dilluns, 11 de desembre de 2017

ELECCIONS/UNIVERSITATS

A la secció de “Diners” d’un diari molt llegit el rector de la UVic Jordi Montaña fa un oportú toc d’alerta: Universitats i societat, el futur. Comenta els fiables informes de l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques) i de la LERU (League of European Research Universities), que subratllen l’enorme influència positiva de les Universitats en la creació d’empreses, de llocs de treball, de facturació, d’ascens socialde dinamització cultural... I de «distribució territorial», com és el cas, hi afegeix Montaña, de la UVic-Central de Catalunya. Entenent per “distribució”, hi afegeixo jo, el que diu el diccionari: fer que una cosa arribi a diferents destinataris. Sense, doncs, trossejar-la.
I acaba amb una contundent denúncia oportuna:

          El 21-D hi haurà eleccionsNi en aquesta convocatòria ni en l’última, no he llegit cap oferta electoral que mencioni la universitat, les universitats. La indústria més neta, de més projecció i futur, plenament competitiva en l’entorn internacional, no existeix. Quina llàstima! 

Pel que fa a la proximitat, benvolgut rector, en alguna cosa devem haver progressat: sembla que ja ningú no diria com aquell que, en temps fundacionals de la UVic, sentenciava sorneguerament que la universitat no ha pas de fer fàbriques, perquè ja és una fàbrica, d’aturats». Ara n'hi ha que diuen que la Universitat no ha pas d'entrar a discutir si vol ser espanyola o catalana, que ja ho ha decidit per sempre la majoria absoluta.

dilluns, 27 de novembre de 2017

US PENSO, JORDIS


A Jordi Sànchez, president de l’ANC i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural.

Benvolguts Jordi i Jordi:
Us penso. Insistentment, intensament us penso en aquests dies de tardor de 2017. Us penso presos, sols, a la cel·la, al passadís, al pati, amb convictes, amb funcionaris. Us penso en el vis-a-vis abraçant la dona i acaronant els fills. Us penso amb els da casa vostra, amb els amics de l’Assemblea i d’Omnium Cultural, amb els advocats. Us penso pensant en les empresonades i els empresonats de la causa compartida i penso en tots els qui us pensem. Ahir us pensava rellegint Les meves presons de Silvio Pellico o Les presons imaginàries de Pere Coromines. Era a Vic, on recordàvem que fa 300 anys, el curs universitari de 1716-17 era clausurat pels decrets de Nova Planta, que, així, clausuraven per dos-cents anys la vida universitària de Catalunya, València i Mallorca. De tornada a Barcelona us pensava empresonats per nous reals i constitucionals decrets de Novíssima Planta borbònica sota la mirada despectiva de l’Europa junckeritzada.

Us penso empresonats en els perquè i en els perquí i sento com la indignació m’oprimeix en forma de feixuga, humiliant constatació: sí, són ells, els Jordis que he conegut, el de l’Assemblea i el d’Òmnium. I són aquells els escarcellers d’aquell 20 de novembre de 1975 en què va quedar tot monàrquicament lligat.

I llavors us penso i se’m neguen els ulls i no sé com eixugar-me’ls, quan veig que sí –em dic– sí, aquell Jordi Sànchez i aquell Jordi Cuixart que tu coneixes són a la presó, presidiaris. Ja fa més d’un mes que són tancats a les presons del Regne d’Espanya. I llavors em travessa una estranya energia que m’encongeix el cor i alhora m’enforteix el cervell: la magnitud de la condemna em revela la magnitud de la causa: tan ingent  que, sense ni tan sols passar per judici, us converteix en presidiaris. I em sento a presó amb vosaltres.

Diria que amb tu, Jordi Sànchez, ens vàrem conèixer quan treballaves a la Fundació Bofill, dirigida per en Jordi Porta, a qui vares succeir, i jo dirigia els Estudis Universitaris de Vic, amb EUMO Editorial, des d’on empreníem col·laboracions tan subversives com la col·lecció Senderi. Quaderns d’educació ètica. Te’n recordes? L’autor del  número 21, Participació política, ets tu, Jordi Sànchez, amb peu d’impremta de 1997, l’any que el Parlament de Catalunya reconeixia la Universitat de Vic.

