dilluns, 24 de juliol de 2017

L’ANTÍDOT

Vaig a Pals a prendre cafè, comprar el diari i fullejar l’altre, el que tu i jo sabem, sempre disponible al taulell del bar en l’altra llengua que també sabem.  És l’excusa de prendre’m alhora la dosi  diària d’antídot que m’ajuda a combatre la infecció de derrotisme que escampa el diari que tu i jo sabem.
Diuen que paga tan bé les firmes prescriptores, però a mi em sembla que no pot pagar-ho a preu just. A mi em sembla que el que compra i el que els firmants posen en venda no té preu: és el pensament. No compra estil ni signatures ni  opinions, coses molt versátils. El que compra i el que posen en venda és el pensament. Qui en dóna més!
Trobo que la ingesta de verí unionista en petites dosis diàries genera en el meu organisme més resistència al verí del derrotisme, més autoestima per l’opció del pensament.

diumenge, 9 de juliol de 2017

EL DERROTISME DELS "JAHODEIA"

Si hi ha una cosa pitjor que el derrotisme, dit també defaitisme, és el derrotisme encobert, molt actiu en confrontacions com l’actual a Catalunya.

Convençut o mercenari, el derrotista en obert difon falsedats destinades a desmoralitzar les files independentistes. L’argument és la superioritat d’Espanya, l'aïllament internacional, la feblesa de la causa catalana.
El derrotista encobert simula estar compromès en la lluita per la independència de Catalunya i es disfressa de realista i d'assenyat. Diu que hi pateix tant, difonent realisme, però demana respecte a la seva posició, perquè la raó suprema és el seu amor a Catalunya. L'estima més que cap independentista, perquè ell no la vol veure perdre. I ell sap prou que perdrà.
Al capdavall, no aconsegueix d’amagar que l’únic que el fa patir és saber qui guanyarà i poder dir en el moment decisiu: «jo ja ho deia».

dilluns, 19 de juny de 2017

lo Riu

Cap de setmana al Delta de l’Ebre, convidats per la Mercè i en Josep Maria a Sant Jaume d’Enveja. Estada empàtica. «Lo Riu és vida». I tant! Qui deia que som un país de «quasi rius»? La Immensa Majestat de la Pau del Riu s’imposa en la bellesa d’aquesta massa d’aigua negrosa, aparentment immòbil, en realitat imparable cap a la seva dissolució en la massa blavosa del mar.

Però lo Riu també imposa la immensa crueltat de la Guerra inacabable del riu frontera que, en aquest apèndix d’Europa, pareix Ibèria partint-la.        

Des de l’illa de Buda en JM ens assenyala a la llunyania «el Castor», el dipòsit de gas del fons marí, d’on cap gas no emergeix, sinó la immensa corrupció espanyola, escampada des de les aixetes dels dipòsits de l’Estat. Coincidència: després sabem que a la mateixa hora a Barcelona se celebrava una simulació verista d’un judici popular que ha portat Castor davant dels tribunals. El Poble contra tres corromputs-corruptors: un estat-regne coronat, un amo-empresari d’equip de futbol campió, un banc europeu d’inversions. Política-Capital-Europa brexiana. 

Cap al tard, després d’observar les fotges i els flamencs i les àguiles,   ens acostem a una festa de l’arròs entre canals i arrossars, on admirem l’exhibició d’un cavall negre, poderós i dòcil que, comandat per un arrossaire més poderós i hàbil, xipolleja en l’aigua fangosa amb grans esforços inútils, recompensats amb un grapat de pinso i unes galledades d’aigua. 

dijous, 15 de juny de 2017

Tarda/vespre contraemparaulats


1.-A proposta d’en Ramon Pinyol anem a l’Exposició del Palau Robert, Molas, enemic de gàbies, i dinem al Samoa (encara existeix!),  on comentem si el títol, per més que sigui brossià, defineix prou bé el nostre amic i mestre. Molas, opino jo, era un «programador», tan rigorós i de pinyó fix, que el programa se li convertia sovint en estructura tancada, en gàbia. En tot cas si per a ell, «la història literària és la reconstrucció d'un moment determinat, és a dir, la descoberta i identificació de totes les forces, les marginals incloses, que la conformen», no es pot pas dir lleugerament que sigui el programa d'un «enemic de gàbies».

