Pàgines

divendres, 22 d’agost de 2014

NOVETATS ESTIUENQUES




Havíem quedat que l’estiu era inhàbil. Tancat per vacances i prescripció meteorològica: calor i sol, platja i muntanya, turisme i caixacobri. A l’estiu l’actualitat s’atura, no passa res.  Però resulta que l’actualitat no respecta pas sempre el pacte de les estacions de l’any i que a l’estiu passen coses. Que no toca que passin, com l’afer Pujol que posarà aquest estiu de 2014 entre els estius nefands on, salvades totes les distàncies, figuren el de l’esclat de la I Guerra Mundial de fa cent anys el 1914, el del Mur de Berlin de 1961, el de les Torres Bessones de 2001 o, anant al més nefand de tots, l’estiu de l’alçament de Franco contra la República i contra  Catalunya. Estius sense els quals no s’explica la història contemporània. Ni la història antiga d’Europa, que registra un abans i un després de la mort de l’emperador August fa dos mil anys, l’agost del 14 de la nostra era.

Sóc a l’Empordanet i la novetat és que plou. Una pluja tranquil·la, sostinguda, pròpia de l’hivern, deixa amarada la terra i degotants els arbres i les flors del jardí. Si vingués Horaci a estiuejar, escriuria versos que dirien coses com: Feliç qui a casa seva, a l’aixopluc primordial, espera la nit per a colgar-se i adormir-se sentint la pluja caure a la teulada, damunt seu, dolçament, mentre pensa en amigues i amics llunyans, de latituds on qui sap si també hi plou.
I potser és aquesta novetat de la pluja i de les baixes temperatures la novetat més nova d’aquest estiu de 2014. Encara no fa un mes que esclatà l’afer Pujol i allò que semblava ser la novetat de l’estiu de 2014 ha esdevingut un dejà vu, un cas més de corrupció en el clavegueram de l’Estat, el llur, que no para d’inspirar literatura escandalitzada, acusatòria, moralista, moralitzant i, al capdavall, desmoralitzadora.   El cas ens ha tocat endins i extemporàniament. Ara no tocava, que deia ell. Però en si mateix no és cap novetat, perquè toca sempre, estiu i hivern. Res de nou sota el sol/nihil novum sub sole, per dir-ho com els antics.

Penso si el cas conegut com “la defenestració d’Eugeni d’Ors” no és comparable amb el cas Pujol. No tant per les causes com pels efectes. Si la defecció del més alt càrrec de Cultura de la Mancomunitat  desmoralitzà la generació noucentista que havia format i dirigit, l’autodefenestració de Pujol pot produir en la generació formada en les seves consignes morals i polítiques decepció i escepticisme

Aquests dies recordo un pensament de Josep Pla: «en el temps de la nostra generació noucentista les classes dirigents del país han comès dos errors garrafals, el de Verdaguer i el d’Eugeni d’Ors». I em pregunto si en el temps de la meva generació seixantista (la dels qui vam arribar a la vida pública a l’entorn de 1960) les classes dirigents de Catalunya no hauran també comès dos errors garrafals, la Transició de 1978, amb la “llur” Constitució, construïda sobre la negació franquista de la nació catalana,  i l’ascens i caiguda de Pujol, que ha perpetuat aquella Constitució, amb tota la implicació de l’Estat “llur” i la complicitat dels qui l’han votat i dels qui no l’hem votat. M’ho pregunto i no hi trobo resposta.

La història, que no és fàcil d’explicar, l’expliquen fets com aquests que no s’acaben mai d’explicar ben bé. Com la meteorologia. Els mateixos homes del temps, aquest estiu, tampoc no saben com donar les suposades males notícies perquè ells i nosaltres tenim assumit que a l’estiu fa sol i calor i no plou, llevat dels xàfecs d’estiu.


Ja no plou. Unes ullades de sol il·luminen l’aire i aniré a caminar una estona per camins de bassals i terra molla i oblidaré Pujol, que a l’estiu de 2014 ha disputat l’actualitat a la meteorologia.