dimecres, 11 de març de 2020

GENT QUE ES PORTA L’OLI


«Tindreu bons veïns. Són gent que es porta l’oli, gent de fiar». Ens ho va dir una de les primeres persones que vàrem conèixer en arribar a Sant Feliu de Boada, a l’Empordà de Baix, ara fa mig segle. Era el fuster Joanola, reciclat de carreter, que cobria tot el terme de Palau Sator amb els seus vilatges de Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, el nostre, i encara el  «veïnat» de Pantaleu.

L’auguri de bons veïns ens el va repetir un altre professional reciclat, en Pitu ferrer, el dels suquets de Calella, que a més de bon cuiner era un bon ferrer reciclat i passat a manyà. Fuster  l’un i manyà l’altre, la difusió dels tractors i la maquinària agrícola els havia obligat a reciclar-se. I si el carreter es passà a la fusteria de portes, finestres i mobiliari domèstic, l’altre, el ferrer, trobà continuïtat en panys i reixes i en tota mena d’estris metàl.lics de les granges de bestiar i de les cases ruïnoses que els pixapins reciclàvem en espera que «la cosa» canviés de titular després de 1975. 

El fet és que els dos àugurs la van encertar de ple: aquells veïns que tindríem davant de casa al carrer d’Extramurs, o sigui de «Fora muralla», són la millor gent que ens podia tocar. Des dels avis, que ja no hi són, la Maria Barrull, pubilla, i el marit Joan Garcia, i des del seu fill Josep amb la muller Enriqueta, ja difunta,  fins als actuals directius de la generació següent, en Josep i la M. Carme, que juntament amb les filles, Marta i Maria, han construït un convincent complex empresarial que comprèn una Casa Rural, un oliverar que, en substitució de blats i de farratges, han estès a totes les seves terres i que els produeix  una bona collita d’olives convertides en milers de litres d’oli, que en bona part embotellen i posen en venda.

Justament ens vàrem conèixer a l’olivar primitiu un dia de 1974. Ens volíem presentar i algú ens va dir que a can Barrull no hi eren, perquè collien les olives. I sí, a l’olivar els vàrem trobar collint les olives, assotant amb llargues canyes  unes altes oliveres de troncs recargolats, d’on queien moltes fulles i unes poques olives arrugades que donaven a la casa oli per a tot l’any. Aquell primitiu olivar encara hi és, però aquelles oliveres cinc vegades centenàries, presideixen els milers d’oliveres joves que lleven les olives que el molí de can Barrull converteix en milers de litres d’oli.

Sí, en efecte, s’ha acomplert la predicció d’en Joanola carreter/fuster i d’en Pitu ferrer/manyà.  Sabien que tindríem bons veïns, perquè a can Barrull de Sant Feliu de Boada eren, són gent que es porta l’oli, més i tot del que ells imaginaven. I encara se’l porten tal i com manifesten els milers d’oliveres dels camps de litres d’oli que produeixen els seus oliverars.   



dissabte, 29 de febrer de 2020

HO CELEBRO

Oriol Jonqueras treballarà a la Universitat de Vic, diuen les notícies.

Que bé! Ho celebro, doctor Jonqueras, que treballis a la UVic.
La teva llibertat universitària farà més injusta la pretesa Justícia que et té condemnat a presó.

Farà més justa la causa que amb tu defensem els universitaris del món que aspirem a les llibertats republicanes en plenitud, com són les llibertats de l’Educació Superior, la Ciència i la Recerca.

És la causa de la UVic, guanyada amb Manresa al Parlament de Catalunya. Me’n faig un honor, de tenir-te de col·lega a la UVic, ensenyant Història a les aules de Manresa i compartint un claustre transversal.
Des de la distància  de Rector estat i des de la  proximitat d’universitari militant, siguis benvingut i tinguis bona feina,  doctor Jonqueres.

divendres, 28 de febrer de 2020

S'HAN TROBAT



D’ençà que vaig llegir els Dimonis d’Enric Casasses/Verdaguer, m’ha quedat un interrogant sense resposta: no sé si les Lletres Catalanes s’han de felicitar perquè Casasses hagi descobert el Verdaguer dels exorcismes o perquè el Verdaguer dels exorcismes a la fi hagi trobat en Enric Casasses el lector que buscava d’ençà que els li havia escrit. En tot cas l'un i l'altre són de felicitar. 


dimarts, 19 de novembre de 2019

15 DE NOVEMBRE DE 1714-2019

Gràcies, Pere Martí, de recordar el 15 de novembre de 1714. Gràcies, VilaWeb, de publicar el recordatori d’aquell dia nefand que deixà els catalans sense universitats: el dia que el rei Borbó Felip Vè clausurava la Universitat de Barcelona i, guanyada la guerra de «successió» al tron del regne d’Espanya, suprimia totes les universitats catalanes, les espoliava de tots els béns i recursos i creava «de Nova Planta», la seva pròpia universitat a Cervera, la ciutat que li havia restat fidel, però quedava lluny dels centres urbans que, a més de Barcelona, eren decisius en el territori, com Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa...  

