Pàgines

diumenge, 27 de novembre de 2016

EL ZOOM DE LA REMINISCÈNCIA.


La mort de Fidel Castro m’ha portat a recordar dues coses, la simpatia que en els anys de 1960 sentien per ell i el Che Guevara els estudiants de Tübingen, a l’Europa profunda, i el meu viatge a Cuba, a la Universitat de L’Havana, amb el professor Jordi de Cambra, el gener de l’any 1999, dos anys després que Vic esdevingués Universitat de Vic.
I amb el viatge he recordat que hi vaig pronunciar un parlament, que he rescatat d’entre papers no classificats. També recordo que aquells dies a l’Havana hi havia de visita el president de Colòmbia Andrés Pastrana, que parlà a la Universitat davant d’alts representants del govern i del mateix Fidel Castro. Hi vaig ser convidat i els vaig «tocar» amb una encaixada. El zoom de la reminiscència m’hi ha acostat.



Un segle (espanyol) des de Catalunya:1898-1998

Universitat de L’Havana 1999

Paraules del Rector de la Universitat de Vic, Ricard Torrents, pronunciades a la Universitat de l’Havana el dia 13 de gener de 1999 en l’acte de signatura del Conveni per a la creació d’una «Càtedra Unesco de Creixement humà sostenible».

            Excm. i Mgfc. Rector. Autoritats, professors, estudiants, senyores i senyors:

            Deixin-me donar prioritat a l’expressió de la meva gratitud al mateix temps que de la meva satisfacció d’estar aquí, amb vostès. Per tres motius. En primer lloc per la invitació a prendre la paraula des d’una tribuna tan plena de sentit històric com aquesta de l’Aula 250, commemorativa de la fundació de la vostra institució l’any 1728 i, per tant, de la profunditat secular de la Universitat de l’Havana, una de les més antigues d’Amèrica.
            El meu agraïment i la meva satisfacció tenen una segona raó en el fet d’haver signat, en nom i representació de la Universitat de Vic, un document tan important com és aquest Conveni entre l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), la Universitat de l’Havana (UH), Cuba, i la Universitat de Vic (UV), Catalunya, Espanya, de creació d’una Càtedra de Desenvolupament humà sostenible: equitat, participació i educació intercultural, que operarà des de les dues universitats. En aquest context faig extensiu el meu reconeixement a una altra institució, la que representa el Comissionat per a Universitats i Recerca del Govern de Catalunya, Dr. Joan Albaigés, amb qui el dia 24 de desembre passat vaig signar un conveni de suport financer de la Càtedra, així com també als impulsors del bell projecte que avui rep la nostra sanció, els professors de Vic, Dr. Jordi de Cambra i Dr. Joan Bou, el professor de l’Havana, Dr. Ernel Gonzalez, i el director del Centre Unesco de Catalunya, Sr. Fèlix Martí.
            El tercer motiu de gratitud i satisfacció és que se m’hagi ofert l’oportunitat de celebrar aquesta reunió en el trànsit de l’any 1998 al 1999, centenari d’un esdeveniment tan transcendental per al país de vostès i per al meu, com fou la fi del domini espanyol a Cuba.
            Sobre aquest centenari versarà la breu conferència que han tingut la gentilesa de demanar-me. Més ben dit, sobre el que ha significat per a Catalunya el segle que s’inaugurà sota l’estrèpit de les armes de 1898, que donaren a Cuba la independència, a Espanya la liquidació de l’imperi colonial i a Catalunya la presa de consciència de la identitat com a nació. En efecte, el mateix fet significà coses diferents per als pobles que hi intervingueren.
Per a Cuba, com per Catalunya i no pas menys que per a Espanya, 1898 assenyala un abans i un després, una fita que, vista a la distància d’un segle, marca el canvi de rumb que aquests pobles han seguit els darrers cent anys. En termes sintètics, mentre que l’esdeveniment va significar per a Espanya la caiguda en una llarga etapa de pessimisme i desmoralització, representada pels intel·lectuals de la Generació del 98, per a Catalunya, al contrari, va significar una sacsejada de vitalisme i d’optimisme que va obrir nous horitzons en economia i en política, en cultura i en art, als homes de la generació del Modernisme i del Noucentisme.
            Però no tinguin por. No cometré la irresponsabilitat de dissertar sobre el que ha passat a Cuba o a Espanya durant el segle XX. Ni tan sols no dissertaré sobre les conseqüències que, dels fets de 1898, es varen derivar per a la modernitat social, econòmica i política de la Catalunya del segle XX. No sóc historiador, sinó cultivador del camp que anomenem Literatura, i em limitaré a evocar la resposta catalana a través de la veu de quatre poetes que, en quatre moments rellevants de la història del segle, han parlat per a qui tingui oïdes i vulgui escoltar. La veu de la Poesia no és la veu exacta de la Ciència ni la veu hàbil de la Política, però és la veu íntima de la inspiració, la qual, més que cap altra, penetra i vivifica els pulmons de l’esperit humà i, més que cap altra veu, sap interpretar les pulsions espirituals dels pobles.
El primer poeta és Joan Maragall (1860-1911), autor d’una «Oda a Espanya», escrita el 1898 com a resposta als fets que els espanyols van percebre com un desastre nacional i Maragall, amb molts catalans, va sentir com un acomiadament no pas de Cuba, sinó de l’Espanya de falses grandeses.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, ― la veu d'un fill
que et parla en llengua ― no castellana:
parlo en la llengua ― que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua ― pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa ― dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries ― i els teus records,
records i glòries ― només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te ― molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes ― vida és la sang,
vida pels d'ara ― i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves ― en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies ― a morts els fills,
te satisfeies ― d'honres mortals,
i eren tes festes ― els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos ― marxar replens
dels fills que duies ― a que morissin:
somrients marxaven ― cap a l'atzar;
i tu cantaves ― vora del mar
com una folla.

