Divendres, 8
d’agost de 2014. Qui m’ho havia de dir que en
aquest estiu de 2014 m’esperaven experiències extremes com aquesta: preparar
una antologia de poesies patriòtiques de Verdaguer i, de sobte, entomar
l’impacte de l’afer Jordi Pujol i Soley, que irromp com un tsunami en la vida política
catalano-espanyola-europea.
Avui
el 9 Nou publica un article meu sobre el cas. També hi he volgut dir la meva,
però ara veig que els vaig enviar una versió inacabada. Aquesta és la
bona.
PERDRE O NO PERDRE JORDI PUJOL
CARTA OBERTA
Benvolgut President estat:
En voler expressar-vos que us
faig costat en aquests dies adversos, em trobo que no sé gaire com fer-ho.
D’entrada hi ha el tractament de president, que no caldria haver de justificar.
Sou president, “estat”, però president. Igual com sou fundador del vostre
partit polític, que, per cert, ja sabeu que no he votat mai. Igual com sou un
dels fundadors de la Universitat de Vic, quan presidíeu el govern de Catalunya
que presentà al Parlament la Llei del seu Reconeixement i aconseguí aprovar-la
per unanimitat el 10 de maig de 1997. Benvolgut,
doncs, President estat de la Generalitat
de Catalunya i cofundador del la UVic.
Després m’engavanya el tractament
de rang. Recordo que, ja president, em demanàveu que no deixés de tutejar-vos
com quan ens vàrem conèixer a les barricades culturals dels anys 60 empenyent
la revista de joves Oriflama. Encara
que en públic mantingués el vostè que exigia –dèieu– «la comèdia del protocol».
Avui, després de vacil·lar entre el tu i el vostè, m’he decidit pel vós.
Expressa familiaritat i alhora respecte. A casa tractàvem de vós els pares i
tota persona adulta sense distincions. En tot cas, respectat President, el
tractament de vós és el que avui em surt més espontani i més respectuós que
abans.
Abans de què? Doncs, abans d’això
que ens passa, que us deu passar a vós mateix, i és que, en voler entendre el
vostre comunicat autoinculpatori del 25 de juliol, dia de sant Jaume, patró del
Regne d’Espanya, hi hem sentit batre les ales d’aquell Àngel de la Història, que el filòsof jueu alemany Walter Benjamin
va descriure, en sentir-les batre damunt l’Europa nazi-feixista-franquista, a
la qual va acabar sucumbint a Portbou, en terra catalana. És l’àngel rebel que
es vol girar d’esquena al vent del futur, perquè descobreix que no és el vent
del progrés real, sinó un vent de devastació constant que bufa deixant enrere
només que enderrocs i deixalles.
Coneixeu prou aquesta concepció
de la Història i la seva crítica radical del progrés. Sosté que no hi ha
progrés real, només hi ha l’imparable pas del temps que acumula catàstrofes
successives una generació rere l’altra, un segle rere l’altre. La progressió
científica, tècnica, econòmica, política o social i moral és un miratge que els
predicadors de vent saben crear amb promeses de benestar futur.
Doncs, no. No us vull perdre. I
us demano que no us vulgueu perdre en aquest passat que vós i jo sabem que no
és una immensa deixalleria d’ideals traïts. Vós mateix, si us plau, no us hi
deixeu engolir. La mentida torna a imposar-se sobre la veracitat de la causa
catalana que heu defensat sincerament. Si heu mentit, assumiu-ne les
conseqüències: sé que no desmentireu el vostre passat catalanista, perquè també
sé, crec saber, que no us vàreu dedicar a la política per lucrar-vos.
He repassat les vostres Memòries. Història d’una convicció
(1930-1980) i la presentació que vós i jo en vàrem fer a la Llibreria La Tralla de Vic el febrer de 2008.
Rellegida ara, la història dels vostres primers cinquanta anys m’ha commòs altra
vegada. Ara em revé a la memòria l’episodi d’una foto que teníeu a la cel·la de
la presó. S’hi veia, escriviu
una
panoràmica de Lleida feta des de l’altra banda del riu, que em transportava a
un dia de la meva infantesa, a Premià de Mar, a l’abril de 1938 en què un oncle
meu llegia el comunicat de guerra i en acabar deia: “hem perdut Lleida”. I jo,
que només entenia la materialitat de les paraules, deia que no, que no l’havíem
perduda. Perquè el llenguatge imprecís del comunicat –el llenguatge imprecís
de tots els comunicats quan han de donar
compte de grans derrotes– no ho deia pas que Lleida hagués caigut. Però el meu
oncle m’ho va explicar i em va dir que això significava l’inici d’una greu
derrota per a Catalunya.
El llenguatge del vostre comunicat d’autoinculpació també és imprecís i enlloc no diu que “hem perdut Jordi Pujol”. Per això voldria pensar que, a desgrat de tot, per més que ho contradigui la lectura de l’oncle de torn, la bona lectura és la de l’infant que éreu i que potser continueu essent i que també voldria ser jo, fent-vos costat, per llegir a la Història del futur que «no hem perdut Jordi Pujol».
Deia que no sabia com començar, i ara tampoc no sé com acabar, si no és desitjant-vos el millor, que no sé quin és, però sé que hi és i intueixo que també és el millor per al país que heu contribuït a construir i ara, girant-se d’esquena a les ruïnes del passat, està expectant davant del 9N.
El llenguatge del vostre comunicat d’autoinculpació també és imprecís i enlloc no diu que “hem perdut Jordi Pujol”. Per això voldria pensar que, a desgrat de tot, per més que ho contradigui la lectura de l’oncle de torn, la bona lectura és la de l’infant que éreu i que potser continueu essent i que també voldria ser jo, fent-vos costat, per llegir a la Història del futur que «no hem perdut Jordi Pujol».
Deia que no sabia com començar, i ara tampoc no sé com acabar, si no és desitjant-vos el millor, que no sé quin és, però sé que hi és i intueixo que també és el millor per al país que heu contribuït a construir i ara, girant-se d’esquena a les ruïnes del passat, està expectant davant del 9N.
