dilluns, 29 d’octubre de 2018

QUI SE’LS HAURIA POGUT IMAGINAR?


L’horror de l’assassinat del periodista saudita Jamal Khashoggi a mans de "compatriotes" seus, per ordre, segons que sembla, d'un alt mandatari del seu país, porta a enllaçar  amb horrors antecedents com el que ofereix a La nit, primera part de la trilogia La nit /L’alba/El dia, l’escriptor Elie Wiesel (1928-2016), supervivent i testimoni del genocidi que el règim nacionalsocialista alemany del Tercer Reich fou capaç de dur a terme sobre els jueus i altres pobles. Al segle XXI Hauríem de no ser incapaços d’imaginar els horrors del passat. El de Jamal Khashoggi ens en refresca la memòria.
I el d’Elie Wiesel fa: 

Cap visió d’aquells anys foscos no m’havia marcat tant com ho van fer els wagons plens de nens jueus a l’estació d’Austerlitz de París... No els vaig veure... me’ls va descriure la meva dona, encara amarada de l’horror que havia sentit. Llavors ho ignoràvem tot sobre els mètodes d’extermini nazis. Qui se’ls hauria pogut imaginar? Recordar l’horror del passat ens ha de fer capaços de construir el futur humà d’aquest planeta. Memòria és esperança i esperança és memòria.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

OCTUBRE, AIGUATS I UNIVERSITATS

Amb els dies d’octubre s’acaben les inauguracions de curs a les Universitats i les vides de la gent acadèmica, estudiants i professors, quedaran marcades per una nova etapa: el curs 2018-19. «La Universitat és la institució que mereix més confiança entre els catalans, segons diuen a les enquestes». Així començava l’any passat el meu parlament d’inauguració del curs 2017-18 a la Facultat d’Educació de la UVic. Celebràvem que feia 40 anys de la creació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona EUMO, germen de l’actual UVic. Nascuda, doncs, en i amb la «Transició», amb l’alliberament de la dictadura franquista, doncs, i el recobrament de les institucions catalanes en règim d’autonomia. El curs que hem inaugurat, serà curs més o serà el de la segona Transició? La Transició al règim d’Estat d’Europa? 

Si fa quaranta anys els catalans confiaven en la Universitat més que en cap altra institució, els catalans hauríem de mantenir viva i activa la confiança. Si la Universitat continua mereixent-la, guanyant-se-la. A desgrat dels escàndols de corrupció acadèmica que han esclatat a l’interior del sistema acadèmic espanyol i de les seves extensions en xarxa a tota la maquinària del poder de l’Estat. El poder del qual les universitats catalanes s’han d’alliberar en la nova Transició, si volen continuar tenint la confiança dels catalans i el crèdit de les universitats del món. Si no, les universitats catalanes seran desbordades pels aiguats d'incompetència i corrupció. Puntuals, sí, però sistèmics. 

divendres, 12 d’octubre de 2018

12 d’octubre de 2018.

Avui que fan soroll celebracions triomfalistes del dia, la pregunta podria ser: i si el sociòleg Ulrich Beck actualitzés la seva obra  Societat de risc global(Blog, 4-juliol-2018), què hi diria?

Doncs segurament que si allà assenyalava tres «accidents» de risc global per a Europa, a saber, crisi financera, canvi climàtic i terrorisme, a la versió actualitzada hi afegiria un quart accident de risc global: l’extrema dreta que s’estén per països que abans anomenàvem Occident. No li caldrien, a Beck,  gaires recerques. Disposaria del trumpisme, del putinisme, del  sinoexpansionisme... Europa mateix li oferiria arguments, ell que coneixia bé l’Europa que anomenava Das deutsche Europa, L’Europa alemanya (2012), i que ara veuria amenaçada no tant  per l’arribada de «forasters» com per les polítiques d’extrema dreta que la combaten.


dimarts, 9 d’octubre de 2018

L'OBRA DE L'ESPERIT

La celebració del Bicentenari de Marx –també a l’Institut d’Estudis Catalans– em porta a recordar l’etapa de la meva vida en què estudiava alemany i que en els meus exercicis de traducció hi havia epistolaris. En especial m'atreien les cartes d’Hipèrion a Diotima, de Hölderlin, que anys després vaig traduir i publicar. També  dues cartes «al pare» m'atreien vivament.  La Carta al pare, de Franz Kafka, i la Carta al pare, de Karl Marx. Les volia traduir i publicar juntes, però em varen convèncer que no. La primera la vaig publicar i estudiar. La segona va quedar a mig traduir, però avui en rescato les ratlles inicials en homenatge. Marx tenia 19 anys i estudiava a la Universitat.