Mentre que amb tu, Jordi Cuixart, ens devíem conèixer quan ja eres president d’Òmnium Cultural.  Molt després dels temps que Joan Vallvé era a la presidència i vaig formar part del Consell Consultiu de l’entitat a proposta de Joan Triadú. Diria que eres candidat a president quan ens va presentar la presidenta Muriel Casals, que era del Consell Consultiu de la Universitat de Vic, o potser l’Alfred Verdaguer, president d’Òmnium Cultural de Vic, quan em van distingir com a «Vigatà de l’Any 2015» en la festa de la Marxa dels Vigatans.

Tant se val, amics, el quan i l’on ens hem conegut. Ens coneixem i us penso amics i admirats.  I us penso amb els de casa vostra i amb tots els qui ens pensem pensant-vos.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

SOMNIS REALISTES DE VELLS VISIONARIS.

Sí, Jaume, fas bé de retreure’m avui els nostres somnis realistes de vells visionaris. Els compartim d’ençà que –fa quaranta anys– ens ajuntà al Col·legi Sant Miquel de Vic «l’íntim convenciment   que la continuïtat de Catalunya passa per la seva Llengua i la seva llengua passa per l’Escola i l’Escola passa pels seus Mestres i els seus mestres passen per la Universitat. I ens vàrem posar a crear la Universitat de Vic.  Vet-ho-aquí, Jaume. Encara avui, quan al vespre dels dijous m’escaic a Vic i sortim a prendre una cervesa a la plaça, mentre passen les hores al rellotge de l’Ajuntament i passen colles d’estudiants sota les voltes, ens sentim units per aquesta seqüència de Llengua-Nació-Escola-Universitat i ens emocionem  projectant-la al futur del nou Estat d’Europa que serà Catalunya.  Somnis realistes de vells visionaris.»

Ha sortit el llibre La meva apostaper les universitat. Te’n guardo un exemplar. Hi trobaràs el nostre relat.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

DUES NOTES AL DIARI

17 d’octubre 2017
De tornada de la concentració «Per la Llibertat dels Jordis»

Érem a Rambla de Catalunya/Diagonal de Barcelona, alçant una flama enmig de la gernació. En els silencis intermitents del clam reivindicatiu pensava en la sessió de «Sobirania i Justícia» d’avui amb dues estrelles del periodisme: Antoni Basses, del diari ARA, i Raphael Minder, suís, corresponsal del NYT a Madrid, autor del llibre The Struggle for Catalonia: Rebel Politics in Spain, que diu: «Espanya pateix un atac d’orgull ferit i Catalunya en pateix un d’humiliació.» Bassas hi afegeix que «per ells, és més important la unitat d'Espanya que la democràcia».

Total que, pres pel nus de la qüestió, em retorna un pensament antic, que s’anomena assimilisme: els espanyols no han renunciat mai ni semblen disposats a renunciar mai a les polítiques d’assimilació dels catalans. Ens volen espanyols. I tant com ho som, ens hi volen més. Com el gallec Rajoy o el català Ribera. Per això preparen una nova era d’espanyolització per a commemorar i continuar els 300 anys que fa que la monarquia borbònica va implantar a Catalunya les polítiques assimilistes per dret de conquesta militar: 1717-2017.

L’assimilisme, diuen els diccionaris, és la política encaminada a assimilar la manera d’ésser d’un poble, d’una col·lectivitat, a la manera d’ésser d’un altre. En el cas de Catalunya el que la política espanyola vol assimilar no és només la nostra manera d’ésser, sinó el nostre ésser, en diguem nació, identitat, catalanitat. No només ens  volen fer espanyols, que ja ho som, sinó que ho vulguem ser.

I també he pensat en Juncker, president del Consell d'Europa, que ha fet declaracions per dir que no vol mitjançar en el conflicte entre Catalunya i Espanya, perquè no li ho demanen les dues parts. Doncs, que bé! Ja som una part. Però, no. Oi que no, Herr Juncker?  Per això hi ha afegit que les declaracions les feia en alemany, perquè no ho entengui ningú a Catalunya. I s’ha pensat que feia gràcia.