2.-Havent dinat, baixem a l’IEC, on tenim elecció de President, repetit, i Junta amb candidatura única. No és pas una bona manera d’esperar una digestió postprandial saludable.  Mentre combato la son de migdiada fullejant una docta revista, l’atzar em fa llegir una cita de Lluís Duc: Aquesta època crítica té el seu correlat en una banalització de la paraula que compromet totes les vessants de la nostra vida pública, privada i íntima.

3.-Pujo a Vic a la inauguració de la Universitat d’Estiu i Homenatge al poeta Lluís Solà. A la Sala de la Columna de l’Ajuntament recordo la primera Universitat d’Estiu de fa vint anys. Francesc Codina pronuncia l’encomi de Lluís Solà amb un domini perfecte de la «paraula» i de l’emparaulament amb què, en una llarga i compromesa incursió en l’obra de l’encomiat, traspassa als oients la vivència de la seva admiració davant l'obra del «poeta de l’emparaulament». Respon l’emparaulat emparaulador, amb la seva impostació ja habitual. Són lluny els temps del teatre de La Gàbia. Ara en Lluís Solà no declama, tampoc no proclama. Ara la poesia de Lluís Solà clama en ell.

A continuació la caiguda en la paraula desemparaulant de l’acadèmia i de la política en competició. Amb la Maica i en Ton Granero tanquem a la plaça i me’n vaig a dormir a l’hotel de l’Estació del Nord. Quin nom!

dimecres, 31 de maig de 2017

EL REPTE DEL PRESENT

M’arriba la notícia que la UVic té aprovada la Facultat de Medicina per a començar el curs vinent 2017-18 amb 90 places. L’emoció m’agafa. En plena celebració/commemoració del vintè aniversari de la Universitat el maig de 1997, la notícia em troba preparant la Taula rodona dels 4 rectors de la Universitat per a demà passat 1 de juny: “Reptes de futur de la Universitat”.
Abans d’entrar en la discussió, el moderador donarà 7/8 minuts a cadascun per a exposar a) «les fites més rellevants del vostre mandat»; b) la situació actual de la UVic, del seu encaix amb el sistema universitari català i del seu model de governança; c) reptes de futur de la nostra universitat, la seva relació amb l’entorn i els elements per a preparar la universitat del futur.
I em demanes que n’escrigui unes ratlles. Aquestes:

Estem en un moment refundador de Catalunya i d’Europa. Catalunya brega per aconseguir un lloc propi a Europa, mentre Europa, estabornida després del Brexit del Regne Unit, culpabilitzada per la tragèdia de les pateres i burlada per les postveritats de Trump i de Putin,  té la necessitat urgent de refundar-se.
També és un moment refundador per a la UVic. La Facultat de Medicina arriba en el moment oportú. Quina regularitat cronològica! 1977 Escola Universitària de Mestres, 1997 Universitat de Vic, 2017 Facultat de Medicina UVic/UManresa.  Quin repte per al futur!

El present no existeix, és l’aigua fugissera del riu, inaferrable, on no ens podem banyar mai dues vegades. El passat sí que existeix, en la identitat forjada al llarg de la història. També existeix el futur, en la passió de l’esperança. Aquest és el repte del present de la UVic: trobar-nos en la història i projectar-nos en el futur.

dimecres, 24 de maig de 2017

DELS DIARIS. TRUMP ÉS MILLOR.