A Berlin, 10 de noviembre de 1837.
Estimat pare: hi ha moments a la vida que tanquen una etapa i llavors  se’ns presenten com fites de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció. En moments de transició com aquests ens sentim empesos a mirar el passat i el present amb els ulls del pensament, penetrants com els d’àguila, per tal de prendre consciència de la nostra posició real. Sí, a la història del món li agrada una esguard d’aquests, retrospectiu, encara que sovint agafi l’aparença d’un retrocés o d’una aturada, mentre que no fa res més que  ajeure’s a la poltrona per tal de comprendre’s, per penetrar espiritualment la pròpia obra. L’obra de l’esperit.  

En aquests dies de tardor de 2018, a dos-cents anys del naixement de Marx, em pregunto si no vivim una d'aquelles etapes de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

25 DE SETEMBRE-1 D’OCTUBRE 2018 S'ACABA L'ESTIUEIG

S’acaba l’estiueig sense que s’acabi la calor. L’equipatge de tornada amb llibres i papers mobilitzats amb optimisme em compensa amb dues emocions: la primera, retrobar Giordano Bruno a la plaça del Campo dei Fiori de Roma en una nota extraviada en un punt de llibre. Escrita el 1959, acabat d’arribar a Roma a estudiar a la Universitat Gregoriana, hi he reconegut no sols Giordano Bruno, el primer universitari itinerant d’Europa, cremat a la foguera per la llibertat de pensar, sinó també l’amic i mentor Josep Junyent que m’hi portà a retre-li un secret reconeixement iniciàtic.
La segona emoció em ve de collir, abans d’anar-nos-en, els primers codonys del codonyer plantat al petit jardí l’estiu de l’any passat. Ha fet 7 codonys 7. Si l’execrable crema a la foguera de Giordano Bruno em revifava el foc de reversió encès a Roma, l’emoció dels primers set codonys em fa recular al codonyer de l’hort de casa a Folgueroles i sentir l’aroma dels codonys tardorals, boteruts i «carnerians», que el pare o el germà gran escalivaven al forn.
Però l’emoció més fonda d’aquesta fi de l’estiueig de 2018 la sento en rebre i respondre el correu de la «direcció» de la Universitat de Vic que convoca la comunitat universitària a reviure l’1 d’Octubre del 2017 i reiterar el«compromís incondicional amb els principis democràtics» i «el suport a l'escola catalana i els seus principis inclusius». Els de Giordano Bruno també, passats per la foguera.


dilluns, 10 de setembre de 2018

LES MAREDEDÉUS ATROBADES I BALLADES DE PEREJAUME

Avui que és el dia de les «marededéus trobades» resulta oportú de recordar que no és ben bé això. Explica el savi Joan Coromines que el català antic tenia dues formes de trobar: «Cercava... si trobaria la dita imatge, mas no la atrobà». I ho explica dient que la construcció condicional si trobaria priva del sentit determinatiu i és com dir: ‘si se li faria trobadissa’. Després ja pot dir atrobà, perquè ja implica recerca. Esplèndid. 

Les marededéus trobades i celebrades el 8 de setembre semblen trobades sense que ningú les busqui. I no, són la majoria marededéus atrobades, trobadisses, surten a l’encontre del caminant que les atroba. Es fan trobar. Sovint a la vora d’una font perquè saben que el caminant va assedegat. Quina diferència entre la font trobada sense set  i   la font que es fa trobadissa al caminant assedegat! 

És com l’atrobament de les marededéus que Perejaume treu a ballar en 29 danses-trams, que van del Besòs al Llobregat. Vegeu el seu llibre recent Treure una marededéu a ballar. No la treu perquè casualment ha topat amb ella com fan els trobadors de marededéus convencionals, sinó perquè se li ha fet trobadissa. Potser com la noia que es feia trobadissa al poeta Cinto Verdaguer quan l’atrobà a les ballades de Festa Major. 

Quina fondària lírica la de treure a ballar una marededéu que es fa trobadissa a un ballador agosarat que en sent la invitació a la dansa! Si els teòlegs medievals creaven tractats de Mariologia a l’altura dels de Teologia de la Divinitat o de Filosofia aristotèlico-tomista de l'Ésser, ara només un poeta atrobador del segle XXI com Perejaume ha estat ell mateix atrobat per les marededéus atrobades que se li fan trobadisses al ball de tota Festa Major. 

