sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Algú l’ha cridat.
Ell deia:
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar.
El mar ha après la dolça música de l’infinit. Ho diu la fada de Roses que ajuda els coralers de Begur a coralar disfressada de sirena:
Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa;
les fades del Pirineu
me diuen Sirena.
Verdaguer, que també escoltava l’infinit, es devia pensar saber quan una fada es torna sirena, mentre Vinyoli, a Begur, es tornava orella i pas insomnes en espera que algú que el cridava li digués vols saber qui só?
L’estadant busca en el dial la sintonia de les Vaghe stelle dell’Orsa. Les de Leopardi. Les de Visconti.
(A Joan Vinyoli en l’homenatge de Begur en el 25è aniversari de la seva mort el 30 de novembre de 1984).
