dijous, 10 de setembre de 2009

LA FLOR DE TA MEMÒRIA


Gentil és enganyat per Flordeneu, la reina de les fades de Canigó, com Apol·lo ho és per la nimfa Telfusa de l’himne homèric que Roberto Calasso retreu a l’incipit del seu assaig La follia que ve de les nimfes: «El primer ésser amb qui Apol·lo va parlar a la terra fou una nimfa. Es deia Telfusa i de seguida el va enganyar». Fades o nimfes? Sorprèn que Verdaguer defugís les nimfes. «Fada, paraula usada per nostres clàssics i viva encara a Mallorca, és sinònima dels mots coneguts, encara que paratgívols, de goja, aloja, encantada i dona d’aigua». Nota 1 al Cant II v 35 s de Canigó: «–Lo que mirau –li diu– no són congestes, / són los mantells d’ermini de les fades,/que dansen a la llum de la celístia / dels estanys de Cadí vora les aigües». La follia que ve de les nimfes no és sinó la possessió que ve de les fades. La història de Gentil és la d’un posseït. En la correspondència fictícia de Verdaguer amb Vayreda es troba una nota aclaridora: "en el meu poema no parlo sinó de fades perquè esmentar les altres seria ja convocar-les. Tampoc no dic res de les dones d'aigua. El poder del nom és real, fa real allò que diu. Les fades i les goges enganyen, és cert, però les altres posseeixen. Penseu que sé de què parlo d’ençà que freqüentava les gorgues del torrent de Folgueroles. Mai no he sabut, però, quan una fada es torna nimfa".