EL JARDÍ IMAGINAT

Hi ha el jardí de cada dia, el de casa, amb poques sorpreses. El tens tan a prop, tan disponible, tan previsible que ni tan sols no n’esperes res més que el que ja saps a l’avançada. És el jardinet sense sorpreses. Com que a escala diària els canvis són imperceptibles, fins i tot poden passar dies sencers sense que li dediquis ni una sola mirada. El veus cada dia, però no el mires pas sempre. I si el mires, hi trobes el que toca de veure en un jardinet de pati veïns, com ara un hibisc de flors vermelles com una brasa. Durant els mesos de la floració ens sorprenem cada matí tot comptant quantes flors s’hi han badat a la nit i l'en felicitem, quan són moltes, que és sovint. Per contra, el jardí que no veus cada dia sinó a intervals de dies o setmanes és una font de petites sorpreses. Per començar és un jardí imaginat. Per poc que te l’estimis, abans de veure’l, penses com el trobaràs. Recordes com el vas deixar i aventures hipòtesis sobre com el trobaràs. És el que passa quan un arriba a l’Empordà, el petit, i es pregunta: com deu estar el jardí? Tens presents les informacions dels homes del temps i fas conjectures sobre els seus efectes al jardí de casa. També comptes amb el microclima entre el Montgrí, el Quermany i les Gavarres, comptes amb les variacions sobtades i impredictibles i, també, amb els errors humans. La sorpresa del jardí aquesta vegada ha sigut doble. L’albercoquer, que havíem deixat prometedor després d’una florida preciosa, ara està ple d’aquella mena de goma paràsita que ha assecat els albercocs petits i les fulles que els envolten. També hi havia una vintena de cargols d’aquells més grassos a les branques i sota fulles. Quina decepció! Per contra, les alfàbregues ja són nades de les llavors de l’any passat i l’enfiladissa que semblava condemnada per la tramuntana s’ha arrapinyat a la pedra del porxo. Però la sorpresa més dolça ha vingut dels rosers del portal. Fa dues setmanes eren troncs recargolats d’espines. Ara s’han vestit de verdor i de poncelles a punt d’esclatar. O esclatades. És el jardí que imagines quan hi vas o el jardí que imagines quan el deixes? Quantes roses no collides s’esfullaran sense que ningú les admiri! Quants pètals de rosa abastada perfumaran els entrefulls de llibres!

FELICITAT CONTAGIOSA

Veure la felicitat pot fer feliç. Assistir a la felicitat de l’altre, quan estimes l’altre, encomana felicitat. Si davant teu se’t fa evident que la felicitat no és simulada ni sobreactuada ni exhibida, sinó natural, espontània, oberta, llavors fins i tot pots sentir que en formes part, d’aquella felicitat. Però, ja ho sabem, la seva irradiació no troba pas sempre receptor feliç, sinó que sovint desperta enveja podrida, que és causa de la pitjor infelicitat. Les felicitats falses enganyen un dia, però no dos. La felicitat autèntica neix de l’íntim acord d’un mateix amb si mateix i amb tot el que forma part d’un mateix. Sentir-se feliç de la felicitat de l’altre és una manera d’estimar-lo. Ho sentia ahir, quan dinàvem amb vosaltres, Carlota i Víctor, que ens convidàveu al nou domicili, i notava que a l’aire, amb l’aroma de conill a la cassola, hi flotava una cosa que no podia ser sinó la vostra felicitat.

MÉS MENTIDER QUE EL DIARI

“Ets més mentider que el diari”. Així, entre gent que no llegia diaris, era desqualificat amb contundència qui deia mentides o tendia a fabular. L’expressió encara deu ser viva i no només entre catalans. Un personatge de la novel·la de Hans Fallada, L’home que volia anar lluny, és presentat com “més mentider que el diari” en la traducció excel·lent de Ramon Monton. (També es diu o es deia “més mentider que en Calces”, en record enverinat, segons Joan Amades, de l'escriptor del segle XVI Francesc Calça, poeta i autor d’una poc documentada història de Catalunya). Posar la premsa com a paradigma de mentir significa posar-se a l’altra banda del mirall. Però què hi ha a l’altra banda? Hi ha potser la veritat, la realitat? I com traspassar el mirall? Som presoners dels mitjans de comunicació. La descoberta que el pare i la mare no ens deien pas sempre la veritat se’ns va fer insuportable fins que vàrem aprendre de dir mentides. A ells també. La qüestió és que l’escassa credibilitat que acompanya la informació publicada és tan antiga i tan actual com el seu èxit. Més que cap altra civilització consumim “mentides” en pastilles d’informació. Les seves fonts, diaris, ràdios i pantalles, ens inunden. La producció de mentides-informació s’ha convertit en una de les indústries més actives dels nostres temps i el consum de productes derivats de la Informació/Comunicació ha superat el de qualsevol altre producte. Fa uns anys la pregunta jocosa als estudiants era “Treballes o estudies Disseny?”. Ara la pregunta cruel és si estan a l’atur o estudien Comunicació. Però més que mai abans els actuals consumidors de mentides ens hem convertit en addictes incapaços de desintoxicar-nos. Un cop més no podia evitar de pensar-ho ahir, quan a TV3 veia el documental de John Pilger sobre les guerres a l’Afganistan i a l’Irak i les mentides monstruoses dels seus responsables. Mentre feia preguntar-me si la informació Sense Ficció sobre les guerres és un arsenal que forma part de la guerra, no sols donava al gran corresponsal de guerra la meva resposta afirmativa, sinó que em convencia que el seu documental mateix també en forma part.

