Pàgines

dilluns, 19 de setembre de 2016

VÉS-TE'N


Serà recordat aquest xafogós estiu que tant li costa d’anar-se’n. Les pluges de setembre han estovat els camps i els tractors s’afanyen a llaurar els últims rostolls, però l’estiu no se’n va. Noies i nois tornen a l'escola, els aranyons i les figues de marge cauen de tan madurs, però l’estiu no reconeix que el seu temps ha passat.

Avança setembre, arriba l’equinocci de tardor, però el terra asfaltat encara desprèn l’ardència que desprenia el dia de la Diada, quan la gernació ens immobilitzava a la cruïlla de la Diagonal/Passeig de Sant Joan, al peu del Verdaguer cap cot, que ens mirava des de la testa de pensador que li va esculpir Borrell Nicolau.

L’estiu de 2016 serà recordat de tant com no se’n vol anar. Metàfora i metonímia d’en Rajoy, que serà recordat com el president en disfuncions d’un Estat sense funcionar a Catalunya. Que se’n vagi i s’emporti el seu Estat amb les seves funcions d'encausar polítics catalans, desencausar polítics seus corruptes i sabotejar els nostres ferrocarrils. Per què ens n'hem d'anar nosaltres? Que se’n vagi ell i s'emporti Espanya. Som al nostre país. Són ells que han d’anar-se’n.

Passat de calendari, aquest estiu de 2016, serà recordat com l’estiu de la metàfora Rajoy i la metonímia de l'Espanya que es resisteix a deixar-nos. Adéu, Espanya. Vés-te'n d'una vegada. Nosaltres ens quedem.

dijous, 8 de setembre de 2016

L'ESPERANÇA ENCARA


És sorprenent que un George Steiner parli de l’esperança com d’una «malaltia corporativa de tot professor». El professor, segons ell, a desgrat de les decepcions que li causen els estudiants malaguanyats i de la incomprensió de la societat, continua creient en la feina que fa i mantenint l’esperança que és una feina positiva, saludable, malgrat tots els malgrats. Ho escriu amb la seva brillantor habitual a Elogi de la transmissió.
L’esperança en l’educació, però, no és cap malaltia, senyor Steiner, ni que ho digui en un calembour d’estil que no fa gens de gràcia.  Al contrari, la desesperança sí que és una malura autèntica per al mestre que deixa de creure en la feina que fa. I devastadora, encomanadissa com un virus letal, si s’estén al col·lectiu d’una Escola, d’un claustre d’Universitat, d’una generació d’ensenyants.
Justament ara que comença el curs escolar, és un bon moment per a reforçar l’esperança en l’educació. Ni que sigui contra tota esperança, en veure que també la Justícia espanyola inaugura el curs amb una injusta amenaça «esperada», no esperançada, del vell mestre que espera que la lletra entrarà amb sang.
Sort que una altra coincidència reforçarà l’esperança creativa: diumenge Diada 11 de setembre, dilluns diada 12 de setembre: començament del curs per als milers de professors i d’estudiants d’aquesta generació de la Catalunya del segle XXI que va assumint la transmissió de l’esperança en la llibertat. La transmissió que mereix l’elogi.

divendres, 2 de setembre de 2016

PER REPENDRE EL CURS. Cops al pit, una boa constrictor i el senyor Marina



Bona, la notícia de la Universitat Georgetown dels Jesuïtes dels USA. Volen expiar el passat esclavista. Al·leluia! Els descendents dels esclaus venuts per la Universitat fa dos segles tindran les facilitats d’ingrés que tenen els fills dels antics alumnes. Ara, hi podran anar, això sí, pagant, sense rebaixes. Ja és molt. Fins ara ni pagant. La matrícula sola costa, però, «a l’entorn de 60.000 dòlars l’any». Res de beques. Una dotzena d’universitats dels EEUU ianquis admeten el seu passat esclavista, com ara Harvard, però cap no ha adoptat mesures expiatòries com Georgetown. Mesures expiatòries, dieu? L’informador graciós titulla «La contrició de Georgetown». Doncs, miri, el pecador, sense propòsit d’esmena o, si és el cas, sense restitució del que ha robat o/i reparació del mal que ha fet, no és perdonat per més contrició que hi posi. La seva contrició és teatre, cops al pit. Jesuïtisme. Ara, amb això de la «contrició» hem fet un guany: ja no és «contricció». Ara el corrector automàtic ja sap que s’escriu amb una sola c, «contrició». Els correctors manuals d’abans no havien pogut anar a la Universitat a aprendre llatí i no sabien que la contrició no tenia res a veure amb la constricció de la boa constrictor.