On són els barcos. ― On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, ― no tens ningú.
Espanya, Espanya, ― retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't ― de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? ― no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua ― que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Extret de Joan Maragall, Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona, 1970.
                                                                                             
            Joan Maragall, de qui és nét Pasqual Maragall, l’alcalde de la Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992, reclamava l’any 1898 l’atenció d’Espanya des d’una Catalunya que, si havia estat privada per Castella de participar de ple dret en la Conquesta i la colonització del continent americà, tampoc no volia participar en la defensa indefensable d’un Imperi Colonial en extinció. L’Espanya de 1898 viu en la irrealitat del somni, en la tristor de les glòries passades, en la follia d’enviar els fills a una mort inútil. La veu del poeta la vol tornar a la realitat, però ella no l’entén, perquè li parla en llengua catalana, ni tan sols no la sent, perquè no sent cap missatge que no sigui el de si mateixa, ensimismada, com diria Unamuno, un dels representants més conspicus de la resposta espanyola a la crisi de 1898. El poeta Joan Maragall, que va sostenir amb Unamuno una intensa i combativa correspondència, no pot suportar més aquesta Espanya, girada cap al passat, i se n’acomiada: «Adéu, Espanya», perquè s’adona que Catalunya, en la crisi finisecular, no es vol girar enrere, sinó apostar pel futur i per la vida.
            El poema amb què voldria il·lustrar la resposta catalana a un segon moment cabdal del segle XX és de Carles Riba (1893-1959). L’escriptor, traductor i crític Carles Riba va tenir un dels papers més destacats en la vida cultural catalana de les primeres dècades del segle. Una vida cultural que bevia a les fonts de la Grècia antiga i de l’Europa moderna. Riba traduí Homer i Èsquil, estudià el Romanticisme i el Simbolisme, dialogà amb l’Existencialisme, establí les bases de la crítica més exigent de la literatura catalana, medieval i contemporània, participà en l’ambiciosa operació de dotar Catalunya d’una cultura moderna i, doncs, d’una política cultural moderna. Cap als anys mil nou-cents trenta, ell i la plèiade d’intel·lectuals, artistes, científics i polítics de la seva generació havien tornat a col·locar Catalunya, com a país, entre els països d’Europa.
            Vostès saben que l’explosió bèl·lica de 1936-39 a Espanya, seguida de la de 1939-45 que va encendre Europa i el món sencer, van destruir moltes coses sagrades. Una d’aquestes coses fou la llibertat de nacions com Catalunya, que veié com morien altre cop els seus fills i, amb ells, el projecte esperançat d’esdevenir un país lliure de ciutadans lliures.
            L’any 1941 Carles Riba, a l’exili de França, mentre altres catalans eren acollits a l’exili d’Amèrica, també entre vostès a Cuba, va escriure l’elegia que els llegiré a continuació. L’elegia evoca dues batalles famoses de l’antiguitat. La batalla de Salamina (480 aC), que va significar la llibertat d’un petit poble, el grec, enfront del gran imperi persa. La batalla de Queronea (338 aC), que va significar la derrota dels grecs enfront d’un altre imperi devorador, el dels macedonis. A la primera elegia el poeta hi exalça l’origen de la llibertat civil, la d’ell i la de tot ciutadà lliure. La llibertat dels catalans, com la dels europeus, va néixer de la victoriosa batalla de Salamina, però va sucumbir a la sagnant derrota de Queronea. El poeta es reconeix hereu dels grecs heroics que conqueriren la llibertat en nom de la Veritat i la Justícia, igual com se sent fill dels grecs heroics que sucumbiren en la seva defensa. La llibertat, on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar. I si enlloc és vençuda [...] tota la terra en sofreix. Perdura l’esperança que, després de la guerra i l’exili, sorgirà de nou la llum, perquè els batuts van retrobant-se soldats. Aquesta és la resposta catalana, esqueixada i esperançada alhora, a la tràgica i destructora barbàrie amb què la  barbàrie bèl·lica va cobrir l’Europa de mitjan segle XX (1939-1945), després de cobrir Espanya (1936-1939), amb la diferència radical que mentre a Europa eren derrotats el nazisme alemany i el feixisme italià, a l’Espanya de Franco s’estenia una dictadura militar, enemiga de Catalunya i de tot el que la identificava, en especial la llengua i la cultura. 


Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
            Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
            crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
            mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
            per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:          
            sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
            per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
            crida, més real que la tenebra o l’estel
ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
            desesperat per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
            cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats. [1941]
Elegies de Bierville, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona, 1984.
           
