S’ha mort Montserrat Abelló, poeta i traductora. Em
va causar una gran impressió, quan la vaig conèixer deu fer una vintena d’anys
a la Facultat de Traducció. Una impressió que es va reforçar en ocasió de l’homenatge
que a la Universitat de Vic li vàrem dedicar en les IX jornades de
Traducció del març de l’any 2005. Abans i després d’aquells dies ens vàrem
veure algunes vegades, a casa seva, a Barcelona, i a Vic, la qual cosa em va
ajudar a escriure una seva semblança-homenatge. Abelló no era coneguda ni
reconeguda com es mereixia i em sembla que aquell homenatge de traductores i
traductors, de poetes, traductòlegs i crítics literaris, va ser oportú per a eixamplar i enfondir el seu
reconeixement d’escriptora/traductora de català/anglès i anglès/català i de
feminista literària. Després n’he seguit a distància la carrera literària,
distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i altres premis l’any
2008.
L’última vegada que ens vàrem veure amb Montserrat Abelló, va
ser a Pals, d’on era el seu marit,
Bofill, de cal Rajoler. Anava amb el seu fill, quan jo sortia de comprar el
diari al quiosc, als baixos d’una casa que em va dir que era de propietat seva.
No sé quanta estona va durar la conversa allà a peu dret, amb el fill que
reclamava la seva atenció, però en recordo els efectes: l’admiració i l’enveja
que em causà sentir-la tan acordada amb ella mateixa, tan serena. No feia gaire
temps que havia rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En demanar-li
si amb Al cor de les paraules havia
tancat la seva obra de poesia, em va dir que no, que no, que encara escrivia,
perquè encara no estava prou preparada per a morir.
En efecte, la primavera d’enguany, 2014, Montserrat Abelló,
nada a Tarragona fa 96 anys, encara ens havia de sorprendre amb un seu darrer
llibre, Més enllà del parlar concís, on hi ha uns versos tan poc poètics com
extremament colpidors, d’aquells que fan bo de portar desats a la memòria: «I ser feliç com Epicur / amb el poc que vull / al meu abast. /I, en
no esperar / ja res d’un més enllà, / no tenir por de la vida / ni de la mort».
Quina gosadia! Convocar en versos que més aviat semblen ratlles curtes i
ratlles llargues el nom d’Epicur i fer-ne programa de vida. I de mort. Un
obituari diu que la poeta Montserrat Abelló s’havia preparat per a morir com va
morir, en la serenor. Tal com havia après d’Epicur, que proposava de viure sense por ni de la
mort, ni dels déus, ni del dolor, ni del destí.
10 de setembre
Pors que convocava avui i
exorcitzava Josep Maria Terricabras en el seu «discurs patriòtic» que per a la
Diada Nacional de Catalunya ha pronunciat al pati de la Casa de Convalescència.
El títol suggerent i enigmàtic, «...i un
posat ferm menysprea angoixes importunes...», resulta ser un vers del poeta
eivissenc Marià Villangòmez, el de Terra
natal, amb què l’amic diputat europeu disparava no pas contra els porucs
sinó contra els qui encomanen pors, no pas contra els angoixats sinó contra els
qui ens volen angoixar, per tal com «en les properes setmanes i mesos, les pors poden donar pas a
angoixes profundes i paralitzants».
De
sobte m’han assaltat dues figures de la rondallística europea: la d’en Pere o
d’en Joan sense por, l’heroi que no sap
què cosa sigui tenir por, i la d’en Joan Feréstec, especialitzat a fer por,
primer antiheroi de la galeria dels Sis
Joans famosos dels contes de Carles Riba. Després hem anat a prendre una
canya i hem parlat dels corruptes, que ja no poden fer por, i dels corruptors
que sí, que en poden fer. I ens hem acomiadat dient-nos que tant a Barcelona
com a Brussel·les valen les paraules finals del seu discurs: «la pàtria ens demana que tots adoptem un posat ferm per arribar junts a conquerir
la llibertat perduda, assegurar-la i fer-la festa»,
I
nosaltres encara hem anat al Born a rebre la Marxa de Torxes, on venien uns
amics i assistir amb ells a l’ofrena floral al Fossar de les Moreres, sense cap
mena de por ni angoixa, ans amb la joia de compartir la declaració de l’IEC que
vàrem votar en un ple: Catalunya, en tant
que nació de ple dret, pot —ja sigui dins o fora del marc jurídic estatal—
decidir lliurement el seu futur. La vaguetat de «poder decidir lliurement
el seu futur» és compensada per la contundència de l’afirmació que Catalunya és
una «nació de ple dret». És un cas
d’argument a fortiori: si és
una nació, a fortiori res ni ningú
pot impedir-li decidir el seu futur. Aquí hi ha l’origen de la discòrdia que
dura fa tres segles. Una altra nació, Castella/Espanya, que té poders
d’Estat, decideix que Catalunya no és
nació.
11
de setembre
Hem
volat amb la V de Barcelona, capital de Catalunya, nació d’Europa que reclama
l’estat propi. Hem volat món enllà, cel amunt, història a través, futur avall,
independència endins. Quan tornàvem a casa ens fregàvem els ulls, somreien i el
silenci s’anava imposant damunt l’èxit impactant de la Diada de l’any del
Tricentenari.
12
de setembre
