Fent zàping entre centenars de canals abominables, de sobte salten a la pantalla Rita Hayworth i Glenn Ford a Gilda. Oh meravella! Són en el moment que es troben/retroben al casino. Quin sublim reencontre! En uns instants les seves mirades en blanc i negre aconsegueixen de dir l’essencial que hem de saber. No són uns desconeguts. Tenen un passat. En el cop de cabells enrere d’ella i en la comissura dels ulls i dels llavis d’ell es fa explícit el xoc. No és un reencontre. És una col·lisió que els obre de nou el futur. Ara ella és la dona de l’amo d’ell i ell, l’empleat del marit d’ella. Tot recomença. Faites vos jeux. Ni el guant de R! ita Hayworth ni la bufetada de Glenn Ford no arriben al sublim d’aquest incipit narratiu. Només li és comparable un altre reencontre d’amants, el d’Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca. El cinema és literatura d’autor, però el lector és arrossegat pels actors. La màgia del cinema és que reescriu el moment sublim en què Gilda/Rita Hayworth i Johnny Farrell/Glenn Ford es retroben altre cop sempre iguals, però mai els mateixos, com l’espectador, sempre el mateix, però mai igual. (Amb el DVD no s’hi val. No hi ha reencontre. El factor sorpresa del zàping val tant com el factor de la sala de cinema).
dijous, 3 de setembre del 2009
REENCONTRES EN BLANC I NEGRE
Fent zàping entre centenars de canals abominables, de sobte salten a la pantalla Rita Hayworth i Glenn Ford a Gilda. Oh meravella! Són en el moment que es troben/retroben al casino. Quin sublim reencontre! En uns instants les seves mirades en blanc i negre aconsegueixen de dir l’essencial que hem de saber. No són uns desconeguts. Tenen un passat. En el cop de cabells enrere d’ella i en la comissura dels ulls i dels llavis d’ell es fa explícit el xoc. No és un reencontre. És una col·lisió que els obre de nou el futur. Ara ella és la dona de l’amo d’ell i ell, l’empleat del marit d’ella. Tot recomença. Faites vos jeux. Ni el guant de R! ita Hayworth ni la bufetada de Glenn Ford no arriben al sublim d’aquest incipit narratiu. Només li és comparable un altre reencontre d’amants, el d’Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca. El cinema és literatura d’autor, però el lector és arrossegat pels actors. La màgia del cinema és que reescriu el moment sublim en què Gilda/Rita Hayworth i Johnny Farrell/Glenn Ford es retroben altre cop sempre iguals, però mai els mateixos, com l’espectador, sempre el mateix, però mai igual. (Amb el DVD no s’hi val. No hi ha reencontre. El factor sorpresa del zàping val tant com el factor de la sala de cinema).
