ENTREVISTA IMPOSSIBLE

Ei! Porcel, com vas a l’altra banda? Et prova la immortalitat? El dia de la teva mort TV3 va repetir l’entrevista impossible que vares fer a Verdaguer l’any 2002, centenari de la seva mort a Vallvidrera. Quin encert fer-te sortir, aparèixer, que diuen! I quina esgarrifança! Ja l’havia vista en el seu moment, l’entrevista, i m’havia semblat una de les teves peces més brillants. No per Verdaguer, sinó per tu. Al capdavall eres tu amb el teu mite que et mesuraves amb el poeta i el seu mite. Per què no vas fer-ne més, d’entrevistes com aquella? Em sembla que t’ho vaig dir, quan em convidaves un dia a sopar a casa teva amb Joaquim Molas, per parlar-ne, i jo, no sé ben bé perquè, em vaig autodesconvocar i ens vam limitar a parlar de Le interviste impossibili d’Italo Calvino et alii, entre les quals sobresortia la de Gaudí.

El dia de la teva mort vaig saber la teva mort en veure’t a la pantalla: té, en Porcel ja és a l'altra banda que torna a entrevistar Verdaguer/Lluís Homar. Ni tan sols em vaig fregar els ulls. Te m’apareixies a l'altra banda i des de l’altra banda em feies arribar una entrevista a Verdaguer que s’anava convertint en autoentrevista. Era una peça nova que no havia vist mai. Un poeta de Folgueroles mort i viu fa més de cent anys era un escriptor d’Andratx que se’m projectava viu quan faci cent anys que serà mort. Eres Porcel/Verdaguer? Porcel fent de Verdaguer o Verdaguer fent de Porcel? Feies de tu mateix. Eres Verdaguer i eres Porcel en un sol personatge. Homar era la màscara d’aquell. Tu, la màscara de tu mateix. Tot el dramatisme dialògic que l’any 2002 jo no hi havia apreciat es va vessar a raig el dia de la teva mort en aquelles rèpliques impossibles entre el Verdaguer de la teva porcelització i el Porcel de la teva verdaguerització. La pantalla «líquida» em va liquar i vaig deixar arrossegar-me pel corrent de la teva aigua oceànica.

Em penso saber per què vares fer aquesta entrevista impossible. En realitat és una autoentrevista. Tota la teva obra és un inacabable autoentrevistar-te tu mateix sense aconseguir mai ni la pregunta definitiva ni la resposta definitiva. Ni vivint tants anys com volies viure no hauries fet sinó preguntar-te el mateix i respondre't el mateix.

Pel que fa a les coses d’aquí, a la regió cisteveica, què et podria dir que no sàpigues: morta la cuca, mort el verí. La immortalitat et protegeix de l’enveja i espero que et protegirà de la caducitat que els envejosos t’han predit i no pararan d’atiar. Com sigui que ho portis, entrevista’t i entrevista’ns. No hi ha pas posteritat millor.

Goso esperar que me’n diguis alguna cosa.

LA DISTINCIÓ

Proverbi
Pregunta l’un: què ve després?
L’altre pregunta simplement: està bé?
I així es distingeixen
el lliure de l’esclau.

La interpretació establerta d’aquest proverbi de Theodor Strom atribueix a l’esclau l’interès pel després i a l’home lliure la preocupació per la rectitud. N’existeix una rèplica que fa:

Pregunta l’un: qui és el lliure i qui l’esclau?
Pregunta l’altre: cal distingir?
I així s’uneixen
qui no ho entén amb qui ho entén al revés.

LEVIATAN

Leviatan als bestiaris

Les noves formes de l’absolutisme, es disfressin com es disfressin, no aconsegueixen de tapar el Leviatan monstruós de sempre, el de la Bíblia , el de Hobbes, el de Paul Auster.
El de l’Alfabestiari del poeta Antonello Borra és una balena que invoca la raó ecològica:

Balena
Sóc un monstre, un gran leviatan
de l’obscur intestí que és un abisme.
A la panxa me n’han passat de totes:
fins un profeta que es deia Pinotxo,
tornat a la llum per anunciar
als troncs d’arbre que sí, que un dia a l’ànima
del món li arribaria la justícia
que hom espera d’ençà que la innocència
es perd clavant un mossec a una poma.

