Pàgines

divendres, 19 de setembre de 2014

ENS ESPERAVA LA ROSA VERMELLA DE BURNS




Què volia dir l’hibiscus que anit passada ha tret dues flors? Rotundes, d’exhibició. Petit com és, li costa de florir. Hi ha dies que no pot o qui sap si és que no vol. El llenguatge de les flors, a desgrat de tants florilingüistes que s’hi dediquen, és un llenguatge secret. Com el dels amants, que tothom sap què es diuen, però és silenciós, reservat, tant, que només s’expressa xiuxiuejant.  Hi ha flors que parlen com els amants, sense paraules. És el cas de l’hibiscus que ens esperava amb dues flors com dos sols encarades a la porta del jardí. Justament avui, el dia després del referèndum d’Escòcia.
Té, he pensat, ens ha rebut amb doble flor, perquè sap això d’Escòcia i ens vol alleugerir la pena que hagi guanyat el no. I té raó, votàvem que sí, que aquesta nació d’Europa ens rebés allà on volem arribar els de la nació catalana, però resulta que no hi ha arribat. Gràcies, rosa de cent noms i mil espècies, perquè ens has rebut en l’hibisc florit dues vegades avui, quan els resultats, només ens entristien, alhora que ens alegraven els seus efectes sobre els racois que volen impedir el nostre referèndum de tanta por que tenen de perdre’l, que el volen aturar. I perquè sabies que al Parlament guanyàvem de 106 a 28.

Que arribàvem avui també ho sabia la guardiana de la casa. I com si també conegués el nostre dèficit d’eufòria, ha posat al centre de la taula una rosa roja a mig esclatar, tota ella vessant rojor i exhalant perfum, ara que diuen que les roses ja no fan olor. És la rosa de Burns, m’he dit, la del poeta d’Escòcia que aquests dies apareix a les cròniques del gran referèndum del seu país. Robert Burns el poeta que algú considera si fa no fa l'equivalent escocès de Jacint Verdaguer. I en algun tros de paper he trobat la seva rosa roja i he sentit que els mars no són encara eixuts deserts ni el sol no fon les roques. 
  

El meu amor és una rosa roja, roja. / Ets tan bonica, dolça amiga meva / i t’estimo tant i tant, / que encara t’estimaré / quan els mars s’hagin tornat deserts. / Els mars seran eixuts deserts, amor, / i el sol fondrà les roques /i encara t’estimaré, amor, / fins que s’escoli l’arena de la vida.