I una altra d’Universitats: el senyor Marina repeteix les cerverinades de sempre: que «no cal que tots els alumnes vagin a la universitat». I tant que no cal! Ara, el que sí que cal és que hi puguin anar tots els que s’ho mereixin. També diu que «tothom té talent», quan el que té tothom és el dret d’aplicar el talent que té i de viure’n. Hi ha talents que no interessen i hi ha qui selecciona els talents que interessen i enterra els que no. Abans en deien «administradors infidels» i eren despatxats. Ara en diuen caçatalents.

dilluns, 20 de juny de 2016

AL COL•LECTIU PERE QUART









Al Col·lectiu Pere Quart, que defensa la Literatura a l'Ensenyament. La Literatura que, a més d'altres coses, és el relat que fa entendre com un ministre del Regne d'Espanya confirma que les urnes a vegades s'equivoquen.


Literatura, que rima amb Cultura

A vegades recordo un episodi dels temps que dirigia el Col·legi de Sant Miquel de Vic a la dècada de 1970, a les acaballes del franquisme, i que hi feia classes de Literatura: un dia una comissió de pares d’alumnes de Batxillerat ens varen presentar una queixa-petició: que no poséssim tantes lectures  obligatòries. En especial, deien, durant els dies de festa. Que els nois havien de fer  més esport, que era bo per a la salut i reforçava la voluntat.

És un episodi que m’ha servit més d’una vegada per a il·lustrar com l’ideari educatiu franquista havia penetrat en la societat catalana: llegir era perillós o si més no innecessari. Per això havien restablert la censura, amb una catàleg de Lecturas buenas y malas. Per això vigilaven l’entrada de llibres estrangers. Era efectivament perillós de fer llegir als adolescents de Batxillerat llibres com l’Antígona de Salvador Espriu o Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo o Ramona adéu de Montserrat Roig o L’ocell de foc d’Emili Teixidor o versos de Miquel Martí i Pol com aquells que encara ens diuen que Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Hi havia, però, una altra censura, la dels llibres en català, traduïts d’altres llengües. Més de trenta anys de prohibicions  havien creat una barrera entre la literatura que llegien els joves d’Europa i la que llegien els joves de Catalunya. I com que a més a més la Història de la Literatura catalana no existia com a assignatura i, en canvi, era obligatòria la castellana, ens era molt difícil formar lectors en català, que era el que secretament ens proposàvem nosaltres. Autors com Hermann Hesse no era traduït, però tothom llegia Hermann Hesse, en castellà, és clar. El Lobo estepario i Sidharta i Bajo las ruedas que a la fi, ja el 1981, va sortir en traducció meva, Sota la roda.

La barrera pitjor, doncs, era la que es creava entre el jove lector i la pròpia Literatura. Havien de saber qui eren i què havien escrit Cervantes i Quevedo i Juan Ramón Jiménez i Camilo José Cela, però ni tan sols no sabien els noms de Ramon Llull, Joanot Martorell, Josep Carner o Baltasar Porcel. Sense Literatura pròpia la llengua catalana els quedava desconnectada, flotant en uns espais irreals, en la regió dels «dialectes», allà on van a parar les llengües abandonades pels seus parlants que deixen de parlar-les quan, sotmesos a llargs períodes d’endoctrinament, cauen en estat de diglòssia, que és acceptar que la pròpia llengua és inferior a la que els imposen. 

