dilluns, 18 de juny de 2018

L'ARBRE QUE FA UN QUATRE


–Quin bosc! Quina meravella!— He sentit exclamar-se algú del grupet que baixava mentre jo pujava enmig dels arbres de can Sentmenat de Sarrià, passada l’Escola de Disseny  EINA amunt.

–No ho troba, vostè, que és una meravella?– Ha dit la senyora que baixava acompanyada, pel que he suposat, del marit, la filla i el gosset. 

–I tant, que sí! Una meravella– he convingut –només que jo en aquests moments no en participo, perquè acabo de perdre les ulleres, que són bones i prou cares. I comprendrà que en aquests moments més aviat no estigui per meravelles. Però per descomptat li agraeixo l’interès.

–No es preocupi que les hi buscarem i, quan les trobem, les deixarem a l’arbre que fa un quatre. Vostè ha pujat per aquí, oi? I ha passat per aquells graons d’un marge. 

–Sí, sí. Però ja fa estona i em temo que ara que la llum ja baixa i amb tanta brossa al sotabosc es faran invisibles.

–Miri, jo em dic Anna, aquest és el meu marit... i aquesta noia és armènia i es diu... Vagi, vagi, que encara hi ha claror.

Ens hem separat. He enfilat el rost fins a l’últim tram que dóna a la Carretera de les Aigües. L’he seguida en direcció a Esplugues fins al Mirador dels Xiprers. El sol havia tombat la carena del Turó d’en Cors i la ratlla de l’ombra partia Barcelona de cap a cap.. La meitat il·luminada es perdia a l’horitzó del mar.  

I he reculat en pensar en les ulleres. I en pensar que es faria fosc aviat. Quan era a mig camí del bosc he sentit veus que cridaven:

–Les hem trobades. Hem trobat les ulleres i les hem deixades a l’arbre que fa un quatre.


Hi vagi. He corregut cap on sentia les veus i la senyora m’ha contat on les havien localitzades i deixades, dins d’una bosseta de plàstic en una petita cova al peu de l’arbre que fa un quatre. 

En veure, però, la meva vacil·lació de no saber on era l’arbre que feia un quatre, ni tan sols fent-me un plànol a terra amb el seu bastó, ens ha ordenat al marit i a mi que no ens moguéssim, que hi anaven elles a buscar les ulleres i que les esperéssim. I al cap d’una bona estona, mentre el vespre avançava i nosaltres conversàvem de les nostres xacres i de Sarrià i de Collserola i de la Carretera de les Aigües, arribava l’Anna, ostentant com un trofeu la bosseta de plàstic amb les ulleres. Me les ha donades i ens hem separat sense més compliments, perquè abans que no es fes fosc havien d’anar a Esplugues boscatge meravellós a través. 

I jo, avergonyit d’haver pensat que al món ja no hi ha bona gent, he reprès la baixada cap a Sarrià. Però en veure les aules dels barracons blancs d'EINA, encara he volgut anar a veure on era, i si hi era, l’arbre que fa un quatre. I l’he trobat. És una alzina que efectivament, a l’alçada d’un metre i mig, torça el tronc en angle recte i, després d’un tram horitzontal, repeteix l’angle recte en amunt i reprèn l’horitzontalitat que li pertoca. L’efecte, però, és que ha volgut fer un malabarisme i dibuixar un quatre al bosc de can Sentmenat, on guardar les ulleres perdudes. Jo, que portava sota el braç La passejada, Der Spaziergang, de Robert Walser, en traducció de Teresa Vinardell.  



dijous, 14 de juny de 2018

EL SEU ODI ÉS INTRASITIU

Odiar-los? Ben mirat, no s’ho mereixen pas. Estimar-los? No, tant com això, tampoc. No ens passem. Diuen que a vegades es produeix una barreja que dóna amor-odi. Però tampoc no és el cas. Compadir-los? Sí, una cosa així, sí. Compassió. Empatia, que diem. Ara, compadir-los no és pas fer de pare pedaç, d’això que en diuen bonisme, acceptar-los sense reserves ni crítica. No, tant tant tampoc. Potser entendre’ls, sí, potser empatitzar o una cosa així. Ara, com més els entenc més rebutjo l'odi que es pensen que tinc o que hauria de tenir.

