divendres, 15 de març de 2019

MADRONA

En la mort de la Madrona 
Barcelona el 10 de març de 2019

Acompanyaria amb aquests versos de Marià Manent unes breus paraules de comiat de la Madrona, germana cinquena de la germandat de 8 dels Torrents Bertrana de Folgueroles. Els versos varen entrar-me a la memòria del cor, en confirmar-me a la clínica que la Madrona, que la malaltia ja ens havia pres feia temps, era morta. 

El canvi de «codonyer» per «presseguer» del penúltim vers és perquè a l'hort de casa a Folgueroles hi havia un codonyer, fruiter de referència per als nostres jocs infantils i per a les escalivades de codony al forn, que ens feien el pare i el germà gran, en Cinto. Altrament em permeto la llicència  d'afegir-hi entre claudàtors [i de la dona] al tercer vers. No per res sinó perquè, sense fer-hi nosa rítmica, dóna presència a la dona que era la Madrona en un context que em recordava els versos finals de l'Eclesiastès, aquells que invoquen la vida Abans que el fil de plata no es desfili/i el llantió d'or no es trenqui/i la gerra no s'esquerdi a la font/ i al pou no es segui la corriola/i la pols se'n torni a la terra  d'on vingué/ i l'esperit retorni a Déu, que el va crear. Uns versos que vaig traduir en dies llunyans i que també prou sé que ella es feia seus. 


Prou sé
Prou sé que he de dir-vos adéu, 
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home [i de la dona] és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba. 

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer [el codonyer] 
i encara la mel d'or adormida a la gerra. 

Prou sé... de Marià Manent 1898--1988


dijous, 7 de març de 2019

Davant la jubilació de jutges i fiscals i defensors i televidents del Tribunal Suprem el president jutge Marchena interroga Thomas Bernhard com a testimoni en el judici del PIC (Procés d’Independència de Catalunya), mentre l’espectador, jubilat temps ha, xiuxiueja a l’orella dels nascuts després «on és Bertold Brecht?»:


Com dius? Doncs, això, que vas al teatre a distreure’t de les sessions del Tribunal Suprem, ofertes en directe per la TV3 i en surts  estabornit del cop de puny a la cara que t’endinya Thomas Bernhard Davant la jubilació o Abans de pensionar-te.  Una tragèdia de dimensions universals a desgrat del subtítol enganyós, que en fa Una comèdia d’ànima alemanya (Vor dem Ruhestand. Eine Komödie von deutscher Seele. 1987). Ni comèdia ni ànima alemanya. En tot cas tragicomèdia i ànima nazi. 

Resulta una experiència dura per a espectadors implicats en la justícia d’aquests temps dels «nascuts després». No estem en temps de tragèdies disfressades de comèdies.  Ni en temps d’ànimes, d’on que siguin, alemanyes o no, sinó de personatges històrics, com els jutges Rudolfs, Filbingers, que passen per la història de l’Europa del segle XX sense jubilar-se mai.  

L’espectador té sort de les dues pauses que permeten sortir de la sala, agafar aire i rellegir el programa del Teatre Lliure on es defineix Thomas Bernhard com un autor que denuncia l’amnèsia col·lectiva i presenta uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç

No m’entengui malament, demana Bernhard a l’espectador. I ho aclareix:  Tinc la sensació que jo i tots som parents amb tots els altres. Que en mi com en tots els altres hi ha un Filbinger, el jutge real que li inspirà l’obra i que entre altres distincions comptà amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

dilluns, 25 de febrer de 2019

ELS TIMBALERS

«Comencem una nova vida! Anem-nos-en a un altre país!»
Es el crit d’Els Timbalers de Reiner Zimnik, que molts catalans sentien a les nits dels anys Seixantes, quan va començar tot. Ningú no sabia on era aquell país on volien anar ni on el trobarien. Però tothom sabia que en els mapes profunds dels pobles maltractats hi ha el país on començar una nova vida.   
Els anys passaven i els timbalers descobrien, amb Salvador Espriu, que no s’havien mogut d’on volien sortir i que, com el poeta, estaven cansats de la terra, tan covarda, vella i salvatge, on els havia tocat de viure-hi. Llavors, amb Espriu, miraven nord enllà, en cerca del país on deien que  la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Aquell país es pensaven haver-lo trobat a l’empara de la Unió Europea i s’hi varen establir confiats i decidits a esdevenir un país on poguessin desar els timbals.  Però no, un dia els timbalers descobrien que en aquell nord enllà no hi havia només gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. També hi havia Junkers i Tajanis  que tanquen fronteres a emigrants desesperats, que no reconeixen el dret del poble català a tenir un estat propi dins la Unió Europea i que l’obliguen a no desar els timbals.
Europa és el nostre nord enllà, però també el nostre sud endins. Allà on es troba l’altre país on començar una nova vida.  

dijous, 14 de febrer de 2019

RES DE NOU AL [NOSTRE] OEST

El títol de la novel·la d’èxit mundial Res de nou a l’Oest (en català 1927) de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque, podria encapçalar una ressenya de la vida política a l’Espanya d’avui. Passen anys, passen dècades i segles, però no passares de nou a l’Oest, altrament dit Ponent de Catalunya, on periòdicament repeteix la regurgitació d’antics components que semblaven digerits per sempre.