            Voldria afegir-hi que el poeta Carles Riba, exiliat a França l’any 1939 i tornat clandestinament a Barcelona el 1943,  dedicà aquesta elegia a Pompeu Fabra (1868-1948), el lingüista que ordenà i sistematitzà la llengua catalana moderna. Fabra morí a l’exili, a la banda francesa dels Pirineus, però la llengua dels catalans, tot i la llarga persecució durant el règim de Franco, va sobreviure i manté avui totes les potencialitats com a llengua popular, de ciència i de cultura en una població de més de 8 milions d’europeus.
És en aquesta llengua tan llargament oprimida que els llegiré la tercera poesia. És de l’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) i es troba en el seu poemari, publicat l’any 1960, de títol simbòlic, La pell de brau. No cal que els recordi que la forma de la península ibèrica en els mapes s’assembla a la d’una pell de brau. Salvador Espriu l’anomena amb el mot hebreu Sepharad, que és el nom que els jueus expulsats pels Reis Catòlics l’any 1492 donaven a la terra d’on havien estat foragitats. Els sefardites. El poeta, en plena repressió franquista, veu Sepharad com la metàfora d’una terra real, una entitat geogràfica on diverses cultures han coexistit durant segles. Terra tacada de sang, on plana «la infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria entre germans». Una terra que alhora és somni, enyorada des de l’exili exterior o interior. Terra que, en conclusió, és projecte d’un futur de llibertat.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
(Extret de La pell de brau, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona 1981).

            El quart i darrer text amb què tanco aquest recorregut pel segle XX és del poeta Miquel Martí i Pol, Premi Nacional de les Lletres Catalanes, nascut l’any 1930 i avui encara actiu, a punt de complir setanta anys.
            Martí i Pol és un poeta fet a si mateix des de si mateix. Obrer d’una fàbrica de la vila de Roda de Ter, propera a Vic, no estudià a la universitat ni freqüentà els cercles literaris de Barcelona. Lluità a la clandestinitat en la resistència al règim franquista i els seus versos van il·luminar una multitud de lectors de la generació que va viure les acaballes del franquisme i l’anomenada transició a la democràcia de les dècades de 1960 i 1970. Avui, encara, reduït com està per l’esclerosi múltiple en una cadira de rodes, la seva veu de poeta es fa sentir potent en la nova generació de joves catalans que ja no es recorden del franquisme, però busquen, més enllà del conformisme consumista, nous horitzons per a la llibertat. Martí i Pol, que es defineix com un vell profeta i que no deixa d’extreure poesia de la seva dramàtica situació de malalt inguarible, troba les paraules, que em permetré de fer ressonar aquí en català, perquè defineixen l’estat d’ànim de molts catalans que, en aquesta etapa de fi de segle i de començ del nou mil·lenni 2.000, saben de memòria.   

            Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

De Crònica de demà. Llibres del Mall, 1977
           
            Desitjaria que la sintètica evocació del segle que acabo de fer, servint-me de quatre poemes, compostos en quatre moments simbòlics del segle que estem a punt de tancar, 1898, 1941, 1960 i 1977, també evoqués davant de vostès el país de la Universitat que avui ha signat amb la Universitat de l’Havana el conveni de col·laboració. Aquest país és Catalunya, un país que en aquesta fi de segle expressa la confiança de viure en l’ordre i en la pau, en el treball, però també en la difícil i merescuda llibertat. És un país que a la fi pot confiar també en les pròpies universitats com a espai privilegiat de formació dels ciutadans. Un país que confia en el futur, perquè «ara és demà». Per això, en el desplegament de la confiança en el futur, a Catalunya, en la darrera dècada, s’hi han creat vuit universitats noves. A Barcelona, però també a altres ciutats, a Girona, a Lleida, a Tarragona i a Vic, on fins al segle XVIII hi havia hagut universitat.
            A propòsit, la història de la Universitat a Catalunya és tan singular, que em permetré de recordar-ne breument dos dels capítols més sobresortints.
            L’un és el de la supressió de les universitats en el segle XVIII. Potser vostès recorden que a començaments d’aquell segle, en la guerra de successió a la corona d’Espanya entre les dinasties  dels Borbons, francesos, i els Augsburgs, germànics, Catalunya es va alinear amb els segons i va perdre la guerra. Doncs bé, una de les represàlies amb què els vencedors la varen castigar, fou el tancament de totes les universitats que operaven al país i la creació d’una universitat nova que les havia de suplir totes en la petita localitat de Cervera. Cent cinquanta anys va durar el càstig de tenir els catalans pràcticament privats de les possibilitats que a l’Europa moderna proporcionaven les universitats. Això passava l’any 1717. Quan la Universitat de l’Havana fou creada el 1728, feia deu anys que s’havia comès a Catalunya l’acte de barbàrie de suprimir-ne les universitats i no fou fins a la meitat del segle XIX que no es restituí la universitat a Barcelona. Però a les ciutats de Girona, Lleida, Tarragona i Vic, la meva, no s’hi ha restituït fins avui mateix, al cap de tres-cents anys.
            El segon episodi que els volia recordar és més pròxim en el temps, potser no tan desconegut, però no pas menys catastròfic.
            L’any 1939 (ara fa seixanta anys) la Universitat de Barcelona, és a dir de Catalunya, fou clausurada per l’exèrcit de Franco, depurada i reoberta sota el signe del feixisme espanyol. Els historiadors coincideixen a afirmar que això significà un retrocés als pitjors moments de l’obscurantisme medieval. Tres quartes parts dels professors en foren expulsats. Molts trobaren en terres americanes universitats que els acolliren, com va fer la vostra mateixa Universitat de l’Havana o també la Universitat de Santiago de Cuba. A Barcelona els nous professors foren políticament depurats i seleccionats per mèrits extra científics. La llengua catalana hi fou prohibida. Les disciplines referides a Catalunya, història, geografia, economia, dret, art, foren bandejades dels programes d’estudi. En especial fou perseguida la llengua i la seva literatura.  El dany científic, cultural i social fou enorme i de llargues conseqüències. L’opressió de la universitat catalana va durar quatre dècades, fins als anys 1970, quan, després de la mort de Franco, va recuperar la llibertat acadèmica en el marc de l’autonomia de Catalunya i d’una nova Constitució espanyola.
            El darrer quart del segle XX, que és l’ara és demà del poema de Martí i Pol, significarà un nou capítol de signe positiu en la història dels catalans i de les seves universitats. A més de l’impuls que han rebut les metropolitanes de Barcelona, s’han restablert les universitats territorials. La de Vic és una d’aquestes universitats, antiga i jove alhora. Porta la llavor dels ideals fundacionals de les universitats de l’Edat Mitjana, entre els quals hi ha el d’establir xarxes d’intercanvi amb altres universitats del món. Però també porta els ferments de la Ciència i de l’Humanisme moderns que treballen per fer de l’Europa del segle XXI un espai de llibertat i de prosperitat.
            Amb aquesta Universitat de Vic, senyores i senyors de la Universitat de l’Havana, us heu associat. Estic convençut que l’Alma Mater simbòlica que presideix el vostre campus, presidirà les activitats de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament humà sostenible, que en els pròxims anys duran a terme la vostra Universitat de l’Havana i la nostra Universitat de Vic. Suposo que s’adonen que ens associem per a un alt objectiu i amb un fondo compromís. Estic convençut que nosaltres no ens hem equivocat en l’elecció de soci i espero que per a la Universitat de l’Havana l’associació amb la Universitat de Vic sigui igualment encertada.