No estic pas segur que, com diuen alguns, no sàpiguen el que es fan. Com quan Jesús clavat a la creu clamava a Déu Pare que perdonés els seus crucificadors, «perquè no saben el que fan», deia. O deia «no saben què es fan»? Em sembla que sí, que ho sabien, el que feien i el que es feien. Però ho negaven. No volien saber-ho, que és una altra cosa. El que negaven era que Jesús no fos com ells, un més, un de tants. I què es creia que era? De fet, s’afirmava diferent perquè no podia fer altra cosa, era diferent. Doncs jo també simplement sóc diferent d’ells, me’n sento i me’n faig un goig, quan els qui no són com jo m’ho reconeixen i m’identifiquen. Com jo els reconec diferents i no els tinc pas tírria.

Em pregunto, doncs, si el que passa és que em volen encomanar odi? Però, odi a què, a ser com sóc? Potser sí que és això, que m’odien i em volen fer igual que ells per l’odi? Jo, però, no puc pas odiar-me. Ai manyacs, resulta que si es proposen infondre’m odi, és de tant que m’estimen. Sí, deu passar allò de l’amor-odi. M’estimen tant que em voldrien com ells, com un més d’ells i amb odi contra tots els qui no fossin com jo i com ells. Ben mirat, però, no aconseguiran pas fer-se'm odiosos. Encara que s’ho mereixessin, ja veus tu! En realitat sóc jo que no m’ho mereixo, que els hagi d’odiar. En conclusió, ja poden anar fent. El seu odi és intransitiu.

dilluns, 11 de juny de 2018

DONCS, NO

Publicar imatges de presos polítics catalans en la seva privadesa  no té res que pugui compensar el que té de maligne i de pervers. Tant se val si són obtingudes amb el seu consentiment com que no ho siguin. El que decideix és l’origen i la finalitat. Qui ha ordenat fer-les? Tots els tirans s’han servit de l’exhibició de les seves víctimes efectivament o presumptament derrotades. Sigui un tirà de Roma com Ponç Pilat, portant Jesús de Natzaret davant dels jueus,Ecce Homo, sigui un funcionari militar anònim que compleix ordres exhibint Sadam Husein al món com una peça de caça.

L’exhibició de l’enemic vençut, caçat, jutjat, empresonat, executat, és pràctica habitual de vencedors que, així, semblen més vencedors i fan els vençuts més vençuts. És prou sabut que les execucions públiques són pràctica habitual en les tiranies.  No és qüestió accessòria ni arbitrària,  sinó que forma part essencial de l’exercici de la tirania.   Tant la tirania unipersonal com la de cercles concèntrics s’han servit sempre de la humiliació de l’adversari vençut i de l’exemplaritat del càstig dissuasiu. L’una i l’altra formen part de la guerra dita psicològica.

Per a sentir la humiliació a què són sotmesos els presos polítics catalans no cal pas veure un vídeo pretesament anònim. És el que es proposa l’humiliador: que els catalans, en veure-ho, es desactivin ajupits per la humiliació. Igualment, doncs, es pot neutralitzar l’exemplaritat dissuasiva de les imatges. L’efecte escarment no hauria pas d’atemorir sinó desactivar l’amenaça implícita i extreure’n resiliència.

Justificar la publicació d’aquestes imatges amb arguments de llibertat d’informació és una ingenuïtat infantil en adults que hauríem de saber què són presos polítics.    

dilluns, 14 de maig de 2018

Joan MARGARIT emparat de Verdaguer


Aquests dies de maig, quan la primavera mobilitza poetes i omple escenaris de versos i de flors, de grocs impugnatius i d’esperances mobilitzants, hi apareix el poeta de poetes que naixia un 17 de maig a Folgueroles i moria un 10 de juny a Vallvidrera de Barcelona. Si aneu al poble de Folgueroles on va néixer  o a la Casa de la Literatura a Vallvidrera, on va morir,  l’hi trobareu: és el poeta dels poetes.

Molts li han dedicat versos. Començant per Joan Maragall fins als poetes actuals com Joan Margarit, que no serà l’últim, però excel·lirà per sempre entre els qui s’hi ha afillat o emparat, assumint el poeta de Folgueroles com a pare. Sí, sí, com a pare. Al seu llibre Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb versos contundents que proclamen el reconeixement de la seva paternitat-filiació: L’estimo com un fill i és el meu pare.

