dimecres, 23 de juliol de 2014

REESCRIURE LA HISTÒRIA
















És urgent reescriure la Història de Catalunya dels darrers tres segles. És una de les conclusions que podíem treure dissabte passat, el dia després del 18 de juliol, els assistents al Concert del Tricentenari a l’Auditori Nacional de Catalunya, amb l’estrena de  Catalunya1714 de Salvador Brotons, després d’escoltar l’Obertura Coriolà de Beethoven i l’Obertura 1812 de Txaikovsski.

Diu que la Història sempre l’escriuen els vencedors. A vegades perquè ni tan sols queden vençuts que puguin escriure la pròpia versió dels fets. Altres vegades perquè els vençuts que queden assumeixen com a pròpia la versió dels vencedors, l’oficial, imposada com a única i d’obligada transmissió pels poders guanyadors després d’un conflicte. Sempre és bo de recordar que el general Juli Cèsar, militar i polític enviat a crear una colònia romana a Ibèria, va començar la campanya militar dient que anava a pacificar les tribus que es mataven entre elles. Com és bo de recordar el que Joan Fuster opinava sobre el famós pactisme dels catalans que tant estimava Jaume Vicens Vives. Un pactisme, deia, que neix de tenir una bota militar damunt el pit i una arma apuntant al cap. La pau que estableixen les armes consisteix a imposar la història dels vencedors i la desmemòria dels rendits, forçats a convertir en pacte la rendició. 

El concert del Tricentenari, amb el poema simfònic Catalunya 1714, emplaça a reescriure la Història en majúscula dels darrers trescents anys. No pas a canviar-la, perquè és la que és. Sí, però, a canviar-ne el relat. En especial el relat de les dues caigudes de Barcelona, la de 1714 i la de 1939. I a canviar el relat de després, el del pacte-rendició, el que estableix com de dret diví o natural l’ordre derivat del dret de conquesta militar.

On és, Frau Merkel,  l’Europa dels pobles, l’Europa dels europeus que es va fundar  perquè els nacionalismes d’estat no s’imposessin mai més contra les insitucions democràtiques de la Ciutat?  En tot cas no és ni de lluny aquesta vostra Europa dels Estats prepotents, des dels quals us rifeu dels milions d’europeus catalans que volem  dotar-nos d’un Estat propi, perquè som una nació desposseïda del seu Estat i encadenada a un Estat que no la reconeix ni la representa ni la respecta.  Voleu dir, Herr Schulz, que sabeu de qui i de què us feu còmplices, vós que llegiu en català Jo confesso de Jaume Cabré?

Davant de l’horitzó tricentenari de la Independència, on ens emplaçava la música del poema simfònic de Salvador Brotons, era impossible no sentir com s’imposa la urgència de reescriure la Història de la nació catalana, de la seva pervivència en els darrers tres segles, de la seva emergència reiterada contra les reiterades declaracions de la seva desaparició dels mapes polítics d’Europa. Els últims moviments d’orquestra i cor de Catalunya 1714, que porten emblemes provocadors, «Creixença i voluntat de ser», «Afirmació Nacional», produïen un doble efecte: si ens traslladaven a les manifestacions de l’11 de setembre dels darrers anys, també ens projectaven a la reescriptura de la Història de tots els onzes de setembre que ens devem en el futur.