(El parlament fou pronunciat en castellà en versió de Meritxell Ferrer. Per a la traducció del poema de Joan Maragall es reproduí la d’Àngel Crespo, per a la de l’elegia de Carles Riba la d’Alfonso Costafreda i per a la del poema de Salvador Espriu la de J. Agustín Goytisolo. El poema de Miquel Martí i Pol fou llegit en català)

dimecres, 2 de novembre de 2016

LA GLÒRIA DE TRES DIES A ELX

Elx 29 d’0ctubre - 1 de novembre

De tornada a casa, ja em semblen una experiència  llunyana, extrema, els dies d’”intercanvi cultural” que acabem de passar a Elx i Guardamar. Com una baixada als confins de la llengua dita valenciana allà, tan d’ells com de nosaltres,  que li diem catalana, tan de nosaltres com d’ells. La llengua del Misteri/Festa que hem vist i oït com entrava i eixia del cel en boca d’àngels i d’apòstols i de jueus i de Maria Santíssima en la més distreta  teatralització del sagrat que mai hagi vist. La llengua antiga del text en llemosí de Gaspar Soler a la Consueta de la Festa de la Vila d’Elig, precedida d’una altra consueta, El Misterio de Elche, de l’alcalde de la ciutat i de la rectora de la Universidad CEU Cardenal Herrera, més una exhibició de pirotècnia en un Pròlogo d’Eugenio d’Ors i encara un pròleg parlat, en bilingüe, pel designat bisbe de Menorca, Francesc Conesa i Ferrer. 

La baixada als confins de la llengua que va de Salses a Guardamar, però també de Perpinyà a Elx, l’han compensada els amics elxans, il·licitans. Sense  tramoies ni corrioles ens han elevat, amb les seves ascensions, als cims de la llengua arrapada com les palmeres als sorrals blancs i grisos que les fan i desfan amb el vent i que s’hi fan fèrtils de raïms de dàtils i de palmons i de palmes d’aquells que a Vic, pel Mercat del Ram, exhibeixen aquell blanc groc inconfusible, obtingut als horts tancats del Palmerar.

I tanmateix, aquests tres dies m’ha acompanyat la reminiscència d’una lectura que no parava de burxar-me la memòria i que a la fi, quan he tornat a Barcelona, he sabut d’on em venia: era El desert dels tàrtars de Dino Buzzati. Quan els amics d’Elx que ens acollien i ens mostraven aquell seu i nostre país que alguns de nosaltres coneixíem només de nom, m’empaitava la paràbola antimilitarista que Buzzatti escrivia quan a Europa i al món s’alçava el feixisme-nazisme-franquisme i els amos dels Estats poderosos preparaven la Guerra Mundial  inspirats en el sofisme si vis pacem, para bellum. Si vols pau, prepara guerra.

Gràcies, Biel Sansano, Joan Castaño, Joan-Carles Martí, Gaspar Jaén. Gràcies, Llorenç Soldevila, Ramon Pinyol, Maria Àngels Verdaguer.  Gràcies de portar les Jornades 2016 d’intercanvistes culturals de la Societat Verdaguer, adscrita a la Universitat de Vic, i de la Societat de Llengua i Literatura Catalanes, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, al palmerar d’Elx, patrimoni de la humanitat i la deshumanitat.  Fins que no m’hi heu guiat, mai no se m’havia obert l’Hortus conclusus del Càntic dels Càntics, aquell poema arravatat d’amors de la Sulamita i Salomó. L’Hort tancat que Verdaguer obria un dia d’abril de 1886 i que li feia dir que no l’oblidaria mai més, perquè allà, a l’hort tancat dels Jardins de Salomó, se li havia obert el sentit amorós del Càntic dels Càntics i es va posar a traduir-lo a la llengua vostra i nostra.      









dimecres, 12 d’octubre de 2016

«La fàbrica». Un cop de puny a la cara poètica del país





Els poemes de La Fàbrica formen, per a molts lectors, el millor llibre de Miquel Martí i Pol. Hi llegeixen L’Elionor, com la millor peça del llibre: l’Elionor, que «tenia catorze anys i tres hores», quan la varen posar a treballar a la fàbrica i encara duia trenes i saludava dient «sí, senyor» i «bones tardes» i va créixer i es va casar i va tenir fills i una filla que es deia Elionor i tenia catorze anys quan la varen posar a treballar a la Fàbrica i saludava dient «sí, senyor» i «bones tardes».
   