Abandonat i sol en  aquest quarto
que avui és un museu
 agonitzava.
 Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre
 
sempre hem necessitat: primer hi calem foc

i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar
 la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill
 i és el meu pare.

diumenge, 6 de maig de 2018

LES GROGUES JUGUEN I GUANYEN

A Boada la primavera ens esperava al carrer de casa, de Foramuralla, dit d’Extramurs, després de saludar-nos amb lilàs al carrer de Viladamunt. La lluna també ens hi esperava groga, a punt de fer el ple i emergir a la ratlla del Quermany Gros, desafiant l’enllumenat grogós de Pals.  
Hem trobat els rosers del portal en ple esclat de roses roges i grogues i en competició de quina és la més ben esclatada. Guanyen les grogues. Com guanyaven arreu el dia del Llibre i de Sant Jordi.
Com  també  guanya el groc al Diccionari   de Joan Coromines, que trobà versos de Josep Carner per a fer rimar per sempre el groc amb el crit de foc! dels fusells de l’execució:   

... ell espera la veu de foc! / que donarà sortint del rengle, / l’oficial, rígid i groc; / i, en encetar-se’n la paraula, / amb dring de renec foraster, / ell cridà: –Visca Catalunya! /– tot, gent i pati, es va desfer / i, a un batre d’ulls, abans de caure, / la gran Invocació veié.

El groc té fama de color pàl·lid, però el groc d’aquestes roses és encès, més que la llum grogosa del fanal del carrer de Foramuralla. Com és encès el groc dels camps de colza que clapegen el verd tendre de blats i userdes del Pla de Boada a la falda de les Gavarres i el Montgrí de fons. Com  és lluminós el groc del llaç damunt el fons blau fosc del jersei del passejant barbut i més lluminós encara a la brusa blanca que il·lumina la cara de la passejanta, quan es paren a admirar els rosers del portal. Juguen grogues i guanyen

divendres, 13 d’abril de 2018

ANADA A BRUSSEL·LES

La tira d’anys que deu fer d’ençà que hi passàvem amb l’amic Antoni Pous! De camí cap a Luxemburg passant per Eupen, on l’altres amic, Segimon Serrallonga, estudiant a Lovaina, havia passat una llarga convalescència.

Ara hi anem  amb el que era el Grup Enric Casasses (Noves Bases de Manresa), convocats per Josep M. Terricabras i Montserrat Martínez. Quatre parelles: ells, Mariano Ferrer i Montserrat Félez, Jordi Bosser i Maria Artal i nosaltres, RT i Maria Teresa Ferrer i una una colla de gironins, convocats tots a inaugurar, en un espai del Parlament  Europeu, una exposició del pintor Pep Camps, de títol suggerent: Lights and shadows. Europe, on hem pogut constatar que, efectivament, Llums i ombres. Europa, és un títol ben trobat, que escau de ple al seu contingu històric i contemporani.

Hem visitat el Parlament, el Museu d’Història d’Europa i de la Unió Europea i hem pogut constatar la immensa fortuna de disposar d’una institució com aquesta, que, encara que mediatitzada per Espanya, representa l’Europa protectora de Catalunya d’ençà dels temps carolingis. Una sessió debat ens ha permès de posar al dia el que representen avui per als catalans les Llums de l’europeïtat, a desgrat de les Ombres de certs europeismes (i de certs equips que a Roma perden la claror i entren a la més negra fosca.

Nota: a la cua d’embarcament a l’avió de tornada a Barcelona hi havia una destacada política que, segons que diu el diari digital, es veu que havia anat a Brussel·les a repetir als europeus que els catalans no volem ser espanyols. Com si a Bèlgica no ho sabessin. De Junker al taxista. De les ombres a les llums.


dimarts, 20 de març de 2018

HISTÒRIA/UCRONIA

Feia temps que no em passava això de sentir-me xuclat per un llibre d’intriga i aventures. Doncs, és el que m’ha passat aquests últims dies d’hivern amb Jo sóc aquell que va matar Francola novel·la ucrònica de Joan-Lluís Lluís que li ha merescut el darrer Premi sant Jordi 2017. La contrahistòria que hi narra és tan irruptiva d’entrada, que se t’enganxa i tens pressa de saber-ne més.