Una llengua sense Literatura queda sense relat. O el seu relat és la seva necrologia. Sense referències dels escriptors i de les seves obres que conformen la història de la Literatura catalana –que és la literatura en català–, es desintegra un relat de més de 700 anys, es trenca la continuïtat sense la qual es trenquen més coses, com és el sentit de pertinença a un poble de la Mediterrània entre Estats de llengües fagocitadores com el francès i el castellà. I llavors s’accelera el temps de substitució d’una llengua per una altra d’imposada.
Qui ens ho havia de dir, però,  que un dia caldria defensar de nosaltres mateixos la Literatura catalana i el seu ensenyament! Defensar-la justament ara que el sistema educatiu de Catalunya s’ha d’alliberar del setge a què les grans potències lingüístiques de França i d’Espanya fa segles que el tenen sotmès. Perquè costa de creure que des de l’Administració de Catalunya ajudem a aconseguir el que no va aconseguir el ministre Werth, de reduir l’espai de l’ensenyament de la Literatura catalana a l’Ensenyament Mitjà i al Batxillerat i, de retruc, a la Universitat on es formen els seus professors.

No s’ho creurien aquells professors de Literatura dels Col·legis de Sant Miquel o de l’Escorial o de l’Institut Jaume Callís o d’Òmnium Cultural, com Segimon Serrallonga, Armand Quintana, Joan Reig, Pere Farrés. Com no m’ho crec jo, perquè són més fortes en mi la racionalitat que aconsella no tirar pedres a la pròpia teulada i la confiança que la Història de la Literatura Catalana continuarà el seu relat.  

Publicat a el Nou9  20/06/2016

dilluns, 25 d’abril de 2016

VERDAGUER LLEGIT PER SEGIMON SERRALLONGA

21 d’abril de 2016
Presentació a la UVic del llibre Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Em preguntes quants érem? Doncs, comptant-hi el rector Jordi Montaña, incisiu i oportú,  i en Ramon Pinyol, que hi va intervenir molt sàviament com a director de la Càtedra Verdaguer, l’organisme editor, érem els primers vint dels vint mil que havien de venir. Mentre els compto, em pregunto quants lectors deu tenir avui Verdaguer, ara. Quanta gent hi ha dels humans actuals que en algun moment o altre hagin llegit alguna cosa o altra de Verdaguer?
El 9Nou d’avui publica aquest article que en realitat és la primera part del que vaig dir ahir. La segona part me la reservo per a un altre dia pròxim. I encara hi ha una tercera part que de moment no escriuré. És la dedicada a les biografies de carn i ossos en defensa de les biografies d’esperit i pensaments. 


Lectors de Segimon Serrallonga, lector de Verdaguer  

Són poetes els millors lectors de poesia? Semblaria que sí,  després de constatar l’empatia amb què el poeta Segimon Serrallonga (Torelló 1930-2002) va llegir Verdaguer a partir de les seves poesies Jovenívoles, inspirades per noies de la Plana de Vic que es deien Roser del Mas d’Heures, Nina del Cingle o Teresó del carrer de la Font. I la presumpció es reforça amb la lectura que el poeta de Torelló feia del poeta de Folgueroles, encerclat pel poder del bisbe i del marquès,  però encara rebel, i traduïa/reescrivia el Càntic dels Càntics de la Bíblia, el poema eròtic i místic més llegit de la Literatura Universal.

Però potser els millors lectors de poesia es troben entre crítics literaris i professors de Literatura. La poesia no és pas només art i bellesa, és alhora un complex artefacte que demana estudi i  recerca. Per això, a més de lectors empàtics, té lectors experts en les Ciències del Text: filòlegs i filòsofs, historiadors i biògrafs, lingüistes i analistes d’estil. També la psicologia i la sociologia concorren a llegir poesia perenne. Com és el cas de poetes genials, sempre contemporanis, a qui la roda del temps no para de dedicar biografies i estudis: Homer i Virgili, Dante i Shakespeare, Goethe i Hölderlin, Llull o Verdaguer.

Verdaguer, que diu a Griselda/Flordeneu per boca de l’enamorat Gentil aquests dos versos, El cor de l’home és una mar,/ tot l’univers no l’ompliria, que condensen la complexitat dramàtica de la seva vida en tres temps, ascensió, rebel·lió, davallada, i tres escenaris: Folgueroles-Vic-Barcelona. En una Catalunya sacsejada per la doble Revolució, la Industrial, que convertí el país en «la Fàbrica d’Espanya», i la Cultural de la Renaixença, que desafià la substitució  del català pel castellà amb una festa literària, els Jocs Florals.

