dijous, 10 de gener de 2019

NO MIRARÉ LA PARET DEL DAVANT

Avui que faig 82 anys haig de recórrer d’urgència a l’Art de mirar enrere i l’Art de mirar endavant. 
La urgència augmenta la intensitat de la mirada endavant perquè en pocs dies la mort de tres amics m’ha encarat a l´última paret, que he vist més a prop. L’advocat d’Artés Sebastià Roca, marit de la doctora Lluïsa Plans, membre de primera hora de la Societat Verdaguer i editora d’En defensa pròpia, d’interès biogràfic, però també literari i jurídic.  I dos amics alemanys: Johannes Hösle, de qui els fills han recordat l’aniversari de la mort l’any passat en aquests dies nadalencs i de qui he recordat les seves traduccions a l’alemany d’autors catalans amb predilecció per Miquel Martí i Pol. I encara, avui mateix,  Jens Lüdtke, professor a Heidelberg i a Berlin, amic de primera hora del Cercle de Tübingen, sota l’impuls d’Eugenio Coseriu, quan hi estudiàvem en el anys Seixantes amb en Toni Pous. La Monika Lüdtke, la seva dona, m'ho escriu en un breu correu: mort sobtada divendres passat.

Com no mirar enrere quan una mar de records i somnis, de memòria i d’història, convida a autocontemplar-te? I alhora, com no sucumbir a les onades de nostàlgia que et xuclen endins i no ofegar-t’hi? Com deixar de mirar endavant si veus la paret del fons més i més a prop? si saps que allà el futur s’acaba? Si sents que t’escometen les últimes onades  que t’escopiran contra les roques o t’enfonsaran a l’última foscor? No miraré més la paret del davant.

Post dedicat a l’amic Ramon Pinyol, que em felicita, sense gosar dir perquè, alhora que pressuposa que «deu fer una mica d'impressió, oi?» això  de complir 82 anys.


divendres, 28 de desembre de 2018

A L'AMIC JOHANNES HÖSLE, EN EL RECORD

No me’n sé avenir. Ja fa un any de la mort de Johannes Hösle, l’amic alemany de tanta fondària, de tanta empatia encomanadissa, fraterna.Tan llunyana i tan pròxima alhora la seva presència m'arribava en la seva veu al telèfon.
Savi romanista, catedràtic de la Universitat de Regensburg (Ratisbona), Hösle fou el catalanòfil pioner a reintroduir la causa catalana, lingüística i literària, a l’àmbit germànic d’on el nazisme, amb el franquisme coadjuvant-hi, s’havien proposat esborrar-la. Fascinat per Miquel Martí i Pol, descobrí el poeta de Roda de Ter també a molts lectors catalans. Un dels últims entusiasmes que em comunicà fou el de fer-me arribar un exemplar de La fàbrica en la seva traducció a l’alemany, que considerava el millor llibre del poeta. El retard de la publicació el compensà una presentació de luxe, quan Pep Guardiola l’any 2014 el presentà a Munic.  
L’any 2015 vaig poder anar a trobar l’amic Hans, Joanot, nom que li havia posat en Toni Pous i havia adoptat el cercle de Tübingen, i amb ell passar dos dies a Regensburg i sortir a fer unes passes ran del Danubi, acompanyant-lo en l'enyorament de la seva Carla. Ens vàrem acomiadar vencent el plor. En acomidar-me’n, em va regalar una antologia de Les poesies predilectes dels alemanys (Die Lieblingsgedichte der Deutschen). A la dedicatòria, amb la data, 20/9/2015, hi va escriure amb l’humor que li era habitual: In erinnerung an Ricard’s Reliquienverehrung in RegensburgJoanot. [En record de la veneració de relíquies que en Ricard ha vingut a fer a Regensburg].
Als seus fills, Vittorio, Clara i Adri i a les famílies respectives, els envio des de Barcelona unA forta abraçada, inclusiva de les de la Mitte, de la Carlota i d'en Víctor,   amics d'ells i del seu pare, que fa un any que els deixà, i ens deixà, després de quedar-se’ns al cor.

