dimecres, 10 de setembre de 2014

L'ESTIU FUIG 2



2 de setembre

L’estiu fuig, però ells no han esperat la tardor. Tenien pressa. L’11 de setembre és a tocar i s’abraonen contra el procés sobiranista. Ja tenen en el cas Pujol l’instrument amb què pretenen esclafar les aspiracions catalanes a tenir un estat propi. El ministre del Regne d’Espanya saliveja de plaer estatal espanyol declarant la batalla contra el catalanisme sobiranista. És un plaer reservat als gourmets de la Constitución, aquella que aquell deixà lligada i ben lligada. Què se n’ha fet de la corrupció espanyola? I del rei mataelefants i dels seus súbdits, filla i gendre inclosos? I què dels deixebles avançats com els Bàrcenas i els Gürtel i els Matas i els pepistes valencians? La corrupció de Pujol és la corrupció de l’estat, no pas del catalanisme.  Bava del ministre espanyol que podria tornar-se fel, quan  la llur corrupció es giri contra llur projecte. El projecte nacional espanyol està tocat per la corrupció de l’estat llur, que engloba la corrupció de Jordi Pujol.


3 de setembre

Fuig l’estiu. També de l’Empordanet. Abans de tornar a Barcelona, vaig a dir adéu a l’Estany de Boada, que trobo solitari. Només un batre d’ales en el canyissar m’ha fet girar el cap, però no he vist qui les batia. Travesso els arrossars i al pontet de la Barraca d’en Quaranta no sé si anar a l’esquerra, al pontet del Daró o a les Basses d’en Coll a saludar el mar. I vaig al mar, que és canviant i avui era fosc i brut. De tornada he descobert que el groc incipient dels arrossars no era propi sinó reflex de la posta del sol que s’enfonsava a l’horitzó. 


4 de setembre

Pujo a Vic. Ara sí, a Vic.  Vaig a la Universitat, on em faig la composició d’un començament de curs sense estudiants i vaig al dentista, nebot, Aureli, que m’estima i no em fa gens de mal. El vèrtex del triangle: Plana de Vic-Pla de Barcelona-Baix Empordà peti. En realitat el triangle és Folgueroles-Vic / Barcelona-Sarrià / Boada-Baix Empordà.  I torno a la fageda immarcescible del verd amarantí i a la boira que la cobreix i la penetra regalimant humitats primordials allà on l’estiu fuig.


6 de setembre

«Moltes gràcies per haver-te inscrit a la Via Catalana 2014. Ja tens un lloc a la història», em diuen des de “Via Catalana. Ara és l’hora”. Doncs, sí. El meu primer lloc a la història amb majúscules que recordi és a l’hivern de 1939 el dia d’allò que se’n diu encara «l’entrada dels nacionals». Tenia dos anys i potser no ho recordo en directe, sinó per transmissió. El cas és que vàrem sortir de casa cap a l’hort per veure passar uns avions que volaven baixos i que, segons algú dels grans, anaven a bombardejar les fàbriques de Manlleu i de Roda de Ter. Algú altre deia que eren avions alemanys que s’entrenaven per començar la II Guerra Mundial. Fa 75 anys d’allò. Jo en tenia dos i la repetició de l’episodi als vespres de la vora del foc devia fixar-me’l a la memòria com un record directe.


8 de setembre

Això de «tenir un lloc a la història» justament en aquest estiu que fuig,  estiu Pujol i estiu de l’11 de setembre de la independència, no ho podré recordar gaires anys. Tant se val. L’important és que hi sóc i que em sento immensament feliç de ser-hi i d’assistir a un canvi epocal del meu país. Torno de Sant Fost de Campsentelles de ca la Carlota i en Víctor. Després de treballar unes hores a Pàtries,  l’antologia de Verdaguer, hem pres una cervesa al jardí, mentre queia la nit de lluna a punt de fer el ple i constatàvem que l’estiu de 2014 fugirà emportant-se’n el cas Pujol clavegueram avall amb totes les deixalles de l’Estat espanyol.