El fet és que el poeta Verdaguer té en el poeta Serrallonga, traductor i crític, el lector que tots els grans poetes mereixen. Autor de Poemes 1950-1975 i Sempre voldré voler, Serrallonga també és traductor de poesia antiga com el Plany de Ningal per la destrucció de la ciutat d’Ur o el Siràcides de la Bíblia; de poesia romàntica, com Les noces del cel i de l’infern de William Blake o del segle XX, com  Me-ti, llibre dels canvis de Bertold Brecht. I més encara: Serrallonga era professor,  «ensenyava» poesia, l’ofici de poeta en ell mateix i en poetes del seu temps, com Carles Riba, de qui rebé el mestratge; Joan Vinyoli, amb qui compartí amistat;  Miquel Martí i Pol, amb qui compartí amistat i militància.

És així com els lectors de Verdaguer tenim la sort de llegir aquest Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga, per tal de no perdre’ns coses essencials de l’un i de l’altre,  del poeta llegit i del poeta lector. Estudis com Notes per a una indagació de la figura femenina prototípica [en l’obra de Verdaguer] a partir de “Jovenívoles”, de 1881, estableixen un abans i un després en la lectura que es mereix el més gran poeta català modern. Per això en endavant caldria abandonar la repetició de tòpics que fan irreals els amors reals del jove estudiant de Folgueroles, projectats a Canigó en l’amor-encís de Gentil i Griselda-Flordeneu. Amors d’un realisme encobert/descobert que no permet rebaixes edulcorants.

Com no permet rebaixes la sòlida formació lingüística i teològica del Verdaguer traductor del Càntic dels Càntics de Salomó, que li va inspirar la pròpia poesia mística d’Idil·lis i cants místics de l’etapa juvenil de Vic fins a la del «pobre mossèn Cinto» transfigurat  de l’última etapa de Barcelona, quan escriu Flors del Calvari o Al Cel, d’una autenticitat que vibra amb els millors poetes místics de la Cristiandat, com Ramon Llull, de qui reescrivia el Llibre d’Amic e Amat sota els efectes de la mateixa inspiració que inspirava Llull.  

Amb la lliçó de lectura de Verdaguer que ens dóna el poeta i savi Segimon Serrallonga hauríem d’aprendre a no repetir biografies tan obsoletes com superficials i tòpics heretats com el que diu que no tenia una formació teològica sòlida o que la seva mística no era autèntica. D’ell, que demanava a Déu que li donés ales o li prengués les ganes de volar,  hauríem d’aprendre a llegir bé la seva poesia o a abandonar les ganes de parlar-ne.

(Llegit en la presentació del llibre: Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Edició i pròleg de Ricard Torrents. Amb la col·laboració de Pol Serrabassa i M. Àngels Verdaguer. Vic: Quaderns de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris 1, pàgs. 166pàgs.  Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, 2014. Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. A 21 d’abril de 2016) 


dilluns, 15 de febrer de 2016

MURIEL CASALS, EN EL RECORD

Com ja era imminent, aquesta matinada ha mort a Barcelona la doctora Muriel Casals i Couturier a causa d'un accident de trànsit.

«La» Muriel, com li deia molta gent, nascuda a la ciutat provençal d’Avinyó l’any 1945, filla d’un advocat de Sabadell, combatent exiliat a França, víctima del cataclisme bèl·lic d’Europa de 1936-1939-1945. L’any passat, el 15 de maig de 2015, Muriel havia perdut la seva germana Montserrat, periodista cultural, corresponsal a París, estudiosa de la Literatura catalana, en especial dels grans escriptors exiliats, Joan Sales i Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort de conèixer les dues germanes a Prada, a la Universitat d’Estiu de no sé quin any. La Muriel, formada a França i a Barcelona, a més d’economista i d’activista de base, estava implicada en el teixit de la societat civil, de la militància invisible, fins a assumir responsabilitats de primera línia a Òmnium Cultural i al Parlament de Catalunya, compromès a conduir el procés sobiranista. La Muriel, però,  era una universitària de base, professora d’economia pròxima i tangible, militant des de la Universitat Autònoma de Barcelona, on havia portat el Vice-rectorat d’afers internacionals. 