ES QUEDA. PER SEMPRE

 

Ha passat el dia del Llibre. S’ha endut l’esplendor efímera de la rosa. Sant Jordi ha tornat el cavall a l’estable i ha desat la llança a l’armeria. Fins l’any que ve.  

Protagonistes i comparses han celebrat els merescuts instants de glòria del fetitxe: «t’he vist a la TV». «Ah! I què deia?». «No ho sé, no m’hi he fixat». Fins l’any que ve.

Els poders bilingües castellano-espanyols, els polítics i els econòmics, o sigui els econòmics i els polítics, més els poders eclesiàstics i els militars, o sigui els militars i els eclesiàstics, s’han felicitat del balanç castellànicament positiu de la festa, han fet desparar les taules de canvi i han tornat als despatxos i a les aules des d’on ensenyen a substituir, sense pressa i sense pausa, el català pel castellà, posant èmfasi en l’anestèsia.    

Ha passat sant Jordi, però el drac es queda. Com cada dia de l’any el drac insaciable surt de la caverna, voraç i arrogant, i es planta a les pàgines de l’altiplà del BOE. En edició multimèdia: paper i digital, àudio i vídeo, twiter i facebook.  Passa sant Jordi i el drac es queda. Bon senyal. Vol dir que el català també es queda. Per sempre. No és transitori.

Es queda en lectors de la pregunta Som com moros dins laboira? que, després de 750 pàgines, es responen que no, que no som res i que, com que no som res, podem decidir què volem ser i què volem fer. Perquè no som sinó allò que fem (Joseba Sarrionandia. Trad. Ainara Munt Ojanguren) .

El  català es queda en lectors d’Etgar Keret, que senten com De sobte truquen a la porta i que la trucada no canvia la condició humana, que és igual a tot arreu on truquen a la porta. (Trad. Albert Torrescasana). 

El català es queda en lectors de L’home que volia arribarlluny  i descobreix que no ha arribat a enlloc, quan troba que la llunyania que encalça la porta dintre seu. (Hans Fallada. Trad. Ramon Monton). 

Ha passat sant Jordi. La llengua catalana es queda. Per sempre. Amb tantes llengües com l’euskara, l’hebreu, l’alemany... Com el perfum i el color de cada rosa, diferents i iguals cada any. Encara que de totes  en diem rosa, cada rosa és ella.  

Ha passat sant Jordi. Hi ha llibres que no passen, no es passen.  Com els pètals de rosa que no es mustien mai, closos entre pàgines de llibres que no es passen, encara que no els signi ningú, perquè cada dia és dia del llibre.

  

SESSIÓ DE TARDA

En una clariana del bosc, estirat damunt l’herba tendra, fa bo de contemplar el trànsit del cel sobre la terra. Passen els núvols, esbarriats. Sobre un fons gris clar, allisat, immòbil, de núvols priiiiims (segons que diu amb ganes l'home del temps a la TV), transiten boires esquinçades, parracs foscos, flocs negrosos. Es mouen, imperceptiblement, de ponent cap a llevant. Fugen. De què?

En aquestes nuvolades, de petits jugàvem a veure-hi figures que es feien i es desfeien en un instant. Ara s'ha format un cavall, un cavall rampant com el dels escacs. Ara s’hi veu el perfil de la costa atlàntica de Portugal. Ara n'hi ha una que sembla un càntir. I per un moment s'assembla al president Macià. Passa, altíssim, un ocellàs solitari, negre negre. Sense alabatre. No s’entén com pot travessar el cel d’una banda a l’altra, tan veloç sense batre d'ales, formant una creu perfecta. Com l’avió silenciós que ara creua l’espai més amunt, a dalt més alt, en un instant. Tampoc no bat les ales. Les porta agafades al cos. Sembla una sageta, una punta de llapis negre que travessa la pissarra del cel sense deixar-hi cap traç.

