcelona/Catalunya en què va florir el geni de Gaudí era el propòsit de l’operació de portar el paquet "Gaudí: Sagrada Família" a Roma i projectar-lo internacionalment des del centre mateix de l’orbis catholicus. Els articles (1 i 2) de Silvia Guidi a L’Osservatore Romano, el diari dels catòlics del món i de molts no catòlics, són una mostra del que s’ha aconseguit d’explicar i del que no. Posen en evidència que un esdeveniment cultural és esdeveniment, només si té capacitat de generar una recepció intel·ligent i entenedora. Són articles que ens expliquen que hem de saber explicar el fet català, en especial ara que la projecció internacional de Catalunya es fa més urgent i alhora és més combatuda amb l'excusa de la crisi.

El TGV de Nadal

A l’andana del temps torna a passar el TGV de Nadal. Sense parar-se. Com cada any el sentim passar xiulant, rabent, llançat a Nadal de l’any que ve. El xiulet del TGV de Nadal ens eixorda un instant, mentre no sentim què anuncia la megafonia de l’andana. El pas del TGV de Nadal ens enlluerna com un llampec sense deixar-nos veure si el condueix ningú. És això, el condueix ningú. A l’andana del temps esperem el pas del TGV de Nadal, llançat cap a Nadal de l'any que ve.

LA DERROTA DEL TEMPS

Roma. Captard de mitjan desembre. Cambra de l’Hotel Atlante Star amb vistes a l’estesa de terrats que acaben al peu de la cúpula de Miquel Àngel del Vaticà, tenyida de sol ponent. Surt, apuntada a la banda nord, la columnata de Bernini. Els ocres de les façanes fan pensar en els velluts i les sedes dels cortinatges i entapissats d’àmbits interiors dels palaus romans, entrevistos a la primera encesa dels llums elèctrics. 


El transfer de l’hotel voreja la via della Conciliazione, travessa el pont del Castell Sant’Angelo, segueix el Tíber, entra al Corso i arriba a la plaça d’Espanya. S’acaba de fer fosc. Les llambordes brillen d’humitat com untades d’oli. Puja John Keats l’escalinata de la Trinità dei Monti en la penombra. A l'entrada del palau de l’ambaixada es veu un tricorni. Algú ha assenyalat la columna que diu que és regal de Pius IX a Espanya per la seva defensa del dogma de la Immaculada Concepció. 


Els romans actuals conten que els romans coetanis tenien el papa de la Puríssima i de la infal·libilitat per un menagramo, persona de mal averany, i van considerar un bon senyal que no assistís a la inauguració de la columna, plantada amb gran èxit pel cos de bombers. Els papes de després van cada any a venerar la columna el 8 de desembre, dia de la Immaculada, que és la festa dels bombers de Roma. 


Ens rep l’ambaixadora, Maria Jesús Figa, filla del notari Lluís Figa Faura, membre que fou de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, la meva. En parlem tot anant al saló de recepcions i disculpant-se del seu català. Introdueix, en castellà, la sessió i passa la paraula a Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona, romà dels meus anys de Roma, que la passa, en castellà i català, a Antoni Matabosch, també romà d'aquells anys, president de la Fundació Joan Maragall, que, en català, me la passa a mi, que l’agafo i mantinc en l’italià d’Edmondo de Amicis, el qual, arribat en tren a Barcelona el 1872, escrivia que si sente, o par di sentire un rumor sordo, diffuso, crescente, che è come il respiro affannoso della gran città che si agita e lavora. Barcellona è, all’aspetto, la città meno spagnuola della Spagna. In ogni parte si fabbrica, si trasforma, si rinnova; il popolo lavora e prospera. Barcellona fiorisce. 


El títol «L’època de Gaudí a Catalunya» del programa ha passat a Il tempo di Gaudí in Catalogna, segons l’ajustada traducció d’Úrsula Bedogni. Època o Temps, la tesi que se m’ha confiat d’exposar davant d’un auditori de primera informació és que el numen de Gaudí, a més de tenir Majestas i ser Energicum, Fascinans, Tremendum, Mirum i Sanctum, és un enigma, en especial per als qui no saben o no volen saber que el temps de Gaudí a Catalunya és el temps de Catalunya en Gaudí. Josep Pla, traduït, ho diu així: il suo caso sembra una ripetizione di quello di Raimondo Lullo. Più si estende la dimensione universale di Gaudí, più chiaramente diventano evidenti le sue radici terrene catalane. 


Sopar de l'ambaixadora, excel·lent amfitriona. Hi aprenc com es planxen les estovalles d'una sola peça per a una taula de vint comensals o més, sense que hi quedin plecs. Pipo Carbonell, que torna de la Xina, i l'ambaixadora, que ha passat pel ministeri d'Afers Exteriors, parlen de les xarxes socials a Internet que amenacen la seguretat dels estats. Saló de sobretaula, copa i cigar Cohiba, que només fuma el consiliari de l'ambaixada. Entre dos Berninis. Tornem per la via Condotti, passem pel Cafè Greco, on Pla escrivia les Cartes d’Itàlia, «un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d’Itàlia». Voregem via Margutta, travessem el Tíber pel pont Cavour, i tornem a l’hotel Atlante, ran de les muralles on fa cent-cinquanta anys les armes imposaven la Unità d'Itàlia. 


