La celebració del Bicentenari de Marx –també a l’Institut d’Estudis Catalans– em porta a recordar l’etapa de la meva vida en què estudiava alemany i que en els meus exercicis de traducció hi havia epistolaris. En especial m'atreien les cartes d’Hipèrion a Diotima, de Hölderlin, que anys després vaig traduir i publicar. També dues cartes «al pare» m'atreien vivament. La Carta al pare, de Franz Kafka, i la Carta al pare, de Karl Marx. Les volia traduir i publicar juntes, però em varen convèncer que no. La primera la vaig publicar i estudiar. La segona va quedar a mig traduir, però avui en rescato les ratlles inicials en homenatge. Marx tenia 19 anys i estudiava a la Universitat.
A Berlin, 10 de noviembre de 1837.
Estimat pare: hi ha moments a la vida que tanquen una etapa i llavors se’ns presenten com fites de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció. En moments de transició com aquests ens sentim empesos a mirar el passat i el present amb els ulls del pensament, penetrants com els d’àguila, per tal de prendre consciència de la nostra posició real. Sí, a la història del món li agrada una esguard d’aquests, retrospectiu, encara que sovint agafi l’aparença d’un retrocés o d’una aturada, mentre que no fa res més que ajeure’s a la poltrona per tal de comprendre’s, per penetrar espiritualment la pròpia obra. L’obra de l’esperit.
En aquests dies de tardor de 2018, a dos-cents anys del naixement de Marx, em pregunto si no vivim una d'aquelles etapes de frontera que alhora assenyalen clarament una nova direcció.