Capitans, més o no tant coratjosos,
no paren fa mil·lenis d’acaçar-me,
una caça que és persecució:
fitores, arpons que em tallen la carn
per treure’n després el greix, fer-ne trossos,
bullir-lo en grans cassoles i fer-ne oli.

De què us serveix l’oli? Serveix per llànties?
Per il·luminar les vostres tenebres? (Traduït de l’italià).

La balena del Bestiari. Quadern de zoologia de Joan Fuster és "Aquella balena [que] va decidir fer règim per aprimar-se".

COMIAT / DEMÈNCIA / LITERATURA

Adéu als pares / Abschied von der Eltern (1961) és el llibre autobiogràfic de Peter Weiss que va marcar una generació de lectores i lectors que no han deixat de seguir-lo, de Marat/Sade a Hölderlin fins a la seva filmografia de culte. La descoberta que era jueu l’allunyava dels pares que li ho havien amagat.
A Soucouyant (2007), que podria portar el subtítol Demència. Adéu a la meva mare, l’escriptor canadenc David Chariandy pren comiat de la mare, emigrant negra del Carib, que, prematurament privada de la memòria de les arrels, vagareja en un país d’ombres on els fills d’immigrants senten la pell dels pares com una identitat.
A Demència. Adéu al meu pare / Abschied von meinem Vater (2009), Tilman Jens s’acomiada del seu pare, Walter Jens, eminent professor de Tubinga, un dels més grans literats de les lletres alemanyes del segle XX. Aquest pare famós emigra a les terres ignotes de la demència senil, just després que es fes públic que en la joventut era militant del partit nazi.
Tot el que escric no és sinó un llarg comiat de tu. Franz Kafka, Brief an den Vater / Carta al pare (1919, publicada 1952)

HORNBY I ELS PIRATES

La defensa dels drets d’autor contra la pirateria a Internet m’ha fet pensar en Will Freeman (Hugh Grant), el personatge de Nick Hornby a la novel·la/film About a boy. És un home allerat, que viu dels drets d’autor d’una cançoneta de Nadal que va compondre el seu pare.
M’hi ha portat Xavi Lac, un estudiant que ha triat uns capítols d’aquesta novel·la com a exercici de traducció.
Per cert, hem constatat que hi ha pirates de moltes menes. El títol About a boy, passat al català, resulta Una mena de pare, i, al castellà, Érase una vez un padre. Xavier Dilla, el traductor al català, ja es va referir als títols imposats per les editorials. Xavi Lac ha traduït A propòsit d’un noi.

L'AORIST

(Al poeta de Plus Ultra)
No, no em trobareu aquí:
el meu hortet té reg temporitzat.
Sóc on pertot acaba i comença
l’Encara de l’aorist.
Oh acció pura i simple
que no dura ni es repeteix!

No, no em trobareu aquí:
no hi ha intersecció d’Enlloc i Pertot.

EL COLOR DELS SOMNIS

El color dels meus somnis és un llibre apassionant de Joan Miró. Vol dir que és d'aquells que et poden agafar. El pintor, tan reservat, per no dir vergonyós, tan poc donat a explicar-se de paraula o per escrit, surt del mutisme i s’esplaia desinhibidament en «Converses amb Georges Raillard». Aquest crític sagaç de literatura alhora que d’art, suma l’interès per les relacions entre la creació poètica i la creació plàstica amb el coneixement del context català de Joan Miró. Raillard va dirigir l’Institut Francès de Barcelona de 1964 a 1969 i el va convertir en un focus de resistència a la dictadura franquista.

Ningú tan indicat com Raillard per a estirar la llengua al pintor esmunyedís, que fins llavors es resistia a «exterioritzar-se». Miró-Raillard, doncs, no ens ofereixen un simple interviu, sinó un diàleg autèntic a la manera de Plató, i no solament sobre art i artistes sinó sobre la vida i l’obra d’un dels més grans creadors del segle XX, sobre la seva projecció internacional, sobre les seves arrels en la llengua catalana i en les terres de Catalunya i Mallorca, sobre el seu combat contra «la desídia mental» i la seva lluita «per un alliberament general de l’esperit».

