(H)ERC i (H)ERCA

corn de cérvol

hàpax per a (H)ERC.
Com es diu una «espècie de cérvol de la grandària d’un bou petit i amb unes banyes com pales, propi de les valls de Boí i d’Aran, avui extingit»? Es diu HERC, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, no pas ERC, com figura a l’Alcover-Moll, que addueix un bell passatge de les Rondalles de Verdaguer, «corrent darrera un herc, el comte de Pallars muntat en son corser», que és en prosa i sembla en vers. El mot es pot considerar un hàpax, encara que es troba en un segon passatge de Verdaguer, al pròleg a La vida al camp, de Ramon Masiferm, on, per cert, una de les últimes edicions el maltranscriu amb una hac final sobrera, herch. És, però, o no és hàpax?
En un bell article que dedica a l’HERC, Coromines hi introdueix els coneixements cinegètics dels seus amics caçadors dels Pirineus catalans sobre aquest cèrvid presumptament extingit. Extingit d’on? De Boí i d’Aran o és extinció universal? Caldrà parlar-ne amb el doctor Miquel Ylla, muntanyenc, caçador, escriptor i col·leccionista de llibres sobre la matèria.
És xocant com els diccionaris descriuen les dimensions de l’HERC. L’Aguiló diu que és «tan gran com un bou petit» i ho repeteixen Alcover-Moll, Coromines, l’Enciclopèdia. El Diccionari de l’Institut, antic Fabra, no recull el mot. Afegeix així l’extinció lèxica a l’extinció biològica del bell «cervo, tan gran com un bou petit». Com és un bou petit? Si ho sabeu, ja sabeu com és un HERC.
Quan en un restaurant d’especialitats austríaques de Kreuz-berg a Berlin ens han ofert Maibock, Roger Friedlein, romanista i gurmet, m’ha aclarit que era «estofat de cabirol» i hem engegat una tirallonga d’informacions culinàries i zoològiques de les nostres respectives terres i llengües. Les equivalències lèxiques català-alemany entre els cèrvids em porten a recordar que Hirsch, «cérvol», deu tenir a veure amb hircus. Realment, convenim que l’HERC no es mereix l’extinció. Tampoc no se la mereix el restaurant, que porta l'emblema FELIX AUSTRIA.

BERLIN eUROPA

Passejo per Berlin les impressions de lectura de Das Wochenende de Bernhard Schlink. Acompanyo l'amic Josep M. Terricabras al seu ingrés a la Leibniz Sozietaet der Wissenschaften zu Berlin. Escolto acadèmics nostàlgics de la DDR. Saludo Rita Schober, romanista de la vella guàrdia, generacional i política de l'Alemanya partida. Sopo amb Roger Friedlein, romanista de la jove generació, fi catalanista. Llegeixo al diari que els plans d'una universitat d'excel.lència, després d'alçar el vol com una àguila, han aterrat com una gallina. Celebren els 60 anys del pont aeri de Berlin, 1948.
A l'avió d'AirEuropa no han retirat el butlletí de la companyia, on el seu president, volent fer-se el graciós sobre el català ofèn la intel·ligència dels germanoparlants siguin d'on siguin. Fa molts anys que vaig aprendre alemany i ara per primera vegada hauria preferit no saber-ne. Per estalviar-me la vergonya de llegir els despropòsits d'un petulant xulopiscines, que no ha rectificat ni ha retirat el butlletí dels avions a desgrat de les protestes dels catalanoparlants.
eUROPA eUROPA eUROPA.

MONSTRES

Un cas d'homonímia.
Després d’unes setmanes de no pensar en el cas escruixidor del monstre d’Amstetten, Quinn va descobrir de sobte què era que l’havia inquietat durant els dies que Josef Fritzl, dit també el monstre "universal", va ocupar l’actualitat dels noticiaris, a més de xarbotar la fantasia dels columnistes de trenta euros i abrandar la moral dels articulistes de cent.
Ara que el cas estava oblidat, tant perquè l’horror, si no s’oblida, mata, com perquè la fatiga de l’audiència havia imposat el canvi de cas, ara Quinn s’adonava que la gratera li venia d’una rara experiència d’homonímia. Sentia dintre seu com si aquella història d’horror el concernís, d’una manera vaga alhora que definida, sense, però, poder-ne detectar l’origen. Durant alguns dies no podia concentrar-se en res que no el remetés a aquella estranya sensació de dejà vu, més encara, de dejà vecu, fins que a la fi li va pujar del fons llegit l’evidència que era el seu homònim Quinn el causant de tot plegat. Aquell Quinn que a La ciutat de vidre havia usurpat la personalitat del detectiu Paul Auster per investigar el cas de Peter Stillman, aquell pare format a Harvard, intèrpret teològic del Nou Món i professor de religió de la Columbia University de Nova York, que va tenir el seu fill Peter Stillman, l’últim Stillman, tancat i a les fosques durant nou anys.

