L’emoció de l’emoció
«Quan llegeixo algun text que m’emociona, el primer que vull fer és compartir-lo amb algú», escriu Eloi Creus. Per això comença el bloc Mots en lloc de farina i l’inaugura amb l’emoció que ha sentit llegint El gos d’Ulisses, el passatge de l’Odissea d’Homer, en traducció de Carles Riba, en què Argos, el pobre gos envellit tot esperant vint anys el seu amo al llindar del palau d’Ítaca, el reconeix. I si Argos és l’únic a adonar-se de qui és el nouvingut, aquest és també l’únic a adonar-se que el seu gos l'ha reconegut, però no ho pot manifestar, i vessa d’amagat una llàgrima d’emoció.
L’emocionat lector escriu a la primera entrada del seu blog, «Retrobament entre Argos i Ulisses», uns comentaris plens d’erudició novençana, prometedora, il·luminats per l’emoció heretada de tants i tants lectors/oïdors que l’han precedit durant tres mil·lenis. La de tants i tants relectors, com ara jo mateix, que en tornar per tu, Eloi, al passatge homèric, com qui torna al llindar del palau d’Ítaca, m’he sentit també reconegut per Argos. Novell lector d’Homer/Riba, et saludo!
Digue’m què emociona més? El gos que reconeix l’amo o l’amo que reconeix el reconeixement del gos, sense poder-l’hi manifestar? Se’n va adonar, Argos, que el seu amo li corresponia el reconeixement, però havia de protegir-se’n? Que encara no podia anomenar-se? És emocionant que Argos reconegui Ulisses al cap de vint anys, però ho és més que, com a últim servei a Ulisses, entengui que ho ha de dissimular igual com ho ha de fer l’amo.
Llegint la lectura de la teva lectura del passatge del gos d'Ulisses, sento, amic, l’emoció de la teva emoció tan viva com llegint el passatge del gos d’Ulisses.