Encara un altre motiu d’interès: aquestes converses entre el pintor i el crític varen tenir lloc a Palma i a Barcelona uns dies de novembre i desembre de 1975, mentre l’agonia i mort del general Franco posaven una fi "ubuesca" a la llarga nit negra, sense color, de la dictadura militar.

Publicades en francès el 1977, per què les «confessions» de Joan Miró ens arriben tan tard, als seus destinataris naturals? Servituds i misteris de l’edició en català. La traducció de Joaquim Sala-Sanahuja és un valor afegit. El temps perdut es perd per sempre, però la segona oportunitat dels bons llibres també per sempre els recupera. El color dels somnis de Joan Miró és dels que no deixa ni es destenyeix. Com els seus colors primaris. Com el color dels seus mots i frases i silencis de dialogant. Benvingut Joan Miró al món de l’escriptura/literatura. La paraula dels teus diàlegs és com el color dels teus somnis.

GOSA GOSAR

Dient-me la Cançó del gosar poder de Gabriel Ferrater, que Miquel Tuneu acaba de gosar (poder) estampir-me en el buit obert per la quotidianitat, en recordo el vers
gosa posar molta esperança en tu,
el segon de la cinquena i última estrofa. Dels deu que «gosen poder», és l’únic que no porta «poder».

Ens preguntàvem amb Segimon Serrallonga perquè? Tan bé que queda regularitzat sense aquest «molta» anodí: gosa poder posar esperança en tu. Hi havia un secret?
Ell tenia la cançó de Sempre voldré voler, però tampoc no sabia dir si era això, afirmació com al títol, o era una interrogació com als versos:
¿Sempre voldré voler, / mai no tindré […]?

Gosa poder ser fort, i no t’aturis és el vers de Jaume Subirana. El meu és un del codicil de la cançó que diu:
gosa gosar poder més utopia
amb una variant que fa:
gosa poder gosar l’íntima crida.

LA BIFURCACIÓ

Al bivio. A la cruïlla. Giungeva a un bivio. Havia de decidir una cosa o una altra. L’expressió Al bivio és el títol del llibre que m'envia Johannes Hösle, l’amic suabi, gran «cruïller» d’encontres de cultura, dits interculturals: francoalemany, germanocatalà, ítalofrancès. De Suàbia a Llombardia i de Baviera a Catalunya, d’Aretino a Llull, de Brecht a Pavese i de Molière a Martí i Pol. L’autobiografia de Hösle, després de dos lliuraments, Abans dels segles dels segles (Vor aller Zeit), I ara què? (Und was wird jetzt), arriba al tercer, en italià, Al bivio. Gli anni milanesi (A la cruïlla. Els anys milanesos). Anys cinquantes i seixantes viscuts a Milà, a la direcció del «Goethe Institut».
La bifurcació de Hösle fa de bon llegir aquests dies de pasqua granada, mentre els blats granen a la quieta, gronxant-se en les espigues onejants. La bifurcació de Hösle no és de camins. És bifurcació de temps. És d’haver de triar l’abans o el després. No hi ha l’ara. Optar per ahir o per demà. Optar per avui no s’hi val. Pel passat o pel futur. El present és això: al bivio, a la cruïlla, cap endavant o cap endarrere.
La bifurcació és odiada pels qui volen direcció única. Al bivio, a la cruïlla, haver de decidir, és la situació de qui estima la llibertat. Ser lliure és triar. Gràcies, Joanot Hösle.

CONVENCIMENT

Sí, s’obstinen a veure «follia» en les poesies de Scardanelli/Hölderlin, quan no hi ha res de més transparent, «assenyat», simple i alhora tan ardit, penetrant i convincent, com aquest quartet de

Convenciment

Com quan el dia els humans amb claror il·lumina

i amb la llum, que de les altures brolla,

els espectres crepusculars esbandeix,

així el saber, quan el fons del cor ateny.

Amb el teu permís, Manel Carbonell, i de la teva versió a Poemes de l’entenebriment, segurament insuperable. Però ja ho saps, aquesta és la meva, que he fet pensant, amb tu, en els qui saben que el saber és convenciment del cor.