«La lectura i el lector» és, segons el conseller Santi Vila «l’acció més rellevant que haurem fet en la legislatura», que destinarà 105 MEUR entre el 2017 i el 2020. «D’ocurrències n’hi ha poques» diu el conseller; «al nostre projecte hi ha ciència, perquè hem deixat grapejar poc a qui només fa comunicació».
La predicció en futur passat i la causa en passat recent vénen entre dues fotos: a la superior, el conseller i el secretari de govern, amb carpeta i pas decidit al Pati dels Tarongers, il·lustren el titular: El Govern fa un pas endavant per prestigiar “la lectura i el lector”. A la foto inferior el mag Lari envoltat de col·legues il·lustra la notícia de la presentació de la primera escola de màgia de Catalunya, que comptarà amb un total de 80 places i començarà les classes el mes d’octubre.
El conseller fa bé de no deixar grapejar. Però, per ocurrències sobre comunicació, Trump és millor.

dissabte, 22 d’abril de 2017

CIÈNCIES DURES. DEFENSA TOVA

La Marxa per la Ciència sortirà avui als carrers de Washington i de centenars de ciutats d’arreu del món en defensa de la Recerca científica. Premis Nobel i centres d’investigació mèdica alerten que les polítiques de Trump posen en perill la continuïtat de les investigacions sobre el canvi climàtic i la salut. I no només a Washington, d’on ha sorgit la iniciativa, sinó a més de 500 ciutats d’arreu del món que s’hi han adherit.

La gravetat de l’amenaça justifica l’alarma. Ara, també posa en evidència que la justificació de la protesta es fonamenta en les Humanitats, dites també Ciències Humanes, a les quals aquestes Ciències dites Dures que protesten avui neguen sovint la condició de Ciències. Als Estats Units d’Amèrica, però a Catalunya també, on s’ha imposat que fora de les ciències quantificables, no hi ha ciència.

La Marxa per la Ciència d’avui recorda que sense recerca en filosofia, història, literatura, lingüística, les Ciències dites dures tenen una defensa tova que el Trump de torn escanyarà amb els vots dels qui l’han elegit i li avalen pressupostos, quantificats.

dilluns, 17 d’abril de 2017

CAMÍ

És primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada esclata d’ufana. El camí vell de Pals travessa el pla de Boada de llevant a ponent. Un pla que en forma de quadrat es troba entre els quatre angles de Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, Pals i Torrent. No costa d’imaginar-se que en temps antics era un estany. N’és un testimoni l’Estany de Pals, ara buit en espera que el neguin per a la collita de l’arròs. Com ho és també la closa del petit Estany de Boada, tot l’any ple, ran del Pla, que aquests dies registra molt moviment d’entrades i sortides d’aus migratòries que l’hi saben, com els turistes passavolants d’aquests dies de Setmana Santa saben o troben casualment aquest paratge de l’Empordà.     

És primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada des de Sant Feliu a la muralla de Pals, pel cantó de ca la Pruna, esclata d’ufana: plantes i matolls de totes les famílies, flors de tota la gamma de  colors i geometries, fan un herbassar amb prou feines transitable. Les roderes ni tan sols són visibles en els solcs d’herbei aixafat per les poques rodes que hi deuen passar. Als conreus el brandar dels blats que comencen d’espigar augmenta la sensació de caminar sobre les ones d’un mar de verdor, solcat per unes naus fantàstiques que són els camps de colza florida, esquitxada de roselles enceses.

El camí vell de Pals, dit camí vei, perquè ho hem après en la seva forma antiga,  ioditzada, és el que travessa el pla de Boada de ponent a llevant fins a Pals. És un camí en extinció, preservat per caminants extraviats o que es deixen guiar per l’instint del «camí vei». Formava part del camí que duia de la Bisbal  al mar de Pals i a les muntanyes i platges de Begur passant per Peratallada. Un camí, doncs, antic, a més de vell. Autèntic camí d’abans de l’era de l’automòbil. Tothom qui l’ha fet no n’oblida l’arribada al coll de Puntanals, amb el campanar de Sant Feliu als peus, el pla de Boada estès al davant com una catifa de recepció i, de fons, la ratlla del mar a l’horitzó amb els botons de les Illes Medes.