A les versions espanyoles de la novel·la antibel·licista de Remarque el títol esdevé Sin novedad en el frente, que rebaixa l’obra a nivell casernari i redueix la categoria «Oest», «Occident», a nivell de trinxera i front de guerra.

A casa no feia cap gràcia la dita de la meteorologia popular  «De Ponent, ni pluja ni vent», quan el graciós de torn entre pluja i vent hi afegia «ni dona». Avui, però,  davant l’espectacle dels jutges a qui es demana que facin de jutges i no pas de salvadors de la pàtria seria acceptada la versió del metereòleg que expressés el desideratum: «De Ponent ni pluja ni jutges ni vent».

De fet, la Història Moderna d'Espanya, vista com una meteorologia, té una constant: proclamar Sin novedad en el frente, Res de nou al l’Oest, el nostre Ponent, en aquest llarg i fred hivern de 2019.

dimarts, 12 de febrer de 2019

EL MOMENTUM DE VERDAGUER: RECOL·LOCAR LA LLENGUA CATALANA AL MÓN MUNDIAL.


És un encert de la Història mundial de Catalunyadirigida per Borja de Riquer, triar El multitudinari enterrament del poeta del poble,  referit a Jacint Verdaguer (1845-1902), confiar-ne la redacció a Margarida Casacuberta i col·locar-lo entre els capítols introductoris del segle XX, encapçalats amb l’etiqueta El nou-cents. Modernització en temps de tempestes. 

Com és també un encert flanquejar l’«avatar Verdaguer» entre 1900. París, pol d’atracció d’artistes, intel·lectuals i músics d’una banda i, de l’altra, 1905. Víctor Català, la novel·lista emmascarada, per tancar amb 1907. L’alçament solidari d’un poble, o sigui Solidaritat Catalana, que el mateix Borja de Riquer ja va definir des de la Gran Enciclopèdia Catalana com el «Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l’any 1906». 

L’encert, però, de Verdaguer, el protagonista, fou múltiple: si congregar una multitud al seu enterrament per haver desafiat el bisbe Morgades i el Marquès de Comillas té mèrit, també en té haver recol·locat la llengua catalana al món de les llengües de l’Europa del segle XX, el nostre, després de patir menyspreus, persecucions i oblits dels propis catalanoparlants, també de «catalanoescrivents» i de defensors del bilingüisme, que la deixaven/deixen substituir per la castellana i la donaven/donen ja per llengua a extingir. 

Per això també seria un encert per a una Història mundial de Catalunya, que el momentum del retorn modern de la llengua nacional catalana al fòrum mundial de les llengües no fos escenificat tant en l’enterrament multitudinari de Verdaguer, com també en altres moments de la seva carrera d’escriptor d’èxit: l’un és un moment conegut, el de l’any 1865, quan el joveníssim poeta de vint anys es consagra solemnement a la Llengua Catalana com a única llengua de l’escriptor que es proposa de ser, en un solemne compromís davant dels seus companys d’estudis i d’ambicions literàries. 

L’altre moment, conclusiu, és el Discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres que pronunciava cinc mesos abans de morir el juny de 1902. Allà, en l’avinentesa de fer un Record necrològic del seu admirat poeta i erudit Joaquim Rubió i Ors, escriu el seu propi testament d’escriptor, el que compta per a la posteritat i que no és sinó la confessió d’un escriptor de la Renaixença que fa balanç dels resultats positius de la seva pròpia aposta per la llengua catalana, que veu com va recuperant l’estima dels propis parlants, l’interès dels erudits i el respecte de la comunitat postbabèlica multilingüe. Aquesta és la gesta de l’escriptor que retornà la llengua catalana al lloc que l’havia col·locada Ramon Llull, un lloc a la Història universal. 