L'APODIXI

No hi pot haver dos millors
Es veu que un dia Crisant Baptista Mestres va anar a visitar el seu creador, Salvador Espriu, a casa seva a Barcelona, allà als Jardinets del Passeig de Gràcia, i li va dir:
–Vostè, senyor Espriu, ha aconseguit d’exposar amb rigor i honestedat el meu «mètode per conservar el cos ben saludable, per combatre tota malura i allargar la vida». La síntesi que n’ha fet, no l’hauria aconseguida ni jo mateix: «pensar amb puresa», «sóc el millor», expressen el meu sistema amb exactitud. Tanmateix, com bé sap vostè, tota teoria completa consta de tesi i d’antítesi, per tal que esdevingui la síntesi. En la seva exposició vostè ha preterit l’antítesi. Li prego que vulgui, doncs, completar-la, amb fidelitat als ensenyaments que de jove vaig rebre d’Efrem Pedagog, que em considerava el millor dels seus deixebles. Es tracta, dialècticament, de refusar tota possibilitat de contradicció. «Sóc el millor» exclou discutir, comparar, contrastar. És una proposició apodíctica, que vol dir, segons Aristòtil, que no pot ser refutada. Sóc el millor i tots els altres, pel fet de no ser el millor, són pitjors. En conseqüència, per què discutir-hi? Per què donar-los l'oportunitat de ser escoltats, si no poden fer cap aportació millor? No hi pot haver dos millors. Oi que m’entén, senyor Espriu? És l’apodixi, senyor Espriu, és l’apodixi.
Diuen que Salvador Espriu va quedar notablement impressionat del seu personatge i que Crisant Baptista Mestres encara va pel món pensant amb puresa i practicant l'apodixi.

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

He conegut homes i alguna dona que veuen el vestit nou de l’emperador. Tenen aquest do. A vegades els veig sospirar contemplant l’emperador vestit d’aquella roba tan fina, tan fina, que només la gent més intel·ligent és capaç de veure-la. Hans Christian Andersen se’n faria creus. Després d’anys i panys del seu cèlebre conte, els sastres bergants encara són capaços, no sols de vestir d’impostura aquell rei inconsistent, sinó de fer-lo desfilar a pèl per la passarel·la de la intel·ligència i extreure’n admiració. Diuen que els sastres sapastres d’Andersen d’avui ni tan sols vesteixen emperadors, que no n’hi ha. Vesteixen maniquís que són vistos com emperadors i emperadrius.

És el do de la visió de l’invisible. Els uns el tenen i els que no, són els infants, els afectats de miopia i els prepolítics.
També en conec que tenen el do contrari. No veuen el vestit blau i el vestit fúcsia de les primeres dames quan pugen l’escala. (Josep M. Casasús, Avui, 17.05.09). És el do d’una no visió tèxtil. Qui no serà capaç de no veure aquell nou vestit? Quin misteri amaga aquest teixit especial?
Andersen continua visible denunciant sastres i modistes que pretenen vestir maniquís del segle XXI. I se'n deu alegrar.

INNOVAR ANTICIPAR

Tornar-hi
«Hi ha alguna cosa en aquest Barça que s’hauria d’estudiar als estats majors de la política, l’empresa i les universitats [i l’Institut d’Estudis Catalans]» (David González a l' Avui, 11.05.09). El Barça encara no ha guanyat. Sant Tornem-hi. Que podem.

Avui presentem els programes dels candidats a la Presidència de l’Institut d’Estudis Catalans per als quatre anys que vénen. És el moment de mostrar renovada la capacitat de tornar a començar. Innovant, anticipant, innovant. El conformisme i el continuisme porten a la mediocritat. A fer bullir l’olla de la repetició.

Quantes vegades l’Institut d’Estudis Catalans ha tornat a començar! Fa cent anys que existeix i no ha passat cap dècada que no l’hagin estirat endavant noves demandes de l’actualitat. La segona dècada del segle XXI no serà cap excepció. Sabrem anticipar l’IEC al que ens espera a la cantonada del decenni?