L’amiga Muriel Casals era dels qui veiem la Universitat com l’invent institucional més antic i de més èxit d’Europa, un invent imitat per tots els països del món i cridat a reinventar-se a l’Europa d’avui en moments com els actuals, quan la Universitat a Catalunya també ha de reinventar-se com l’estructura d’Estat que la nació necessita.      

Per tot això, per aquesta complicitat de fons, la professora Muriel Casals, avui diputada al Parlament de Catalunya, es va deixar convèncer, quan li vaig proposar de formar part del Consell Consultiu de la UVic, i, per segona vegada, es va tornar deixar convèncer quan volia deixar-ho en entrar al Parlament com a diputada de Junts pel sí. I fou així, que el nostre Consell Consultiu ha tingut el privilegi de comptar des de la seva creació amb la doctora Muriel Casals. A l’última sessió de Consell, celebrada al Celler Roqueta d’Avinyó, el viatge d’anada i tornada el vàrem fer junts, també amb la pedagoga Pilar Benejam. 

Quin reconfort davant la seva mort, més injusta que mai, recordar i enyorar avui la gran figura d’aquesta dona tan fràgil i alhora tan forta, irrompible, com una porcellana antiga. Quin honor per a la nostra Universitat i per al nostre Consell Consultiu haver comptat amb la saviesa de la seva experiència i dels seus coneixements. Però també de la seva militància al servei del poble de Catalunya que aspira a la plenitud.



dissabte, 6 de febrer de 2016

MATANÇA




A can Torrents de Folgueroles maten el porc. No, millor sense l’article, maten porc. Abans, si a una casa mataven «el porc», volia dir que eren pobres, perquè mataven «el porc», l´únic que podien matar. I cases hi havia que, quan mataven el porc únic que amb prou feines havien pogut engreixar, se n’havien de vendre les parts més bones, el magre de les llangonisses i els pernils, i es quedaven la cansalada i el sagí.

Hauria de dir que és «a can Torrents del pa» on maten porc. Per a la gent de Folgueroles som de «can Torrents del pa». Als baixos de la casa vella, que el pare va rebre del seu pare, encara hi ha els tres espais del forn, el pastador, dit també l’obrador, i el farinal. (Per què el mot «farinal» el corrector automàtic el subratlla en vermell?) Al farinal era on de petits ens deixaven jugar als vespres d’hivern. Avui, a la matança, s’hi mou l’equip de mocaderes i mocaders, d’ajudants experts que saben fer botifarres o de badocs que ens ho mirem.

De petits hi preníem part. La mare tenia davantals blancs per a tots i ens posaven en taules baixes, on amb ganivets oscats també escuràvem ossos o simplement fèiem tall-tallet (tai-taiet). A dinar es quedava el matador, la mocadera i algun amic del pare. El que ens agradava més era que l’endemà portàvem el tast a la senyoreta mestra, al senyor mestre i al senyor rector.

Abans de dinar anem a caminar amb el Grisu. Anem als Horts de la Font del Molí, passem per sota el pont de la Font trobada i, pel Masdencoll, fem la volta al Puig Tinyós, baixem al Pont del Vent i tornem al pla, a la riera de la Font i a la Sala.

A taula som cap a una trentena entre torrentsos i torrentses, amigues i amics habituals i algun de nou. Tres generacions ens trobem a taula davant de plats cuinats i servits per una intendència eficient de més de tres estrelles, governada pel seny ordenador de la neboda gran, que fa de mestressa. El representant més jove de la tercera generació té tres mesos, es diu Pau i és mexicà i català i l’hem excusat de venir aquest any. Els dos representants de la quarta generació –que ens fan besoncles– tampoc no hi han vingut. L’un és a Parets del Vallès i l’altre és un empordanès granbritànic . Dinem a la sala on hi havia el cafè i el billar, quan el pare va comprar la casa central de la plaça a un home que li deien en Pixatrones i va fer-ne el nou can Torrents del pa. Sota nostre hi ha encara el forn de llenya, avui en desús, construït l’any 1947.

