En Marceló tenia penellons al nas. Tots teníem penellons, però en teníem a les mans, als peus, a les orelles. En Marceló en tenia el nas. A l’hivern d’aquell any que feia tant fred, els penellons se li varen posar al nas i, com que no se’ls podia gratar, perquè, si ho feia, se’ls encetava i li sortia sang, em deia que la coïssor el turmentava. En Marceló, que era més gran que nosaltres, ben bé quatre o cinc anys més, venia de pagès pagès i era tan bo i tan devot com era negat per als estudis. «No em queda», deia. «Ho llegeixo deu, vint vegades, però no em queda». I es passava el dia encomanant-se a Déu, demanant-li que li quedés la lliçó, resant rosaris a les hores lliures, a més dels obligatoris, i repetint les declinacions llatines. El professor encarregat del nostre curs em va demanar que li fes estones de repàs. Al començament m’intimidava, perquè el veia un noi gran, gairebé com el meu germà que ja feia el soldat. Ell, abans, feia de mosso, em va explicar, però que ja de petit tenia ganes d’estudiar al Seminari i sempre havia tingut afició a llegir. Però ni ell amb la seva devoció i la seva tossuderia ni jo amb la meva gran pena i tota la meva escassa capacitat didàctica no vàrem aconseguir que progressés adequadament, que diuen ara. Mai no vaig entendre perquè en Marceló era absolutament negat per a distingir el subjecte del complement directe o repartir i afinar alhora les notes musicals en un compàs. Distribuïa el temps i afinava les notes, però per separat. Les dues coses alhora se li feien incompatibles. No va ni acabar el curs. Escrita amb la seva lletra de quadern de cal·ligrafia, d’una pulcritud i d’una claredat superiors a les de qualsevol de nosaltres, em va deixar una nota on em deia que se’n tornava a fer de mosso i que un dia em vindria a veure.
No he sabut mai més res d’en Marceló, tan bon noi, que no es mereixia que li sortissin penellons al nas, encara que aquell any fes tan fred. Com tampoc no es mereixia no entendre el complement directe o no saber solfejar el do re mi fa sol. Feia anys que no hi pensava. Avui m'ha estampit en Barceló a la memòria el títol Penellons de la columna de Josep Murgades al diari El Punt/Avui 08.02.12 i el seu «ingrat record!» de quan tenia cinc anys. El meu record dels penellons del nas d’en Marceló no és pas ingrat, tampoc agraït, sinó agredolç, de quan tenia onze o dotze anys i els meus penellons, tan bon punt arribava a casa, es fonien després d’unes estones de coïssor que donaven gust de gratar-se.