CINC TRUMFOS

Dona un, catalana dos, exiliada tres, poeta quatre, traductora cinc. Montserrat Abelló ha acumulat cinc cartes marcades que a la fi, a noranta anys, se li han convertit en trumfos de l’honor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la fi també s’ha salvat la raó dels qui any rere any l’havíem nominada per al Palau de la Música Catalana.

Al cor de les paraules, allà on bateguen la vida i la literatura, sona la música del quintet dona, catalana, exiliada, poeta, traductora, sota la batuta de Pilar Godayol, que dirigeix els executants de la peça «Entre Atenea i la Medusa: les mares literàries de Maria-Mercè Marçal» del número 89-90 de Reduccions, que demà passat sonarà al programa que el Vicepresident del Govern ofereix al Palau de la Generalitat.

ELS MEUS LLIBRES INTRADUÏTS

Adéu Txinguiz Aitmàtov.

De Txinguiz Aitmàtov vaig llegir fa temps Yamila, que em semblà, com a Louis Aragon, «la millor història d’amor del món», i El primer mestre, que em semblà la millor història iniciàtica al món de l’educació. En saber la notícia de la mort de l’escriptor kirguís, m’ha revingut la remota lectura en alemany d’aquelles obres i el desig que vaig sentir llavors, fa molts anys, de llegir-les en català traduint-les. Amb Yamila i El primer mestre vaig començar la biblioteca dels meus llibres intraduïts.
Hi ha llibres inescrits. Com els de George Steiner, que fa un llibre amb els llibres que no ha escrit, My Unwritten Books. Hi ha llibres ineditats, per sempre o temporalment. Com el de Maurici Serrahima, De Maragall a Mounier. Cartes a Joaquim Molas, que el destinatari acaba d’aconseguir d’editar, després de «més d’una temptativa per posar-lo a l’abast del públic. I que fins ara ha fracassat», i que ha durat de 1969 a 2008.
Llibres intraduïts com els de Txinguiz Aitmàtov.
Llibres inescrits com els de George Steiner.
Llibres ineditats com els de Joaquim Molas.
Però la secció més gran de la meva biblioteca frustratòria és la dels llibres illegits. La formen tres immenses piles a) dels que no he llegit, perquè ignoro que existeixen, b) dels que no he llegit perquè no tinc temps i c) dels que no llegiria en cap cas, perquè em nego a llegir-los.
Adéu Txinguiz Aitmàtov. Gràcies pels My Untranslated Books.

KABATEK A HUNOLD

Carta oberta del President de l’Associació Germano-Catalana/Deutschen Katalanistenverbandes (DKV) i de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística/Vereinigung der Internationalen Katalanistenverbände (FIAC) al Chief Executive Officer (CEO) d’AirBerlin, senyor Joachim Hunold, amb motiu de l’editorial del Magazin d’AirBerlin del mes de juny.

