 |
| foto diari Avui |
L’amic TG, sempre alerta d’on salta la llebre mediàtica, em truca i em demana si m’he fixat en la foto de la presentació oficial del nou equip del Departament de Cultura (Avui, 03.02.2011). Rescato el diari i amb la foto al davant en fem una lectura d’aficionats a «la pregnància semàntica modulada com a model explicatiu dels processos de lectura d'imatges».
És indubtable que Fèlix Riera hi ocupa el centre orbital. Tant per l’estatura –és el més alt de la primera fila– com perquè el conjunt dels 9 components de l’equip està construït com un 1+8. De fet Riera és l’orbital pi, que es caracteritza per la seva simetria binària: dos dosos als flancs dret i esquerra i un qüern o doble dos al darrera. Començant pel qüern posterior, tenim que un dels dosos és un dues, situades al mig i flanquejades per l’un i un dels extrems. Tot i la centralitat femenina, però, la seva presència de quota accentua el caràcter secundari de tota la segona fila. De fet tot el qüern posterior és intersticial. Home, dona, dona, home. Els busts de Norbert Tomàs-Yvonne Griley-Pepa Moya-Lluís Puig ocupen els quatre intersticis deixats per les cinc figures davanteres, de cos sencer.
Ens fixem, però, que la centralitat de Riera és alhora excèntrica. En efecte, ell és l’únic que mira cap enfora de la imatge. En les fotos d’aquest gènere és obligatori mirar la càmera, que és on hi ha l’observador, l’«objectiu» de la foto. Per a qui, si no per a l'observador o lector és l’operació fotoperiodística? Per contra aquest personatge central mira cap enfora, com si l’important no sigui allà, en l’àmbit de la imatge, sinó a fora, no gaire lluny, però a fora. Com dient «l’important no ets tu que m’estàs mirant sinó jo que no et miro amb allò que miro».
A la dreta de Riera hi ha Ferran Mascarell. Tot i que és el capità de l’equip, no és cèntric. És l’únic que no té les mans ocultes, sinó que sembla manipular un paperet amb posat de donar explicacions. Més a la dreta Xavier Solà, que no acaba de somriure, com si no s’ho cregués. En funció de complement binari a l’esquerra de Riera hi ha Joan Pluma, amb barba negra, americana un punt baldera i les butxaques inflades. I més a l’esquerra hi ha Vicenç Villatoro, amb barba blanca, un punt obert de cames. És l’única figura de perfil de la foto. El perfil l’afavoreix, ell ho sap, però aquí introdueix una interrogació inquietant. Cap on mira Villatoro? No mira certament cap al centre, a Riera, ni cap on Riera mira. Tampoc no és Mascarell el receptor de la seva mirada. Probablment és Xavier Solà, situat a l’altre extrem de la davantera. Dos més dos que salten dues vegades de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta un únic centre excèntric. La simetria binària es tancaria, així, amb una pinça perfecta a la davantera, si no fos que potser Villatoro, no fa altra cosa que interpretar l’observador i preguntar: on és l’Oriol Izquierdo?
Estem esperant amb l’amic TG el resultat del Barça-Atlètic de Madrid. I, quan trobem que a l’alineament de l’equip del Departament de Cultura només hi ha 9 jugadors, ens apareix del fons de la foto una pissarra amb dues fletxes dirigides amunt. Són els jugadors que hi falten o són les dues direccions que completen la simetria binària? I passem al futbol: ha guanyat el Barça i ens diem que una imatge és una representació d'un acte ostensiu mitjançant el qual un subjecte assenyala a un altre subjecte una porció d'un món possible.
Això sí, desitgem a l'equip de Cultura que ens representi, als culturalistes, tan victoriosament com el del Barça representa el que representi.
