dilluns, 10 de setembre de 2018

LES MAREDEDÉUS ATROBADES I BALLADES DE PEREJAUME

Avui que és el dia de les «marededéus trobades» resulta oportú de recordar que no és ben bé això. Explica el savi Joan Coromines que el català antic tenia dues formes de trobar: «Cercava... si trobaria la dita imatge, mas no la atrobà». I ho explica dient que la construcció condicional si trobaria priva del sentit determinatiu i és com dir: ‘si se li faria trobadissa’. Després ja pot dir atrobà, perquè ja implica recerca. Esplèndid. 

Les marededéus trobades i celebrades el 8 de setembre semblen trobades sense que ningú les busqui. I no, són la majoria marededéus atrobades, trobadisses, surten a l’encontre del caminant que les atroba. Es fan trobar. Sovint a la vora d’una font perquè saben que el caminant va assedegat. Quina diferència entre la font trobada sense set  i   la font que es fa trobadissa al caminant assedegat! 

És com l’atrobament de les marededéus que Perejaume treu a ballar en 29 danses-trams, que van del Besòs al Llobregat. Vegeu el seu llibre recent Treure una marededéu a ballar. No la treu perquè casualment ha topat amb ella com fan els trobadors de marededéus convencionals, sinó perquè se li ha fet trobadissa. Potser com la noia que es feia trobadissa al poeta Cinto Verdaguer quan l’atrobà a les ballades de Festa Major. 

Quina fondària lírica la de treure a ballar una marededéu que es fa trobadissa a un ballador agosarat que en sent la invitació a la dansa! Si els teòlegs medievals creaven tractats de Mariologia a l’altura dels de Teologia de la Divinitat o de Filosofia aristotèlico-tomista de l'Ésser, ara només un poeta atrobador del segle XXI com Perejaume ha estat ell mateix atrobat per les marededéus atrobades que se li fan trobadisses al ball de tota Festa Major. 

Perejaume, savi ballador i expert mestre de dansa amb les marededéus romàniques o gòtiques  que se li fan trobadisses, ha compost un nou tractat de Mariologia, de poesia i dansa que convida a Treure una marededéu a ballar. L’hauria pogut compondre un tractadista atrobador/ atrobat com Ramon Llull quan emprenia la travessa del mar cap a Orient en cerca d’atrobadors més savis que els de la Sorbona. O un  savi hebreu dansaire d’aquells que s’alliberaven  d’Egipte tot ballant quaranta anys pel desert i en deixaven el relat a l’Èxode i als Salms de la Bíblia. Seria el relat d’Atreure a ballar l’Arca de l’inefable, desert a través, fins a atrobar la Terra promesa que els esperava. És el relat de Perejaume, mestre de dansa. 

dissabte, 1 de setembre de 2018

TAMBÉ AQUEST SETEMBRE PASSARÀ O "ARRIBEU A SER QUI SOU"

També aquest setembre passarà i s’endurà el blau moradenc dels alocs dels marges del camí de Pals. 
També aquest setembre passarà i s’endurà el negre diamantí de les móres i el blau vellutat dels aranyons que maduren als esbarzers del camí de can Casabò. 
També passarà aquest setembre i l'estiueig de 2018 i amb ell passaran els dies xafogosos i els aiguats embogits i les victòries i les claudicacions.
No passaran, però, els ressons de la veu que clama  «Arribeu a ser qui sou». 
1 de setembre de 2018

dijous, 26 de juliol de 2018

VAREN COINCIDIR MAI POMPEU FABRA I JACINT VERDAGUER?


La pregunta no és extemporània ara que els papers parlen d’encontres com Sopar amb Diotima o d’Un cafè amb Voltaire o d’El dia que Nietzsche va plorar entre Sigmund Freud i Lou Andreas Salomé. La pregunta si Verdaguer i Fabra es coneixien, es consultaven, es relacionaven, es combatien o simplement es varen trobar un dia convidats a una taula amiga,  potser ja té resposta en algun paper erudit que desconec. En tot cas ara que l’Any Fabra ha posat a primera plana el gramàtic i lingüista (Barcelona 1868 - Prada del Conflent 1948), les ganes de saber-ne més se’m fan més vives. Tot revisant la biografia de Verdaguer, hi afegeixo que l’any 1896 els dos grans creadors de la Llengua Catalana varen coincidir a concursar als Jocs Florals. Fabra hi presentava uns primerencs Estudis de Gramàtica Catalana, Verdaguer hi concursava amb La Pomerola o Primavera. Fabra hi obtingué un accèssit al premi instituït pel bisbe de Vic Josep Morgades i Gili. Verdaguer no sols no hi obtingué cap premi, sinó que hi fou silenciat, ignorat, com si no hi hagués presentat cap obra, quan en realitat hi presentava el poema considerat avui com la seva millor obra de la darrera etapa i el millor dels seus «poemes llargs».

