Quina sorpresa! El Pi de les Tres
Branques de Verdaguer, que havia deixat a Mallorca amb Marià Aguiló a can
Alcover de Palma, m’esperava avui al diari Ara, en forma d’un colpidor
article de Miquel dels Sants Oliver, mallorquí trasplantat a Barcelona, membre
fundador de l’Institut d’Estudis Catalans i director de La Vanguardia en temps de Prat de la Riba. A l’article publicat
l’any 1904 escrivia coses com aquesta:
Els pobles tradicionalment lliures no el planten ni el sembren, el seu
arbre de la llibertat: el descobreixen i el consagren [...] Allà on existeix
vertadera i generosa saba de llibertats públiques, l’arbre és únicament objecte
de defensa i protecció. No hi ha necessitat de plantar-lo, perquè hi creix
espontani i les multituds el destrien i coneixen al primer cop d’ull. Així
Catalunya ha conegut i destriat el seu: el Pi de les Tres Branques. En ell hi
troba, produït per la naturalesa, el símbol de la seva història: una arrel i
tres soques, un poble i tres estats, una llengua i tres matisos, un esperit i
tres legislacions.
L’interessant és que el gran escriptor i periodista Oliver, que era de
Campanet, on va néixer fa 150 anys, com ho és l’amic Damià Pons, que li ha
dedicat estudis i veneració, escrivia aquest article l’any 1904, quan el Pi de
les Tres Branques de Castellar del Riu, al Berguedà, i la seva simbologia
s’havien popularitzat sobretot gràcies a la poesia de Verdaguer. De ben segur
que Oliver havia llegit també l’opuscle que el poeta li havia dedicat i el seu
discurs de Berga publicat el 1901 a Lo Pensament Català, una de les revistes
que el Verdaguer periodista havia fundat i dirigit.
És Josep Maria Casasús qui, tot qualificant-lo d’«al·legoria pancatalana»,
el repesca com una de les ˜peces històriques˜ amb què diàriament enriqueix l’Ara a la seva secció Abansd’ara. Si els versos de Verdaguer llisquen amb la
música d’una aigua de riera, la prosa d’Oliver gronxa en frases i períodes com
fa el brancam d’un arbre:
¡Quantes generacions de flors, de fulles, d’arbres, d’homes, de
civilitzacions ha vist desfilar, mentre quedava ell, triomfador i solitari,
obrint el triple dosser de la seva copa, sempre verda i remorejant!
amb íntima eloqüència, ens ofereix el trellat d’una constitució franca i
popular, federativa i paccionada, que enllaça els pobles i no els ofega. Tal és
el sentit polític de la terra catalana. [...] Sols el triomf de l’esperit
catalanesc dins Espanya podria fer viables les grans solucions ibèriques i que
si un dia comencés a realitzar-se tal ensomni, seria donant-se les mans
Lusitània i Catalunya, per damunt les ombres sinistres de l’Escorial.
(Gràcies, amic Casasús)
