Pàgines

dimarts, 14 de febrer de 2012

L'ORTOGRAFIA DE LA THATCHER














 




En una escena cruel del biòpic La Dama de Ferro Margareth Thatcher humilia un seu ministre davant de tots els altres corregint-li les faltes d’ortografia del document que li presenta. No li comenta res del que hi diu, sinó que es posa a guixar frenèticament el paper per acabar llençant el document a la taula dient: «Així ens va el país». L’home no ho resisteix i li presenta la dimissió.

L’escena fa pensar en els temps actuals, quan l’ortografia ha perdut el prestigi social. Saber escriure no és cap mèrit ni cap signe de cultura. Ja hi ha els professionals i els correctors automàtics que supleixen els dèficits i donen seguretat. Per això hi són. El llenguatge dels mòbils, traspassat al correus electrònics, ha eliminat tota mena de discriminació ortogràfica. Ja ho adverteixen: «Enviat per mòbil. Disculpeu els errors». No cal, però, demanar disculpes. La correcció ortogràfica és aigua passada. Es conserva en els àmbits més formals, llibres, diaris, revistes, papers impresos. Fins quan?

Diumenge passat en un article de diari es deia que «La Universitat, arreu del món, és el fidel de la balança del present i del futur d’un país». La qual cosa està molt bé. Ara, si les balances castellanes tenen «fiel», les catalanes no tenen «fidel», sinó «agulla», però el traductor automàtic –mental o digital– encara no ho sap. Com quan els estudiants de traducció anaven a fer pràctiques a un diari que engegava l’edició en català i havien de suplir les mancances de la màquina que traduïa «la ministra Cansalada», que es deia Tocino, i «el ministro Estona», que es deia Rato. Certament, la Universitat és l’agulla de la balança del present i del futur d’un país». Però també del seu passat.

En el mateix article, dedicat a celebrar que «el sistema universitari català tindrà un màster oficial d’Història de Catalunya», s’hi llegia, referint-se a universitats: «Tot el que s’havia avançat al segle XX es va perdre amb la Guerra Civil i la postguerra. D’aleshores ençà, el més que necessari congrés universitari català mai no s’ha realitzat». Renoi, si aquí hagués funcionat el corrector de documentació, hauria advertit que a l’abril de l’any 1978 es va celebrar el III Congrés Universitaria Català, el III CUC, de tanta transcendència que va determinar el futur de la Universitat a Catalunya com a mínim per tot el que quedava del segle XX. Qui sap si el prestigi social de la documentació no ha entrat en un procés de descrèdit. El màster d’història de Catalunya hauria de contribuir a aturar-lo, començant per les pròpies universitats. Si en alguna àrea de la Història de Catalunya els universitaris pateixen de desconeixement és la universitària. Quan posaran en el temari de les oposicions la història de la Universitat i del país on el professor pretén ensenyar?