Som a l’any 1939, a la fi de la guerra d’Espanya, i resulta que els avions  de Franco, aliat de Hitler i Mussolini contra els Aliats, França un d’ells,  entren a França a bombardejar els camps de refugiats espanyols que la guerra llur, la de Franco-Hitler-Mussolini, ha amuntegat a les platges del Rosselló. I allà hi ha el protagonista de la novel·la, Agustí Vilamat, un noi de Solsona, baixat a Barcelona, que de petit va perdre un ull i va agafar el vici de llegir. Que de noi va començar a aprendre’s el diccionari de Pompeu Fabra, a qui un dia va saludar. Que va trobar feina de corrector lingüístic a la Generalitat. Que s’hi va enamorar d’Eugènia Llorens, amb qui projectaven un Diccionari de sinònims de la llengua catalana i a qui veu d’esquitllentes al camp de concentració de les dones.
       
És l’Agustí Vilamat, un heroi/antiheroi que la guerra i l’ocupació de la Catalunya republicana del president Macià van convertir en maquisard als boscos del Vallespir i narrador de la pròpia gesta. Un heroi/antiheroi que de sobte, presentant-se com aquell que va matar Franco, irromp en la imaginació del lector d’avui, del lector català que llegeix aquesta ucronia del segle XX, mentre viu colgat de la més viva Història del segle XXI. Aquesta història de l’Europa enfrontada amb si mateixa, que no sap, una altra vegada, què vol ser quan sigui gran. Aquesta història de Catalunya que es debat entre Estats que la tenen raptada. Agustí Vilamat, l’heroi que entre el Vallespir i el Solsonès, passant per Andorra, Barcelona i Perpinyà, arriba a escriure les seves memòries a petició del president Tarradellas, contra el parer de Ventura Gassol, partidari de mantenir el secret d’Estat.   

És el que tenen de bo les ucronies, que no són per a aprendre-hi història, sinó actualitat i futur.

dimarts, 27 de febrer de 2018

NEVA!!!


Es compleix la predicció. Són quarts de dues i el cel de color de panxa de burra ha començat de deixar caure els primers flocs de neu.Tombe la neige.

Els ulls se me’n van sols a mirar embadalits com neva al jardí. Els predictors ho han encertat. La nevada que anunciaven arriba puntual i el cel deixa caure com només saben caure les volves de neu. Cauen com queien quan érem petits i venia el germà gran a treure’ns del llit i ens portava a la finestra, obria el porticó i ens ensenyava com nevava. Neva!, dèiem entre la son i el somni.

Neva! I els flocs de neu cauen amb el balanceig inconfusible de sempre, com petits flocs ingràvids de cotó fluix.  Cap altre objecte pesant no sap caure com cau la neu. Potser només les plomes de volar de les petites aus com si es frenessin, com mirant de caure sense fer-se mal ni fer mal. Una vegada ho vaig veure quan un caçador va encertar una guatlla, que va caure a plom, mentre un esbull de petites plomes quedaven un instant suspeses a l’aire abans de baixar. 

Em fascinen aquestes volves que semblen dansar i fer un darrer balanceig abans de tocar a terra, fondre’s i tornar-se gotes d’aigua vulgar. Però no pas totes.  No es fonen pas les que troben la flonja verdor de la gespa o de les fulles verdes. Per això el llimoner de casa i el magnolier dels veïns acullen els flocs de neu sense fondre-la i es tornen com rams gegants de flors blanques sostingudes per fulles de verd brillant que les acullen com l’embosta de la mà.

Però de quines fondàries de la reminiscència m’arriba la cançó que deia allò tan senzill i tan cruel:   Tombe la neige. Tu ne viendras pas ce soir? I és com si fos com quan nevava i sortíem al carrer per què la neu ens caigués a la cara i als cabells de les noies on es quedava un instant meravellós abans de fondre’s en la bellesa invisible als ulls.