Quina bellesa, quin contrast, l’au d’ales esteses i l’aeronau d’ales plegades! Ara passa un estol d’orenetes. No, que deuen ser falcies. O ni una cosa ni l’altra. Sembla com si acabessin d’arribar i busquin l’indret on establir-se. Volen desorganitzades, sense timoner. Les unes pugen quan les altres baixen. Reculen, fan giragonses sobtades, s’enfilen, davallen. Juguen a gronxar-se a l’aire. No és un estol, és un atropament que acaba de formar-se i encara no té disciplina. Tanmateix travessa el cel amb tanta rapidesa com l’avió, com si totes i cadascuna sabessin la direcció d'on han d’anar.

El núvol Macià s’ha desfet en formes informes de sendals i filagarses. La tarda declina i al bosc el rossinyol comença a fer sonar el seu nocturn de primavera. Ja en sap. Ja té apresa la flauta i el flautí. Dies enrere feia pena de sentir-lo com desafinava. Ara és un plaer escoltar-lo com refila tan afinat. Ve cada any a la mateixa bardissa del bosc que ell i jo sabem. No sabem qui més la sap ni si voldríem que la sabés algú que no sabéssim. I abaixo els ulls de l’espectacle aeri, m’aixeco i tanco la sessió de tarda de primavera a la clariana del bosc.

MALLERENGA PETITA

És el cas que la filla i el gendre s’han mudat a una casa de Sant Fost de Campsentelles arran de bosc, on reben la visita diària d’un ocellic que, en clarejar, els compareix a l’ampit de la finestra, piteja, s’estarrufa, fa malabarismes de circ amb la corda de la persiana. Però no en saben el nom. Me n’envien la foto i em pregunten si sé quin ocell és. Com que tenim un amic d’extensos coneixements ocellístics, l’escriptor Miquel Desclot, veí nostre a l’Empordanet, li traspasso la consulta i em reservo la hipòtesi que es tracti d’una mallerenga. O d’una busqueta? El dictamen no es fa esperar: és exactament un exemplar de mallerenga petita i ho comunico als estadants de la casa que en reben la visita. Potser voldrien que fos una mallerenga més distingida, com la mallerenga blava o la d'aigua, la de cresta o l'emplomallada, però no, és simplement la mallerenga petita. I els adjunto el comentari d’en Desclot: Això és tenir bona companyia.A casa de Sarrià també ens visita la mallerenga. Segurament també és aquesta, la petita, i bona companyia que hi fa, perquè no és pel nom que els ocells, com les persones, fan bona la companyia. I recordo a en Miquel com, anys ha, quan recalàvem a l'Empordanet, ell que era de vila ens admirava amb la seva ciència ornitològica i com em va ensenyar, a mi que era de poble, ocells com els abellerols, que em sembla que no n’hi havia a la Plana de Vic. En tot cas era un ocell que no entrava en les incursions de caçanius que fèiem de nanos a Folgueroles. I em recorda l’origen de la seva dèria:

Això dels ocells que em comentaves és una dèria peculiar, que et deu agafar sense mirar si ets de vila o de poble. Se'm va començar a manifestar durant els estius que passava amb els nanos del barri acampat a la vora de la Riera Major. Allà a la rodalia hi havia un hisendat local que en sabia un niu (és clar), i ens va ensenyar a reconèixer un astor que ens sobrevolava, o un reietó o un colltort que ens havien fet niu a prop d'on ens estàvem, etcètera… A partir d'aquí, la curiositat natural va anar fent el seu curs, i vaig acabar coneixent uns quants birdwatchers realment grillats pel tema. Jo no arribo a tenir-hi fal·lera, eh? Només interès i curiositat.Els pagesos de Fontclara no saben reconèixer cap de les múltiples espècies que ens visiten, i sóc jo si de cas qui els les fa notar! És un plaer adàmic que els ocells deixin de ser ocells per ser verdums, pinsans, tallarols, cruixidells, durbecs o abellerols. Un plaer que Verdaguer coneixia millor que tots plegats, oi?

Sí, sobretot d’un, l’ocell del paradís, que en va aprendre la cançó el primer matí del món. Però d’aquesta ornitologia, també en saps tu, Miquel Desclot, que has escrit La cançó més bonica del món. I jo que l'escolti ni que sigui d'un ocellic modest com la mallerenga petita.