"LES NOSTRES OMBRES FUTURES"

Hi ha textos que fan venir pell de gallina. Com el de Carles Riba de l’any 1957 per al 50è aniversari de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans:

És dolor i honor de l’home que no es pugui conèixer sinó per comparança amb ell mateix; i no hi ha comparança efectiva de l’home sense sentiment d’un camí fet en el temps, que vol dir en la història. Una part dels aquí reunits hem estat testimonis de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans [1907] i dels seus primers acompliments. Només les nostres ombres futures seran presents a la commemoració secular [2007], pensable a càrrec d’alguns que avui aquí [1957], juvenils i exemplarment apassionats, estimen llur responsabilitat de continuadors sense haver assistit als començaments. Ombres insignes, tota una invisible companyia d’homes de primer ordre sembla estar avui entre nosaltres […] En diria jo mateix, i d’aquí vénen el meu orgull i la meva confusió. Empleno un lloc que deixaren buit uns mestres, o que haurien pogut ocupar mestres, als quals dec llum i encoratjament. Em sento immatur, com tot aquell que té part en una empresa destinada a un compte de vida i a una diversitat de recerques que personalment l’ultrapassen. I tanmateix no em sabria desfer de la idea que, en aquesta part, tinc meva la força i la glòria del tot.

Em conec per comparança amb mi mateix, quan tenia divuit anys i vaig conèixer Riba, president de la Secció Filològica. Em conec sentint la seva «ombra futura» planant sobre l’IEC actual que prepara eleccions a la presidència. Em conec pel camí fet en el temps, d’ençà del meu ingrés a l’Institut fa deu anys. Em conec per l’aspiració a governar-lo de 2009 a 2013. Em conec il·luminat amb la llum i encoratjat amb l’encoratjament dels mestres. Em conec estimant la meva responsabilitat de continuador entre els continuadors. Em conec sentint-me immatur. Em conec fent meves la força i la glòria del tot.

TIMONERS I MARINERS

Que bé navegar, muntat de tos navilis en l´ala beneïda d'Internet. L'era del paper recula davant l'avenç imparable del digital, com el manuscrit va recular davant la impremta. La gent de l'IEC, a desgrat de resistències reals o presumptes, s'apunta al digital i a la xarxa. Les eleccions a la presidència de l'any 2009 hi han entrat de ple, però encara no permetran el vot electrònic. Molts electors ho demanen. Altres electors argumenten que la confiança en els artefactes electrònics no està encara consolidada. I uns altres diuen que l'elecció del President de l'IEC hauria de ser rigorosament presencial. És un acte prou significatiu i només passa cada quatre anys. No sé si aquestes eleccions del 2009 seran les últimes que exclouran el vot electrònic, com em diu l'amic. Trobo que una cosa és crear-ne la possibilitat i una altra servir-se'n. De moment ja hi tenim la web i fins i tot aquest blog.

La nau de l'IEC és una de les més ben equipades i situades de la flota. Navegar-hi des del pont de candidats en espera d'agafar el timó i la bitàcora o de tornar a les files de marineria de base és el viatge més engrescador al cor de les institucions.

EL PRINCIPAL ACTIU

Llei d’Educació «Llei de Catalunya». En plena crisi de la construcció de totxo, la construcció de llengua-educació-nació rep un impuls de creixença. Creixerà la confiança dels confiats. Hi ha dos centenars d'electors a la presidència de l'Institut d'Estudis Catalans i seixanta mil noies i nois que ahir anaven a estudi a examinar-se. Com dius que no hi ha res a fer? Creixerem els qui creiem que sí, que hi ha res a fer. «El nostre principal actiu és comptar amb persones de gran i reconeguda vàlua en molts i diversos camps de les ciències i de les humanitats», em diu l’amic més boreal. I m’ho crec. «Comptar amb els deu mil voluntaris de les Societats Científiques filials de l’Institut d’Estudis Catalans», li respon el president d'una filial. "Comptar amb el centenar llarg de treballadors de l'IEC que no voten", hi afegeix l'altre amic boreal. El coratge, deies. Tres actius, dic.

