Pàgines

dijous, 10 de febrer de 2011

SLEEP, POET, SLEEP


Estic en plena degustació de Magnificat de l’Espai Brossa, amb textos de Verdaguer, Caterina de Siena, Teresa d’Àvila, del dramaturg i director Pasquale Bavaro, que diu que «és un espectacle sobre el delit de Déu, el plaer que se sent en companyia de sants, àngels i misteris de la fe». Travessant del carrer Allada Vermell cap al dels Flassaders i el de les Candeles no trobàvem ningú que ens aclarís si és «Magníficat», a la llatina, esdrúixol, o és agut, participi, «Magnificat», o imperatiu «Magnifica’t». A l’Avui d’avui Miquel de Palol explica que Verdaguer, Maragall, Riba, són o eren o seran els tres magnífics.

Els grans es troben sempre. Més d’una vegada. En vida o en mort. Verdaguer i Maragall sembla que es van relacionar només pels llibres que s’enviaven i es dedicaven educadament. Llegint-se es van fer poetes l’un per a l’altre. No llegien Riba, però Riba els va llegir i els va fer més poetes que no ens semblava, quan els llegíem.

Ara és Any Maragall perquè fa cent anys que va morir i cent-cinquanta que va néixer. I és Any Verdaguer perquè fa 125 anys de Canigó i és Any Riba, com ho és cada any. I cada any és any Verdaguer, any Maragall, any Riba. El Magníficat esdrúixol em fa copiar uns versos que em descobreixen que tant se valen els anys, que el que compta és el poeta que el poeta magnifica.

Sleep, poet, sleep, and let the songbirds sing;
you who loved so much to hear
their lovely songs will happy be,
and you eill smile that smile…
By the grace of that same smile
you have entered Paradise.
Trad. De J.W. Millard

Dorm, poeta, dorm, que els ocells ja canten:
tu que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…
Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.
Joan Maragall 12-VII-1903
+ Sobre Maragall