Pàgines

divendres, 3 de febrer de 2012

ACLOFATS SOTA LA NEU




Dijous, 2 de febrer, la Candelera. Em dius que el silenci de la neu et deprimeix. A mi la blancor del paisatge nevat m’exalta. Però sí, el silenci de la neu, quan m’entra endins, m’aclofa. Aclofar-se deu ser una manera de deprimir-se de la gent d’aquestes envistes. Avui, anant i tornant de Vic, m’exaltava l’estesa de neu sobre els camps, embellits per la blancor. Els arbres de les vores del Congost, que mai no havia vist que hi eren, feien l’efecte d’un bosc de cristalls acabats de posar. M’he apartat de la carretera i, cosa insòlita a aquella hora, no passaven autos. On són la gent? Tothom és a casa, atemorit per les prediccions dels homes del temps. De quin temps? De quins temps? Llavors he sentit el silenci de la neu com ens queia al damunt, talment una capa blanca de pes de plom, i ens aclofava. Sí, estem aclofats sota la neu. Tot el país s’ha aclofat en silenci sota la neu de plom que en aquests primers dies de febrer de 2012 fa de metàfora dels canvis de temps cap a pitjor, més fred, més depressió, més opressió. Cap al canvi d’era, diuen.
 
Em dius que el silenci de la neu et deprimeix. A mi també. I vaig a les etimologies de Coromines, que m’explica com Verdaguer veia aclofar-se la terra i el tàlem de les gentils Hespèrides, quan l'aiguat dominava les altures i es lligaven per sempre les ones de la mar del Nord amb les del Migdia.

Qui sap si aclofats sota la neu, dins els iglús de les etimologies reconfortants de llengües resistents que encara perviuen en mots com "aclofar", també sobreviurem a les glaçades vingudes de ponent.