MERAVELLA DEL CORATGE

5 de maig. Nova jornada electoral. Nova meravellació. Al dematí el primer de meravellar-me és G. S., l’amic més borelià dels amics. Intenta de convèncer-me que faci desfilar les togues blanques per la passarel·la del blog. Diu que, desat el pudor, hi traspassaré el dia a dia de candidats i candidata. Diu que és hora de començar de fer el que diem que farem: servir la institució amb coratge (Carta als membres de l’IEC. 28.04.2009). Diu que el coratge és meravella. Em convenç i em poso al blog. Són les 12 tocades, ara és demà, per dir-ho com MMP, i navego pel blog encalçant meravelles de coratge per a l’Institut d’Estudis Catalans.

CÀNDID-CANDIDAT

Ens vestirem unes setmanes amb la toga blanca de candidat. No sé si pesa més de blancor que de candor. La blancor és ingràvida, no porta color, perquè els porta tots, reflecteix tots els rajos de l’espectre combinats. El candor, també la candidesa, remet igualment al blanc, per l’absència de malícia.
El Càndid de Candide ou l’Optimisme de Voltaire no és pas ben bé el meu candidat. Que el món sigui o no sigui absurd tant me fa. Sé que el món és ple de raons per viure. L’existència mateixa de l’Institut d’Estudis Catalans n’és una. Ser càndid per ser candidat a dirigir-lo n’és una altra. Res d’optimismes metafísics, sinó l’optimisme de qui no es conforma amb les coses com són, si poden ser millors. I gairebé sempre poden ser millors.
El meu Càndid tampoc no és el de Leonardo Sciascia, el d’Un sogno fatto in Sicilia, però en té coses. El Càndid d’"Un somni fet a l’Institut d’Estudis Catalans", té consciència que la candidesa pot trencar els esquemes interpretatius dels filòsofs, mistificats per polítics malalts de malícia candorosa.
La candidatura de l’Institut d’Estudis Catalans és d’una candidesa ingràvida i pesant alhora. Ingràvida perquè els quatre togats de blanc no portem colors. Pesant perquè aspirem a reflectir-los tots combinats. Càndid o l’optimisme de tots els raigs que irradia l’Institut d’Estudis Catalans.

LIQUATS

Qui no sàpiga què són els temps líquids (Zygmunt Bauman) s’hauria informat degudament avui, San Jordi del 2009, anant a prendre xocolata als jardins del Palau de Pedralbes de la Diagonal de Barcelona. Tot hi era incert, aproximat, indistint, inconnex, informe, liquat. Les roses i les espines, el brollador i la font de Gaudí, el mes d’abril i el de gener i el de maig. El comte de Güell, Verdaguer, Montilla, Rajoy, Riba, Molas, Sant Jordi, el drac, l’Institut d’Estudis liquants, la liquadora. Els uns liquats liquant, els altres intentant de resistir a la liquació, a la liquidació.

DE QUÈ SERVEIXEN POETES EN TEMPS DE MISÈRIA?

Ricard,
com traduiries "Wozu Dichter in dürftiger Zeit?"?
Per a què són els poetes en temps de penúria?
Quin sentit té que hi hagi poetes en temps de penúria?
On menen els poetes en temps de penúria?

Estimat Arnau,
de totes les traduccions possibles que he sospesat al llarg dels anys, aquesta és la que em convenç:
De què serveixen poetes en temps de misèria? L'expressió "de què serveixen" em sembla tan ordinària com "wozu". O encara: De què serveix tenir poetes... O encara més: Poetes en temps de gana, de què serveixen?

Foto:
Guido Cozzi
Tornado d'aire calent a un abocador de Payatas

AMOR PARÀSITS ORADORS

Bèstia i Paràsits

Amor fa grans oradors, com Gnató, el paràsit enamorat que a Dafnis i Cloe, de Longus, pronuncia un convincent discurs en defensa del seu amor pel jove cabrer que ha conegut acompanyant l’amo de visita a les seves propietats:
Astil arriba a cavall, i amb ell un paràsit, també a cavall. Gnató, que així es deia el paràsit.
No és ni ciutadà ni esclau ni afranquit ni criat. És paràsit. Va amb l’hoste. Una figura, doncs, que concerneix la sociologia, ni que sigui la sociologia històrica de la Grècia antiga. En tot cas més enllà de la biologia i la medicina.
Philipp Sollers a Les voyageurs du temps estableix una tercera dimensió de la parasitologia. És d’abast filosòficoliterari a partir del principi que diu:
la Bèstia és. Els Paràsits voldrien ser […] No oblideu que el Déu dels Paràsits és la Societat mateixa. La Bèstia, el que és la Bèstia, és atea, o bé pensa que la Natura és divina, noció completament oblidada.

