LA TRADUÏBILITAT UNIVERSAL

M’arribo a Fontclara pel camí de les cunieres (o conilleres) que passa a tocar de l’esglesiola de Boada. Fa una tarda de paradís terrenal, d’aquelles que Eva anava a passejar i un dia va trobar la serp, però també la poma. M’acosto a veure l’estany i el bernat pescaire que sol deixar-s`hi caure. Passa un vol d’ocells que deuen ser pinsans. Els conreus llaurats mostren l’entranya viva de la terra nutrícia. Els solcs del secà són de colors de xocolata. Els dels arrossars són miralls esquitxats de rostolls. I al damunt el cel d’hivern que ho cobreix tot de blau. És com si Leibniz tingués raó: estem en el millor de tots els móns possibles. Però no em trec del cap els versos que fan:

Quan el serf el senyor amb aspra cadena

sense esperança té en presó lligat,

tant s’acostuma al seu míser estat,

que llibertat demanaria amb pena.

Me’ls repeteixo una vegada i una altra per sentir-ne la punyent burxada que va de dret al cor del sentiment de catalanitat. Allà d’on ha sortit el mot «mesell», insensible, que es deixa pegar. Com el serf que s’acostuma a la presó i a la cadena, estic acostumat a viure desposseït de la sobirania nacional?

Són versos de Miquel Desclot, que els ha compost aquí, a Fontclara, on ara el vaig a veure, com feien els amics d’abans, que entre veïns es tornaven la visita. No sé si el trobaré a casa. Si no, deu ser a caçar versos per aquests verals, a l’aguait de la presa que li saltarà en un tombant de camí o en un plec del fruiterar de ribera. Com serà que no ens trobem! Ell, que és un expert en ocells i herbes tant com en versos, anversos i reversos, a vegades és caçat per un poeta tan gran o tan gros com Goethe o Buonarrotti.

Els versos que acaba de publicar Desclot, de títol foixià, Sol, jo, cremant a l'ombra, fan possible l’impossible: traduir poesia. No són sinó els versos genials tradduïts del geni de l’arquitectura i de l'escultura i de la poesia Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni, conegut com Michelangelo. Són versos traductors que contradiuen savis entestats a negar la traduïbilitat de la poesia. Com Italo Calvino, que he llegit que gosava dir que: «Tots sabem que la poesia en vers és intraduïble per definició». Doncs, no, tots ni totes ni tothom no ho sabem.

Al contrari, som multitud els qui ens rendim a l’evidència que la poesia grega de l’Odissea i la poesia hebrea de la Bíblia i la poesia italiana de la Divina Comèdia, és per les traduccions que són el que són en la literatura universal, que vol dir en cada literatura nacional. Quants lectors i quants escriptors llegeixen Virgili en llatí, Puixkin en rus, Celan en alemany, Riba en català? Poetes i novel·listes i assagistes han tingut accés a les grans obres literàries gràcies a les traduccions. I justament és entre llengües pròximes com les neollatines que la intraduïbilitat s’ha imposat com un dogma. Tota l'obra de poesia traductora de Miquel Desclot ho desmenteix i ara amb tota contundència escrivint poesia traductora justament de l'italià, tan pròxim. Tota poesia de la llengua que sigui és traduïble a una altra llengua en allò que és poesia.

Acceptaria que la traducció de poesia és impossible amb una condició: si acceptes que en realitat no és traducció sinó creació, recreació, si vols, però poesia al capdavall, tant si és en llengua A com en llengua B, de sortida o d’entrada. I com a poesia és sempre creació en poesia. Per això s’imposa introduir en el discurs literari el binomi poesia traduïda/poesia traductora. Els versos de Desclot són traductors, els de Buonarrotti, traduïts. I els uns valen tant com els altres. I tan li fa quins són els uns i quins els altres.

Avui no n'hem pogut parlar amb l’amic Desclot, miquelangelitzador del vers en català/italià. I això de la traduïbilitat de la poesia ho deixo per un altre dia, com es deixen les coses essencials i urgents, que no es poden decidir precipitadament perquè llavors sí que la decisió és més impossible que traduir poesia.


Sigui com vulgui, torno a casa pel camí de la paret seca a l’envista del pla de Palausator, Pantaleu, Peratallada. No som en el millor dels móns possibles de Leibniz, però el món que m'envolta, a aquesta hora, en aquesta tarda hivernal, en aquest indret del pla de Boada, acompanyat dels versos de l'amic que em fan sentir que sóc senyor i no pas serf, s'hi acosta força. Tant, que és un indret que ni tan sols no surt als mapes. Només al que porto al gps interior.