Doncs a Catalunya, senyor Juncker, no sé quants entenem l'alemany, però li asseguro que la llengua universal de la corrupció l'entén tothom a tot arreu. Per això, ara que empreses afincades a Catalunya se'n van a afincar-se a Espanya, recordem com més de 300 empreses multinacionals anaven a domiciliar-se a Luxemburg, per tal d'obtenir tipus fiscals avantatjosos, quan n’era primer ministre un tal senyor Juncker. Era vostè, oi? 

Vostè, que a l'escola devia aprendre allò de Goethe: Els alemanys han de saber totes les llengües per tal que cap convidat foraster no se senti incòmode a casa seva; i ell, quan sigui  convidat a l’estranger, se senti pertot arreu a casa seva. I en alemany, per si de cas:  Der Deutsche soll alle Sprachen lernen, damit ihm zu Hause kein Fremder unbequem, er aber in der Fremde überall zu Hause ist.


dilluns, 25 de setembre de 2017

A la caiguda de la tarda sortir de casa, travessar l’olivar, vorejar la forest de Boada per Puntanals, camí de Pentaleu i Peratallada, mentre el sol es colga a l’horitzó i l’ocellada se’n va a jóc amb l’habitual piuladissa histèrica d’acomiadar el dia. Tornar a casa a entrada de fosc, deixar la mirada resseguir el pla i el caseriu de Boada, el turó de Pals, el mirador mirat de Josep Pla, la ratlla del mar trencada per les Illes Medes i el morro de l’Estartit, la primera estrella vacil·lant i l’elegància de l’avió fendir en silenci el cel nocturn de la tardor tot just estrenada.

La vella nova intensitat de l’entrada a la tardor d’aquest 2017 em ve a les mans quan a Palafrugell uns nois em donen el cartell que diu: Votarem perquè volem ser lliures.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Carta oberta a Antoni Pous i Argila:

Estimat Toni,
on que siguis, rep la notícia que ja ho som, ja ho tenim. El Parlament ha aprovat la independència de Catalunya com a nova República Catalana i la llei de desconnexió política d’Espanya. Abans d’anar-te’n, em deies que esperaries sempre, on que fossis, l’arribada d’aquest dia, quan l’Àngel de la Història vindria a informar que som lliures i que, si jo ho veia, t’ho fes saber. Doncs, t’ho faig saber, avui, que l’Angelus Novus potser encara no t’ho ha fet saber, girat com està enrere per acomiadar les ruïnes i les runes del passat, però tanmateix sense deixar d’avançar contra el vent que vol aturar el futur de la Història. Sense aconseguir-ho.
 Amb la forta abraçada de sempre, on que siguis.

dijous, 17 d’agost de 2017

17 D'AGOST


Anem a Banyoles a conèixer el nou Cinto de la família Torrents, de Folgueroles, nat fa poques setmanes, fill de  Laia Torrents Carulla i de Roger Aixut, músics–recercadors de l’Ultrasò tant com de l’Ultrason.
Li han posat Cinto de nom i, pel camí, recordo que en tal dia com avui, 17 d’agost, a casa era festa grossa, perquè era el sant del pare, del germà gran, de l’avi, del nebot, en les variants de Cinto, Cintet, Jacint, Jaç.  
Però posem la ràdio i sentim la notícia de l’atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona. Quin cop de massa al cap!
A Banyoles sopem a la terrassa amb vistes al Mont, des d’on el Cinto gros conversava amb el Canigó i les fades de Begur. Nosaltres conversem entre nosaltres, brindem i percebem la Catalunya que no cau estabornida, sinó que emplaça Europa a ser-hi  un Estat lliure més.  Aquesta Europa del turisme d’estiu que l’envaeix i que la mala consciència no li deixa oblidar la invasió de refugiats de l’Islam.
Benvingut petit Cinto a aquest món que trobes com el trobes. Un dia et recordaran que el dia del teu primer sant, 17 d’agost de 2017, a la Rambla de Barcelona,  va començar una nova època, com aquella de la llegenda del teu nom que diu que Apol·lo va transformar la sang del jove Jacint en una flor.   
Al vespre, de tornada a casa, el joc de la ruleta del Google em regala un oportú pensament de Sèneca que diu:
 «No és pas perquè tenim por, que no gosem; sinó que, perquè no gosem, tenim por». Non quia timemus non audemus, sed quia non audemus, timemus.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Tres articles estiuencs a l’ARA:

