dilluns, 30 de setembre de 2013

ARANYONS



Desobeint el calendari, l’estiu es resisteix a abandonar les seves posicions i deixar pas a la tardor. Prou a les nits fresqueja i de tant en tant passa un alè d’aire, aquell discret aire clàssic que mou les cortines de les novel·les d’amor i que fresseja les fulles d’arbre dels jardins de films d’intriga.

Prou els dies s’escurcen lentament imparables, però el sol, envellit i tot, en davallada oberta després de traspassar l’equinocci de tardor, no desisteix d’escalfar amb un ardor desacostumat en aquestes darreries de setembre. L’altre dia, mirant el sol que anava a la posta, el veia decrèpit, derrotat. Avui, veient l’estiu oposar-se a l’entrada de la tardor, el veig ridículament repatani. Tan bé que faria d’enretirar-se i deixar lloc a la nova estació que empeny.

És el sol, que sembla patir la síndrome general d’adaptació, com si fos un d’aquests pocs duransilleides que no acaben d’obrir pas a la nova situació post Via Catalana. És una síndrome molt ben descrita a la bibliografia científica. Després de la primera fase de reacció o estat d’alarma, l’afectat o l’afectada de síndrome general d’adaptació passa a la fase de resistència i de lluita per recuperar el seu presumpte equilibri anterior, però cada dia pressent més l’esgotament i cada dia són més clars els símptomes d’adaptació a la nova realitat. Fins que un dia es lleva adaptat del tot i publica al seu diari de capçalera un article sobre la Via Única, però al di! ari ja no el reconeixen.

És el que pot passar a l’estiu, que sembla imitar els duransilleides. [L’estiu subjecte, imitar verb transitiu, duransilleides objecte directe]. No és poca cosa ser imitat per l’estiu, al capdavall pel sol, l’astre rei, que es resisteix a declinar després d’haver atès el punt culminant de la seva carrera.

Un dia de fa anys un agut observador de l’actualitat es va referir a un polític prominent en termes de cadàver polític. En recordar-li ara que aquell polític no deixava d’aparèixer a les portades, em va replicar que no s’havia equivocat, que el que passava era que havia quedat insepult i aquests dies de difunts a l’americana les seves aparicions el feien semblar no tan cadàver polític.

I els aranyons? Ah! Sí. Els aranyons vénen a tomb perquè n’hem collit molts als aranyoners del camí vell de Pals, gràcies justament a l’estiu que s’ha allargat i els dóna l’escalfor justa per agafar aquella agror dolça tan peculiar que fa estremir les barres. I aquell color únic de blau negre sedós, com si la pela, la pell, tingués una capa de pols d’olor finíssims com els que es posen a les galtes les senyores i que ja tenen de natural les senyores abans de ser senyores.

Hi ha dos blaus al món: el blau negre aranyó i tots els altres blaus. Era el blau que Verdaguer veia als ulls de la comtessa Guisla en contrast amb el blanc del seu cutis: quan a Canigó cant X, el millor cant del poema segons molts lectors, escrivia al vers 67 que sos ulls d’aranyó i son front de lliri estaven ennuvolats amb boires de tristesa. Era Guisla, la comtessa abandonada de Guifre, qui tenia ulls d’aranyó, i no pas Flordeneu, com diu Joan Coromines, que de tant en tant deixa senyals d’aquests de control de l’atenció que prestem a la seva immensa saviesa, gràcies a la qual el gran filòleg pot atribuir al mot “aranyó” origen celta, com origen celta té aquest Halloween que fa sortir insepults al carrer sense esperar el nostre dia de difunts.

Els aranyons del camí vell de Pals valen per tota aquesta calor pòstuma d’estiu tardoral o de tardor estiuenca, perquè els ha madurat al punt: prement-los suaument, deixen anar uns cargolins de polpa gelatinosa d’un gust únic com el seu color blau negre. Tota la calor fora de guió val un grapat d’aranyons. Com tots els duransilleides valen una Via Catalana cap a la Independència.