dilluns, 14 d’octubre de 2019

«Un crit d’independència»

De retorn d’Andorra a Barcelona, 11-13/10/2019, després d’unes Jornades d‘Intercanvi dedicades a l’escriptor Jacint Verdaguer i a l’impacte lingüístic, literari i cultural que va deixar-hi en les seves visites de primer muntanyenc pirineista i en els seus versos i proses de poeta romàntic, que varen enfortir la confiança dels catalanoparlants en la pròpia llengua, no em podia treure del cap allò que deia un seu contemporani, l’erudit, poeta i escriptor mallorquí Marian Aguiló,  en comentar l’impacte causat pel «poeta i fangador» de Folgueroles entre els seguidors de la Renaixença del català, quan el poeta de L’Atlàntida i de Canigó tot just tenia 20 anys, es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana desafiant el bilingüisme i entrava en el «procés» de la Renaixença amb la divisa d’escriure sempre en la llengua pròpia. Una divisa que mai no va desmentir en la seva extensa obra literària en vers o en prosa.  

Alguns, escrivia Aguiló, «rebaixen la importància poètica de Verdaguer sense sentir ni conèixer la seva importància lingüística» i  pensen que el catalanisme ha sorgit de les biblioteques o «d’un capritxo retòric» o de l’Oda a la pàtria d’Aribau.  Que mirin Verdaguer: és un crit inconscient d’independència, que tindrà un eco literari que no podria tenir... lo crit polític».   

A mi, mentre seguia la visita als llocs andorrans marcats per Verdaguer i escoltava sàvies aportacions sota l’experta batuta dels professors de la Universitat de Vic,  Llorenç Soldevila o Manel Llanas,  o les de l’escriptor i periodista andorrà Joan Peruga, autor de la novel·la d’èxit Últim estiu a Ordino, em revenia una vegada i una altra l’eco literari del crit de Verdaguer, no pas ofegat  encara  per «lo crit polític» procedent del nord francès i del migdia espanyol.

Avui, 14 d’octubre, data marcada per la sentència del Procés i el Decret de "Novíssima" Planta, mentre el país vol atreu més l’atenció internacional, el crit literari de Verdaguer que aquests dies he sentit a Andorra,  torna a fer-se sentir en el crit polític que els catalanoparlants d’Espanya, de França i d’Andorra fem a l’Europa d’Andorra i de França i d’Espanya. És el crit  d’una llengua en cerca d’estat propi.

dijous, 12 de setembre de 2019

L’ENIGMA ÉS EN LA SEVA REBEL·LIÓ

L’enigma Verdaguer no és en els dimonis dels exorcismes ni en el bisbe de Vic Morgades ni en el seu canonge Collell. L’enigma Verdaguer no és en la marquesa ni en el marquès de Comillas. No és en ningú de la família Duran ni en cap dictamen de metges comprats.

L’enigma Verdaguer és en el seu programa lingüístic: el català és una llengua que s’ho mereix tot com a llengua pròpia del poble català: no escriuré ni un vers ni una ratlla en la llengua imposada; tot en la llengua pròpia del país. L’enigma Verdaguer és en el poble que se sent representat en els seus versos i en els seus articles, en la llengua de L’Atlàntida i de Canigó, o de les cançons de Nadal. L’enigma Verdaguer és en la Setmana del llibre en català que irromp a la Plaça de la catedral de Barcelona.  
L’enigma Verdaguer no és en l’Església Catòlica de poderosos naviliers i banquers, d'industrials i polítics borbònics. L’enigma Verdaguer és en la seva rebel·lió de poeta d'una llengua perseguida i d’home compassiu. L’enigma Verdaguer és en el seu somni recurrent on ell i la marquesa es troben repartint pa entre infants, fills de pares obrers empresonats que posaven bombes Orsini, com el que Gaudí ha deixat a la façana de la Sagrada Família.

