Pàgines

dimarts, 23 de juliol de 2013

LLUNA DE PLE



Lluna plena, plena d’estiu, de calor, de notícies. Arribo a Boada després de passar per Vic en una tarda de calor abrusadora. Tot sembla en ordre. Tan bon punt m’assec a l’ordinador una llunassa groguenca, de color de pell xinesa, s’enfila damunt les teulades del davant de cas, amb l’horitzó de fons del Quermany, cap a Begur i Regencós. Ahir a ala mateixa hora la veia sortir de Montjuïc, des de la Carretera de les Aigües de Collserola. A la punta del Mirador sobre Esplugues, sota on un dia les bateries de l’exèrcit de la II República defensaven Barcelona, veia a l’una banda pondre's el sol, d’un or rogenc, sobre La Panadella i a l’altra sortir la lluna, blanca grisa, de plata, com la que Verdaguer adolescent invocava amb els poetes barrocs: “Llàntia de plata fina"! No sé si avui li toca de ser plena, però tant se val. Tampoc no sembla de plata. La veig una esfera perfecta, una gran moneda d’or esblanqueït estampida al cel. L’estona d’escriure aquestes ratlles per saludar-la amb qui la saluda on sigui que la saluda ha pujat un bon tram. Avança firmament amunt, sobre un fons negrós, i es va tornant més blanca. Pàl·lida, diuen, com si hagués emmalaltit. S’ha posat un petit halo que l’envolta com sense voler tocar-la. Com un xal. M’agrada aquest joc de sol i lluna d’estiu que es deixen contemplar una estona com es contemplen l’un a l’altra i l’altre a l'una. M’agrada que el seu joc de fer tats de banda a! banda del cel em sorprengui com avui. De petit em deien que la lluna empaita el sol. De gran em sembla que és al revés. En tot cas la incertesa d’endevinar-ho em té embadocat una estona que voldria llarga, d’aquelles que en diem eternes.