A l’impuls del «mentider ensomni» és estimulant d’imaginar els dos grans homes que es troben, posem per cas, convidats a la taula de Prat de la Riba, que s'hi acompanya amb el bisbe Morgades, parlant del present i del futur de la llengua catalana davant de la pantalla màgica que els permet d’anticipar-se als anys actuals.    

dilluns, 16 de juliol de 2018

UN XUT DE SAVIESA ANTIGA PER A BOCAMOLLES I BOCAMOLLS.

Qui sap calla. Qui parla no sap. Qui sait ne parle pas. Qui parle ne sait pas. És estimulant trobar de sobte, sense buscar-ho, un xut de saviesa antiga com aquest, atribuït a Lao Tsé. Tan apropiat per a l’actualitat política, on xerren bocamolles i bocamolls. El pas de la versió francesa  sembla afegir-hi un plus de contundència i de complicitat.


dimecres, 4 de juliol de 2018

QUI RECORDA BECK?

foto: Cèlia Atset 
Els moments que vivim a Europa porten a recordar el sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015) i a rellegir la seva obra sobre la Societat de risc (Risikogesellschaft), publicada el  1986, l’any de Txernòbil, el primer desastre de risc global, camuflat d’«accident  nuclear». Vint anys després, el 2007, Beck va reescriure l’obra amb títol explícit, Societat de risc global (Weltrisikogesellschaft), i subtítol didàctic, A la recerca de la seguretat perduda, que apuntava als tres nous «accidents» de risc global: crisi financera, canvi climàtic i terrorisme.  
Beck, que ensenyava a Munic i a Londres, és un dels pensadors més aguts del nostre temps, capaç de projectar una Mirada cosmopolita sobre Qué es la globalizació, sobre La democràcia i els seus enemics o sobre Una Europa alemanya, la seva última mirada anticipatòria  abans de morir l’any 2015, quan Europa se sorprenia de l’imparable èxode de milers de persones que fugien de les guerres, les fams i les tiranies, altrament dites «conflictes armats», dels països veïns.
Una mirada cosmopolita girada endins, que va permetre a Beck de criticar la posició d’Alemanya durant la crisi de l’euro i de batejar la cancellera Merkel com la Merkiavel, fent honor al nom més arriscat de la història política europea i/o mundial. Merkiavel, nom de reina sense corona d’Europa, on regna sostinguda pel cinisme polític curt de vista, però llarg de risc, en la crisi actual dels refugiats que truquen a les portes d’Europa i Europa vacil·la perquè  sent el risc del futur. Que torni Beck i ho vegi.

dilluns, 18 de juny de 2018

L'ARBRE QUE FA UN QUATRE


–Quin bosc! Quina meravella!— He sentit exclamar-se algú del grupet que baixava mentre jo pujava enmig dels arbres de can Sentmenat de Sarrià, passada l’Escola de Disseny  EINA amunt.

–No ho troba, vostè, que és una meravella?– Ha dit la senyora que baixava acompanyada, pel que he suposat, del marit, la filla i el gosset. 

–I tant, que sí! Una meravella– he convingut –només que jo en aquests moments no en participo, perquè acabo de perdre les ulleres, que són bones i prou cares. I comprendrà que en aquests moments més aviat no estigui per meravelles. Però per descomptat li agraeixo l’interès.

–No es preocupi que les hi buscarem i, quan les trobem, les deixarem a l’arbre que fa un quatre. Vostè ha pujat per aquí, oi? I ha passat per aquells graons d’un marge. 

–Sí, sí. Però ja fa estona i em temo que ara que la llum ja baixa i amb tanta brossa al sotabosc es faran invisibles.

–Miri, jo em dic Anna, aquest és el meu marit... i aquesta noia és armènia i es diu... Vagi, vagi, que encara hi ha claror.

Ens hem separat. He enfilat el rost fins a l’últim tram que dóna a la Carretera de les Aigües. L’he seguida en direcció a Esplugues fins al Mirador dels Xiprers. El sol havia tombat la carena del Turó d’en Cors i la ratlla de l’ombra partia Barcelona de cap a cap.. La meitat il·luminada es perdia a l’horitzó del mar.  