dijous, 10 de gener de 2019

NO MIRARÉ LA PARET DEL DAVANT

Avui que faig 82 anys haig de recórrer d’urgència a l’Art de mirar enrere i l’Art de mirar endavant. 
La urgència augmenta la intensitat de la mirada endavant perquè en pocs dies la mort de tres amics m’ha encarat a l´última paret, que he vist més a prop. L’advocat d’Artés Sebastià Roca, marit de la doctora Lluïsa Plans, membre de primera hora de la Societat Verdaguer i editora d’En defensa pròpia, d’interès biogràfic, però també literari i jurídic.  I dos amics alemanys: Johannes Hösle, de qui els fills han recordat l’aniversari de la mort l’any passat en aquests dies nadalencs i de qui he recordat les seves traduccions a l’alemany d’autors catalans amb predilecció per Miquel Martí i Pol. I encara, avui mateix,  Jens Lüdtke, professor a Heidelberg i a Berlin, amic de primera hora del Cercle de Tübingen, sota l’impuls d’Eugenio Coseriu, quan hi estudiàvem en el anys Seixantes amb en Toni Pous. La Monika Lüdtke, la seva dona, m'ho escriu en un breu correu: mort sobtada divendres passat.

Com no mirar enrere quan una mar de records i somnis, de memòria i d’història, convida a autocontemplar-te? I alhora, com no sucumbir a les onades de nostàlgia que et xuclen endins i no ofegar-t’hi? Com deixar de mirar endavant si veus la paret del fons més i més a prop? si saps que allà el futur s’acaba? Si sents que t’escometen les últimes onades  que t’escopiran contra les roques o t’enfonsaran a l’última foscor? No miraré més la paret del davant.

Post dedicat a l’amic Ramon Pinyol, que em felicita, sense gosar dir perquè, alhora que pressuposa que «deu fer una mica d'impressió, oi?» això  de complir 82 anys.


divendres, 28 de desembre de 2018

A L'AMIC JOHANNES HÖSLE, EN EL RECORD

No me’n sé avenir. Ja fa un any de la mort de Johannes Hösle, l’amic alemany de tanta fondària, de tanta empatia encomanadissa, fraterna.Tan llunyana i tan pròxima alhora la seva presència m'arribava en la seva veu al telèfon.
Savi romanista, catedràtic de la Universitat de Regensburg (Ratisbona), Hösle fou el catalanòfil pioner a reintroduir la causa catalana, lingüística i literària, a l’àmbit germànic d’on el nazisme, amb el franquisme coadjuvant-hi, s’havien proposat esborrar-la. Fascinat per Miquel Martí i Pol, descobrí el poeta de Roda de Ter també a molts lectors catalans. Un dels últims entusiasmes que em comunicà fou el de fer-me arribar un exemplar de La fàbrica en la seva traducció a l’alemany, que considerava el millor llibre del poeta. El retard de la publicació el compensà una presentació de luxe, quan Pep Guardiola l’any 2014 el presentà a Munic.  
L’any 2015 vaig poder anar a trobar l’amic Hans, Joanot, nom que li havia posat en Toni Pous i havia adoptat el cercle de Tübingen, i amb ell passar dos dies a Regensburg i sortir a fer unes passes ran del Danubi, acompanyant-lo en l'enyorament de la seva Carla. Ens vàrem acomiadar vencent el plor. En acomidar-me’n, em va regalar una antologia de Les poesies predilectes dels alemanys (Die Lieblingsgedichte der Deutschen). A la dedicatòria, amb la data, 20/9/2015, hi va escriure amb l’humor que li era habitual: In erinnerung an Ricard’s Reliquienverehrung in RegensburgJoanot. [En record de la veneració de relíquies que en Ricard ha vingut a fer a Regensburg].
Als seus fills, Vittorio, Clara i Adri i a les famílies respectives, els envio des de Barcelona unA forta abraçada, inclusiva de les de la Mitte, de la Carlota i d'en Víctor,   amics d'ells i del seu pare, que fa un any que els deixà, i ens deixà, després de quedar-se’ns al cor.

dimarts, 25 de desembre de 2018

EL GROC I LA MORERA

Com si participés en l’esclat  de solidaritat groga que cobrirà  els catalans d’aquest Nadal de 2018, la morera de l’eixida-jardinet de casa ha anat encenent les fulles  d’un groc elèctric fulgent, connectant en vés a saber quines elèctriques que alimenten d’energia històrica la memòria del país. Les fulles, després de retenir-les uns dies al brancatge, convertit en una llàntia astral, la morera les deixa caure d’una a una perquè es balancegin uns instants a l’aire, es posin planes a terra i formin d’una a una la catifa groga de la reivindicació general catalana enfront de la causa general espanyola: llibertat per als presos polítics catalans i llibertat per als polítics espanyols presos de si mateixos.  
I a desgrat de tot, Bones Festes de Nadal.