Benvolgut Senyor Hunold:
Fa uns tres anys tenia la intenció d’adreçar-li una carta en què li volia proposar que en els exitosos vols a Espanya de la companyia AirBerlin es fes ús de l’espanyol i de les altres llengües del país, pel fet que el mercat d’aquests vols no és només a Alemanya sinó també cada vegada més a Espanya ¬– com vostè sap, un gran nombre de passatgers espanyols en viatge de negocis i de turisme volen cada vegada més amb AirBerlin. Jo mateix, en vols d’AirBerlin a Espanya o en destinació a Espanya, he fet moltes vegades l’experiència d’hostesses que reaccionaven amb falta de comprensió o fins i tot amb recusació davant de passatgers espanyols que no parlaven ni alemany ni anglès. Jo li volia aconsellar, en consideració dels clients de bona voluntat, d’atendre’ls en la seva llengua sempre que sigui possible: això genera simpatia i contribueix a l’èxit. Des del seu punt de vista al capdavall també es tracta de raons estratègiques de mercat.
Aquella carta no la vaig escriure, però entretant he observat com en els vols a vegades també hi havia excepcions i com les reaccions dels viatgers espanyols que es trobaven amb hostesses que parlaven espanyol eren positives. Pensava: aquesta empresa, que s’ha posicionat tan hàbilment en el mercat, ha entès que aquí hi havia una necessitat.
Tanmateix ara llegeixo el seu editorial i em meravella que Vostè com a gestor orientat al guany pugui ser tan insensat de posar en ridícul una part dels seus clients i, així, causar a la seva pròpia empresa danys completament absurds. Les seves expressions sobre el cas són en part senzillament falses, en part són pel cap baix pròpies d’un ignorant; tota l’argumentació està basada en desconeixement de la matèria i en superficialitat, està amanida amb cinisme i arrogància i és indigna d’un empresari responsable.
En primer lloc vostè no vol acceptar que Espanya és un país multilingüe, on la diversitat de llengües va ser fortament limitada per una dictadura fins a 1975 i on avui llibertat i democràcia van unides també amb el dret de parlar lliurement les llengües abans oprimides.
En segon lloc vostè afirma que a Mallorca l’espanyol ja no és llengua oficial. No em puc creure que una cosa així no la conegui més bé, perquè no admeto que la seva companyia hagi fet en català tots els contractes que té amb Palma. Evidentment que l’espanyol és llengua oficial a Mallorca, al País Basc i a Galícia, però hi ha llengües regionals que en les seves regions tenen igualment estatut oficial. Per tant, si vostè és pregat d’usar aquestes llengües en la seva empresa –sigui en la publicitat sigui per megafonia– no li demanen pas que contribueixi a l’abolició de l’espanyol com a llengua universal sinó al reconeixement de les llengües regionals. Català, basc i gallec no estan absolutament pas en contradicció amb el fet que a l’estat espanyol també és parlat l’espanyol –també per catalans, bascs i gallecs.
En tercer lloc, i aquesta és pròpiament la part més desagradable del seu text, vostè posa en ridícul una llengua que és parlada aproximadament per vuit milions de persones, que té una gran literatura i que l’any passat la seva cultura va ser convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Burlar-se del so de les paraules d’una llengua és gratuït i beneit. La platja (que vostè estrafà en “Platscha”) fa segles que es diu així i aquest és el mot normal per a Strand en català. Les persones s’identifiquen amb les seves llengües. Qui es manifesta despectivament sobre els idiomes, es manifesta despectivament sobre qui els parla.
A una carta de cortesia vostè ha reaccionat amb una bufetada d’arrogància i menyspreu. L’insto a disculpar-se davant dels seus hostes viatgers i de les persones de l’Espanya multilingüe –en bé de la seva pròpia reputació i de la de la seva empresa.

Tubinga, 5 de juny de 2008
Prof. Dr. Johannes Kabatek

DESPROPORCIÓ

Disset mil i quaranta-dos
La desproporció que assenyala l’Emili Teixidor (Presència 6-12 juny 2008) entre els quaranta-dos estudiants de filologia catalana de la Universitat de Barcelona i els disset mil aspirants al càsting de ballarins per al programa de Fama és una desproporció numèrica, com la que hi ha entre quaranta-dos ous i disset mil castanyes. La desproporció entre ous i ous o entre castanyes i castanyes és més que numèrica. És la que hi ha entre els quaranta-dos estudiants de filologia catalana i els milers d’estudiants de comunicació-periodisme.
Les prediccions que els estudis de comunicació-periodisme desbancarien els de filologia s’han complert per damunt de les expectatives. Estudiar la transmissió de què que sigui sense tenir-ne cap coneixement especial ha desplaçat l’adquisició de coneixement abans de transmissió en virtut del principi que tot és comunicable, fins i tot allò que no coneixes.
«Em vaig fer periodista perquè és una professió tot terreny que et pot portar a tot arreu, a la política, a l’empresa, a la cultura». L’últim cop que he sentit el missatge és en boca de Marc Spiegler, periodista francoamericà que han posat al davant de la fira de Basilea/Basel/Bâle, «la més important manifestació d’art contemporani del món», segons Le Monde.

DER KATALANE/DAS KATALANISCHE

Els genis de la traducció
Llegeixo al Periòdico 5.06.08 una informació sobre El celler/La bodega, el llibre de Noah Gordon, que l'editor alemany ha traduït amb el títol Der Katalane. S’hi diu que el llibre no arribarà a les llibreries fins al mes d'agost i que el club del lector de Bertelsmann el llançarà en exclusiva la primavera que ve.
No sé què dir-hi. Jo la setmana passada el vaig veure a l’aparador d’una llibreria d’Alemanya, vaig entrar-hi, n’hi havia una estiba d’exemplars i, com solen fer allà, en vaig agafar un i, arrepapat en el sofà, el vaig llegir una estona, fins a saber que no calia continuar. Com que això passava a Bielefeld i gerade a la llibreria Bertelsmann, em pregunto si era una primícia de la llibreria o més aviat la notícia del diari era inactual.
Deixem el secundari. El substancial és que un llibre amb el títol Der Katalane es difondrà, quan sigui, per l’àmbit germànic en milions de còpies, també en àudio, promocionat amb una ampolla de vi. Un geni del màrqueting aliat amb un geni de la traducció han aconseguit la genialitat del títol, que trobo, si res més no, d’un mal gust que hauria de pagar peatge.