Per a molts altres lectors el millor llibre de Martí i Pol és Estimada Marta, amb aquells versos que diuen «Reposes, Marta, i ara tanco els ulls / per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans / i músiques i festes pel teu cos.» I encara n’hi ha d’altres que prefereixen el Martí i Pol de L’àmbit de tots els àmbits, quan ens demana que «cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora, / que tot està per fer i tot és possible».

«Per a mi –escrivia l’autor– La Fàbrica no serà mai un llibre més entre els que he escrit. Està massa vinculat a esdeveniments significatius. La Fàbrica marca l’inici de la malaltia que, a hores d’ara, em té pràcticament immobilitzat i també assenyala l’inici de la meva amistat amb la gent del grup Vermell per Quatre de Centelles, els quals van representar  [...] un muntatge teatral concebut a partir d’un dels poemes per a mi més significatius del llibre: La creació; culminació d’una crisi estrictament personal [...] i també assenyala el principi del meu compromís polític a un nivell més exigent»       

Jordi Sarrate, pintor, editor i director escènic, és dels que senten predilecció per La fàbrica. Una predilecció de primera hora, de quan, dirigint Vermell per Quatre, portà La Fàbrica a la llum dels escenaris i amb els vint-i-un gravats per a cada poema dels vint-i-un del llibre de la col·lecció «El Bordiol» clavà un cop de puny a la taula de les Lletres i les Arts d’ara fa cinquanta anys. En plena dictadura franquista res no era tan antipoètic com la fàbrica, temple de l’explotació capitalista,  ni cap «creació» en setmanes i setmanades tan revulsiva com la fàbrica de la Blava de Roda de Ter, on el poeta treballava. 

Era en els anys de 1960. Res tampoc no era tan antiproductiu com la poesia. I tanmateix els poemes de MMP passats per les figures de Jordi Sarrate creaven la síntesi de poesia realista més representativa de la segona meitat del segle XX a Catalunya. La creació en vers de La Fàbrica és l’anticreació de la setmana bíblica. El poeta romàntic veia la creació del món com un espectacle en què Déu, contemplant l’univers, s’aplaudia a si mateix. El poeta realista veu  la fàbrica com l’origen de l’univers de si mateix convertit en peça de recanvi de l’engranatge social. 

A cinquanta anys de La Fàbrica, símbol i denúncia del poeta de Roda de Ter i del gravador de Centelles, la crisi sistèmica, amb el seu soroll de telers parats i de justificacions injustificables, encara no fa callar els versos ni tapa els gravats que colpegen la taula del futur, la nostra taula.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

A Pintallavis

Benvolgut Nan. El teu nou llibre Pintallavis que el nostre amic Cotrina, a l’estiu, em va portar  a l’Empordanet, encara el tinc damunt la taula, llegit, però sense haver-te’n fet arribar cap senyal de lectura. Ho faig ara, quan veig que el llibre es presenta a les llibreries i em convides a la presentació a Barcelona. Em sap greu que no hi podré venir, però no vull deixar de felicitar-te’n i afegir unes postil·les a la felicitació. La primera és a la dedicatòria manuscrita, on escrius:

Juliol 2016. Amic Ricard. El teu amic Cotrina és el culpable que jo ara escrigui. És ell que em regalà com un verí la vanitat. No m’agrada gens el món dels lletraferits. M’agrada més el desert i el Bosc i escriure sense lletres. No l’hi perdonaré mai. Gràcies, Ricard. Signat: Nan.          

I, doncs, hi afegeixo que, m’alegra molt que això que en dius «verí de la vanitat» te l’inoculés en Cotrina i que, pel que vaig veient en la teva perseverança, continua fent-te efecte. Perquè vull creure que la «vanitat» de què parles no és l’autocomplaença incontrolada i el desig desmesurat de fer-te notar. Sé prou que el nostre amic no és seguidor d’aquella Teoria de Crisant, divulgada per Salvador Espriu, consistent a repetir «sóc el millor» «sou els millors» «som els millors».

El que és jo, em decanto pel verí bíblic de la Vanitat de vanitats i tot és vanitat  del llibre bíblic Eclesiastès, Qohelet en hebreu, que proclama amb contundència la futilitat de totes les coses, llevat d’una, la literatura, la feina d’escriure que fa ell, l’escriptor: consignar que tot és inconsistent i fugaç, efímer com un alè, un buf. Efímer com la xerrameca i la literatura redundant, condemnada a no ser necessària, sense el buf de la vanitat radical que ens fa humans. Perquè resulta que el mot hebreu «Hevel», que s’acostuma a traduir per «vanitat»,  no vol dir només inconsistent i efímer i fugaç, sinó que també és el nom d’Abel, el germà efímer assassinat per Caïm. Per això Qohelet, que llegia a la Bíblia, els primers capítols del Gènesi, referits a la realitat dels humans de tots els temps, els futurs també, ens veia humans, perquè som efímers, sense durada, com un alè.


Aquesta és la vanitat radical, Pintallavis, la vanitat que ens fa humans, encara que no ens faci millors escriptors. Amb la meva felicitació més duradora.


divendres, 30 de setembre de 2016

COM SI RES NO PASSÉS

En el Dia Internacional del Traductor, en homenatge als traductors invisibles de literatures invisibles.

