Pàgines

dimecres, 29 d’octubre de 2014

VERMELL PER 4















29 d’octubre 2014. Quarantena. Doncs, no; no he deixat d’escriure el dietari. Hi escric gairebé cada dia, però he deixat de penjar les anotacions al blog. Ja sé que la literatura bloguera no és ben bé ni literatura ni publicada.  Però en tot cas em sento diferent si escric amb la perspectiva d’un post per a penjar al blog o no, si escric per escriure. Ara mateix noto el canvi. Tan bon punt m’he posat a escriure pensant en el blog, ja m’he enravenat. Però, som-hi. Com que s’estranyen del meu silenci bloguer i em demanen si em passa res, m’he decidit de trencar la quarantena d’abstinència blogaire (ara m’adono que fa quaranta dies del darrer post penjat) i començo copiant anotacions de dies passats:


14 d’octubre (I). I tant com passa! Em preguntaves si em passa res. «T’ho demano [em dius] perquè, després d'escriure Ens esperava la rosa vermella de Burns el dia 19 de setembre, no hem pogut llegir res més al teu dietari Atlàntida».
També m’ho retreu un altre amic: «des de mig mes passat que no has publicat res. És que la rosa vermella de Burns t'ha fet perdre la veu?»
Doncs no, gràcies de l’interès, però diria que a mi no em passa res fora del que passa. En tot cas no em passa res més que el que passa quan, en moments que passen coses, ens preguntem els uns als altres «què passa?». I sempre hi ha savis que sembla que ho sàpiguen quan comencen dient: «el que passa és que...» i t’engeguen un discurs que revela que ho saben tant com tu. Em passa, doncs, això que ens passa a tu i a mi i a tots els qui no sabem interpretar el que passa. Em passa això, justament això. En realitat és tant, això que passa, que ens quedem sense saber què passa. Què passa? Doncs, no ho sé. El que em passa a mi és que voldria saber què és això que passa davant meu i no ho sé veure o no ho sé interpretar. 
     
Val a dir també que, si parlem de «passar», acabem de passar un cap de setmana de pensionista, d’aquells que s’estiren pels dos caps i van de divendres a dimarts. A l’Empordà de Baix feia un temps de falsa tardor, amb pluges i vents d’estiu, ocells de passa que no se’n van i tardanies que s’atarden a les branques, com fan les nous de la noguera del caminal d’anar i tornar de Pals, on les malves i els passacamins no es passen sinó que refloreixen. I mentre assegut al cafè de la plaça llegeixo els diaris i no hi trobo que em diguin què passa, penso que t’haig d’escriure un mot per  a agrair-te el teu interès i dir-te que no, que no em passa res més enllà de no saber què passa. I que espero  que passin aquests buits tardorals d’un any tan ple de coses que ens han passat i que arribi el dia 9 de novembre.


14 d’octubre (II). Les roses tardorals semblen més roses. Si a Boada els rosers del portal de casa  ens acomiadaven amb una florida extrema, a Sarrià l’ibisc del jardí  ens ha rebut amb quatre roses com quatre cràters que semblen desafiar l’univers amb l’espasa de foc dels quatre pistils estratègicament apuntats als quatre punts cardinals. En obrir la cortina de la finestra del meu petit estudi que dóna al jardí semblen acabats d’esclatar per a mi. El de llevant travessa la finestra apuntant-me al front. Quines roses tan misterioses! Esclaten per durar un sol dia! Exhibeixen una energia còsmica i desprenen alhora dolça fragilitat. Deu ser que se saben caduques. La certesa de no durar més enllà d’un dia les fa un punt pretensioses, com si tinguessin pressa d’exhibir-se, i un punt melancòliques, com si sentissin el pes de l’al·legoria. En realitat no presumeixen de res. Al capdavall durar un dia és haver durat un dia, per sempre. Destí acomplert. Incrustat en el temps. És això que fa durador l’efímer. Aquestes quatre roses tardorals de l’ibisc, florides al racó més amagat del jardí quasi secret d’aquest racó de Sarrià amenaçat per la depredació urbanística, floreixen avui per sempre. Mai més res ni ningú no les podrà desflorir. La flor absoluta, encastada a la roda imparable del temps. És el Vermell per Quatre. Oi que sí, que és això? Digues-ho tu que em demanes què em passa que, després de la rosa de Burns del dia 19 de setembre, he emmudit. Doncs, ja ho veus, passa que el Vermell per Quatre ens abrusa. No el sents passar?