Vinc de seure una estona al turó del dolmen. A exposar-me a les seves vibracions d’immortalitat. Hi arribo carenejant la Muntanya Seca per un camí d’arbres i matolls que dóna a la clariana del bosc, flanquejada pel turó del dolmen. Abans hi havia conreus de blat i oliveres aquí on ara, a l’entorn d’una placeta d’heliport, construeixen residències bunqueritzades, més que exclusives, excloents, reservades als guardians de la por del búnquer d'aquest capitalisme que es vol immortal mentre ens vigila.
La tarda és quieta, però inquietant. Fa sol i fa solitud. Hi ha dies que fa fred o fa vent. Avui fa solitud. Més exactament, fa indiferència, aquí, entre els pedrots mig colgats del túmul funerari esventrat. Semblen les mans descarnades de suplicants que emergeixen de la tofa del sotabosc. El bosc no se sent sol. Protegeix el dolmen dels seus protectors. Ja no desprèn reflexos contra la caducitat. S’ha enrocat en el seu sense sentit de monument funerari en desús. De cementiri dels moros. És un apilotament confús de blocs, de lloses. Un caos, una ossada insepulta.
Hi ha un pi abatut per la tempesta de neu i vent, que jeu estès arran del túmul. La caiguda el va sollevar de soca-rel, però una part de l’arrelam va quedar enfonyada terra endins. Per això uns metres enllà la capçada del pi ajagut és ben verda i vividora.
La indiferència del turó del dolmen se m’encomana. El bosc em fa sentir la seva solitud, la seva indiferència contra el dolmen davant la immortalitat. Les capçades de pins i alzines segueixen el declinar de la tarda. La natura reposa després de tres dies i tres nits de tramuntana. De sobte les lloses del dolmen s’agiten i desprenen imatges d’un film d’animació. Escriuen. La immortalitat deu ser això, aquesta indiferència que desprenen les pedres del dolmen quan emergeixen de la terra i es posen a escriure.
«La immortalitat és un procés etern», segons Milan Kundera. Un procés d’escriptura com aquest del pi del dolmen que assenyala la por dels constructors de búnquers i els recorda la por dels seus constructors del neolític. La immortalitat és un procés etern contra la por de l’oblit, contra l’amenaça de no existir. És l’obra que parla, no pas l’autor. Queda l’obra sense biografia d’autor. No pas anònima. La immortalitat té noms.
Me’n torno a casa sota els efectes de les irradiacions del turó del dolmen. Em fan sentir la immortalitat de les pedres que fan arrels contra la caducitat de tots els búnquers. En especial d'aquest que agonitza (Le Capitalisme à l'agonie) amenaçant-nos de ser immortal (El futur(o) del Capitalisme/o).