Els genis de l'estultícia
Per reblar el dia germanísticament l’amic de Tübingen, Johannes Kabatek, Präsident des Deutschen Katalanistenverbandes (DKV) i Präsident der Federació Internacional d’Associacions de Catalanística (FIAC), m'envia dos documents. A l’un refulgeix la ignorància, l'estultícia, la prepotència i el desvergonyiment del director de la companyia aèria AirBerlin, que escriu al butlletí repartit als avions les coses més infames de tan estúpides sobre el català (das Katalanische), que el català (der Katalane) que ho llegeix sent vergonya aliena del pobre alemany que les escriu. Feia temps que no llegia en cap llengua tants despropòsits junts en tan poc espai. Quines temptacions d'escriure alguna cosa amb el títol L'alemany. Der Deutsche.
La carta de protesta que li ha enviat Kabatek, amb l’autoritat de catedràtic de la Universitat de Tubinga i de president dels catalanistes d’Alemanya, és un model de resposta civilitzada, però contundent, que haurien de conèixer els usuaris de la companyia.
Tots dos textos són antològics i haurien de circular també aquí, traduïts. Els observatoris de la llengua se n'haurien de fer ressò. Atès, però, que el catalanòfob agredeix un escrit oficial del govern de Mallorca, correspon al govern de Mallorca donar-hi resposta.
Gràcies, Johannes Kabatek.


Difon la protesta AQUÍ

DONNA ANGELICATA

Dona d'elegia
Avui Kepesh/Kinsley m’ha negat haver-se anat a veure ell mateix al cinema. En dir-li que l’havia vist sortir de la sala d’Elegy, m’ha respost que estava mal fixada, que no era ell. Ni havia vist la pel·lícula ni pensava anar-hi. I tant que l’era! Per què ho nega? Ens va dir que en parlaríem a classe, quan l’haguéssim vista tots i arribéssim a Dante. I avui tocava Dante. Ens havíem de llegir el cant xxxiii del Purgatori de La Divina Comèdia en italià i en traduccions, les de Sagarra i de Mira, a més d’una en castellà i d’una altra en anglès. Per a la sessió d’avui havíem de comparar els rols de Virgili i de Beatriu com a guies del protagonista. El cant trenta-tres, l’últim del Purgatori, és el del relleu. Virgili s’acomiada del protagonista i Beatriu l’acull per conduir-lo en el tram final del viatge, el Paradís.
També ens va parlar de La Vita nuova i de Beatriu, donna angelicata. Jo m’havia preparat i esperava dissertar sobre Beatrice Portinari i la meva descoberta de la dimensió elegíaca del personatge, però ell ni tan sols no m’ha donat l’oportunitat d’exposar-ho. Com si ho endevinés, ha dit amb un gest de disgust: -no li sembla que ja n’hi ha prou d’elegies? I s’ha carregat el títol del film de la Coixet: –De Philip Roth van traduir Everyman amb el títol Elegia. Per cert, una traducció molt bona de Núria Parés a qui l’editor va imposar el títol. Després vénen amb la pel·lícula Elegy, adaptació de la novel·la The dying animal, traduïda com L'animal moribund, en traducció igualment excel·lent de Xavier Pàmies.
I ha dit més coses que no he pogut apuntar. Esperaré un altre dia per saber si volia que descobríssim que la Beatrice de Dante i la Consuelo de Roth eren germanes elegíaques.

EXTERMINATRIX

El primer i el darrer dels grans místics d'Europa
Entre tants centenaris ha passat per alt que fa cent anys «L’Avenç» va publicar Perles del Llibre d’Amic e d’Amat de Ramon Llull, un dels llibres pòstums de Jacint Verdaguer, on se sumen dos cims de la mística de tradició cristiana occidental: Llull, «l’aparició triomfant i grandiosa del misticisme en una llengua hispànica popular, desviant-lo del llatí, a on l’havien deixat Gerson i Sant Bonaventura», i Verdaguer, «el darrer gran místic i un dels darrers grans poetes d’Europa», en paraules de Miquel dels Sants Oliver a la introducció de 1908. L’última edició és de 2007, preparada i prologada per Enric Casasses, que hi planta un dels seus claus contundents: «viatge espiritual a les entranyes de l'ànima i del món, que són dues realitats infinites i plenes de belleses».(Aquí uns fragments)
Devia ser per commemorar el centenari que la nostra va llogar un escamot mil·lènic d’exterminadors internacionals amb la missió d'ocultar tota mística que no sigui la castellana prèviament convertida en espanyola. La pregunta si a l’operació hi ha més mala fe que ignorància, més disseny que colomassa, és per confirmar la barreja.