L’hereu actual de can Torrents del pa té forn, però no fa de forner. Té un forn experimental, com de joguina. És un estudiós del pa, doctor en el tractament del blat i professor universitari. A taula es repeteixen els temes de conversa de cada any: si són «mandonguilles» o «pilotilles» això que ens mengem amb la sopa torrada. Si la carn de la perola amb seques paretanes és prou salada o prou dolça. Si el «pa d’ahir» que fan al Molí fariner de la Calvaria de Riudeperes és el millor.

El llevant de taula és llarg. Mentre els més eficients tornen a la mocada, als altres encara ens queda sobretaula i memòria per a evocar els quatre Cintos de la nissaga pujant amunt, nebot, germà, pare i avi, i recitar els 8 cognoms que ens ensenyaven de dir quan ens ensenyaven de respondre com ens dèiem: «Torrents i Bertrana, Font i Company, Tona i Sangles, Orri i Amargant, per servir a Déu i a vostè». I explicar que el meu nom de pila, tan poc tribal enmig de Cintos i Franciscos, Joseps i Jaumes, Joans i Peres, s’explica perquè, en temps que no hi havia culte, em varen batejar la mare i la llevadora i em varen posar el nom d’un noi que havia fet de mosso a casa.

Demà justament és el meu sant i, de tornada a Barcelona, ens hem endut un tast generós de la matança i un regust d’alguna cosa que, si no és felicitat, s’hi deu acostar. Mentre les notícies insisteixen a recordar que l’Espanya de la intransició va transitant en el camí circular vers el punt de partença i nosaltres ens sentim avançar en el procés transitiu vers el futur.



dimecres, 3 de febrer de 2016

31 DE GENER/1 DE FEBRER




Ahir, passeig de capvespre d’hivern. De tornada de l’Estany de Pals i les Closes Fondes de Boada la ratlla de l’horitzó de les Gavarres tallava l’esfera solar fins que no en quedava ni el crostó. Com un pa llescat d’aquells que llesca la Francisqueta flequera de Palausator o la dependenta de la fleca de Sarrià, una dona llatina que ha après de dir «sense llescar» i ho repeteix amb el goig amb què repeteixen un mot nou els in-fants, els «no-parlants».  El pa solar, que no s’havia deixat veure en tot lo dia, ara s’exhibia, just abans de colgar-se, i ho feia pintant el cel i els núvols amb tots els vermells i roigs i grocs i morats de la seva paleta. Ja colgat, encara tenyia uns instants el Montgrí, mentre núvols ensangonats s’esfilagarsaven damunt la ratlla del Canigó nord amunt. El camí de tornada deixa enrere el no-Estany de Pals i passa arran de l’Estany de Boada. Quina figura retòrica és aquesta d’anomenar «estany» allò que no ho és i, per contra, negar el nom d’estany a aquestes closes «fondes» de Boada?
 
Avui, posta de sol al Pedró de Pals. És com un teló de teatre a l’inrevés. L’ombra no cau de dalt de l’escenari, sinó que puja de baix, del fossat de l’orquestra. A mesura que el sol ponent s’enfonsa a Puntanals, allà on comença la Forest de Boada, i va deixant d’il·luminar la plana, es veu avançar la ratlla de l'ombra que cobreix els conreus, travessa la muralla de Pals, puja el turó, deixa uns instants de llum a la torre de les hores i al campanar i, de cop, salta al peu del Quermany i abasta els turons de Begur. Bona nit. Fins demà, quan el sol tornarà a sortir per aquest horitzó de llevant, apagarà el far de Sant Sebastià i recomençarà el joc de llum i ombres del déu solar que ho encén i ho apaga tot. Com els colors encesos, roents, dels quadres que Maria Rosa (Garcia i Figueras) té exposats aquests dies a la casa familiar de can Barrull. Tots els vermells objectius i subjectius dels Fauves hi disputen la llum que és de tots. Vermells i roigs. Roits i vermeis, que es deia abans, quan els grans parlaven del «temps dels roigs» i els petits ens tornàvem «vermeis» de vergonya.