Sco scha nüglia nu füss, de Rut Plouda, escriptora suïssa de llengua romantx.

Com si res no passés. I a sota hi ha el riu, el riu Inn, amb la seva aigua, i a dalt hi ha el nen, que passa corrents pel pont de fusta i es para i treu el cap per un dels finestrons. I llavors el pont es posa a poc a poc en moviment, riu avall, més i més ràpid, endut per les aigües de l’Inn cap on hi ha el gran meandre i a l’altra banda del meandre, allà, que hi ha el mar. Algú crida, el nen es gira, el pont es para, tomba i se’n torna al seu lloc. Només el riu no para de baixar aigua avall. 

Avui que és el Dia del Traductor i és l’endemà que el president Puigdemont ha anunciat que hi haurà referéndum per la Independència i que els preguntaires no deixen de preguntar Què és el que ens està passant, traduir al català el conte de Rut Plouda, escriptora suïssa de llengua romantx,  serveixi d’homenatge a tots els traductors invisibles de literatures invisibles i, alhora, un tranquil·litzant per a tots els qui no saben o no volen saber que el que passa riu avall de la Història és la Independència.

dilluns, 19 de setembre de 2016

VÉS-TE'N


Serà recordat aquest xafogós estiu que tant li costa d’anar-se’n. Les pluges de setembre han estovat els camps i els tractors s’afanyen a llaurar els últims rostolls, però l’estiu no se’n va. Noies i nois tornen a l'escola, els aranyons i les figues de marge cauen de tan madurs, però l’estiu no reconeix que el seu temps ha passat.

Avança setembre, arriba l’equinocci de tardor, però el terra asfaltat encara desprèn l’ardència que desprenia el dia de la Diada, quan la gernació ens immobilitzava a la cruïlla de la Diagonal/Passeig de Sant Joan, al peu del Verdaguer cap cot, que ens mirava des de la testa de pensador que li va esculpir Borrell Nicolau.

L’estiu de 2016 serà recordat de tant com no se’n vol anar. Metàfora i metonímia d’en Rajoy, que serà recordat com el president en disfuncions d’un Estat sense funcionar a Catalunya. Que se’n vagi i s’emporti el seu Estat amb les seves funcions d'encausar polítics catalans, desencausar polítics seus corruptes i sabotejar els nostres ferrocarrils. Per què ens n'hem d'anar nosaltres? Que se’n vagi ell i s'emporti Espanya. Som al nostre país. Són ells que han d’anar-se’n.

Passat de calendari, aquest estiu de 2016, serà recordat com l’estiu de la metàfora Rajoy i la metonímia de l'Espanya que es resisteix a deixar-nos. Adéu, Espanya. Vés-te'n d'una vegada. Nosaltres ens quedem.

dijous, 8 de setembre de 2016

L'ESPERANÇA ENCARA


És sorprenent que un George Steiner parli de l’esperança com d’una «malaltia corporativa de tot professor». El professor, segons ell, a desgrat de les decepcions que li causen els estudiants malaguanyats i de la incomprensió de la societat, continua creient en la feina que fa i mantenint l’esperança que és una feina positiva, saludable, malgrat tots els malgrats. Ho escriu amb la seva brillantor habitual a Elogi de la transmissió.
L’esperança en l’educació, però, no és cap malaltia, senyor Steiner, ni que ho digui en un calembour d’estil que no fa gens de gràcia.  Al contrari, la desesperança sí que és una malura autèntica per al mestre que deixa de creure en la feina que fa. I devastadora, encomanadissa com un virus letal, si s’estén al col·lectiu d’una Escola, d’un claustre d’Universitat, d’una generació d’ensenyants.
Justament ara que comença el curs escolar, és un bon moment per a reforçar l’esperança en l’educació. Ni que sigui contra tota esperança, en veure que també la Justícia espanyola inaugura el curs amb una injusta amenaça «esperada», no esperançada, del vell mestre que espera que la lletra entrarà amb sang.
Sort que una altra coincidència reforçarà l’esperança creativa: diumenge Diada 11 de setembre, dilluns diada 12 de setembre: començament del curs per als milers de professors i d’estudiants d’aquesta generació de la Catalunya del segle XXI que va assumint la transmissió de l’esperança en la llibertat. La transmissió que mereix l’elogi.

divendres, 2 de setembre de 2016

PER REPENDRE EL CURS. Cops al pit, una boa constrictor i el senyor Marina



Bona, la notícia de la Universitat Georgetown dels Jesuïtes dels USA. Volen expiar el passat esclavista. Al·leluia! Els descendents dels esclaus venuts per la Universitat fa dos segles tindran les facilitats d’ingrés que tenen els fills dels antics alumnes. Ara, hi podran anar, això sí, pagant, sense rebaixes. Ja és molt. Fins ara ni pagant. La matrícula sola costa, però, «a l’entorn de 60.000 dòlars l’any». Res de beques. Una dotzena d’universitats dels EEUU ianquis admeten el seu passat esclavista, com ara Harvard, però cap no ha adoptat mesures expiatòries com Georgetown. Mesures expiatòries, dieu? L’informador graciós titulla «La contrició de Georgetown». Doncs, miri, el pecador, sense propòsit d’esmena o, si és el cas, sense restitució del que ha robat o/i reparació del mal que ha fet, no és perdonat per més contrició que hi posi. La seva contrició és teatre, cops al pit. Jesuïtisme. Ara, amb això de la «contrició» hem fet un guany: ja no és «contricció». Ara el corrector automàtic ja sap que s’escriu amb una sola c, «contrició». Els correctors manuals d’abans no havien pogut anar a la Universitat a aprendre llatí i no sabien que la contrició no tenia res a veure amb la constricció de la boa constrictor.

