dilluns, 15 de juliol de 2013

LA REPETICIÓ I LA CONTINUÏTAT



esplanada de la font de Puig-l'agulla
















12 de juliol. S’acaba el curs i comença l’estiu de debò. Amb la calor de sempre, enganxosa i . Amb el xàfec oportú que refresca una estona. Com la cervesa nocturna a la terrassa urbana. Sensació d’irrepetible i de repetit. Un any més es fa més dens el somni de la Platgeta del Pi soliu. Potser no existeix, però sura en la seva no existència, il·luminada per la taca blanca damunt la roca, més blanca quan la nit es fa més fosca i silenciosa.

Complim amb els amics Jaume Puntí i Ton Granero el ritual de fi de curs: ascensió vespertina a Puig-l’agulla i descens nocturn a Vilalleons. Fa xafogor. El sol és d’injustícia. Aquest enguany s’hi sumen Francesc Codina i Miquel Tuneu. El cap de l’expedició, Puntí, ens té preparat un itinerari diferent. Amb dos autos anem a Vilalleons. N’hi deixem l’un i, reculant, aparquem l’altre al peu del Castell de Bellpuig a Sant Julià de Vilatorta.

Emprenem el camí de la carena, un tram de la Ruta Verdagueriana que passa entre la Plana de Vic a la banda de ponent i les Guilleries a la de llevant. Camí planer, de balmes i roques somes,  boscat, ombradís. Passem per damunt de l’Eix i la remor d’autos ens acompanya una estona. En una clariana apareix la silueta del Montseny. «És Matagalls», dic. «No, que són Les Agudes, és el Turó de l’Home», em corregeix algú que en sap més. Un altre algú observa «mireu quins roures!». «No, que són alzines», replico jo i em rescabalo de l’esmena anterior.

A un tombant del camí Ton Granero diu: «Jaume, ets conscient que portes quatre directors d’editorial?». I fan el recompte dels quatre “editors” d’EUMO amb qui durant trenta anys  fou l’administrador de tot l’entramat universitari i editorial dels temps fundacionals de la UVic. I entre tots ens repetim un cop més les històries, la història de llibres i d’estudis on encara combatem i debatem. Cinc històrics i una sola història. Cinc transmissors i una sola missió. Algú recorda que a Puig-l’agulla al segle XIX van instal·lar una estació del primer telègraf que transmetia a Vic.

El castanyer de Puig-l’agulla ens acull immens com una vela de circ. Bevem i sopem. El sol de la posta entra per les escletxes del fullam, mentre va deixant pas a l’entrada de la fosca. Desfila entre plat i plat l’actualitat universal, catalana, local. Obama deixarà un món pitjor que el que va trobar? La via catalana serà la cadena dolça i benèfica que lliga la generació present amb les del passat i del futur? Surt la conferència balmesiana de Carles Boix a l’Ajuntament: “Balmes i la independència de Catalunya”. És continuïtat o simple repetició? Qui serà el pròxim alcalde de Vic? Per on passen les vies ! de transmissió de la cultura? Surt Lluís Duc,  pensador de l’”emparaulament” que ens humanitza i ens fa crítics, resistents a la sobreinformació, a la banalització, a la cultura de la transmissió repetitiva del buit.

Algú sent un tro llunyà. S’alcen comensals que se’n van. Emprenem el descens en plena fosca. No fa lluna ni celístia. Ens guia l’instint i el reflex de l’asfalt. Cauen unes gotes. Més gotes. Una gotellada. No arriba el xàfec que secretament desitjo. És un ruixat complaent, amablement refrescant. Caminar de nit sota la plugeta càlida d’estiu és l’últim, delicat detall que ens reservaven en Jaume i en Ton per a la nit d’acabament del curs i d’entrada a l’estiu. Un altre curs. Un altre estiu. És la transmissió, companys, la transmissió oi?