Sóc a Ciutat, Palma
de Mallorca, convidat per Damià Pons, catedràtic, polític, amic. Al dematí hem
fet una sessió de seminari amb els seus alumnes de Literatura Catalana a la
Universitat Ramon Llull de les Illes Balears. Feia temps que no tenia al davant
alumnes tan joves. Una vintena. He aprofitat la presentació d’en Damià referida
a la meva acció universitària per a plantejar la situació de les actuals
universitats “catalanes”. Però la sessió era dedicada a Canigó, de Verdaguer. Sí, se l’havien llegit, si més no molts
fragments. Els he plantejat l’acció guerrera, històrica, geogràfica, religiosa,
amorosa. Ens hem detingut a l’amor romàntic, dual, font de plaer i d’insatisfacció,
de possessió i de mutilació, de record i d’oblit, de Griselda i Flordeneu.
D’aspiració a l’absolut. Han seguit bé, però sense intervenir-hi a penes. No he
sabut, em pensava, estimular el diàleg. En Damià m’ha dit que són inestimulables.
Que són especialment reservats, tímids. Li sembla que «passen». Altrament no
vull pensar en què deuen pensar-ne ells
i elles (majoria), d’un iaio que els parla dels amors de Gentil amb
Griselda/Flordeneu.
En Damià em porta a
dinar a una casa de menjars d’Esporles en un menjador, jardí cobert, on tot
menjant molt bé, sense pretensions, ens embranquem a parlar de la situació
política actual i de les eleccions a Europa. A més dels seus vastos estudis del
país i de la seva gent, compta amb els coneixements directes dels anys de
diputat i de Conseller d’Educació i Cultura del Govern Balear. Damià Pons deu
ser un dels millors coneixedors de les triangulacions catalanes. Convenim que
el president Mas, en contrast amb la davallada del seu partit, puja com a líder
del procés sobiranista. I ens sembla que seria de lamentar si a Brussel·les no
portés amb ell la tarja de presentació de president del partit de la majoria. El polític Damià Pons no triga
a entrar de ple i amb passió en la política de Mallorca i de les Balears. Em descriu
amb claredat i severitat el cas de la Munar i d’Unió Mallorquina. I em fa sentir amb ell el desesperat dolor
amb què estima, estimem, aquesta nostra
–i tot el que vulguis– única pàtria. I
em porta a Valldemossa a prendre cafè i disposat a respondre tot i més del que
jo li sàpiga preguntar de l’Arxiduc Carles Salvador i de la seva cort de
mallorquins i mallorquines i de Verdaguer, tan atractiu com era, que li va
saber tocar el cor. Honestament, diem.
Al vespre a la Casa
de Cultura Can Alcover, conferència.
Tema actual i de títol estimulant, proposat per Damià Pons, sobre Verdaguer, constructor de l’imaginari
nacional català. Públic reduït i, altrament, convençut o disposat a
deixar-se convèncer. M’hi faig tant com puc a exposar que Verdaguer és
certament un dels constructors de l’imaginari nacional dels catalans. Amb Montjuïc
i Barcelona, Canigó i la Pica d’Estat, els Pirineus, Montserrat i el rei Jaume
I, el Pi de les tres branques i Catalunya, Mallorca i València, el Montseny i
el Puigmal, l’enyorança de l’Emigrant i la dolça Catalunya pàtria del meu
cor, i la dignitat del pobres i la pròpia
vindicada En defensa pròpia, és qui ha fixat moltes de les imatges
d’aquest imaginari nacional català que ha portat els catalans d’avui a demanar la
sobirania com a nou Estat d’Europa. La que va plantejar el comte Guifre a
l’Europa de Carlemany. Però aquest imaginari –dic–, Verdaguer no el va
construir sol. Entre altres un mallorquí, Marià Aguiló, li fou un mestre
decisiu. Era balear, havia passat uns anys per València i era a Barcelona quan
va conèixer un Verdaguer de vint anys triomfant als Jocs Florals. I li va
corroborar i documentar les seves intuïcions: que els catalans eren tots els
qui parlaven català i que allà on parlaven català era/és la pàtria dels
catalans. En acabat hem anat a sopar a prop d’Es Born i ens hi ha acompanyat
Joan Mas, catedràtic de la UIB, membre
de la Societat Verdaguer, autor d’incomptables estudis literaris. Un altre
exponent de l’esplendor científico-literari de les Balears. I escriptor de
novel·les. Aquí és per on hem començat. Erudició versus creació. Escriptor i crític. Autor literari i professor de
Literatura. Mas retreu tot seguit Umberto Eco. Jo retrec justament Aguiló. I
hem tornat al Verdaguer constructor de l’imaginari. Damià Pons, que ha prologat
el llibre de Joaquim Molas, Sobre la
construcció de la literatura catalana, m’ha agraït que l’hagués esmentat a
la xerrada. Com podia no esmentar-lo? M’ho demanava el títol, Joaquim
Molas, arquitecte del sistema literari català. I no ens movíem de la
construcció: que Verdaguer era fill de picapedrer i mestre de cases i ell
mateix picava pedra a la pedrera de la llengua i dissenyava palaus èpics de
poesia per a la grandesa de la Pàtria.
I encara hem parlat de constructors i deconstructors, sense deixar-nos amargar les postres pel resultat advers del partit Bayern-Madrid, i ens hem acomiadat fins a sempre i pertot arreu, on l’imaginari nacional català es construeix i es deconstrueix, com la balanguera que fila i desfila i refila l’avenir de tots. Torno a l’hotel, però no em sé estar d’anar abans fins a Es Baluard, des d’on contemplo el mar imaginat en la fosca. L’endemà passo el matí tornant als llocs coneguts de Ciutat i sentint que en el meu imaginari hi ha, a més, una altra presència, una altra illa daurada, que no sé trobar, que no em sap trobar. Què me’n separa? A la tarda l’avió em torna a Barcelona.