Qui fos una volva de neu! Volves de neu que un cel compassiu deixa caure per tal que no oblidem que la tendresa existeix amb més persistència que el canvi climàtic i que existeix la solidaritat amb més persistència que la caiguda de la neu.   I de sobte un atac de ràbia i de tendresa m’omple els ulls de llàgrimes. Sí, neva,

Tombe la neige.
Tu ne viendras pas ce soir.
Tombe la neige,
tout est blanc de desespoir.
Triste certitude:
 le froid et l’absence.
Cet odieux silence.
Blanche solitude.

i no puc deixar de pensar en els qui aquest vespre no aniran a casa seva, perquè són injustament a les presons d’Espanya i en els qui els esperaran contra tota desesperança: la dona, els fills, els germans, els pares... i tots els qui els voldríem fer companyia, ni que fos amb un petit llaç groc clavat a la blancor impassible de la neu.


dissabte, 24 de febrer de 2018

Martin Niemöller (1892-1984)

A l’amic que m’ha passat el text del teòleg luterà antinazi i, en llegir-lo, m'han vingut ganes d’escriure’l en català.

Quan van venir els nazis a buscar els comunistes,
jo no vaig dir res;
no era pas comunista, jo.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
jo no vaig dir res;
no era pas socialdemòcrata, jo.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
jo no vaig protestar;
no era cap sindicalista, jo.

Quan van venir a buscar els jueus,
jo no vaig protestar;
no era pas jueu, jo.

Quan van venir a buscar-me a mi,
no quedava ningú que pogués
protestar.

dilluns, 22 de gener de 2018

NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS


Allò que defineix l’infant és justament el desig imperiós de deixar de ser-ho. Ho sostenia Alfred Adler, col·laborador de Freud. Al l’inrevés de Peter Pan, que no vol créixer, sinó perpetuar la infantesa, l’infant d’Adler té pressa de fer-se  adult. No tant per deixar de ser infant com per alliberar-se de l’opressió dels grans adults, en especial quan segoneja a l’ombra del germà gran, el primogènit.

Sí, això pensava l’altre dia contemplant la mostra NAN ORRIOLS. PINTURES/DIBUIXOS, exposada a la Galeria d’Art El Carme, de Vic, on el pintor nounat al món professional ens havia convocat amb altres companys universitaris a intercanviar idees. Mentre ens parlava de com anys enrere havia traspassat l’amateurisme com a escriptor amb la publicació de llibres i de com ara el traspassava com a pintor amb una exposició professional, les seves confessions s’il·luminaven d’un guspireig virolat de colors intensos i formes geomètriques de bèsties alades i rostres i flors.

De les teles penjades que ens assetjaven des de les parets,  venien flaixos d’aquella claror que il·lumina les regions fosques de la psicologia profunda de les generacions humanes. I de sobte el devessall de confessions del pintor nounat  era cobert pel devessall cromàtic de les teles que ens enlluernaven i ens suggerien que ell, el pintor, tampoc no s’alliberaria mai de l‘imperiós desig de deixar de ser l’infant que un dia va ser, perquè sempre el seria.

O és a l’inrevés? Potser el que hi ha en el bigarrat cromatisme d’aquestes teles no és sinó l’emergència del pintor que Nan Orriols portava entaforat en els replecs de l’esperit? Sí, deu ser això. Explorar una nova dimensió, la de l’art de la pintura, que consisteix a crear espais verges inexplorats, posar-los  en un quadre i penjar-lo a la paret d’una sala d’exposicions.

És això: és l’escriptor-pintor Nan Orriols, que sí, que vol deixar de ser un infant, però no pas per fer-se gran, sinó per competir en els espais dels infants adults i no pas dels adults infantilitzats. Vol deixar de ser l’infant que era, per tal de tornar a ser-ho d’una manera nova i recomençar. Així va recomençar en l’escriptura. Així recomença un nou recomençament en la pintura. Quin privilegi! Poder recomençar! No pas per corregir res, ni per repetir res. El que està fet està fet per sempre i tancat sense repetició possible.

És recomençar per tornar al zero l’aventura personal i portar-la als grandiosos espais de l’Univers infinit. Per fer allò que vol fer l’infant que volem deixar de ser sense mai aconseguir-ho. Paul Valéry veia l’etern recomençar en les ones del mar. També l’hi havia vist Verdaguer, atrapat en l’enganyosa poesia que li ensenyava de fer mons. Tots, al capdavall, som aquestes ones que van i vénen. Tots som el desig imperiós de recomençar. Oi que sí, Nan? Gràcies de proclamar-ho.