I he reculat en pensar en les ulleres. I en pensar que es faria fosc aviat. Quan era a mig camí del bosc he sentit veus que cridaven:

–Les hem trobades. Hem trobat les ulleres i les hem deixades a l’arbre que fa un quatre.


Hi vagi. He corregut cap on sentia les veus i la senyora m’ha contat on les havien localitzades i deixades, dins d’una bosseta de plàstic en una petita cova al peu de l’arbre que fa un quatre. 

En veure, però, la meva vacil·lació de no saber on era l’arbre que feia un quatre, ni tan sols fent-me un plànol a terra amb el seu bastó, ens ha ordenat al marit i a mi que no ens moguéssim, que hi anaven elles a buscar les ulleres i que les esperéssim. I al cap d’una bona estona, mentre el vespre avançava i nosaltres conversàvem de les nostres xacres i de Sarrià i de Collserola i de la Carretera de les Aigües, arribava l’Anna, ostentant com un trofeu la bosseta de plàstic amb les ulleres. Me les ha donades i ens hem separat sense més compliments, perquè abans que no es fes fosc havien d’anar a Esplugues boscatge meravellós a través. 

I jo, avergonyit d’haver pensat que al món ja no hi ha bona gent, he reprès la baixada cap a Sarrià. Però en veure les aules dels barracons blancs d'EINA, encara he volgut anar a veure on era, i si hi era, l’arbre que fa un quatre. I l’he trobat. És una alzina que efectivament, a l’alçada d’un metre i mig, torça el tronc en angle recte i, després d’un tram horitzontal, repeteix l’angle recte en amunt i reprèn l’horitzontalitat que li pertoca. L’efecte, però, és que ha volgut fer un malabarisme i dibuixar un quatre al bosc de can Sentmenat, on guardar les ulleres perdudes. Jo, que portava sota el braç La passejada, Der Spaziergang, de Robert Walser, en traducció de Teresa Vinardell.  



dijous, 14 de juny de 2018

EL SEU ODI ÉS INTRASITIU

Odiar-los? Ben mirat, no s’ho mereixen pas. Estimar-los? No, tant com això, tampoc. No ens passem. Diuen que a vegades es produeix una barreja que dóna amor-odi. Però tampoc no és el cas. Compadir-los? Sí, una cosa així, sí. Compassió. Empatia, que diem. Ara, compadir-los no és pas fer de pare pedaç, d’això que en diuen bonisme, acceptar-los sense reserves ni crítica. No, tant tant tampoc. Potser entendre’ls, sí, potser empatitzar o una cosa així. Ara, com més els entenc més rebutjo l'odi que es pensen que tinc o que hauria de tenir.

No estic pas segur que, com diuen alguns, no sàpiguen el que es fan. Com quan Jesús clavat a la creu clamava a Déu Pare que perdonés els seus crucificadors, «perquè no saben el que fan», deia. O deia «no saben què es fan»? Em sembla que sí, que ho sabien, el que feien i el que es feien. Però ho negaven. No volien saber-ho, que és una altra cosa. El que negaven era que Jesús no fos com ells, un més, un de tants. I què es creia que era? De fet, s’afirmava diferent perquè no podia fer altra cosa, era diferent. Doncs jo també simplement sóc diferent d’ells, me’n sento i me’n faig un goig, quan els qui no són com jo m’ho reconeixen i m’identifiquen. Com jo els reconec diferents i no els tinc pas tírria.

Em pregunto, doncs, si el que passa és que em volen encomanar odi? Però, odi a què, a ser com sóc? Potser sí que és això, que m’odien i em volen fer igual que ells per l’odi? Jo, però, no puc pas odiar-me. Ai manyacs, resulta que si es proposen infondre’m odi, és de tant que m’estimen. Sí, deu passar allò de l’amor-odi. M’estimen tant que em voldrien com ells, com un més d’ells i amb odi contra tots els qui no fossin com jo i com ells. Ben mirat, però, no aconseguiran pas fer-se'm odiosos. Encara que s’ho mereixessin, ja veus tu! En realitat sóc jo que no m’ho mereixo, que els hagi d’odiar. En conclusió, ja poden anar fent. El seu odi és intransitiu.

dilluns, 11 de juny de 2018

DONCS, NO

Publicar imatges de presos polítics catalans en la seva privadesa  no té res que pugui compensar el que té de maligne i de pervers. Tant se val si són obtingudes amb el seu consentiment com que no ho siguin. El que decideix és l’origen i la finalitat. Qui ha ordenat fer-les? Tots els tirans s’han servit de l’exhibició de les seves víctimes efectivament o presumptament derrotades. Sigui un tirà de Roma com Ponç Pilat, portant Jesús de Natzaret davant dels jueus,Ecce Homo, sigui un funcionari militar anònim que compleix ordres exhibint Sadam Husein al món com una peça de caça.