dimarts, 25 de desembre de 2018

EL GROC I LA MORERA

Com si participés en l’esclat  de solidaritat groga que cobrirà  els catalans d’aquest Nadal de 2018, la morera de l’eixida-jardinet de casa ha anat encenent les fulles  d’un groc elèctric fulgent, connectant en vés a saber quines elèctriques que alimenten d’energia històrica la memòria del país. Les fulles, després de retenir-les uns dies al brancatge, convertit en una llàntia astral, la morera les deixa caure d’una a una perquè es balancegin uns instants a l’aire, es posin planes a terra i formin d’una a una la catifa groga de la reivindicació general catalana enfront de la causa general espanyola: llibertat per als presos polítics catalans i llibertat per als polítics espanyols presos de si mateixos.  
I a desgrat de tot, Bones Festes de Nadal.

dimecres, 19 de desembre de 2018

LA FALSA NECESSITAT I LA NECESSÀRIA FALSEDAT D'UN PROCÉS/PRUSSÉS

Rebo i signo el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes, que em fa arribar la professora Marina Geli. 
El «manifest» em troba llegint a l’assaig de Hannah Arendt, La tradició oculta, el capítol dedicat a Franz Kafka, d’on procedeixen aquests passatges: 

El procés,  que va generar una petita biblioteca d’interpretacions en les dues dècades després de la seva publicació [1925], és la historia del senyor K., que és acusat sense saber exactament què ha fet, és processat sense saber a quines lleis obeeixen el procés i el judici, i és a la fi executat sense haver comprès mai res del cas. Buscant la veritable raó dels fets, K. s’adona que darrere la seva detenció hi ha una gran organització. Una organització que no solament es compon de corruptes guardians, de necis inspectors i jutges d’instrucció, que en el millor dels casos són persones honestes, sinó que a més a més consta d’un conjunt d’alts i suprems magistrats, amb el seu nombrós i inevitable seguici d’ajudants, escrivans, gendarmes i altre personal auxiliar, qui sap si fins i tot botxins... I quin és l’objectiu d’aquesta gran organització...? Detenir persones innocents i obrir contra ells un procés sense sentit i la majoria de vegades infructuós, com és el meu cas.
Però K. no renuncia a defensar-se i acut a un advocat, que li aconsella adaptar-se a la necessitat en comptes de combatre-la.  K. també acut al mossèn de la presó, que
li exalça l’oculta grandesa del sistema i li aconsella que no miri les coses  des del punt de vista de la veritat sinó només de la necessitat
I conclou Arendt:
«El procés és una crítica implícita de la forma burocràtica de govern de la vella Àustria i del seu Imperi austro-hongarès, on les nombroses i antagòniques nacionalitats eren regides per una jerarquia burocràtica uniforme» [entre les quals avui cal incloure Eslovènia, emergida de la crisi agònica d’un altre imperi on el sol tampoc no es ponia i apareguda avui de trascantó a Catalunya d’un imperi on el sol es pon cada dia com a tot arreu] .
Per això la denúncia és contundent:
el que Kafka descriu és una societat que es creu representant de Déu a la Terra i uns homes que es prenen les lleis d’aquesta societat per manaments divins que la voluntat humana no pot canviar, per més que siguin coberts de falsedat.
L’amarga ironia de Kafka sobre la falsa necessitat i la necessària falsedat, que juntes constitueixen la “naturalesa divina” d’aquest ordre del món, és la verdadera clau de la trama de la novel·la.

Una clau que si  fou senzillament passada per alt pels seus primers lectors, fou la clau de lectura de Hanna Arendt, clau extreta de la seva experiència als camps nazis d’extermini. 

També clau de lectura  dels lectors d’avui que no llegim Kafka sense llegir Arendt, alhora que llegim i signem el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes i llegim les seves cartes. 


dimecres, 14 de novembre de 2018

REESCRIURE LA HISTÒRIA

Avui a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) tenim inauguració del Simposi Pompeu Fabra (14, 15 i 16 de nov. 2018), en ocasió dels cent cinquanta anys del seu naixement i dels cent anys de publicació de la  Gramàtica Catalana, una cita decisiva, doncs, en la Història de la vida i la salut de la Llengua Catalana. No hi podré assistir, però l’atzar em permet de fer-hi una referència. 

