Pàgines

diumenge, 4 de maig de 2014

SORPRESA SOTA LA REMOR DEL PI DE LES TRES BRANQUES




 Quina sorpresa! El Pi de les Tres Branques de Verdaguer, que havia deixat a Mallorca amb Marià Aguiló a can Alcover de Palma,  m’esperava avui al diari Ara, en forma d’un colpidor article de Miquel dels Sants Oliver, mallorquí trasplantat a Barcelona, membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans i director de La Vanguardia en temps de Prat de la Riba. A l’article publicat l’any 1904 escrivia coses com aquesta:
 
Els pobles tradicionalment lliures no el planten ni el sembren, el seu arbre de la llibertat: el descobreixen i el consagren [...] Allà on existeix vertadera i generosa saba de llibertats públiques, l’arbre és únicament objecte de defensa i protecció. No hi ha necessitat de plantar-lo, perquè hi creix espontani i les multituds el destrien i coneixen al primer cop d’ull. Així Catalunya ha conegut i destriat el seu: el Pi de les Tres Branques. En ell hi troba, produït per la naturalesa, el símbol de la seva història: una arrel i tres soques, un poble i tres estats, una llengua i tres matisos, un esperit i tres legislacions.

L’interessant és que el gran escriptor i periodista Oliver, que era de Campanet, on va néixer fa 150 anys, com ho és l’amic Damià Pons, que li ha dedicat estudis i veneració, escrivia aquest article l’any 1904, quan el Pi de les Tres Branques de Castellar del Riu, al Berguedà, i la seva simbologia s’havien popularitzat sobretot gràcies a la poesia de Verdaguer. De ben segur que Oliver havia llegit també l’opuscle que el poeta li havia dedicat i el seu discurs de Berga publicat  el 1901 a Lo Pensament Català, una de les revistes que el Verdaguer periodista havia fundat i dirigit.
És Josep Maria Casasús qui, tot qualificant-lo d’«al·legoria pancatalana», el repesca com una de les ˜peces històriques˜ amb què diàriament enriqueix l’Ara a la seva secció Abansd’ara.  Si els versos de Verdaguer llisquen amb la música d’una aigua de riera, la prosa d’Oliver gronxa en frases i períodes com fa el brancam d’un arbre:    

¡Quantes generacions de flors, de fulles, d’arbres, d’homes, de civilitzacions ha vist desfilar, mentre quedava ell, triomfador i solitari, obrint el triple dosser de la seva copa, sempre verda i remorejant!

Però ja el 1904 aquell periodista català de Campanet de Mallorca, aparcant la poesia i la ingenuïtat política, denunciava l’al·legoria, simplement catalana, del Pi de les Tres Branques com intransitiva.  Prou ell


  amb íntima eloqüència, ens ofereix el trellat d’una constitució franca i popular, federativa i paccionada, que enllaça els pobles i no els ofega. Tal és el sentit polític de la terra catalana. [...] Sols el triomf de l’esperit catalanesc dins Espanya podria fer viables les grans solucions ibèriques i que si un dia comencés a realitzar-se tal ensomni, seria donant-se les mans Lusitània i Catalunya, per damunt les ombres sinistres de l’Escorial. 


(Gràcies, amic Casasús)