FAST NEWS

Noticiaris ràpids
Els noticiaris són a la informació el que els fast food són a l’alimentació. El consum de noticiaris ràpids és la causa principal de la sobreinformació que deriva en desinformació.

DESESPERANÇA POR DELIRI

Wolfgang Hilbig (1941-2007)

Hostes meus
Quan m’estic sol a la cambra,
a l’acte ve a arraulir-se
la desesperança al meu costat.
Al començament sempre callem tots dos,
però ella es va acostant acostant;
llavors tinc por.

Llavors comencen les inacabables xerrameques
que sostinc amb aquesta dama
i llavors em treu a ballar;
de cop truquen a la porta
i arriba el senyor deliri.
c. 1964

(Traducció de la poesia Meine Gäste, publicada al diari FAZ 03.05.08, mostra de l’obra pòstuma del poeta).
el temps d'en Hilbig: aquí

BONNER LUL·LISTA

Els peuïstes de foto i els requadristes
Sé que Anthony Bonner és un lul·lista eminent, però no sabia que és lul·lià. Ho llegeixo en un peu de foto de diari, on apareix conversant entre dos altres lul·listes eminents i on també se m'informa en requadre que Anthony Bonner diu que «Ramon Llull és un d’una complexitat formidable». Cada dia s’aprenen coses, en aquest cas dels peuïstes de foto i dels requadristes, que són uns d'una simplicitat colossal. Coses noves i coses velles com són les relatives a la qualitat (des)informativa.

THÉRÈSE KRISTEVA MON AMOUR

La passió mística d'escriure.

Com és el femení gramatical de guru? gurua, gúrua? El faria servir per a celebrar que Júlia Kristeva, la guru de la transtextualitat i la psicoanàlisi, s’ha embrancat en una relectura de l’escriptora mística castellana Teresa de Cepeda i li ha dedicat 750 planes d’un relat –ni tractat ni novel·la– que creen disgust entre els seus admiradors. Com no desaprovar la «passió» d’una lectora atea per la literatura mística, catòlica per més inri? Com no rebutjar el títol, Thérèse mon amour. Sainte Thérèse d’Avila, que profana Hiroshima mon amour, de Margueritte Duras/Alain Resnais? L’actitud és reversible. Des de l’ortodòxia creient sostenen que sense creure-hi, sense les complicitats de la fe, no es pot entendre res de l’experiència dels místics. Ja s’ho faran. Jo em mantindré en la meva fe: la literatura és sempre literatura encara que sigui mística o a desgrat que ho sigui. Mentrestant escolto amb complicitat «tel·lúrica» el cantautor Roger Mas que canta versos de Verdaguer que diuen que són "versos místics".

NAJAT EL HACHMI

Coïssor als ulls

Les novel·les no són lliçons d’història ni tractats de sociologia per explicar el que passa, però tampoc no són simples divertiments per distreure’ns del que passa. Creen móns imaginaris on la realitat a vegades és més real que la que passa davant dels nostres ulls. Són emanacions de la vida que a vegades fan coïssor als ulls. Immersions en aigües profundes que ens descobreixen realitats submergides en aquella part de nosaltres mateixos que no voldríem veure. Ho pensava tot llegint L’últim patriarca. Si encara no l’heu llegida, llegiu-la. Hi sentireu un cop més el poder de la literatura.
[...]
L’últim patriarca es llegeix com una «novel·la d’evolució», (Entwicklungsroman), contada per la nena que, trasplantada del Marroc a Catalunya en virtut del reagrupament familiar, comença un procés de «desagrupament» que la porta a créixer prematurament cap a la vida adulta, fins a trencar la filiació del pare dèspota i aferrar-se al seu destí de dona lliure. Una novel·la d’evolució cap a la llibertat de viure i d’escriure, perquè vida i escriptura formen una unitat indestriable en la protagonista narradora. Per això llegeix el diccionari en cerca de claus ocultes i fa comparèixer «germanes» de llet(ra) com la Mila de Víctor Català o la Colometa de Mercè Rodoreda, a més de la Carol-Anne de Steven Spielberg (Poltergeist) o la professora de Zadie Smith (Dents Blanques).
[...]
Es tracta de la violència en principi més humana i més civilitzada. La violència que neix al si de la família i té en la família el seu estatge. La família com a institució primordial, jerarquitzada sobre violències transmeses com una herència. El patriarca pretesament últim és la personificació d’aquesta violència atàvica, ancestral, activada en una operació tan violent com és l’emigració i potenciada per la violència masclista de la penetració anal com a «dret» consuetudinari del mascle sobre la femella, a qui imposa la virginitat fisiològica.
[...]
Però l’emigració d’un país de «moros» a un país de «cristians», per dir-ho en els termes de la novel·la, no és només una operació de naturalesa econòmica i social o de «multiculti». És també una operació simbòlica en l’imaginari del «moro» i del «cristià», un antagonisme latent, alimentat per segles de folklore presumptament ingenu. I encara una quarta violència hi entra en joc, la de l’explotació paternalista sense pietat de la mà d’obra immigrant.
Contra tanta violència l’art d’escriure de Najat El Hachmi aconsegueix de crear un món que ens fa coïssor als ulls perquè el reconeixem nostre. Ni la ciutat d’origen ni la d’arribada no hi surten mai pel nom. La del Marroc és «capital de província» i la de Catalunya és «capital de comarca». Com Miquel Llor a Laura a la ciutat dels Sants va aixecar el vel de la boira per mostrar un Comarquinal que els comarquinalencs no reconeixien, Najat El Hachmi ens fa baixar a un món on viure no és viure a la ciutat «a la mesura humana» on a cop d’eslògans publicitaris ens hem cregut que vivíem. Hi ha una ciutat de violència de gènere, racisme, alcoholisme, drogues, explotació, que també és la nostra. Per més que mirar-la ens faci coïssor als ulls.
El 9 Nou, 21.04.08