Dedico la tarda a repassar la imponent Història mundial de Catalunya dels nostres  99 eminents historiadors, acoblats per Borja de Riquer. I mentre vaig a la cerca del lloc que en aquesta simfonia d’històries hi ocupa la Història de la Literatura i dels seus escriptors, que és la que més m'ocupa, faig una consulta al diccionari Coromines que em porta a una seva disquisició sobre els mots «runa» i «ruïna», que fa així:
            
«Ja és ben sabut que tots o quasi tots els castells en el nostre territori són grans munts de rocam enderrocat, no pas ruïnes, com escau a una nació dominada per dos països veïns que s’esforcen tossudament per devorar-la, amb l’ús, entre altres mètodes, de fer-li oblidar el seu passat, reescrivint capciosament la història i fent que se’n vagin polvoritzant i oblidant els testimonis arqueològics [...] DECLLC. Vol 7, runa.

I la coincidència? Doncs que a la bústia d’avui també m’arriba la convocatòria de la celebració del 17è Col·loqui sobre la Història censurada de Catalunya, que tindrà lloc els dies 17 i 18 de novembre a Arenys de Munt. I, doncs, sí. Brindo per la Història mundial dels catalans i la Història dels catalans escrita honestament i no pas capciosament, que vol dir calculada arterosament per enganyar». No ens enganyem!

dilluns, 29 d’octubre de 2018

QUI SE’LS HAURIA POGUT IMAGINAR?

L’horror de l’assassinat del periodista saudita Jamal Khashoggi a mans de "compatriotes" seus, per ordre, segons que sembla, d'un alt mandatari del seu país, porta a enllaçar  amb horrors antecedents com el que ofereix a La nit, primera part de la trilogia La nit /L’alba/El dia, l’escriptor Elie Wiesel (1928-2016), supervivent i testimoni del genocidi que el règim nacionalsocialista alemany del Tercer Reich fou capaç de dur a terme sobre els jueus i altres pobles. Al segle XXI Hauríem de no ser incapaços d’imaginar els horrors del passat. El de Jamal Khashoggi ens en refresca la memòria.
I el d’Elie Wiesel fa: 


Cap visió d’aquells anys foscos no m’havia marcat tant com ho van fer els wagons plens de nens jueus a l’estació d’Austerlitz de París... No els vaig veure... me’ls va descriure la meva dona, encara amarada de l’horror que havia sentit. Llavors ho ignoràvem tot sobre els mètodes d’extermini nazis. Qui se’ls hauria pogut imaginar? Recordar l’horror del passat ens ha de fer capaços de construir el futur humà d’aquest planeta. Memòria és esperança i esperança és memòria.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

OCTUBRE, AIGUATS I UNIVERSITATS

Amb els dies d’octubre s’acaben les inauguracions de curs a les Universitats i les vides de la gent acadèmica, estudiants i professors, quedaran marcades per una nova etapa: el curs 2018-19. «La Universitat és la institució que mereix més confiança entre els catalans, segons diuen a les enquestes». Així començava l’any passat el meu parlament d’inauguració del curs 2017-18 a la Facultat d’Educació de la UVic. Celebràvem que feia 40 anys de la creació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona EUMO, germen de l’actual UVic. Nascuda, doncs, en i amb la «Transició», amb l’alliberament de la dictadura franquista, doncs, i el recobrament de les institucions catalanes en règim d’autonomia. El curs que hem inaugurat, serà curs més o serà el de la segona Transició? La Transició al règim d’Estat d’Europa? 

Si fa quaranta anys els catalans confiaven en la Universitat més que en cap altra institució, els catalans hauríem de mantenir viva i activa la confiança. Si la Universitat continua mereixent-la, guanyant-se-la. A desgrat dels escàndols de corrupció acadèmica que han esclatat a l’interior del sistema acadèmic espanyol i de les seves extensions en xarxa a tota la maquinària del poder de l’Estat. El poder del qual les universitats catalanes s’han d’alliberar en la nova Transició, si volen continuar tenint la confiança dels catalans i el crèdit de les universitats del món. Si no, les universitats catalanes seran desbordades pels aiguats d'incompetència i corrupció. Puntuals, sí, però sistèmics. 

divendres, 12 d’octubre de 2018

12 D'CTUBRE DE 2018.

Avui que fan soroll celebracions triomfalistes del dia, la pregunta podria ser: i si el sociòleg Ulrich Beck actualitzés la seva obra  Societat de risc global(Blog, 4-juliol-2018), què hi diria?