Confesso que en sóc addicte, del camí vei de Pals, d’ençà que el fèiem amb la Carlota i la Carme de can Molines, nenes, i ens descalçàvem per a travessar la Riera Grossa, ara assecada, i trobàvem a la Font del Ferro dones de Pals que rentaven roba al safareig públic i l’estenien damunt dels matolls que encara hi creixen sota uns lledoners que encara hi broten.

I quan hi passo, no puc aturar el glop d'esperança que m'omple el pensament del camí tan vei i tan jove que porta a la llibertat.


dissabte, 25 de febrer de 2017

Passades les Minves de gener

Febrer 2017. Ens quedem un dia més a Boada, després de la visita dels nebots a l'oncle vuitantí. Costa de vèncer aquest empitarrament. Al vespre, des del càlid recer de la llar, fa bo d'acabar el dia i de recollir-ne el trencadís que en resta i desxifrar les figures que en surten. 

Doncs, què us heu fet humils terres llaurades, que omplíeu de solcs tendres i aigualosos, aquesta plana de conreus postrema, que vinc sovint a contemplar abans no l’engoleixi el mar? Avui ja us han guanyat els verds que dies ha us cobreixen amb un tapís de blats naixents i userdes renadiues, estès de banda a banda del vostre termener.

Diu que el vostre creador en sa glòria s’aplaudí. Ho diu en Cinto que ho veié un dia baixant de can Tona a Vic i li semblà que el Puigmal nevat i les violes del marge i el desmai plorós de la font i l’ocellic de la bardissa i els blats naixents i la noia del mas i els llençols blancs que estenia i el llavi de baix que li tremolava de dir els versos que li havia  xiuxiuejat ahir al vespre el poeta estudiant.   
Qui no se n’aplaudiria, de saber-se’n autor i protagonista, de tanta bellesa? Qui no se n’aplaudeix en contemplar com arriben els dies d’omplir de verds tendres els solcs llaurats amb tant d’afany? 
Que rima amb Quermany i amb Marfany i amb Antany. 

«Como que no se'n saldran!», que deia la minyona en la llengua que li imposaven de parlar en l'altra llengua de la Renaixença.

dimecres, 1 de febrer de 2017

TOCANT A MÀ


Sol de diumenge a Sarrià després de dies freds i plujosos, com de ciutat de l’Europa humida, que convidaven a sortir de casa amb barret, paraigua i guants. Avui el sol ho ha transfigurat tot i convidava a sortir a cos de camisa. Els jardins Joan Reventós esclataven de llum i netedat, de xiscles de criatures i crits d’ordre de papàs i mamàs a qui tant els deu fer que els veïns vegin que no han anat a esquiar.

Joan Reventós té dedicats aquests jardins com a destacat polític  sarrianenc, però enlloc no hi consta com a poeta, autor de versos de jove universitari i de vell socialista. Com els que un dia Josep Pedreira em va fer llegir bo i demanant-me que els hi deixés publicar amb registre editorial d’Eumo, on van sortir fora de catàleg  amb el pseudònim Pere Oliva i uns dibuixos de Josep M. Subirachs. 

L’esclat de verdor del parc Reventós s’ha humanitzat en arribant a la plaça de can Foix, l’escriptor sarrianenc de referència, exaltat pel nou i enamorat del vell, autor de versos immortals i de proses fundadores, disfressat de pastisser que venia tortells i massinis a les seves botigues, la del carrer Major i aquesta de la plaça, que avui, com sempre els diumenges a la sortida de missa, sobreeixia d’anants i vinents, d’entrants i sortints de la pastisseria, del quiosc, de la pollastreria a l’ast, de la floristeria, del forn de pa.