L’enigma Verdaguer, més que en ell és en nosaltres, que celebrem l’11 de Setembre, diada nacional, evocant el poeta en la pel·lícula «L'Enigma Verdaguer», després d’anar a la manifestació per una Catalunya Independent, que vol dir una Catalunya que disposa d'una llengua catalana lliure en un estat propi.

dilluns, 15 d’abril de 2019

DE SARTRE A SARTRE




En una entrevista a l’editor Jordi Herralde, que celebra el cinquantenari dels llibres d’Anagrama, Andreu Gomila tanca les preguntes fent-li recordar que:
«el primer llibre d’Anagrama que [vostè] va tenir a les mans era en català, L’ofici de viure, de Pavese». I el ‘boss’ li ho corrobora amb un escreix: «Vaig començar amb una col·lecció en català. I va ser un fracàs estrepitós [...] partia d’una hipòtesi: si Edicions 62 a El balancí ha publicat 60 títols d’una gran qualitat, això vol dir que la qualitat literària en català és viable. Error total. No hi havia lectors en català per a la literatura traduïda». 
(Time Out Barcelona 11-17d’abril 2019)

Era la Col·lecció Textos, de tapes dures i negres, negríssimes, amb maqueta Argente i Mumbrú,  que en dos anys (1969-70) va arribar a 5 números: 1 Pavese, L'ofici de viure; 2 Sartre, Baudelaire, traduïts per Bonaventura Vallespinosa; Baran i Sweezy, El capital monopolista, trad. Ricard Torrents; Lévi-Strauss, Tristos tròpics, trad. Miquel Martí i Pol; Antonin Artaud, El teatre i el seu doble, trad. Ramon Barnils.

Hi vaig contribuir, doncs, i hi vaig aprendre, entre altres coses, que la dinàmica entre lectors-literatura traduïda funcionava també a la inversa: que si la traducció al català deixava de ser prohibida i si a les escoles s’ensenyava català, la literatura traduïda tindria lectors i els lectors en català tindrien literatura traduïda. Fins i tot de Sartre, autor prohibit, condemnat, de qui vàrem publicar el seu penetrant estudi Baudelaire i on vares deixar-me incloure una introducció.

Sartre. Justament en una altra entrevista te'n confesses deutor: Sartre em serví per a canalitzar el sentiment de rebuig i rebel·lia contra el món burgès que em rodejava. Sartre em donà les claus ideològiques que em permeteren editar frenèticament títols que combatien l’entorn del qual jo provenia i que mitigaven la mala consciència de pertànyer-hi. (La Vanguàrdia 27/02/2019)

Tant se val, admirat editor Jordi Herralde.  Des de la llunyania gràcies del teu coratge i del que en vaig aprendre en els lluminosos alhora que foscos seixantes, el forat negre de la nostra generació. Era quan de Sartre també apreníem que «La tria lliure que l’home fa de si mateix s’identifica absolutament amb allò que anomenem destí».


divendres, 15 de març de 2019

MADRONA

En la mort de la Madrona 
Barcelona el 10 de març de 2019

Acompanyaria amb aquests versos de Marià Manent unes breus paraules de comiat de la Madrona, germana cinquena de la germandat de 8 dels Torrents Bertrana de Folgueroles. Els versos varen entrar-me a la memòria del cor, en confirmar-me a la clínica que la Madrona, que la malaltia ja ens havia pres feia temps, era morta. 

El canvi de «codonyer» per «presseguer» del penúltim vers és perquè a l'hort de casa a Folgueroles hi havia un codonyer, fruiter de referència per als nostres jocs infantils i per a les escalivades de codony al forn, que ens feien el pare i el germà gran, en Cinto. Altrament em permeto la llicència  d'afegir-hi entre claudàtors [i de la dona] al tercer vers. No per res sinó perquè, sense fer-hi nosa rítmica, dóna presència a la dona que era la Madrona en un context que em recordava els versos finals de l'Eclesiastès, aquells que invoquen la vida Abans que el fil de plata no es desfili/i el llantió d'or no es trenqui/i la gerra no s'esquerdi a la font/ i al pou no es segui la corriola/i la pols se'n torni a la terra  d'on vingué/ i l'esperit retorni a Déu, que el va crear. Uns versos que vaig traduir en dies llunyans i que també prou sé que ella es feia seus. 