FUTBOL/LLIBRES/ROSES

Faltava el 23 d'abril
Educatiu, l’esport? No frena ni canalitza la violència, com creuen certs intel·lectuals infantilitzats per la pilota i pels periodistes, sinó al contrari, la crea, la genera, la fomenta i la difon.

Democràtic, l’esport? En ell mateix és un dels grans sistemes totalitaris actuals. Omnipresent a les pantalles, a les converses, als noticiaris. A cada mitja hora de cada hora de les 24 hores de cada dia. No és que els mitjans estiguin al servei de l’esport, és l’esport que ha esdevingut el mitjà més poderós del món.

Identitari, l’esport? L’esport és l’únic projecte d’aquesta societat sense projecte. La nació ja no és el poble sinó un equip; ja no és el territori sinó un estadi; ja no és la llengua sinó els brams dels seguidors.

De Le Sport barbare, de Marc Perelman.

QUITRÀ A LES PANTALLES

La por del lector

Hi ha dues menes d’escriptor(e)s: els qui tenen por davant del full/pantalla en blanc i els qui en tenen davant del que han escrit. Però no són pors diferents. És la mateixa por. L’oblit i el record són la cara i la creu de l’escriptura. Així com la moneda no és moneda si no hi ha cara i creu, l’escriptura és escriptura si té cara oblit i té creu record. Amb la meitat de la por no hi ha escriptura, només hi ha por.
Escriptures de cara i creu, com la de Perejaume, que escriu una «Modalidat d’assaig, gràfic i icònic, sobre l’oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signes i grafies, i iconogràficament enquitranat».
I la por del lector? Diria que és la por de no sentir por davant del quitrà.

LA PROVOCACIÓ DEL 20%

«És lícit enganyar el poble en bé del poble?»

Ho preguntava el rei il·lustrat Frederic II de Prússia als savis d'Europa.
És lícit manipular els tants per cent en bé dels tantspercentuats?
Hi ha tres vints per cent coincidents. El 20% de llibres en català, el 20% de comissions del Carmel, el 20% d’aigua als pantans. El del Carmel és amagat en bé del poble sota l’alfombra que val més no aixecar. El dels pantans s’aireja perquè així el poble no veu la gestió dels gestors de la sequera. El dels llibres no sols no és amagat sinó que és exhibit al poble per a intimidar el 20% que en queda. Si sou d’aquest 20% restant, prengueu-ne consciència: sou el 20%. Si sou de la maquinària que no renuncia a la solució final, no tingueu pressa, el 20% baixarà al ritme previst. L'any vinent serà entre el 19.9 i el 19.8. Ara a vigílies del dia del llibre és un bon moment per proclamar-ho. Sembla, doncs, que és lícit enganyar el poble en bé de qui té el poder d’enganyar-lo.

LA VEU I L'AUDIÈNCIA

M’envien les declaracions de Ramon Folch sobre la Universitat (EL PAÍS, 13.04.08) perquè hi digui la meva.

1) I tant que un estudiant mediocre i benestant hauria de pagar el cost de la universitat. El règim de finançament de les universitats dites públiques beneficia els rics. Quan ho entendran els pobres?