Al quiosc un diari exhibeix a portada la foto del poeta amb la pregunta Per què és tan estimat trenta anys després? I remet a un dossier de les pàgines interiors, alhora que anuncia  la promoció de La Catalunya que somiava J.V. Foix amb un «llibre i samarreta del poeta per només 9’95 euros» i un homenatge escultòric i audiovisual, que s’inaugura avui en aquesta hora a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb una conferència sobre els «escenaris barcelonins presents en l’obra del poeta».

Com que aquests dies també era notícia Joan Fuster, perquè a la fi tindrà oberta a Sueca la casa museu i arxiu, se m’ha fet insistent una connexió llunyana dels dos escriptorassos amb F de  Foix i de Fuster, que em trasllada a un episodi anterior a aquests trenta anys després, quan a la revista de poesia Reduccions dedicàvem el número 7 (maig de 1979) a J.V. Foix, després de dedicar els anteriors a Pous, Brossa, Espriu, Martí i Pol, Vinyoli, Bartra.

Demanàvem a tres crítics prominents, Arthur Terry, Joan Triadú, Joan Fuster, que ens responguessin un qüestionari:
1) quina era la situació de Foix dins la poesia catalana i europea modernes.
2) quina la seva posició en relació a l’avantguarda.
3) quina la seva influència en la llengua literària.

La resposta de Fuster fou que la primera, per allò d’Europa, era una pregunta idiota: en formular-la, i en demanar-me que la contesti, ensenyeu el cul de la vostra innocència. A la segona responia que Foix ni tan sols no ha estat “avantguardista”. És tan neonoucentista com Riba. La resposta a la tercera era més que contundent: els possibles recipiendaris de l’obra de Foix són burros i insensibles, per més “deixebles” que es confessin [...] la complexa escriptura d’en Foix [...] difícilment podria ser deglutida per la merda analfabeta dels poetes de les darreres promocions, i no dic ja dels prosistes.

De tornada a casa, després de comprovar a Reduccions la resposta de Fuster, mentre contemplo al jardí de l’eixida com el sol d’hivern encén el groc de les llimones, esbandides amb aigua plujana, mentre uns ocellics de bardissa picotegen la bola de menjar que els ha comprat la Mitte, em sembla saber per què Foix és tan estimat trenta anys després. I gosaria dir que és perquè  1) els imbècils d’avui no pregunten res a Fuster, perquè 2) la innocència ja no té cul per a ensenyar i perquè 3) tenim Tocant a mà allò que el poeta pressentia a l’altra banda de la paret.

Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere…
Ningú no sap qui o què va empènyer els veïns a destruir de cop, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa, la Paret.
Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latent.

 Continuo essent idiota, ensenyant el cul de la innocència i deglutint la seva complexa escriptura 1) perquè no és cap pregunta idiota, 2) perquè la innocència no ensenya mai el cul i 3) perquè la complexa escriptura d’en Foix continua fascinant .

La reminiscència m’ha acompanyat fins a casa, on he consultat Reduccions.

I he llegit ressenyes del llibre d’en Marfany, Catalanitat i nacionalisme espanyol, ai no! a l’inrevés, Nacionalisme espanyol i catalanitat. N’he deduït que li passa el mateix que al jutge bocamoll Vidal, a l’un i a l’altre l’afany de notorietat i de saber-ne més que ningú els porta a extrems ridículs, a la pretensió messiànica de salvar de l’error universal sobre de tenir accés a coneixements ocults. En Marfany ja va descobrir que el catalanisme era cosa de la burgesia perquè a les llistes de subscriptors de revistes catalanes només hi figuraven gent rica i benestant, metges i advocats, notaris, capellans i propietaris rurals. Ara descobreix que la Renaixença és una invenció de catalans espanyolistes vergonyants, com si a la Catalunya del 900 es pogués defensar Catalunya plantant cara. Si encara avui no ens hem tret de sobre la por, disfressada de seny, racionalitat i Balmes és el perfecte intel·lectual català assimilat. I el misteri és perquè no se’n va adonar que al seu entorn les coses canviaven.