És urgent reescriure la Història de Catalunya dels
darrers tres segles. És una de les conclusions que podíem treure dissabte
passat, el dia després del 18 de juliol, els assistents al Concert del
Tricentenari a l’Auditori Nacional de Catalunya, amb l’estrena de Catalunya1714 de Salvador Brotons, després d’escoltar l’Obertura Coriolà de Beethoven i l’Obertura 1812 de Txaikovsski.
Diu que la Història sempre l’escriuen els vencedors. A
vegades perquè ni tan sols queden vençuts que puguin escriure la pròpia versió
dels fets. Altres vegades perquè els vençuts que queden assumeixen com a pròpia
la versió dels vencedors, l’oficial, imposada com a única i d’obligada
transmissió pels poders guanyadors després d’un conflicte. Sempre és bo de
recordar que el general Juli Cèsar,
militar i polític enviat a crear una colònia romana a Ibèria, va començar la campanya
militar dient que anava a pacificar
les tribus que es mataven entre elles. Com és bo de recordar el que Joan Fuster opinava sobre el famós
pactisme dels catalans que tant estimava Jaume
Vicens Vives. Un pactisme, deia, que neix de tenir una bota militar damunt
el pit i una arma apuntant al cap. La pau que estableixen les armes consisteix
a imposar la història dels vencedors i la desmemòria dels rendits, forçats a
convertir en pacte la rendició.
El concert del Tricentenari, amb el poema simfònic Catalunya 1714, emplaça a reescriure la
Història en majúscula dels darrers trescents anys. No pas a canviar-la, perquè
és la que és. Sí, però, a canviar-ne el relat. En especial el relat de les dues
caigudes de Barcelona, la de 1714 i la de 1939. I a canviar el relat de
després, el del pacte-rendició, el que estableix com de dret diví o natural
l’ordre derivat del dret de conquesta militar.
On és, Frau Merkel, l’Europa dels pobles, l’Europa dels europeus
que es va fundar perquè els
nacionalismes d’estat no s’imposessin mai més contra les insitucions
democràtiques de la Ciutat? En tot cas
no és ni de lluny aquesta vostra Europa dels Estats prepotents, des dels quals
us rifeu dels milions d’europeus catalans que volem dotar-nos d’un Estat propi, perquè som una
nació desposseïda del seu Estat i encadenada a un Estat que no la reconeix ni
la representa ni la respecta. Voleu dir,
Herr Schulz, que sabeu de qui i de
què us feu còmplices, vós que llegiu en català Jo confesso de Jaume Cabré?
Davant de l’horitzó tricentenari de la Independència, on
ens emplaçava la música del poema simfònic de Salvador Brotons, era impossible
no sentir com s’imposa la urgència de reescriure la Història de la nació
catalana, de la seva pervivència en els darrers tres segles, de la seva emergència
reiterada contra les reiterades declaracions de la seva desaparició dels mapes
polítics d’Europa. Els últims moviments d’orquestra i cor de Catalunya 1714, que porten emblemes
provocadors, «Creixença i voluntat de ser», «Afirmació Nacional», produïen un
doble efecte: si ens traslladaven a les manifestacions de l’11 de setembre dels
darrers anys, també ens projectaven a la reescriptura de la Història de tots
els onzes de setembre que ens devem en el futur.