On és, aquí, la Bèstia? On és Sollers? On ets lector de Dafnis i Cloe?

Gràcies, Carlota, del llibre paràsit que m'has portat de París. Tanmateix, girant la pròpia funció parasitària, alimenta la Bèstia i n’assegura la pervivència.

……….

LA MORT DE VIRGILI

Malfia't de la conya, les veritats són serioses, podria traduir el vers Denn das Wahre ist ernst; traue der Heiterkeit nicht, de la novel·la de Hermann Broch La mort de Virgili, una de les obres del segle 20 que ha tingut més fama per més pocs lectors. Diu que en català Hermann Broch té set lectors. Això sí, no paren mai de renovar-se. Se’n mor un, en surt un altre. També hi ha una dotzena igualment constant de lectors fallits que comencen la novel·la i l’abandonen en algun punt o altre després de la pàgina 17. La causa deu ser que l’escriptura de Broch practica el seu principi de malfiar-se de la conya. Al contrari del principi de l'escriptura actual: sigues divertit, les veritats són una conya.

La mort de Virgili (o «del» Virgili? Der Tod des Vergil, 1945) ocupa un lloc destacat en el cànon occidental invers, el que formen autors amb prestigi sostingut, però sense a penes lectors. Resulta, doncs, que tenir set lectors pesa més que tenir-ne set milions? En tot cas garanteix la literatura que no eleva el nombre de lectors a criteri absolut de qualitat.

LECTOR LLEGIT

Hi ha lectors que llegeixen llibres. Hi ha llibres que llegeixen lectors. O lectors que són llegits pels llibres. Aquest deu ser el significat últim de «llegit», quan diem d’algú que és molt llegit. Com quan diem d’algú que és «viatjat», donem a entendre no únicament que ha viatjat molt, sinó que els viatges l’han determinat. Un lletrat seria un devorat per les lletres?
Vida activa dels llibres. No, no som pas nosaltres que «devorem» els llibres: són ells que ens devoren, prenent-nos les hores del dia i de la nit, menjant-se’ns l’espai vital de casa, ocupant-nos els àmbits de l’esperit. Seria el «lletrat» un llegit?
(Robert Solé sobre William Marx, Vie du lettré. Le Monde, 21.03.09)

foto: Chema Madoz

BENVOLGUT EDITOR, ESTIMAT PARE

Si això fos una pel·lícula, se’ns veuria l’any 2000 discutint la meva traducció de Ex-libris. Confessions d’una lectora, que va començar la línia literària de la col·lecció “Capsa de Pandora”, que va néixer mentre jo era a Eumo Editorial. La filla traducora ajudada pel pare traductor.
I, si això fos una pel·lícula, la següent seqüència seria 7 o 8 anys més tard I a la imatge hi seríem tots dos rodejats dels teus projectes editorials, jo amb un manuscrit teu a la mà amb tot d’anotacions meves al marge: la filla editora editant el pare editor; i en l’altra mà un contracte voraç que t’ha fet algun editor per publicar el teu darrer llibre: la filla agent assessorant el pare autor.
(De la semblança Benvolgut editor, estimat pare, de Carlota Torrents, en ocasió del lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic a Ricard Torrents el dia 20 de març de 2009. Ajuntament de Vic: 2009. Col·lecció Parlaments, 60, pàgs. 39-45)
……………

DEFINICIÓ D'ESCRIPTOR

Diu que Thomas Mann al Llibre d’or de Venècia va escriure: "Un escriptor és algú a qui escriure costa més que a l’altra gent". Diu que Wilamowitz hi va afegir: "Doncs, llavors que ho deixi estar". Dann soll er’s doch bleiben lassen.
Una altra definició diu: "Un escriptor és algú a qui escriure costa tant com als lectors de llegir-lo". I la correcció afegida: "Vet aquí perquè n'hi ha que tenen tants lectors i n'hi ha que en tenen tan pocs".