dimecres, 3 d’octubre de 2012

SE'N CANSARAN
















Sí, se’n cansaran. Tot fa pensar, Cinto, que se’n cansaran. I, si no, per ells fan. L’important és que no ens en cansem nosaltres. Tu et preguntaves Se’n cansaran?, quan veies totes les ones de la mar que t’envestien udolant com a lleons, obrint ses boques de caverna. Era a la tardor de 1896. El teu amic Justí Pépratx, de Perpinyà, t’escrivia: «Se veu clarament avui que les sagetes que se li disparen van dirigides a la causa catalanista tant o més que a sa persona. Si no hagués vostè escrit en català L’Atlàntida i el Canigó, no se li hauria fet tan cruel guerra. Sempre em recordaré les paraules que li digué a vostè en ma presència la senyora marquesa jove: “És llàstima que no haja fet vostè La Atlàntida en llengua castellana”. És lo pensar, aquest, de tots sos contraris, castellans o castellanitzats. Hi ha potser altres motius, mes aquest, per més que el callen, hi és per molt.» Avui també ens preguntem si se’n cansaran. Les envestides de les ones de la mar de ponent contra el català pugen de grau en l’escala de «conflictes encara no armats». Els udols del genocidi lingüístic es fan sentir pels carrers. Ahir mateix, a la plaça de Gal·la Placídia de Barcelona, una ciutadana, en demanar-li orientació per trobar un carrer, em va contestar amb veu autoritària que li parlés en espanyol. No se’n cansaran mai, de sentir-se ofesos, injuriats, només de sentir-nos parlar en català? Però, si no se’n cansen ells, tampoc ens en cansarem nosaltres, perquè, amb tu, Cinto Verdaguer, sabem que Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena. A tu, certament, no et varen rompre. En aquesta tardor de 2012,sacsejada per les envestides de la pobresa com per l’onada reivindicativa d’un estat propi per a la nació catalana, és un encert la proposta de rellegir la poesia Se’n cansaran? que fa la Fundació Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles per al mes d’octubre.