Pàgines

dimarts, 12 d’agost de 2014

PERDRE O NO PERDRE JORDI PUJOL



Divendres, 8 d’agost de 2014. Qui m’ho havia de dir que en aquest estiu de 2014 m’esperaven experiències extremes com aquesta: preparar una antologia de poesies patriòtiques de Verdaguer i, de sobte, entomar l’impacte de l’afer Jordi Pujol i Soley, que irromp com un tsunami  en la vida política catalano-espanyola-europea.

Avui el 9 Nou publica un article meu sobre el cas. També hi he volgut dir la meva, però ara veig que els vaig enviar una versió inacabada. Aquesta és la bona. 



PERDRE O NO PERDRE JORDI PUJOL
CARTA OBERTA


Benvolgut President estat: 
En voler expressar-vos que us faig costat en aquests dies adversos, em trobo que no sé gaire com fer-ho. D’entrada hi ha el tractament de president, que no caldria haver de justificar. Sou president, “estat”, però president. Igual com sou fundador del vostre partit polític, que, per cert, ja sabeu que no he votat mai. Igual com sou un dels fundadors de la Universitat de Vic, quan presidíeu el govern de Catalunya que presentà al Parlament la Llei del seu Reconeixement i aconseguí aprovar-la per unanimitat el 10 de maig de 1997. Benvolgut, doncs,  President estat de la Generalitat de Catalunya i cofundador del la UVic.

Després m’engavanya el tractament de rang. Recordo que, ja president, em demanàveu que no deixés de tutejar-vos com quan ens vàrem conèixer a les barricades culturals dels anys 60 empenyent la revista de joves Oriflama. Encara que en públic mantingués el vostè que exigia –dèieu– «la comèdia del protocol». Avui, després de vacil·lar entre el tu i el vostè, m’he decidit pel vós. Expressa familiaritat i alhora respecte. A casa tractàvem de vós els pares i tota persona adulta sense distincions. En tot cas, respectat President, el tractament de vós és el que avui em surt més espontani i més respectuós que abans.

Abans de què? Doncs, abans d’això que ens passa, que us deu passar a vós mateix, i és que, en voler entendre el vostre comunicat autoinculpatori del 25 de juliol, dia de sant Jaume, patró del Regne d’Espanya, hi hem sentit batre les ales d’aquell Àngel de la Història, que el filòsof jueu alemany Walter Benjamin va descriure, en sentir-les batre damunt l’Europa nazi-feixista-franquista, a la qual va acabar sucumbint a Portbou, en terra catalana. És l’àngel rebel que es vol girar d’esquena al vent del futur, perquè descobreix que no és el vent del progrés real, sinó un vent de devastació constant que bufa deixant enrere només que enderrocs i deixalles.

Coneixeu prou aquesta concepció de la Història i la seva crítica radical del progrés. Sosté que no hi ha progrés real, només hi ha l’imparable pas del temps que acumula catàstrofes successives una generació rere l’altra, un segle rere l’altre. La progressió científica, tècnica, econòmica, política o social i moral és un miratge que els predicadors de vent saben crear amb promeses de benestar futur. 

Doncs, no. No us vull perdre. I us demano que no us vulgueu perdre en aquest passat que vós i jo sabem que no és una immensa deixalleria d’ideals traïts. Vós mateix, si us plau, no us hi deixeu engolir. La mentida torna a imposar-se sobre la veracitat de la causa catalana que heu defensat sincerament. Si heu mentit, assumiu-ne les conseqüències: sé que no desmentireu el vostre passat catalanista, perquè també sé, crec saber, que no us vàreu dedicar a la política per lucrar-vos.

He repassat les vostres Memòries. Història d’una convicció (1930-1980) i la presentació que vós i jo en vàrem fer a la Llibreria La Tralla de Vic el febrer de 2008. Rellegida ara, la història dels vostres primers cinquanta anys m’ha commòs altra vegada. Ara em revé a la memòria l’episodi d’una foto que teníeu a la cel·la de la presó. S’hi veia, escriviu

una panoràmica de Lleida feta des de l’altra banda del riu, que em transportava a un dia de la meva infantesa, a Premià de Mar, a l’abril de 1938 en què un oncle meu llegia el comunicat de guerra i en acabar deia: “hem perdut Lleida”. I jo, que només entenia la materialitat de les paraules, deia que no, que no l’havíem perduda. Perquè el llenguatge imprecís del comunicat –el llenguatge imprecís de  tots els comunicats quan han de donar compte de grans derrotes– no ho deia pas que Lleida hagués caigut. Però el meu oncle m’ho va explicar i em va dir que això significava l’inici d’una greu derrota per a Catalunya. 

El llenguatge del vostre comunicat d’autoinculpació també és imprecís i enlloc no diu que “hem perdut Jordi Pujol”. Per això voldria pensar que, a desgrat de tot, per més que ho contradigui la lectura de l’oncle de torn, la bona lectura és la de l’infant que éreu i que potser continueu essent i que també voldria ser jo, fent-vos costat, per llegir a la Història del futur que «no hem perdut Jordi Pujol». 

Deia que no sabia com començar, i ara tampoc no sé com acabar, si no és desitjant-vos el millor, que no sé quin és, però sé que hi és i intueixo que també és el millor per al país que heu contribuït a construir i ara, girant-se d’esquena a les ruïnes del passat, està expectant davant del 9N.