I una altra d’Universitats: el senyor Marina repeteix les cerverinades de sempre: que «no cal que tots els alumnes vagin a la universitat». I tant que no cal! Ara, el que sí que cal és que hi puguin anar tots els que s’ho mereixin. També diu que «tothom té talent», quan el que té tothom és el dret d’aplicar el talent que té i de viure’n. Hi ha talents que no interessen i hi ha qui selecciona els talents que interessen i enterra els que no. Abans en deien «administradors infidels» i eren despatxats. Ara en diuen caçatalents.

dilluns, 20 de juny de 2016

AL COL•LECTIU PERE QUART









Al Col·lectiu Pere Quart, que defensa la Literatura a l'Ensenyament. La Literatura que, a més d'altres coses, és el relat que fa entendre com un ministre del Regne d'Espanya confirma que les urnes a vegades s'equivoquen.


Literatura, que rima amb Cultura

A vegades recordo un episodi dels temps que dirigia el Col·legi de Sant Miquel de Vic a la dècada de 1970, a les acaballes del franquisme, i que hi feia classes de Literatura: un dia una comissió de pares d’alumnes de Batxillerat ens varen presentar una queixa-petició: que no poséssim tantes lectures  obligatòries. En especial, deien, durant els dies de festa. Que els nois havien de fer  més esport, que era bo per a la salut i reforçava la voluntat.

És un episodi que m’ha servit més d’una vegada per a il·lustrar com l’ideari educatiu franquista havia penetrat en la societat catalana: llegir era perillós o si més no innecessari. Per això havien restablert la censura, amb una catàleg de Lecturas buenas y malas. Per això vigilaven l’entrada de llibres estrangers. Era efectivament perillós de fer llegir als adolescents de Batxillerat llibres com l’Antígona de Salvador Espriu o Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo o Ramona adéu de Montserrat Roig o L’ocell de foc d’Emili Teixidor o versos de Miquel Martí i Pol com aquells que encara ens diuen que Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Hi havia, però, una altra censura, la dels llibres en català, traduïts d’altres llengües. Més de trenta anys de prohibicions  havien creat una barrera entre la literatura que llegien els joves d’Europa i la que llegien els joves de Catalunya. I com que a més a més la Història de la Literatura catalana no existia com a assignatura i, en canvi, era obligatòria la castellana, ens era molt difícil formar lectors en català, que era el que secretament ens proposàvem nosaltres. Autors com Hermann Hesse no era traduït, però tothom llegia Hermann Hesse, en castellà, és clar. El Lobo estepario i Sidharta i Bajo las ruedas que a la fi, ja el 1981, va sortir en traducció meva, Sota la roda.

La barrera pitjor, doncs, era la que es creava entre el jove lector i la pròpia Literatura. Havien de saber qui eren i què havien escrit Cervantes i Quevedo i Juan Ramón Jiménez i Camilo José Cela, però ni tan sols no sabien els noms de Ramon Llull, Joanot Martorell, Josep Carner o Baltasar Porcel. Sense Literatura pròpia la llengua catalana els quedava desconnectada, flotant en uns espais irreals, en la regió dels «dialectes», allà on van a parar les llengües abandonades pels seus parlants que deixen de parlar-les quan, sotmesos a llargs períodes d’endoctrinament, cauen en estat de diglòssia, que és acceptar que la pròpia llengua és inferior a la que els imposen. 

Una llengua sense Literatura queda sense relat. O el seu relat és la seva necrologia. Sense referències dels escriptors i de les seves obres que conformen la història de la Literatura catalana –que és la literatura en català–, es desintegra un relat de més de 700 anys, es trenca la continuïtat sense la qual es trenquen més coses, com és el sentit de pertinença a un poble de la Mediterrània entre Estats de llengües fagocitadores com el francès i el castellà. I llavors s’accelera el temps de substitució d’una llengua per una altra d’imposada.
Qui ens ho havia de dir, però,  que un dia caldria defensar de nosaltres mateixos la Literatura catalana i el seu ensenyament! Defensar-la justament ara que el sistema educatiu de Catalunya s’ha d’alliberar del setge a què les grans potències lingüístiques de França i d’Espanya fa segles que el tenen sotmès. Perquè costa de creure que des de l’Administració de Catalunya ajudem a aconseguir el que no va aconseguir el ministre Werth, de reduir l’espai de l’ensenyament de la Literatura catalana a l’Ensenyament Mitjà i al Batxillerat i, de retruc, a la Universitat on es formen els seus professors.

No s’ho creurien aquells professors de Literatura dels Col·legis de Sant Miquel o de l’Escorial o de l’Institut Jaume Callís o d’Òmnium Cultural, com Segimon Serrallonga, Armand Quintana, Joan Reig, Pere Farrés. Com no m’ho crec jo, perquè són més fortes en mi la racionalitat que aconsella no tirar pedres a la pròpia teulada i la confiança que la Història de la Literatura Catalana continuarà el seu relat.  