EL PRESSENTIMENT DE HESSE

-->

Les notícies de l’actualitat em generen sovint una mena de pressentiment que em recorden el de Hermann Hesse, quan va presentar l’any 1931 la renúncia a ser membre numerari de l’Acadèmia Prussiana de les Arts, on havia ingressat l’any 1926. És un gest conegut, que honora aquest escriptor alemany de ciutadania suïssa, premi Nobel de 1946. El que no és tan conegut és el motiu de la seva dimissió, que exposava així:

Tinc el pressentiment que aquesta Acadèmia contribuirà molt al grup dels 90 o 100 personatges eminents que, en totes les qüestions vitals, enganyaran, per encàrrec de l’Estat, el poble, com va passar el 1914.

Impressiona la força de la frase aparentment freda. Comença sobre una base tan feble com és un pressentiment, una conjectura, una sospita. Continua amb una institució tan innòcua com és una Acadèmia de les Arts i una elite d’un centenar de personatges eminents. Entren en escena les qüestions vitals, que eleven el nivell de l’escena, i llavors, inesperadament, apareix  el verb enganyar, en futur, que remet al seu subjecte, el centenar de personatges eminents, i al seu complement directe, el poble, objectiu de l'engany.  Però abans irromp l’Estat. És per encàrrec de l’estat que els 90 o 100 personatges eminents enganyaran el poble. I acaba amb la guinda: hi ha un precedent històric, a la I Guerra Mundial, que esclatà el 1914, ja va passar així.

Doncs, a mi, l’actualitat de 2013 em remet sovint al pressentiment de Hesse que un centenar o dos de personatges eminents menteixen sobre totes les nostres qüestions vitals per encàrrec de l'Estat. Però, llavors, qui és l’Estat? No és el mateix grup de personatges eminents que es fan l’encàrrec a si mateixos de mentir? El que passa, doncs, és que l’Estat ja ens enganya, quan diu que l’Estat som tots?

El que és decisiu és determinar qui són els encarregadors i qui els encarregats i els encarregats dels encarregats que generen la cadena de mentides. L’encarregat d’una empresa era una peça clau en el sistema empresarial d’abans de les Escoles de Negocis. L’amo i l’encarregat eren a la vista de tothom. Avui l’accionariat, els seus representants, els seus empleats i els empleats dels empleats són una massa difusa i opaca. I tanmateix hi ha personatges. Visibles, disfressats, amagats, sospitats, pressentits.  

I llavors el pressentiment em fa fer preguntes: aquests que es coneixen com a “homes d’Estat” reben l’encàrrec de l’Estat o és que se’l fan a si mateixos, perquè l’Estat són ells? Quants són, qui són, com es diuen, de què fan a més de fer d'homes d'Estat?

Si a l’Alemanya que covava els ous de la serp nazi Hesse pressentia que eren 90 o 100 els personatges eminents encarregats per l’Estat d’enganyar el poble, quants n’hi ha avui a l’Alemanya de Merkel, al Regne d’Espanya, a l’Europa dels Estats? Quants homes d'Estat hi ha a Catalunya? Són els sis que reben una trucada de cap d'Estat o li truquen sempre que hi hagi en joc una qüestió vital? 

Com que Catalunya no té Estat propi, en principi no té homes d'Estat. Són, si de cas, de l'altre Estat, del que no vol que Catalunya ho sigui. Els nostres homes d'Estat, que són en realitat els seus, són dels que reben encàrrecs d’Estat o dels que en fan? Són potser anelles de la cadena de transmissió de l'encàrrec? Són els comissionistes?

El pressentiment de Hesse és encomanadís. Segurament perquè el que de veritat s'hi pressenteix és la defensa de la dignitat humana, fonament de la democràcia, que és l'únic encàrrec que sembla que  tenim els humans, tots.

ELS BLATS BOJALS D'ESPRIU

 

Com el pagès que en jorn de festa surt de casa a veure els danys que ha fet als camps el temporal d’ahir, avui que és pasqua florida he sortit a trepitjar camins que ahir eren negats d’aigua i calamarsa. El sol s’anava obrint pas entre la boira caiguda a la nit i l’estuba surant dels conreus amarats. Els blats alçaven tiges verticals testes, desafiants. L’herbei i el matollar s’espolsaven les gotes d’aigua plujana, els ocellics s’aventuraven en vols curts, sincopats, mentre el sol, en ascensió imparable, s’enfilava per la volta del cel i estenia el seu mantell de claror calenta que encomana vida. El triomf de la vida sobre el temporal d’ahir esclatava avui al matí d’aquest diumenge de pasqua.       

