A la meva llista de mots odiosos hi ha «rural», aplicat a coses com la literatura.
Quan la ruralia anys ha que ha desaparegut d’Europa i, de rural, ja només queda el Turisme Rural, tan exitós, i uns Agents Rurals, residuals.
Quan fins i tot els simpàtics neorurals s’han reciclat i quan ni els sociòlegs no saben quins indicadors determinen la vida rural actual,
surten adjectivadors rutinaris entestats a parlar de «nova literatura rural catalana», un sac per ficar-hi autors com Emili Teixidor, Antoni Pladevall i Sílvia Alcàntara, que si tenen res en comú és que, a més d’excel·lents escriptors, no són rurals ni ho és la seva narrativa, per més que el seu lloc de naixença i el seu món de ficció sigui més amunt de la Ronda de Dalt o «Catalunya interior».
«Ficción y memoria del mundo rural». La Vanguardia d’ahir. 16.04.10.