Publicat a el Nou9  20/06/2016

dilluns, 25 d’abril de 2016

VERDAGUER LLEGIT PER SEGIMON SERRALLONGA

21 d’abril de 2016
Presentació a la UVic del llibre Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Em preguntes quants érem? Doncs, comptant-hi el rector Jordi Montaña, incisiu i oportú,  i en Ramon Pinyol, que hi va intervenir molt sàviament com a director de la Càtedra Verdaguer, l’organisme editor, érem els primers vint dels vint mil que havien de venir. Mentre els compto, em pregunto quants lectors deu tenir avui Verdaguer, ara. Quanta gent hi ha dels humans actuals que en algun moment o altre hagin llegit alguna cosa o altra de Verdaguer?
El 9Nou d’avui publica aquest article que en realitat és la primera part del que vaig dir ahir. La segona part me la reservo per a un altre dia pròxim. I encara hi ha una tercera part que de moment no escriuré. És la dedicada a les biografies de carn i ossos en defensa de les biografies d’esperit i pensaments. 


Lectors de Segimon Serrallonga, lector de Verdaguer  

Són poetes els millors lectors de poesia? Semblaria que sí,  després de constatar l’empatia amb què el poeta Segimon Serrallonga (Torelló 1930-2002) va llegir Verdaguer a partir de les seves poesies Jovenívoles, inspirades per noies de la Plana de Vic que es deien Roser del Mas d’Heures, Nina del Cingle o Teresó del carrer de la Font. I la presumpció es reforça amb la lectura que el poeta de Torelló feia del poeta de Folgueroles, encerclat pel poder del bisbe i del marquès,  però encara rebel, i traduïa/reescrivia el Càntic dels Càntics de la Bíblia, el poema eròtic i místic més llegit de la Literatura Universal.

Però potser els millors lectors de poesia es troben entre crítics literaris i professors de Literatura. La poesia no és pas només art i bellesa, és alhora un complex artefacte que demana estudi i  recerca. Per això, a més de lectors empàtics, té lectors experts en les Ciències del Text: filòlegs i filòsofs, historiadors i biògrafs, lingüistes i analistes d’estil. També la psicologia i la sociologia concorren a llegir poesia perenne. Com és el cas de poetes genials, sempre contemporanis, a qui la roda del temps no para de dedicar biografies i estudis: Homer i Virgili, Dante i Shakespeare, Goethe i Hölderlin, Llull o Verdaguer.

Verdaguer, que diu a Griselda/Flordeneu per boca de l’enamorat Gentil aquests dos versos, El cor de l’home és una mar,/ tot l’univers no l’ompliria, que condensen la complexitat dramàtica de la seva vida en tres temps, ascensió, rebel·lió, davallada, i tres escenaris: Folgueroles-Vic-Barcelona. En una Catalunya sacsejada per la doble Revolució, la Industrial, que convertí el país en «la Fàbrica d’Espanya», i la Cultural de la Renaixença, que desafià la substitució  del català pel castellà amb una festa literària, els Jocs Florals.

El fet és que el poeta Verdaguer té en el poeta Serrallonga, traductor i crític, el lector que tots els grans poetes mereixen. Autor de Poemes 1950-1975 i Sempre voldré voler, Serrallonga també és traductor de poesia antiga com el Plany de Ningal per la destrucció de la ciutat d’Ur o el Siràcides de la Bíblia; de poesia romàntica, com Les noces del cel i de l’infern de William Blake o del segle XX, com  Me-ti, llibre dels canvis de Bertold Brecht. I més encara: Serrallonga era professor,  «ensenyava» poesia, l’ofici de poeta en ell mateix i en poetes del seu temps, com Carles Riba, de qui rebé el mestratge; Joan Vinyoli, amb qui compartí amistat;  Miquel Martí i Pol, amb qui compartí amistat i militància.

És així com els lectors de Verdaguer tenim la sort de llegir aquest Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga, per tal de no perdre’ns coses essencials de l’un i de l’altre,  del poeta llegit i del poeta lector. Estudis com Notes per a una indagació de la figura femenina prototípica [en l’obra de Verdaguer] a partir de “Jovenívoles”, de 1881, estableixen un abans i un després en la lectura que es mereix el més gran poeta català modern. Per això en endavant caldria abandonar la repetició de tòpics que fan irreals els amors reals del jove estudiant de Folgueroles, projectats a Canigó en l’amor-encís de Gentil i Griselda-Flordeneu. Amors d’un realisme encobert/descobert que no permet rebaixes edulcorants.

Com no permet rebaixes la sòlida formació lingüística i teològica del Verdaguer traductor del Càntic dels Càntics de Salomó, que li va inspirar la pròpia poesia mística d’Idil·lis i cants místics de l’etapa juvenil de Vic fins a la del «pobre mossèn Cinto» transfigurat  de l’última etapa de Barcelona, quan escriu Flors del Calvari o Al Cel, d’una autenticitat que vibra amb els millors poetes místics de la Cristiandat, com Ramon Llull, de qui reescrivia el Llibre d’Amic e Amat sota els efectes de la mateixa inspiració que inspirava Llull.  

Amb la lliçó de lectura de Verdaguer que ens dóna el poeta i savi Segimon Serrallonga hauríem d’aprendre a no repetir biografies tan obsoletes com superficials i tòpics heretats com el que diu que no tenia una formació teològica sòlida o que la seva mística no era autèntica. D’ell, que demanava a Déu que li donés ales o li prengués les ganes de volar,  hauríem d’aprendre a llegir bé la seva poesia o a abandonar les ganes de parlar-ne.

(Llegit en la presentació del llibre: Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Edició i pròleg de Ricard Torrents. Amb la col·laboració de Pol Serrabassa i M. Àngels Verdaguer. Vic: Quaderns de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris 1, pàgs. 166pàgs.  Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, 2014. Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. A 21 d’abril de 2016)