Mai no deixarem d’oblidar quan i perquè les Universitats de Catalunya foren la institució més castigada pel nou rei d’Espanya? Quan la supressió d’aquelles Universitats deixarem de considerar-la una política de progrés? Per què no tancava les seves universitats de Castella igualment mediocres? Fins quan aquella barbàrie serà vista, sense pal·liatius, com una represàlia bèl·lica alhora que un escarment  per al futur? 
Val la pena de recordar-ho en aquest novembre de 2019, justament quan a la plaça de la Universitat de Barcelona acampen universitaris que no obliden ni Felip V al segle XVIII ni el general Franco  al segle XX ni la voxiferació que els escarneix i ens amenaça al segle XXI. I si cal un dosi de memòria, va bé un llibre ben documentat com ési  La repressió franquista a la Universitat Catalana, obra de Jaume Claret Miranda, publicada a l’editorial EUMO, Universitat de Vic, encapçalada amb uns versos eloqüents del poeta mallorquí Blai Bonet:

Els vencedors són els que escriuen la història.
És forçós, doncs, que hi hagi una altra història. 

Si 1714 és un any llunyà, els anys 1939, 1975 i 2019 no ho són tant, ara que les eleccions al regne borbònic de l’Espanya de 2019, ens han recordat que només fa vuitanta anys d’aquella Ley de Responsabilidades políticas que imposà la depuració més fanàtica del professorat universitari i es convertí en «Llei estatal de venjança».     

dilluns, 14 d’octubre de 2019

«Un crit d’independència»

De retorn d’Andorra a Barcelona, 11-13/10/2019, després d’unes Jornades d‘Intercanvi dedicades a l’escriptor Jacint Verdaguer i a l’impacte lingüístic, literari i cultural que va deixar-hi en les seves visites de primer muntanyenc pirineista i en els seus versos i proses de poeta romàntic, que varen enfortir la confiança dels catalanoparlants en la pròpia llengua, no em podia treure del cap allò que deia un seu contemporani, l’erudit, poeta i escriptor mallorquí Marian Aguiló,  en comentar l’impacte causat pel «poeta i fangador» de Folgueroles entre els seguidors de la Renaixença del català, quan el poeta de L’Atlàntida i de Canigó tot just tenia 20 anys, es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana desafiant el bilingüisme i entrava en el «procés» de la Renaixença amb la divisa d’escriure sempre en la llengua pròpia. Una divisa que mai no va desmentir en la seva extensa obra literària en vers o en prosa.  

Alguns, escrivia Aguiló, «rebaixen la importància poètica de Verdaguer sense sentir ni conèixer la seva importància lingüística» i  pensen que el catalanisme ha sorgit de les biblioteques o «d’un capritxo retòric» o de l’Oda a la pàtria d’Aribau.  Que mirin Verdaguer: és un crit inconscient d’independència, que tindrà un eco literari que no podria tenir... lo crit polític».   

A mi, mentre seguia la visita als llocs andorrans marcats per Verdaguer i escoltava sàvies aportacions sota l’experta batuta dels professors de la Universitat de Vic,  Llorenç Soldevila o Manel Llanas,  o les de l’escriptor i periodista andorrà Joan Peruga, autor de la novel·la d’èxit Últim estiu a Ordino, em revenia una vegada i una altra l’eco literari del crit de Verdaguer, no pas ofegat  encara  per «lo crit polític» procedent del nord francès i del migdia espanyol.


Avui, 14 d’octubre, data marcada per la sentència del Procés i el Decret de "Novíssima" Planta, mentre el país vol atreu més l’atenció internacional, el crit literari de Verdaguer que aquests dies he sentit a Andorra,  torna a fer-se sentir en el crit polític que els catalanoparlants d’Espanya, de França i d’Andorra fem a l’Europa d’Andorra i de França i d’Espanya. És el crit  d’una llengua en cerca d’estat propi.


dijous, 12 de setembre de 2019

L’ENIGMA ÉS EN LA SEVA REBEL·LIÓ

L’enigma Verdaguer no és en els dimonis dels exorcismes ni en el bisbe de Vic Morgades ni en el seu canonge Collell. L’enigma Verdaguer no és en la marquesa ni en el marquès de Comillas. No és en ningú de la família Duran ni en cap dictamen de metges comprats.