L’exhibició de l’enemic vençut, caçat, jutjat, empresonat, executat, és pràctica habitual de vencedors que, així, semblen més vencedors i fan els vençuts més vençuts. És prou sabut que les execucions públiques són pràctica habitual en les tiranies.  No és qüestió accessòria ni arbitrària,  sinó que forma part essencial de l’exercici de la tirania.   Tant la tirania unipersonal com la de cercles concèntrics s’han servit sempre de la humiliació de l’adversari vençut i de l’exemplaritat del càstig dissuasiu. L’una i l’altra formen part de la guerra dita psicològica.

Per a sentir la humiliació a què són sotmesos els presos polítics catalans no cal pas veure un vídeo pretesament anònim. És el que es proposa l’humiliador: que els catalans, en veure-ho, es desactivin ajupits per la humiliació. Igualment, doncs, es pot neutralitzar l’exemplaritat dissuasiva de les imatges. L’efecte escarment no hauria pas d’atemorir sinó desactivar l’amenaça implícita i extreure’n resiliència.

Justificar la publicació d’aquestes imatges amb arguments de llibertat d’informació és una ingenuïtat infantil en adults que hauríem de saber què són presos polítics.    

dilluns, 14 de maig de 2018

Joan MARGARIT emparat de Verdaguer


Aquests dies de maig, quan la primavera mobilitza poetes i omple escenaris de versos i de flors, de grocs impugnatius i d’esperances mobilitzants, hi apareix el poeta de poetes que naixia un 17 de maig a Folgueroles i moria un 10 de juny a Vallvidrera de Barcelona. Si aneu al poble de Folgueroles on va néixer  o a la Casa de la Literatura a Vallvidrera, on va morir,  l’hi trobareu: és el poeta dels poetes.

Molts li han dedicat versos. Començant per Joan Maragall fins als poetes actuals com Joan Margarit, que no serà l’últim, però excel·lirà per sempre entre els qui s’hi ha afillat o emparat, assumint el poeta de Folgueroles com a pare. Sí, sí, com a pare. Al seu llibre Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb versos contundents que proclamen el reconeixement de la seva paternitat-filiació: L’estimo com un fill i és el meu pare.

Abandonat i sol en  aquest quarto
que avui és un museu
 agonitzava.
 Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre
 
sempre hem necessitat: primer hi calem foc

i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar
 la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill
 i és el meu pare.

diumenge, 6 de maig de 2018

LES GROGUES JUGUEN I GUANYEN

A Boada la primavera ens esperava al carrer de casa, de Foramuralla, dit d’Extramurs, després de saludar-nos amb lilàs al carrer de Viladamunt. La lluna també ens hi esperava groga, a punt de fer el ple i emergir a la ratlla del Quermany Gros, desafiant l’enllumenat grogós de Pals.  
Hem trobat els rosers del portal en ple esclat de roses roges i grogues i en competició de quina és la més ben esclatada. Guanyen les grogues. Com guanyaven arreu el dia del Llibre i de Sant Jordi.
Com  també  guanya el groc al Diccionari   de Joan Coromines, que trobà versos de Josep Carner per a fer rimar per sempre el groc amb el crit de foc! dels fusells de l’execució:   

... ell espera la veu de foc! / que donarà sortint del rengle, / l’oficial, rígid i groc; / i, en encetar-se’n la paraula, / amb dring de renec foraster, / ell cridà: –Visca Catalunya! /– tot, gent i pati, es va desfer / i, a un batre d’ulls, abans de caure, / la gran Invocació veié.

El groc té fama de color pàl·lid, però el groc d’aquestes roses és encès, més que la llum grogosa del fanal del carrer de Foramuralla. Com és encès el groc dels camps de colza que clapegen el verd tendre de blats i userdes del Pla de Boada a la falda de les Gavarres i el Montgrí de fons. Com  és lluminós el groc del llaç damunt el fons blau fosc del jersei del passejant barbut i més lluminós encara a la brusa blanca que il·lumina la cara de la passejanta, quan es paren a admirar els rosers del portal. Juguen grogues i guanyen