Doncs segurament que si allà assenyalava tres «accidents» de risc global per a Europa, a saber, crisi financera, canvi climàtic i terrorisme, a la versió actualitzada hi afegiria un quart accident de risc global: l’extrema dreta que s’estén per països que abans anomenàvem Occident. No li caldrien, a Beck,  gaires recerques. Disposaria del trumpisme, del putinisme, del  sinoexpansionisme... Europa mateix li oferiria arguments, ell que coneixia bé l’Europa que anomenava Das deutsche Europa, L’Europa alemanya (2012), i que ara veuria amenaçada no tant  per l’arribada de «forasters» com per les polítiques d’extrema dreta que la combaten.


dimarts, 9 d’octubre de 2018

L'OBRA DE L'ESPERIT

La celebració del Bicentenari de Marx –també a l’Institut d’Estudis Catalans– em porta a recordar l’etapa de la meva vida en què estudiava alemany i que en els meus exercicis de traducció hi havia epistolaris. En especial m'atreien les cartes d’Hipèrion a Diotima, de Hölderlin, que anys després vaig traduir i publicar. També  dues cartes «al pare» m'atreien vivament.  La Carta al pare, de Franz Kafka, i la Carta al pare, de Karl Marx. Les volia traduir i publicar juntes, però em varen convèncer que no. La primera la vaig publicar i estudiar. La segona va quedar a mig traduir, però avui en rescato les ratlles inicials en homenatge. Marx tenia 19 anys i estudiava a la Universitat.

A Berlin, 10 de noviembre de 1837.
Estimat pare: hi ha moments a la vida que tanquen una etapa i llavors  se’ns presenten com fites de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció. En moments de transició com aquests ens sentim empesos a mirar el passat i el present amb els ulls del pensament, penetrants com els d’àguila, per tal de prendre consciència de la nostra posició real. Sí, a la història del món li agrada una esguard d’aquests, retrospectiu, encara que sovint agafi l’aparença d’un retrocés o d’una aturada, mentre que no fa res més que  ajeure’s a la poltrona per tal de comprendre’s, per penetrar espiritualment la pròpia obra. L’obra de l’esperit.  

En aquests dies de tardor de 2018, a dos-cents anys del naixement de Marx, em pregunto si no vivim una d'aquelles etapes de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

25 DE SETEMBRE-1 D’OCTUBRE 2018 S'ACABA L'ESTIUEIG

S’acaba l’estiueig sense que s’acabi la calor. L’equipatge de tornada amb llibres i papers mobilitzats amb optimisme em compensa amb dues emocions: la primera, retrobar Giordano Bruno a la plaça del Campo dei Fiori de Roma en una nota extraviada en un punt de llibre. Escrita el 1959, acabat d’arribar a Roma a estudiar a la Universitat Gregoriana, hi he reconegut no sols Giordano Bruno, el primer universitari itinerant d’Europa, cremat a la foguera per la llibertat de pensar, sinó també l’amic i mentor Josep Junyent que m’hi portà a retre-li un secret reconeixement iniciàtic.
La segona emoció em ve de collir, abans d’anar-nos-en, els primers codonys del codonyer plantat al petit jardí l’estiu de l’any passat. Ha fet 7 codonys 7. Si l’execrable crema a la foguera de Giordano Bruno em revifava el foc de reversió encès a Roma, l’emoció dels primers set codonys em fa recular al codonyer de l’hort de casa a Folgueroles i sentir l’aroma dels codonys tardorals, boteruts i «carnerians», que el pare o el germà gran escalivaven al forn.
Però l’emoció més fonda d’aquesta fi de l’estiueig de 2018 la sento en rebre i respondre el correu de la «direcció» de la Universitat de Vic que convoca la comunitat universitària a reviure l’1 d’Octubre del 2017 i reiterar el«compromís incondicional amb els principis democràtics» i «el suport a l'escola catalana i els seus principis inclusius». Els de Giordano Bruno també, passats per la foguera.