L’enigma Verdaguer és en el seu programa lingüístic: el català és una llengua que s’ho mereix tot com a llengua pròpia del poble català: no escriuré ni un vers ni una ratlla en la llengua imposada; tot en la llengua pròpia del país. L’enigma Verdaguer és en el poble que se sent representat en els seus versos i en els seus articles, en la llengua de L’Atlàntida i de Canigó, o de les cançons de Nadal. L’enigma Verdaguer és en la Setmana del llibre en català que irromp a la Plaça de la catedral de Barcelona.  
L’enigma Verdaguer no és en l’Església Catòlica de poderosos naviliers i banquers, d'industrials i polítics borbònics. L’enigma Verdaguer és en la seva rebel·lió de poeta d'una llengua perseguida i d’home compassiu. L’enigma Verdaguer és en el seu somni recurrent on ell i la marquesa es troben repartint pa entre infants, fills de pares obrers empresonats que posaven bombes Orsini, com el que Gaudí ha deixat a la façana de la Sagrada Família.


L’enigma Verdaguer, més que en ell és en nosaltres, que celebrem l’11 de Setembre, diada nacional, evocant el poeta en la pel·lícula «L'Enigma Verdaguer», després d’anar a la manifestació per una Catalunya Independent, que vol dir una Catalunya que disposa d'una llengua catalana lliure en un estat propi.


dilluns, 15 d’abril de 2019

DE SARTRE A SARTRE


En una entrevista a l’editor Jordi Herralde, que celebra el cinquantenari dels llibres d’Anagrama, Andreu Gomila tanca les preguntes fent-li recordar que:
«el primer llibre d’Anagrama que [vostè] va tenir a les mans era en català, L’ofici de viure, de Pavese». I el ‘boss’ li ho corrobora amb un escreix: «Vaig començar amb una col·lecció en català. I va ser un fracàs estrepitós [...] partia d’una hipòtesi: si Edicions 62 a El balancí ha publicat 60 títols d’una gran qualitat, això vol dir que la qualitat literària en català és viable. Error total. No hi havia lectors en català per a la literatura traduïda». 
(Time Out Barcelona 11-17d’abril 2019)

Era la Col·lecció Textos, de tapes dures i negres, negríssimes, amb maqueta Argente i Mumbrú,  que en dos anys (1969-70) va arribar a 5 números: 1 Pavese, L'ofici de viure; 2 Sartre, Baudelaire, traduïts per Bonaventura Vallespinosa; Baran i Sweezy, El capital monopolista, trad. Ricard Torrents; Lévi-Strauss, Tristos tròpics, trad. Miquel Martí i Pol; Antonin Artaud, El teatre i el seu doble, trad. Ramon Barnils.

Hi vaig contribuir, doncs, i hi vaig aprendre, entre altres coses, que la dinàmica entre lectors-literatura traduïda funcionava també a la inversa: que si la traducció al català deixava de ser prohibida i si a les escoles s’ensenyava català, la literatura traduïda tindria lectors i els lectors en català tindrien literatura traduïda. Fins i tot de Sartre, autor prohibit, condemnat, de qui vàrem publicar el seu penetrant estudi Baudelaire i on vares deixar-me incloure una introducció.

Sartre. Justament en una altra entrevista te'n confesses deutor: Sartre em serví per a canalitzar el sentiment de rebuig i rebel·lia contra el món burgès que em rodejava. Sartre em donà les claus ideològiques que em permeteren editar frenèticament títols que combatien l’entorn del qual jo provenia i que mitigaven la mala consciència de pertànyer-hi. (La Vanguàrdia 27/02/2019)

Tant se val, admirat editor Jordi Herralde.  Des de la llunyania gràcies del teu coratge i del que en vaig aprendre en els lluminosos alhora que foscos seixantes, el forat negre de la nostra generació. Era quan de Sartre també apreníem que «La tria lliure que l’home fa de si mateix s’identifica absolutament amb allò que anomenem destí». 

divendres, 15 de març de 2019

MADRONA

En la mort de la Madrona 
Barcelona el 10 de març de 2019

Acompanyaria amb aquests versos de Marià Manent unes breus paraules de comiat de la Madrona, germana cinquena de la germandat de 8 dels Torrents Bertrana de Folgueroles. Els versos varen entrar-me a la memòria del cor, en confirmar-me a la clínica que la Madrona, que la malaltia ja ens havia pres feia temps, era morta. 