diumenge, 3 de gener de 2016

FET, VICENT

Ens tornarem a trobar al març (sense la CUP). No m’he deixat robar l’alegria i no em deixaré robar la victòria. O sigui que, entesos. Més hi perd el decebedor que el decebut. L’un «enganya amb una falsa aparença, fent concebre esperances que no s’han de realitzar». L’altre guanya confiança en si mateix i en els socis fidels.
És qüestió de passar full, de passar pantalla, que diem ara. Qüestió de fluïdesa de trànsit, de no embussar-nos.  Transitar és un verb de moda. Tornarem a transitar d’il·lusió a il·lusió.
Ara que s’acabava 2015 i començàvem 2016 n’hi havia que deien que «transitàvem» d’un any a l’altre. Doncs, això, no són els anys que passen, no és el temps que passa. Som nosaltres que passem pel temps, que el transitem, anys a través, segles avall, com aigua de roca a roca llançada, com vi de cupatge a cupatge servit.
El cupatge de 2015 no podia sortir més bé, però no tan bé com sortirà el de 2016. En diuen optimisme, Vicent. En diem transitivitat., que és allò que passa, que es transfereix de l’un a l’altre.   

dijous, 31 de desembre de 2015

BON CUPATGE 2016














És la felicitació d’aquest any. El cupatge és l’art, la ciència, la indústria de fer vins diferents a partir de vins de qualitats diverses. La majoria de definicions, però, eviten dir que són vins «millors». Repeteixen la sàvia definició de Pompeu Fabra al diccionari normatiu: el cupatge és l’operació de barrejar vins, olis, etc., diferents per obtenir un vi, un oli, etc., de caràcters especials. Amb els seus etcèteres i tot, és una crida a la prudència, a la moderació de bon cupaire, com era el gran lexicògraf Fabra, tan bon cupaire que va aconseguir magistralment barrejar parlars diferents per tal d’obtenir una llengua de caràcters especials, reconeguda universalment com la llengua catalana, igual com és universalment reconegut el vi sorgit d’un bon cupatge. 

El cupaire Fabra també excel·lia en l’art de consultar i combinar definicions de diccionaris diversos per tal d’obtenir-ne una que fos el més entenedora possible. Per això la seva definició de cupatge encara és vàlida. La del diccionari.cat d’Enciclopèdia Catalana hi afegeix: cupatge: [del fr. coupage, derivat de couper ‘tallar’, en el sentit de tallar o disminuir la força d’un líquid, licor, etc.] i repeteix la definició fabriana: «Operació de barrejar diferents menes de vi, d’oli, etc., per obtenir un vi, un oli, etc., de caràcters especials». Detalls prescindibles, amb els etcèteres inclosos. Llevat, potser, del detall de l’etimologia, atès que amb l’etimologia hi va lligada la procedència del significat, del vi. El cupatge és d’origen francès, tant de paraula com de fets. Com és a França on el lèxic vitivinícola ha prosperat amb la ciència i l’art de la vitivinicultura.

Desitjar Bon cupatge 2016! és una felicitació que fa pensar en aquell concurs promogut l’any 1778 pel rei Frederic II de Prússia a través de la Reial Acadèmia de Ciències de Berlin. La convocatòria s’adreçava als savis d’Europa i oferia la màxima distinció acadèmica al que respongués millor aquesta pregunta: Convé enganyar el poble en determinades circumstàncies, sigui induint-lo a nous enganys sigui mantenint-lo en els que està? La cosa anava de despotisme il·lustrat. Si és bo enganyar la gent pel bé de la gent. Com quan de petits ens castigaven pel nostre bé. Barrejar idearis diferents per obtenir un ideari de caràcters especials no és encara obtenir un ideari de caràcters millors. Per això a tots els qui creiem que en cap cas no convé enganyar amb vins esbravats ens desitjo Bon cupatge 2016.