Folgueroles.
Anem de convidats a Festa Major a can Torrents del Pa de Folgueroles. En Cinto
nebot ha convidat a dinar «els tiets», «a casa», a la plaça Verdaguer. Els
tiets som tres, els tres germans petits del seu pare: jo, en Ricard, el que
feia 6, la Maria Carme de Parets la setena, casada amb en Josep Ametller, i en
Joan, el de la Merxe, professor de Sant Miquel de Vic, que fa vuit. Ens hi
falten les dues noies de davant meu, la Madrona, casada a Barcelona amb en
Jordi Argenter, malalta d’Alzheimer, i la Concepció, o Conxita, o Co, la dels
Aceves de Vic, retinguda per obligacions d’àvia. Els tres «tiets» grans són
morts: en Cinto, l’hereu; la Mercè, dita «la gran», la mestra; i en
Francisco, l’emprenedor, que es va plantar lluny, a Figueres, de flequer.
Dinem a
l’espai que era la botiga de can Torrents del Pa. Al costat del que era can
Torrents del Vi, a casa dels avis, que no eren els «avis», sinó que l’avi era
el padrí i l’àvia era la iaia. A dalt mateix d’aquest espai hi havia
la cambra dormitori dels nostres pares, que, per cert, no els dèiem mai «els
pares» sinó «el pare i la mare». És l’espai amb balcó a la plaça on vàrem ser
engendrats i on vàrem néixer tots vuit germans, la mare assistida per la
llevadora, que es deia Manda, de Calamanda. Diria que mai no ens havíem aplegat
a dinar aquí, a la botiga de la nostra infantesa, a la casa d’on l’any 1948
vàrem mudar-nos a la de dos trams més avall, on encara hi ha forn i botiga de
pa.
La casa era,
és al costat de l’església, sota el campanar, separada per l’antiga
sagrera, on Verdaguer plorava la germaneta morta, enterrada aquí, sota un
gessamí. Quan dinem, algú retreu la història de la cosineta de can Torrents del
Vi, morta esclafada l’any 1936 sota els taulons de la bastida des d’on els
revolucionaris despenjaven les campanes i engrandien el portal romànic de
l’església. Com que la Co no ha pogut venir, ja no hi ha cap contemporani.
M’adono que el més antic, jo mateix, sóc nat el 37. Aigua avall.
En Cinto
nebot hi té el fill, també Cinto, en Jaç. Quatre generacions de Cintos, vives
en nosaltres. Pare, germà, nebot, renebot. I encara el que fa cinc, el padrí,
que no vaig conèixer, però ell sí, que em va conèixer. Ell és el fundador del
forn de pa, sense ser de l’ofici, quan el segle dinou tombava cap al vint i la
gent encara pastava a casa i portava el pa a coure al «forn de pa».
En Titu, el seu besnét que ens ha convidat, sí que en
sap, de pastar i de coure. Ha fet un pa i unes coques que tenen gust de pa i de
coca d’abans, amb gust de casa, de quan les pastaven i les enfornaven i
desenfornaven el seu pare i el seu avi i de quan els tiets avui convidats, si
s’esqueia i seguint les seves ordres estrictes, les ruixàvem amb un raig d’anís
i la bullidera del sucre fos feia que desprenguessin una olor que mai més no es
repetirà.