Prou sé
Prou sé que he de dir-vos adéu, 
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home [i de la dona] és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba. 

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer [el codonyer] 
i encara la mel d'or adormida a la gerra. 

Prou sé... de Marià Manent 1898--1988


dijous, 7 de març de 2019

Davant la jubilació de jutges i fiscals i defensors i televidents del Tribunal Suprem el president jutge Marchena interroga Thomas Bernhard com a testimoni en el judici del PIC (Procés d’Independència de Catalunya), mentre l’espectador, jubilat temps ha, xiuxiueja a l’orella dels nascuts després «on és Bertold Brecht?»:


Com dius? Doncs, això, que vas al teatre a distreure’t de les sessions del Tribunal Suprem, ofertes en directe per la TV3 i en surts  estabornit del cop de puny a la cara que t’endinya Thomas Bernhard Davant la jubilació o Abans de pensionar-te.  Una tragèdia de dimensions universals a desgrat del subtítol enganyós, que en fa Una comèdia d’ànima alemanya (Vor dem Ruhestand. Eine Komödie von deutscher Seele. 1987). Ni comèdia ni ànima alemanya. En tot cas tragicomèdia i ànima nazi. 

Resulta una experiència dura per a espectadors implicats en la justícia d’aquests temps dels «nascuts després». No estem en temps de tragèdies disfressades de comèdies.  Ni en temps d’ànimes, d’on que siguin, alemanyes o no, sinó de personatges històrics, com els jutges Rudolfs, Filbingers, que passen per la història de l’Europa del segle XX sense jubilar-se mai.  

L’espectador té sort de les dues pauses que permeten sortir de la sala, agafar aire i rellegir el programa del Teatre Lliure on es defineix Thomas Bernhard com un autor que denuncia l’amnèsia col·lectiva i presenta uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç

No m’entengui malament, demana Bernhard a l’espectador. I ho aclareix:  Tinc la sensació que jo i tots som parents amb tots els altres. Que en mi com en tots els altres hi ha un Filbinger, el jutge real que li inspirà l’obra i que entre altres distincions comptà amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

dilluns, 25 de febrer de 2019

ELS TIMBALERS

«Comencem una nova vida! Anem-nos-en a un altre país!»
Es el crit d’Els Timbalers de Reiner Zimnik, que molts catalans sentien a les nits dels anys Seixantes, quan va començar tot. Ningú no sabia on era aquell país on volien anar ni on el trobarien. Però tothom sabia que en els mapes profunds dels pobles maltractats hi ha el país on començar una nova vida.   
Els anys passaven i els timbalers descobrien, amb Salvador Espriu, que no s’havien mogut d’on volien sortir i que, com el poeta, estaven cansats de la terra, tan covarda, vella i salvatge, on els havia tocat de viure-hi. Llavors, amb Espriu, miraven nord enllà, en cerca del país on deien que  la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Aquell país es pensaven haver-lo trobat a l’empara de la Unió Europea i s’hi varen establir confiats i decidits a esdevenir un país on poguessin desar els timbals.  Però no, un dia els timbalers descobrien que en aquell nord enllà no hi havia només gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. També hi havia Junkers i Tajanis  que tanquen fronteres a emigrants desesperats, que no reconeixen el dret del poble català a tenir un estat propi dins la Unió Europea i que l’obliguen a no desar els timbals.
Europa és el nostre nord enllà, però també el nostre sud endins. Allà on es troba l’altre país on començar una nova vida.  

dijous, 14 de febrer de 2019

RES DE NOU AL [NOSTRE] OEST

El títol de la novel·la d’èxit mundial Res de nou a l’Oest (en català 1927) de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque, podria encapçalar una ressenya de la vida política a l’Espanya d’avui. Passen anys, passen dècades i segles, però no passares de nou a l’Oest, altrament dit Ponent de Catalunya, on periòdicament repeteix la regurgitació d’antics components que semblaven digerits per sempre.