El canvi de «codonyer» per «presseguer» del penúltim vers és perquè a l'hort de casa a Folgueroles hi havia un codonyer, fruiter de referència per als nostres jocs infantils i per a les escalivades de codony al forn, que ens feien el pare i el germà gran, en Cinto. Altrament em permeto la llicència  d'afegir-hi entre claudàtors [i de la dona] al tercer vers. No per res sinó perquè, sense fer-hi nosa rítmica, dóna presència a la dona que era la Madrona en un context que em recordava els versos finals de l'Eclesiastès, aquells que invoquen la vida Abans que el fil de plata no es desfili/i el llantió d'or no es trenqui/i la gerra no s'esquerdi a la font/ i al pou no es segui la corriola/i la pols se'n torni a la terra  d'on vingué/ i l'esperit retorni a Déu, que el va crear. Uns versos que vaig traduir en dies llunyans i que també prou sé que ella es feia seus. 


Prou sé
Prou sé que he de dir-vos adéu, 
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home [i de la dona] és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba. 

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer [el codonyer] 
i encara la mel d'or adormida a la gerra. 

Prou sé... de Marià Manent 1898--1988


dijous, 7 de març de 2019

MARCHENA INTERROGA THOMAS BERNHARD

Davant la jubilació de jutges i fiscals i defensors i televidents del Tribunal Suprem el president jutge Marchena interroga Thomas Bernhard com a testimoni en el judici del PIC (Procés d’Independència de Catalunya), mentre l’espectador, jubilat temps ha, xiuxiueja a l’orella dels nascuts després «on és Bertold Brecht?»:


Com dius? Doncs, això, que vas al teatre a distreure’t de les sessions del Tribunal Suprem, ofertes en directe per la TV3 i en surts  estabornit del cop de puny a la cara que t’endinya Thomas Bernhard Davant la jubilació o Abans de pensionar-te.  Una tragèdia de dimensions universals a desgrat del subtítol enganyós, que en fa Una comèdia d’ànima alemanya (Vor dem Ruhestand. Eine Komödie von deutscher Seele. 1987). Ni comèdia ni ànima alemanya. En tot cas tragicomèdia i ànima nazi. 

Resulta una experiència dura per a espectadors implicats en la justícia d’aquests temps dels «nascuts després». No estem en temps de tragèdies disfressades de comèdies.  Ni en temps d’ànimes, d’on que siguin, alemanyes o no, sinó de personatges històrics, com els jutges Rudolfs, Filbingers, que passen per la història de l’Europa del segle XX sense jubilar-se mai.  

L’espectador té sort de les dues pauses que permeten sortir de la sala, agafar aire i rellegir el programa del Teatre Lliure on es defineix Thomas Bernhard com un autor que denuncia l’amnèsia col·lectiva i presenta uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç

No m’entengui malament, demana Bernhard a l’espectador. I ho aclareix:  Tinc la sensació que jo i tots som parents amb tots els altres. Que en mi com en tots els altres hi ha un Filbinger, el jutge real que li inspirà l’obra i que entre altres distincions comptà amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

dilluns, 25 de febrer de 2019

ELS TIMBALERS

«Comencem una nova vida! Anem-nos-en a un altre país!»
Es el crit d’Els Timbalers de Reiner Zimnik, que molts catalans sentien a les nits dels anys Seixantes, quan va començar tot. Ningú no sabia on era aquell país on volien anar ni on el trobarien. Però tothom sabia que en els mapes profunds dels pobles maltractats hi ha el país on començar una nova vida.   
Els anys passaven i els timbalers descobrien, amb Salvador Espriu, que no s’havien mogut d’on volien sortir i que, com el poeta, estaven cansats de la terra, tan covarda, vella i salvatge, on els havia tocat de viure-hi. Llavors, amb Espriu, miraven nord enllà, en cerca del país on deien que  la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
Aquell país es pensaven haver-lo trobat a l’empara de la Unió Europea i s’hi varen establir confiats i decidits a esdevenir un país on poguessin desar els timbals.  Però no, un dia els timbalers descobrien que en aquell nord enllà no hi havia només gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. També hi havia Junkers i Tajanis  que tanquen fronteres a emigrants desesperats, que no reconeixen el dret del poble català a tenir un estat propi dins la Unió Europea i que l’obliguen a no desar els timbals.
Europa és el nostre nord enllà, però també el nostre sud endins. Allà on es troba l’altre país on començar una nova vida.