dilluns, 15 de setembre de 2014

9-12 DE SETEMBRE DE 2014



S’ha mort Montserrat Abelló, poeta i traductora. Em va causar una gran impressió, quan la vaig conèixer deu fer una vintena d’anys a la Facultat de Traducció. Una impressió que es va reforçar en ocasió de l’homenatge que a la Universitat de Vic li vàrem dedicar en les IX jornades de Traducció del març de l’any 2005. Abans i després d’aquells dies ens vàrem veure algunes vegades, a casa seva, a Barcelona, i a Vic, la qual cosa em va ajudar a escriure una seva semblança-homenatge. Abelló no era coneguda ni reconeguda com es mereixia i em sembla que aquell homenatge de traductores i traductors, de poetes, traductòlegs i crítics literaris,  va ser oportú per a eixamplar i enfondir el seu reconeixement d’escriptora/traductora de català/anglès i anglès/català i de feminista literària. Després n’he seguit a distància la carrera literària, distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i altres premis l’any 2008.
L’última vegada que ens vàrem veure amb Montserrat Abelló, va ser  a Pals, d’on era el seu marit, Bofill, de cal Rajoler. Anava amb el seu fill, quan jo sortia de comprar el diari al quiosc, als baixos d’una casa que em va dir que era de propietat seva. No sé quanta estona va durar la conversa allà a peu dret, amb el fill que reclamava la seva atenció, però en recordo els efectes: l’admiració i l’enveja que em causà sentir-la tan acordada amb ella mateixa, tan serena. No feia gaire temps que havia rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En demanar-li si amb Al cor de les paraules havia tancat la seva obra de poesia, em va dir que no, que no, que encara escrivia, perquè encara no estava prou preparada per a morir.
En efecte, la primavera d’enguany, 2014, Montserrat Abelló, nada a Tarragona fa 96 anys, encara ens havia de sorprendre amb un seu darrer llibre, Més enllà del parlar concís,  on hi ha uns versos tan poc poètics com extremament colpidors, d’aquells que fan bo de portar desats a la memòria: «I ser feliç com Epicur  / amb el poc que vull / al meu abast. /I, en no esperar / ja res d’un més enllà, / no tenir por de la vida / ni de la mort». Quina gosadia! Convocar en versos que més aviat semblen ratlles curtes i ratlles llargues el nom d’Epicur i fer-ne programa de vida. I de mort. Un obituari diu que la poeta Montserrat Abelló s’havia preparat per a morir com va morir, en la serenor. Tal com havia après d’Epicur,  que proposava de viure sense por ni de la mort, ni dels déus, ni del dolor, ni del destí.
  
10 de setembre
Pors que convocava avui i exorcitzava Josep Maria Terricabras en el seu «discurs patriòtic» que per a la Diada Nacional de Catalunya ha pronunciat al pati de la Casa de Convalescència. El títol suggerent i enigmàtic, «...i un posat ferm menysprea angoixes importunes...», resulta ser un vers del poeta eivissenc Marià Villangòmez, el de Terra natal, amb què l’amic diputat europeu disparava no pas contra els porucs sinó contra els qui encomanen pors, no pas contra els angoixats sinó contra els qui ens volen angoixar, per tal com «en les properes setmanes i mesos, les pors poden donar pas a angoixes profundes i paralitzants».

De sobte m’han assaltat dues figures de la rondallística europea: la d’en Pere o d’en Joan sense por,  l’heroi que no sap què cosa sigui tenir por, i la d’en Joan Feréstec, especialitzat a fer por, primer antiheroi de la galeria dels Sis Joans famosos dels contes de Carles Riba. Després hem anat a prendre una canya i hem parlat dels corruptes, que ja no poden fer por, i dels corruptors que sí, que en poden fer. I ens hem acomiadat dient-nos que tant a Barcelona com a Brussel·les valen les paraules finals del seu discurs: «la pàtria ens demana que tots adoptem un posat ferm per arribar junts a conquerir la llibertat perduda, assegurar-la i fer-la festa»,

I nosaltres encara hem anat al Born a rebre la Marxa de Torxes, on venien uns amics i assistir amb ells a l’ofrena floral al Fossar de les Moreres, sense cap mena de por ni angoixa, ans amb la joia de compartir la declaració de l’IEC que vàrem votar en un ple: Catalunya, en tant que nació de ple dret, pot —ja sigui dins o fora del marc jurídic estatal— decidir lliurement el seu futur. La vaguetat de «poder decidir lliurement el seu futur» és compensada per la contundència de l’afirmació que Catalunya és una «nació de ple dret». És un cas  d’argument a fortiori: si és una nació, a fortiori res ni ningú pot impedir-li decidir el seu futur. Aquí hi ha l’origen de la discòrdia que dura fa tres segles. Una altra nació, Castella/Espanya, que té poders d’Estat,  decideix que Catalunya no és nació.


11 de setembre

Hem volat amb la V de Barcelona, capital de Catalunya, nació d’Europa que reclama l’estat propi. Hem volat món enllà, cel amunt, història a través, futur avall, independència endins. Quan tornàvem a casa ens fregàvem els ulls, somreien i el silenci s’anava imposant damunt l’èxit impactant de la Diada de l’any del Tricentenari. 


12 de setembre

Articulistes i tertulians dissimulen com poden la incapacitat d’explicar què ha passat. N’hi ha un que ha d’omplir la columna i atribueix l’èxit de la diada a la sort. Les imatges desborden les narracions. Les paraules i les frases curtegen. Mai la cridòria, el quequeig i l’embussament verbal no havien fet tan soroll. Mai el silenci no havia estat tan eloqüent. Mai les imatges no havien valgut més que les paraules. Els pobres intèrprets que es guanyen la vida interpretant imatges als diaris han de simular que les entenen. Semblen aquell falsari que davant la TV simulava fer d’intèrpret a l’enterrament de Nelson Mandela. L’experiència de la V de Barcelona, capital de Catalunya, nació que aspira a ser estat, bé trobarà aquests dies els torsimanys que sabran convertir les impressions i les imatges en paraules entenedores i llegidores.