Quatre dies a Roma, els justos per celebrar «La derrota del temps en la bellesa no penedida», mentre al Palazzo Doria-Pamphili la Vanità fa sonar Il triomfo del Tempo nella bellezza raveduta, arrepentida, de Händel. Repetidament, a cada espai, a cada moment, he sentit emergir del laberint dels meus records la Roma que hi tenia enterrada sota set vegades set capes de guix i pintura. Havia anat a retrobar Roma i la Roma que hi retrobava no era sinó la que portava dins meu i ara irrompia davant la meva mirada girada endins.


Itineraris de memòria romana. De la plaça del Vaticà a l’Exposició Gaudí de Daniel Giralt-Miracle; del Museu de les Arts del segle XXI al rètor esplèndid cardenal Ravasi i al comunicòleg embarbussat director de L’Osservatore Romano, Giovanni M. Vian; dels companys expedicionaris de la Fundació Joan Maragall, conduïts per Antoni Matabosch, romà dels meus temps, i Anna M. Blasco, experta en art del Quattro i del Cinquecento, a l’amic vigatà «arromanat», Secundí Sañé. De la Villa Farnesina al Palazzo Corsini, del Panteó al Capitoli i a l’església del Gesú, que conté Ignasi de Loiola, l'incontenible en el més gran i contingut en el més petit. Itinerància romana que m'ha portat a celebrar la derrota del temps en la bellesa no penedida contra el pretès triomf del temps en la bellesa penedida.


L’Afrodita naixent de l’espuma al Tron Ludovisi del Palazzo Altemps, on vaig residir quan era estudiant del Colegio español, el Caravaggio de Sant Lluís dels Francesos, on entrava anant a classe passant per la plaça Navona i on he tancat la meva particular «conferència romana», em porten a pensar en la inaferrable felicitat de la vida humana. Inaferrable i tanmateix felicitat. I tanmateix font de joia.

EL "SEGON" HOME

L’atzar fa aparèixer El tercer home a la TV. Em frego els ulls. Justament avui, quan faig maletes per Roma, la Viena en runes d'Alida Valli i Joseph Cotten fa emergir de les runes de la meva memòria la descoberta de l'Europa de més enllà dels Alps, a banda i banda del Danubi. El riu que no apareix al film. Com no hi apareix la ciutat del meu àlbum de records.

Desfilen les imatges nocturnes de la Viena de la postguerra, els carrers soterrats del clavegueram (l’única ciutat que funciona sota terra), la nòria del Prater, els vells palaus escrostonats, la policia de les quatre potències guanyadores de la guerra, el petit poble xafarder i els criminals enriquits amb els medicaments d’hospitals per a infants.

Cap poder com el de la indiferència i l’altivesa de la Valli avançant en la seqüència conclusiva per l’avinguda d’arbres hivernals del cementiri, mentre Cotten, l’escriptor sense ambició literària, l’espera que passi, impotent i sense ambició de retenir-la.

La ciutat atrinxerada a la memòria de les vivències és més forta que la de ficció. La indiferència, més forta que la negació. Demà a Roma m’esperen munts de runa reciclada al clavegueram de la memòria.

TORNAR A ROMA

La imminència del viatge que em portarà a Roma em té en suspens. No hi he tornat ni em pensava que hi tornaria mai més, després d’estudiar-hi tres anys i anar-me’n amb el sentiment que me n’acomiadava per sempre. De tant que em va donar, de tant que em va prendre, Roma se m’havia enquistat a la memòria com un amor frustrat que no valia el retorn. Una foto fixa que em coneixia prou bé, ben guardada a l’arxiu dels souvenirs. Quina degradació, la que converteix un record en souvenir!

La ciutat que un dia ens hagi seduït, la portem incrustada a la memòria, viva entre els altres records, sotmesos tots a l’amenaça de l’oblit, a l’erosió de la memòria, a l’alquímia de l’evocació. Sovint en recordem, més que la ciutat, les circumstàncies de la seva seducció, les vivències localitzades en el Google Earth interior. Llavors recordar-la és recordar la ciutat com l’escenografia d’una història, posar argument als seus itineraris urbans, recobrar-ne percepcions convertides en records.

Tornar a la ciutat que un dia ens va seduir i ens va frustrar és l’aventura impossible de remuntar el curs de la vida. Tornaré a Roma, però serà una altra Roma. Aquella, la que em va seduir i em va frustrar, la guardo en un replec de la memòria i de tant en tant la visito. A vegades amb amargor, a vegades amb tendresa. Sempre amb recança. Com la que ara sento, quan m'acosto a tornar-hi davvero.