A les versions espanyoles de la novel·la antibel·licista de Remarque el títol esdevé Sin novedad en el frente, que rebaixa l’obra a nivell casernari i redueix la categoria «Oest», «Occident», a nivell de trinxera i front de guerra.

A casa no feia cap gràcia la dita de la meteorologia popular  «De Ponent, ni pluja ni vent», quan el graciós de torn entre pluja i vent hi afegia «ni dona». Avui, però,  davant l’espectacle dels jutges a qui es demana que facin de jutges i no pas de salvadors de la pàtria seria acceptada la versió del metereòleg que expressés el desideratum: «De Ponent ni pluja ni jutges ni vent».

De fet, la Història Moderna d'Espanya, vista com una meteorologia, té una constant: proclamar Sin novedad en el frente, Res de nou al l’Oest, el nostre Ponent, en aquest llarg i fred hivern de 2019.

dimarts, 12 de febrer de 2019

EL MOMENTUM DE VERDAGUER: RECOL·LOCAR LA LLENGUA CATALANA AL MÓN MUNDIAL.


És un encert de la Història mundial de Catalunyadirigida per Borja de Riquer, triar El multitudinari enterrament del poeta del poble,  referit a Jacint Verdaguer (1845-1902), confiar-ne la redacció a Margarida Casacuberta i col·locar-lo entre els capítols introductoris del segle XX, encapçalats amb l’etiqueta El nou-cents. Modernització en temps de tempestes. 

Com és també un encert flanquejar l’«avatar Verdaguer» entre 1900. París, pol d’atracció d’artistes, intel·lectuals i músics d’una banda i, de l’altra, 1905. Víctor Català, la novel·lista emmascarada, per tancar amb 1907. L’alçament solidari d’un poble, o sigui Solidaritat Catalana, que el mateix Borja de Riquer ja va definir des de la Gran Enciclopèdia Catalana com el «Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l’any 1906». 

L’encert, però, de Verdaguer, el protagonista, fou múltiple: si congregar una multitud al seu enterrament per haver desafiat el bisbe Morgades i el Marquès de Comillas té mèrit, també en té haver recol·locat la llengua catalana al món de les llengües de l’Europa del segle XX, el nostre, després de patir menyspreus, persecucions i oblits dels propis catalanoparlants, també de «catalanoescrivents» i de defensors del bilingüisme, que la deixaven/deixen substituir per la castellana i la donaven/donen ja per llengua a extingir. 

Per això també seria un encert per a una Història mundial de Catalunya, que el momentum del retorn modern de la llengua nacional catalana al fòrum mundial de les llengües no fos escenificat tant en l’enterrament multitudinari de Verdaguer, com també en altres moments de la seva carrera d’escriptor d’èxit: l’un és un moment conegut, el de l’any 1865, quan el joveníssim poeta de vint anys es consagra solemnement a la Llengua Catalana com a única llengua de l’escriptor que es proposa de ser, en un solemne compromís davant dels seus companys d’estudis i d’ambicions literàries. 

L’altre moment, conclusiu, és el Discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres que pronunciava cinc mesos abans de morir el juny de 1902. Allà, en l’avinentesa de fer un Record necrològic del seu admirat poeta i erudit Joaquim Rubió i Ors, escriu el seu propi testament d’escriptor, el que compta per a la posteritat i que no és sinó la confessió d’un escriptor de la Renaixença que fa balanç dels resultats positius de la seva pròpia aposta per la llengua catalana, que veu com va recuperant l’estima dels propis parlants, l’interès dels erudits i el respecte de la comunitat postbabèlica multilingüe. Aquesta és la gesta de l’escriptor que retornà la llengua catalana al lloc que l’havia col·locada Ramon Llull, un lloc a la Història universal. 