2) La mobilitat funcional dels professors no és possible en règim de funcionariat. Les places de funcionari estan blindades per les lleis de funcionaris, reblindades pels sindicats i re-reblindades per la funcionarització interioritzada. Abans funcionari, després professor. Quan ho entendran els qui no són funcionaris?

3) La Llei d’Universitats de Catalunya és un apèndix inoperatiu de la Ley Orgánica de Universidades. La LOU no és un marc, és una llei orgànica. Els administradors de les Universitats catalanes no administren sinó la submissió orgànica en la qual estan instal·lats tant els administradors com els administrats. Quan ho entendran els qui voldrien «empresarialitzar» les universitats?

4) Sense rendiment de comptes no hi ha avaluació de la capacitat operativa dels gestors de les universitats. Gestors acadèmics i econòmics. Benvinguda la pressió dels consells socials de les universitats. Bolonya, que era una esperança, s’ha tornat una trampa. Els entrampats són els que són. On són els tramposos?

5) Benvinguda una nova veu que clama en el desert del desinterès de la universitat per si mateixa. La veu és el que val. No l'audiència.

NEWSEUM

Vols ser notícia?

Inauguració a Washington del Newseum, o Museu de la Notícia, posat sota la protecció de Dyehuty (Toth en grec), el déu egipci de la Paraula i de la Lletra, corresponent a Hermes. Hi ha res de més oposat que Notícia i Museu? L’efímer i el permanent. Si no hi ha res de més vell que el diari d’ahir, la notícia d’ahir del Museu de la Notícia avui ja és al Museu. La notícia és notícia per deixar de ser notícia i passar a ser peça de museu. Les hemeroteques, diuen, no són museus, són cementiris de paper premsa. El Museu de la Notícia serà el més interactiu. Tots els noticiaris simultanis de tots els mitjans convertits en peces museístiques. El visitant serà ell mateix Notícia, peça de museu i usuari de museu que farà l’experiència d’existir/desexistir i de visitar-se en plena transformació. Pagant entrada, se suposa.

FRUITS/VELLS DOLORS

Fruits d'antics dolors.
M’impressiona (o hauria de dir m’emociona?) llegir en el Frankfurter Allgemeine Zeitung d’avui 5 d'abril els esforços d’un polític català com Josep-Lluís Carod-Rovira per fer entendre als lectors en alemany que volem que ens entenguin com a nació, que pensem que ens poden considerar una nació, que vegin com cada cop més catalans descobreixen que l’Estat espanyol no és el seu Estat, que acceptin que és una causa justa lluitar políticament per un Estat propi, que és bo per a ells intentar d’entendre una nació europea en cerca d’Estat que vol fer-se entendre. M'emociona això i que l'entrevistador, un dels (des)informadors de la Fira del Llibre de Frankfurt, no faci servir en cap moment el mot "separatista". L'ambaixada catalana a Berlin, fruit de vells dolors, obre possibilitats culturals que bé hauran de donar fruit. Bé han de donar fruit un dia aquests vells dolors. Oi que és un vers de Rilke?

DESARMAMENT

Al poeta Hugo Claus

El Dia Mundial de la Poesia, 21 de març, no vaig saber la mort, dos dies abans, del poeta neerlandès flamenc Hugo Claus. M’ha arribat ara llegint a Le Monde des Livres (28.03.08) l’adéu del seu amic Cees Nooteboom:
"[…] I és així com les últimes setmanes es varen transformar en una llarga cerimònia dels adéus, els amics que volia veure encara anaven a casa seva, la seva dona, Veerle, feia d’aquestes vetllades una festa […] Sabíem el dia i l’hora que havia triat […] El dia de la seva mort, em va trucar per última vegada, amb veu rogallosa, però neta. En penjar, pensava en el nostre primeríssim encontre, tan llunyà, pensava en el jove de testa romana instal·lat en el seu gran despatx davant d’una pintura mural d’Asper Jorn. Se n’ha anat com ha viscut, com home que no coneixia ni déu ni mestre. No li calia mestre, ell n’era un."
L’any 1980 la revista de poesia Reduccions, dedicà els números 10 i 11, de març i setembre, a la poesia neerlandesa (flamenca i holandesa). El poeta i traductor Bob de Nijs és autor de l’antologia, la traducció i l’estudi introductori. El poema seleccionat d’Hugo Claus, “Avís a la població” el dia 1 de gener de 1962, és una sàtira plena de sarcasmes sobre el paper del poeta, que acaba amb aquests versos que ens recordaven versos de Miquel Martí i Pol:

Res de missatge en aquest primer dia de l'any,

Però sí un avís a la població.

Aquest és el meu avís.
Aneu cap a casa. Després vindran, a la televisió
Els Contes de Hoffman. Eurovisió.
Mireu-ho.
[...]
I reciteu
L'oració del qui diàriament us mana i us domina,
l'oració dels vostres terrenals governs, que són governs-tripes de Déu.