Perejaume, savi ballador i expert mestre de dansa amb les marededéus romàniques o gòtiques  que se li fan trobadisses, ha compost un nou tractat de Mariologia, de poesia i dansa que convida a Treure una marededéu a ballar. L’hauria pogut compondre un tractadista atrobador/ atrobat com Ramon Llull quan emprenia la travessa del mar cap a Orient en cerca d’atrobadors més savis que els de la Sorbona. O un  savi hebreu dansaire d’aquells que s’alliberaven  d’Egipte tot ballant quaranta anys pel desert i en deixaven el relat a l’Èxode i als Salms de la Bíblia. Seria el relat d’Atreure a ballar l’Arca de l’inefable, desert a través, fins a atrobar la Terra promesa que els esperava. És el relat de Perejaume, mestre de dansa. 

dissabte, 1 de setembre de 2018

TAMBÉ AQUEST SETEMBRE PASSARÀ O "ARRIBEU A SER QUI SOU"

També aquest setembre passarà i s’endurà el blau moradenc dels alocs dels marges del camí de Pals. 
També aquest setembre passarà i s’endurà el negre diamantí de les móres i el blau vellutat dels aranyons que maduren als esbarzers del camí de can Casabò. 
També passarà aquest setembre i l'estiueig de 2018 i amb ell passaran els dies xafogosos i els aiguats embogits i les victòries i les claudicacions.
No passaran, però, els ressons de la veu que clama  «Arribeu a ser qui sou». 
1 de setembre de 2018

dijous, 26 de juliol de 2018

VAREN COINCIDIR MAI POMPEU FABRA I JACINT VERDAGUER?


La pregunta no és extemporània ara que els papers parlen d’encontres com Sopar amb Diotima o d’Un cafè amb Voltaire o d’El dia que Nietzsche va plorar entre Sigmund Freud i Lou Andreas Salomé. La pregunta si Verdaguer i Fabra es coneixien, es consultaven, es relacionaven, es combatien o simplement es varen trobar un dia convidats a una taula amiga,  potser ja té resposta en algun paper erudit que desconec. En tot cas ara que l’Any Fabra ha posat a primera plana el gramàtic i lingüista (Barcelona 1868 - Prada del Conflent 1948), les ganes de saber-ne més se’m fan més vives. Tot revisant la biografia de Verdaguer, hi afegeixo que l’any 1896 els dos grans creadors de la Llengua Catalana varen coincidir a concursar als Jocs Florals. Fabra hi presentava uns primerencs Estudis de Gramàtica Catalana, Verdaguer hi concursava amb La Pomerola o Primavera. Fabra hi obtingué un accèssit al premi instituït pel bisbe de Vic Josep Morgades i Gili. Verdaguer no sols no hi obtingué cap premi, sinó que hi fou silenciat, ignorat, com si no hi hagués presentat cap obra, quan en realitat hi presentava el poema considerat avui com la seva millor obra de la darrera etapa i el millor dels seus «poemes llargs».

A l’impuls del «mentider ensomni» és estimulant d’imaginar els dos grans homes que es troben, posem per cas, convidats a la taula de Prat de la Riba, que s'hi acompanya amb el bisbe Morgades, parlant del present i del futur de la llengua catalana davant de la pantalla màgica que els permet d’anticipar-se als anys actuals.    

dilluns, 16 de juliol de 2018

UN XUT DE SAVIESA ANTIGA PER A BOCAMOLLES I BOCAMOLLS.

Qui sap calla. Qui parla no sap. Qui sait ne parle pas. Qui parle ne sait pas. És estimulant trobar de sobte, sense buscar-ho, un xut de saviesa antiga com aquest, atribuït a Lao Tsé. Tan apropiat per a l’actualitat política, on xerren bocamolles i bocamolls. El pas de la versió francesa  sembla afegir-hi un plus de contundència i de complicitat.


dimecres, 4 de juliol de 2018

QUI RECORDA BECK?

foto: Cèlia Atset 
Els moments que vivim a Europa porten a recordar el sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015) i a rellegir la seva obra sobre la Societat de risc (Risikogesellschaft), publicada el  1986, l’any de Txernòbil, el primer desastre de risc global, camuflat d’«accident  nuclear». Vint anys després, el 2007, Beck va reescriure l’obra amb títol explícit, Societat de risc global (Weltrisikogesellschaft), i subtítol didàctic, A la recerca de la seguretat perduda, que apuntava als tres nous «accidents» de risc global: crisi financera, canvi climàtic i terrorisme.  
Beck, que ensenyava a Munic i a Londres, és un dels pensadors més aguts del nostre temps, capaç de projectar una Mirada cosmopolita sobre Qué es la globalizació, sobre La democràcia i els seus enemics o sobre Una Europa alemanya, la seva última mirada anticipatòria  abans de morir l’any 2015, quan Europa se sorprenia de l’imparable èxode de milers de persones que fugien de les guerres, les fams i les tiranies, altrament dites «conflictes armats», dels països veïns.
Una mirada cosmopolita girada endins, que va permetre a Beck de criticar la posició d’Alemanya durant la crisi de l’euro i de batejar la cancellera Merkel com la Merkiavel, fent honor al nom més arriscat de la història política europea i/o mundial. Merkiavel, nom de reina sense corona d’Europa, on regna sostinguda pel cinisme polític curt de vista, però llarg de risc, en la crisi actual dels refugiats que truquen a les portes d’Europa i Europa vacil·la perquè  sent el risc del futur. Que torni Beck i ho vegi.