dijous, 10 de gener de 2019

NO MIRARÉ LA PARET DEL DAVANT

Avui que faig 82 anys haig de recórrer d’urgència a l’Art de mirar enrere i l’Art de mirar endavant. 
La urgència augmenta la intensitat de la mirada endavant perquè en pocs dies la mort de tres amics m’ha encarat a l´última paret, que he vist més a prop. L’advocat d’Artés Sebastià Roca, marit de la doctora Lluïsa Plans, membre de primera hora de la Societat Verdaguer i editora d’En defensa pròpia, d’interès biogràfic, però també literari i jurídic.  I dos amics alemanys: Johannes Hösle, de qui els fills han recordat l’aniversari de la mort l’any passat en aquests dies nadalencs i de qui he recordat les seves traduccions a l’alemany d’autors catalans amb predilecció per Miquel Martí i Pol. I encara, avui mateix,  Jens Lüdtke, professor a Heidelberg i a Berlin, amic de primera hora del Cercle de Tübingen, sota l’impuls d’Eugenio Coseriu, quan hi estudiàvem en el anys Seixantes amb en Toni Pous. La Monika Lüdtke, la seva dona, m'ho escriu en un breu correu: mort sobtada divendres passat.

Com no mirar enrere quan una mar de records i somnis, de memòria i d’història, convida a autocontemplar-te? I alhora, com no sucumbir a les onades de nostàlgia que et xuclen endins i no ofegar-t’hi? Com deixar de mirar endavant si veus la paret del fons més i més a prop? si saps que allà el futur s’acaba? Si sents que t’escometen les últimes onades  que t’escopiran contra les roques o t’enfonsaran a l’última foscor? No miraré més la paret del davant.

Post dedicat a l’amic Ramon Pinyol, que em felicita, sense gosar dir perquè, alhora que pressuposa que «deu fer una mica d'impressió, oi?» això  de complir 82 anys.


divendres, 28 de desembre de 2018

A L'AMIC JOHANNES HÖSLE, EN EL RECORD

No me’n sé avenir. Ja fa un any de la mort de Johannes Hösle, l’amic alemany de tanta fondària, de tanta empatia encomanadissa, fraterna.Tan llunyana i tan pròxima alhora la seva presència m'arribava en la seva veu al telèfon.
Savi romanista, catedràtic de la Universitat de Regensburg (Ratisbona), Hösle fou el catalanòfil pioner a reintroduir la causa catalana, lingüística i literària, a l’àmbit germànic d’on el nazisme, amb el franquisme coadjuvant-hi, s’havien proposat esborrar-la. Fascinat per Miquel Martí i Pol, descobrí el poeta de Roda de Ter també a molts lectors catalans. Un dels últims entusiasmes que em comunicà fou el de fer-me arribar un exemplar de La fàbrica en la seva traducció a l’alemany, que considerava el millor llibre del poeta. El retard de la publicació el compensà una presentació de luxe, quan Pep Guardiola l’any 2014 el presentà a Munic.  
L’any 2015 vaig poder anar a trobar l’amic Hans, Joanot, nom que li havia posat en Toni Pous i havia adoptat el cercle de Tübingen, i amb ell passar dos dies a Regensburg i sortir a fer unes passes ran del Danubi, acompanyant-lo en l'enyorament de la seva Carla. Ens vàrem acomiadar vencent el plor. En acomidar-me’n, em va regalar una antologia de Les poesies predilectes dels alemanys (Die Lieblingsgedichte der Deutschen). A la dedicatòria, amb la data, 20/9/2015, hi va escriure amb l’humor que li era habitual: In erinnerung an Ricard’s Reliquienverehrung in RegensburgJoanot. [En record de la veneració de relíquies que en Ricard ha vingut a fer a Regensburg].
Als seus fills, Vittorio, Clara i Adri i a les famílies respectives, els envio des de Barcelona unA forta abraçada, inclusiva de les de la Mitte, de la Carlota i d'en Víctor,   amics d'ells i del seu pare, que fa un any que els deixà, i ens deixà, després de quedar-se’ns al cor.