dimecres, 19 de desembre de 2018

LA FALSA NECESSITAT I LA NECESSÀRIA FALSEDAT D'UN PROCÉS/PRUSSÉS

Rebo i signo el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes, que em fa arribar la professora Marina Geli. 
El «manifest» em troba llegint a l’assaig de Hannah Arendt, La tradició oculta, el capítol dedicat a Franz Kafka, d’on procedeixen aquests passatges: 

El procés,  que va generar una petita biblioteca d’interpretacions en les dues dècades després de la seva publicació [1925], és la historia del senyor K., que és acusat sense saber exactament què ha fet, és processat sense saber a quines lleis obeeixen el procés i el judici, i és a la fi executat sense haver comprès mai res del cas. Buscant la veritable raó dels fets, K. s’adona que darrere la seva detenció hi ha una gran organització. Una organització que no solament es compon de corruptes guardians, de necis inspectors i jutges d’instrucció, que en el millor dels casos són persones honestes, sinó que a més a més consta d’un conjunt d’alts i suprems magistrats, amb el seu nombrós i inevitable seguici d’ajudants, escrivans, gendarmes i altre personal auxiliar, qui sap si fins i tot botxins... I quin és l’objectiu d’aquesta gran organització...? Detenir persones innocents i obrir contra ells un procés sense sentit i la majoria de vegades infructuós, com és el meu cas.
Però K. no renuncia a defensar-se i acut a un advocat, que li aconsella adaptar-se a la necessitat en comptes de combatre-la.  K. també acut al mossèn de la presó, que
li exalça l’oculta grandesa del sistema i li aconsella que no miri les coses  des del punt de vista de la veritat sinó només de la necessitat
I conclou Arendt:
«El procés és una crítica implícita de la forma burocràtica de govern de la vella Àustria i del seu Imperi austro-hongarès, on les nombroses i antagòniques nacionalitats eren regides per una jerarquia burocràtica uniforme» [entre les quals avui cal incloure Eslovènia, emergida de la crisi agònica d’un altre imperi on el sol tampoc no es ponia i apareguda avui de trascantó a Catalunya d’un imperi on el sol es pon cada dia com a tot arreu] .
Per això la denúncia és contundent:
el que Kafka descriu és una societat que es creu representant de Déu a la Terra i uns homes que es prenen les lleis d’aquesta societat per manaments divins que la voluntat humana no pot canviar, per més que siguin coberts de falsedat.
L’amarga ironia de Kafka sobre la falsa necessitat i la necessària falsedat, que juntes constitueixen la “naturalesa divina” d’aquest ordre del món, és la verdadera clau de la trama de la novel·la.

Una clau que si  fou senzillament passada per alt pels seus primers lectors, fou la clau de lectura de Hanna Arendt, clau extreta de la seva experiència als camps nazis d’extermini. 

També clau de lectura  dels lectors d’avui que no llegim Kafka sense llegir Arendt, alhora que llegim i signem el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes i llegim les seves cartes. 


dimecres, 14 de novembre de 2018

REESCRIURE LA HISTÒRIA

Avui a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) tenim inauguració del Simposi Pompeu Fabra (14, 15 i 16 de nov. 2018), en ocasió dels cent cinquanta anys del seu naixement i dels cent anys de publicació de la  Gramàtica Catalana, una cita decisiva, doncs, en la Història de la vida i la salut de la Llengua Catalana. No hi podré assistir, però l’atzar em permet de fer-hi una referència. 

Dedico la tarda a repassar la imponent Història mundial de Catalunya dels nostres  99 eminents historiadors, acoblats per Borja de Riquer. I mentre vaig a la cerca del lloc que en aquesta simfonia d’històries hi ocupa la Història de la Literatura i dels seus escriptors, que és la que més m'ocupa, faig una consulta al diccionari Coromines que em porta a una seva disquisició sobre els mots «runa» i «ruïna», que fa així:
            
«Ja és ben sabut que tots o quasi tots els castells en el nostre territori són grans munts de rocam enderrocat, no pas ruïnes, com escau a una nació dominada per dos països veïns que s’esforcen tossudament per devorar-la, amb l’ús, entre altres mètodes, de fer-li oblidar el seu passat, reescrivint capciosament la història i fent que se’n vagin polvoritzant i oblidant els testimonis arqueològics [...] DECLLC. Vol 7, runa.

I la coincidència? Doncs que a la bústia d’avui també m’arriba la convocatòria de la celebració del 17è Col·loqui sobre la Història censurada de Catalunya, que tindrà lloc els dies 17 i 18 de novembre a Arenys de Munt. I, doncs, sí. Brindo per la Història mundial dels catalans i la Història dels catalans escrita honestament i no pas capciosament, que vol dir calculada arterosament per enganyar». No ens enganyem!