I he sentit el triomf en mi. La vida també triomfava sobre els danys que m’havia causat durant la setmana santa la lectura de la biografia de Salvador Espriu que li ha dedicat Agustí Pons. La coincidència amb Setmana Santa ha augmentat el tenebrisme que es desprèn del personatge a desgrat dels esforços del biògraf de fer-ne un “Espriu transparent”. Com, però, hi hauria transparència sense llum? No encomanis mort, si no pots, no saps o no vols encomanar vida, li havia dit algú.

Com el pagès que Hölderlin feia sortir en jorn de festa per veure'l tornar a casa després d'avaluar i oblidar els mals que als conreus ha causat de temporal, així torno a casa refet amb l’escalfor del sol de pasqua florida. Torno desespriuat (desesprivat?), alliberat del «tètric» personatge (com ell mateix es definia) que aquests dies de pluja i fred m’asfixiava en la lectura de les seves facècies de pallasso savi i pallasso burro en el circ de la història del seu, del meu poble. Envoltat d’equilibristes subvencionats de tota mena. Aplaudit i xiulat per espectadors que no pagaven l'entrada.  

Potser no sabrem mai qui era Salvador Espriu. Tant se val. Potser no era sinó com no volíem que fos. Tan fràgil i en aparença tan dur. O a l’inrevés, tan dur i en aparença tan fràgil. Com aquests brins de blat bojal que cap mal temps no afolla. Com aquest marjal per on camino cap a l'espera desespriuada del seu i del meu poble.

SOL DE PRIMAVERA

 

El sol avui encegava. Era un sol diferent. Era com de foc. És foc. Encegava i alhora il·luminava els sembrats, les margeres, l’arbreda fins a l’horitzó. Com un focus de llum potentíssima. És llum. És llum perquè és foc o és foc perquè és llum?

Aquest sol tot nou il·luminava el tronc solitari d’un arbre de ribera sense brancam, salsit, segurament mort. Un om? Un salze? La primavera no li arribarà mai més. Inesperadament les seves formes buides i plenes m’han fet pensar en el monument de Kafka a Praga, aquell bronze del gegant sense rostre i sense braços que es porta a si mateix a collibè. I he pensat en Milena i en la seva sentència sobre Kafka: «Franz era un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que se li féu insuportable i el portà a la mort».  

Però en plena visió de Kafka a Praga o de Praga en Kafka m’ha semblat sentir els primers rossinyols. Dic rossinyols perqué són de rossinyol els primers refilets que, passat l’hivern, se senten al bosc jardí del castell de Praga. Com són de rossinyol tots els cants que omplen el pit de l’ocellada arreu del món on és primavera. Però enlloc del món la primavera no serà  com a Praga ni tindrà uns rossinyols com els de Praga, convocats pel gegant sense rostre i sense braços que es porta a si mateix a collibè. Serà una primavera diferent com aquest sol de primavera que avui m’enlluernava.

 

ALGÚ QUE HO SAP TOT

 

I quan diries que no hi ha res a fer i proclamaries que el pessimisme universal és  la doctrina verdadera única, et fereix els ulls un titular de diari, Hermann Hesse: consciència (Anna Carreras, El Punt Avui, 11.03.13), en una d’aquestes columnes de llegir i oblidar o directament d’oblidar sense llegir. I després, quan, atret per la «consciència», t’hi pares i hi llegeixes allò de Hesse que Sempre és bo de saber que dins nostre hi ha algú que ho sap tot i que ens guia, llavors  rebobines i recules als temps en què et debaties amb la saviesa de les prestatgeries de les biblioteques i recordes que a Tubinga, on Hölderlin s'havia entenebrit i Hesse havia fet l’aprenentatge de llibreter, llegies d’amagat, contra la moda dels temps, Hipèrion i Demian i Sota la roda i no gosaves confessar que t’agradava llegir que Cadascú té la seva vocació genuïna, que és trobar el camí de retorn a si mateix. I d’amagat traduïes versos que ara et suren a la memòria i encara t’ensenyen a buscar, justament en llibres com els de Hölderlin i Hesse i en marginals columnes de diari l’inacabable, perdedor camí de retorn a tu mateix.    

Ni tots els llibres del món plegats 

no et poden fer feliç,

però sí ensenyar-te secretament

el camí de retorn a tu mateix:

en tu hi ha tot el que et cal,

sol, estels i lluna,

perquè la llum que buscaves

és en tu que habita. 

La saviesa que has buscat tant

als prestatges de llibres

ara fulgura a cada pàgina,

perquè la portes en tu.