l’un, Sobirania: una realitat sense data, explica molt didàcticament la renúncia a datar el futur de l’emancipació nacional tot apel·lant a un contínuum emancipatori i deixant que les dates s‘estableixin soles, tant les passades com les futures. La Història és prou imaginativa.

El segon article, en forma d’entrevista al cosmòleg George Smoot, premi Nobel 2016, és modèlic a datar l’indatable en calendaris humans: el nostre Sistema Solar té 4.500 milions d’anys però n’hi ha de més antics, la qual cosa planteja el repte més important: sobreviure com a espècie i gestionar bé els recursos de la nostra galàxia.

El tercer article parla de Coses de l’estiu, com ara els excessos festius a les viles de l’Empordà, el turisme descordat, les cues a l’aeroport del Prat, Barcelona ciutat impossible en un món on tothom vol fer-se ric. Sort, conclou, que les tomates han començat a ser dolces i saboroses. I que l’u d’octubre encara queda una miqueta lluny...

Llegits a un diari tan ben datat com l’Ara, formen un mix estimulant: convencen a desestimar propostes emancipatòries sine die i fan esperar la data de l’u  d’octubre amb impaciència i més delit com més a prop, encara que les tomates ja no siguin dolces.  

I pel que fa a l’univers astral, hi ressona, desafiant, el Plus Ultra de Verdaguer: L’univers és infinit, pertot acaba i començai ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen.

dimarts, 1 d’agost de 2017

LANGUE DE BOIS, LLENYA DE CREMAR


El diari que dèiem l’altre dia té, això sí, el do de l’oportunitat. Suara s’embrancava amb la langue de bois, expressió francesa d’equivalència difícil, però de fàcil traducció: xerrameca, bla-bla-bla, estereotips, evasives, retòrica barata, parlar per no callar. És la llengua atribuïda als polítics en general i als polítics populars i populistes en particular. La classe mediàtica n’és experta i l’entrevista és el gènere preferit de periodistes i estrelles de l’esport per a omplir paper de preguntes i respostes  buides. També  en són experts els caps de govern i els jutges que els han d’entrevistar, que no interrogar, com si fossin en un tribunal, però sense acusat ni acusador, sinó nomé fent-ho veure, com en una tertúlia de vells amics que es respecten els silencis i els tabús.

Sempre deu ser difícil de renunciar a la langue de bois –mantenir l’expressió en francès és una bona opció–, en especial per a qui escriu entre practicants a sou que en són mestres experts, tant, que no sabrien escriure d’una altra manera, ni que levitessin. Difícil i ja impossible quan «la llengua de llenya de cremar» ha fet oblidar que l’originalitat va més cara

dilluns, 24 de juliol de 2017

L’ANTÍDOT

Vaig a Pals a prendre cafè, comprar el diari i fullejar l’altre, el que tu i jo sabem, sempre disponible al taulell del bar en l’altra llengua que també sabem.  És l’excusa de prendre’m alhora la dosi  diària d’antídot que m’ajuda a combatre la infecció de derrotisme que escampa el diari que tu i jo sabem.
Diuen que paga tan bé les firmes prescriptores, però a mi em sembla que no pot pagar-ho a preu just. A mi em sembla que el que compra i el que els firmants posen en venda no té preu: és el pensament. No compra estil ni signatures ni  opinions, coses molt versátils. El que compra i el que posen en venda és el pensament. Qui en dóna més!
Trobo que la ingesta de verí unionista en petites dosis diàries genera en el meu organisme més resistència al verí del derrotisme, més autoestima per l’opció del pensament.