dilluns, 24 de gener de 2011

ELS VERSOS TROBARAN EL CAMÍ

Surto a caminar d’esma, improvisant. No m’abandona una idea de Montaigne que fa dies que em té enlluernat: he agafat un camí per on caminaré sense parar i sense esforç mentre hi hagi tinta i paper al món. Això sí que es un propòsit ben poc dubitatiu. Sí, escriure és fer camí. És caminar. Les passes són les paraules i les frases. La part mecànica de l’ambulació és equivalent a la part mecànica de l’escriptura. Si estàs pendent que ara avança la cama dreta ara l’esquerra, t’entrebancaràs. Com si has de pensar amb quines lletres escriuràs això que tens al davant de la mirada i en dius pineda, horitzó, skyline, paisatge, indret.

Entre totes les metàfores de l’escriptura aquesta del camí és una de les més suggerents i complexes. Montaigne, que escrivia amb paper i tinta, ja ho sabia. Ara que escrivim amb tinta virtual en pàgines virtuals ho hem oblidat. Però al capdavall escrivim com sempre, picant lletra rera lletra i omplint pàgina rere pàgina. El blanc de la pantalla és aquest espai que se m’obre avui i travesso caminant, escrivint. Sempre el mateix blanc i sempre l’escriptura nova. Com l’espai per on camino que és el mateix i és nou cada dia que el camino. Que Montaigne no pateixi. El paper i la tinta no s’acabaran mai, mentre no s’acabi aquest camí per on vaig.

Tampoc no s’acabarà el camí per on ell va caminar. Avui m’hi ha portat inesperadament una marrada de lectura. A la novel·la Horitzons perduts, Lost Horizon, inspiradora de la pel·lícula de Frank Kapra del mateix nom, James Hilton posa en boca del narrador de la història de les valls secretes i màgiques de Shangri-La el cas del frare europeu Perrault. Aquell aventurer, ja octogenari, es rejoveneix al paradís terrenal de Shangri-La i, posseït de forces espirituals noves, sent la necessitat de tornar a estudiar. «Ara –diu– ho podré aprendre tot i amb més facilitat que en els temps d’estudiant a Europa, quan amb el mateix esforç no vaig aprendre sinó alguna cosa». Tenia guardats tres llibres: una gramàtica, un diccionari i una edició dels Essais de Montaigne. I es va posar a traduir els Essais al tibetà: «Encara guardem a la nostra biblioteca –diu el gran Lama– el manuscrit d’un dels seus primers exercicis lingüístics: una traducció al tibetà de l’assaig de Montaigne sobre la Vanitat».

Enlloc no diu James Hilton què movia el seu personatge fundador auroral de Shangri-La a traduir al tibetà justament De la Vanité, capítol 09 del Llibre III dels Essais de Montaigne. Què hi deia, doncs, en aquell capítol que hagués pogut moure aquell filòsof occidental a traduir-lo, després de recobrar l’estadi d’innocència i d’immortalitat anterior al pecat original. Doncs, a l’exordi, després d’una referència a la inanitat universal predicada per l’Eclesiastès (que tothom hauria de meditar sempre com fa ell mateix) Montaigne es pregunta: Qui no veu que he agafat un camí per on caminaré sense parar i sense esforç mentre hi hagi tinta i paper al món? Qui ne voit que j'ay pris une route par laquelle, sans cesse et sans travail, j'iray autant qu'il y aura d'ancre et de papier au monde? La doctrina nihilista del savi antic que sostenia que tot és fum i més que tot, la vida humana, fum de fums, Montaigne la va reprendre amb vehemència per caminar per la vida fins a l’entrada dels temps moderns.

Escriure és fer camí. El camí de l'escriptor. Com el camí de Carles Riba. Exiliat a França per la barbàrie dels militars espanyols, encapçalà les Elegies de Bierville amb l’epígraf manllevat a Sèneca, que proclama: Carmina invenient iter. Els versos trobaran el camí. Més ben dit, l’inventaran, el crearan. La inventio és troballa, invenció i creació. Escriure és crear un camí. Cap a on? Cap a l’enlloc o cap a l’encara. Cap enfora o cap endins. Cap a casa o cap a la llunyania. Tots els camins són d’anada i tornada. Com ara que camino per un camí que he fet centenars de vegades, i tanmateix avui és nou, l’invento, el creo, l’escric. M’acosta al poble de Pals, que m’acull fent sonar el rellotge de la torre de les hores. Fa un dia molt clar, esbandit per la tramuntana d'ahir. Les hortes i les margeres, la pollancreda i les basses, el caseriu, el pontarró i l'aigua que s'hi glaça de tan a poc a poc que corre, tot s'ha adormit, colgat d’hivern. La ratlla del Canigó nevat a l’horitzó és com un final de ruta. No més enllà. Iràs i en tornaràs. Un horitzó perdut entre tants horitzons perduts. Com el del sentit d’anada i de tornada. Ara no sé si hi vaig o en torno. Com la meva vall de Shangri-La. L'escriptura fa l'escriptor o l'escriptor fa l'escriptura? Escriure. Qui escriu? Per qui sóc escrit? Quin camí em camina?

I si fos que els versos no troben el camí sinó que és el camí que troba els versos?