Pare nostre
Que sou al cel,
Sigui santificada la vostra Bomba,
Vingui a nosaltres el vostre Regne,
Que els vostres Megatons s’inflamin ací a la terra
Com al vostre Cel.
La nostra arma nuclear de cada dia doneu-nos, Senyor, en el dia d’avui
I perdoneu la nostra Pau provisional
Així com vosaltres perdoneu els qui resisteixen amb grinyols de pau
I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació del desarmament,
Ans que puguem ser incinerats i desaparèixer.
Per tots els segles dels segles.
Amén.

BENET VS RIQUER

B de bàndol i B de barbàrie
Que Martí de Riquer digui el que diu («No vaig canviar de bàndol, vaig fugir de la barbàrie»), ja se li suposa. Que un periodista com Ignasi Aragay no li repregunti per què, per fugir d’una barbàrie, es va allistar a una altra barbàrie, ja no se li suposa. Servituds del gènere qüestionari in absentia, sense rèplica? (Avui, 29.03.08).
Per als vencedors la barbàrie sempre és la dels vençuts. Fa quaranta anys que ho diuen. Molt bé, que ho diguin, però no se’ls ha de deixar sense rèplica, perquè llavors sembla com si la seva barbàrie fos civilització. En boca de Martí de Riquer sona a prepotència gens senil. Ni un bri de rectificació. No hi havia cap altra opció que la vostra? Què es pot construir de civilitzat sobre la barbàrie que tolerava la vostra erudició medievalista, però es proposava d'exterminar una nació cultural?
Sort que les preguntes que no fan o no poden fer els periodistes a vegades les fa la coincidència atzarosa dels esdeveniments. Com ara que l’actualitat informativa ha fet fet compartir focus a Martí de Riquer amb Josep Benet. L’un assistint a la gala de presentació de la seva biografia, l’altre rebent el comiat de cos present just abans de l’aparició de les seves Memòries. Dos historiadors, deien les cròniques. Dues respostes històriques a la pregunta sobre la barbàrie. Però no respostes equivalents. La igualtat de valor històric passi, la de valor actualitzat no passa.

LE PESSIGOLLES DE LA CRISI

Protegir-se dels protectors.
Cada dia em costa més d’ofegar el goig que sento quan anuncien crisi. No me’ls crec, perquè no són mai sincers, però penso que qui sap i que aniria prou bé que una crisi frenés –anava a dir aturés– uns anys la bogeria constructora col·lectiva que encimenta el país. El col·lapse del sector immobiliari durant –posem-hi– una dècada és un d’aquells pensaments que em fan pessigolles quan m’adormo. Que s’acabessin les obres començades, això sí, però que no en comencés cap més en deu anys. Ni cases de pisos, ni polígons, ni urbanitzacions, ni carrers, ni cinturons, ni edificis singulars ni plurals, ni plans generals ni intervencions especials de protecció del territori. Diuen els savis que el territori es protegeix sol, però de l’únic que no pot protegir-se és dels seus protectors. També diuen que no cal témer la crisi, sinó els qui l’anuncien, que solen ser els qui la creen o en tot cas els qui se’n beneficien, mai els qui la paguen. Són pensaments fora del sistema, ja ho sé. Però de quin sistema? No pas del meu, sinó del que em té atrapat. Llavors em ve la son, sento les pessigolles de la crisi i m’adormo.

UNIVERSITAT TGV

No idealitzeu la Universitat.
Quan un estudiant abandona la universitat perquè l’havia idealitzada i ha deixat d’interessar-li, la culpa no se sap si és de l’estudiant o de la universitat o de tots dos (Avui, 23.03.08). Quan més d’una tercera part d’estudiants pleguen o canvien de carrera, perquè la universitat no satisfà les seves expectatives, no s’hi val repartir culpes. És el sistema que fa fallida.
Però el sistema no només és incapaç de satisfer les expectatives que la universitat genera en estudiants adolescents, sinó que els desqualifica per idealistes. «No idealitzeu la Universitat», els diuen els administradors del sistema en fallida.
Tenen raó. Com idealitzar la Universitat de Catalunya, que no sap/no pot/no vol aprofitar l’oportunitat de Bolonya? De fet l’oportunitat de crear una universitat més aproximada als ideals de Catalunya i d’Europa ja ens ha passat de llarg. La universitat de Bolonya arriba a Barcelona com el TGV, després de passar per Madrid. O sigui, ni més catalana ni més europea. Més espanyolitzada. A la Catalunya de les universitats els idealistes perden. Guanyen els administradors de la subordinació.