Estreno la tardor estrenant «un panamà», com el que portaven Humphrey Bogart, Roosvelt o Pompeu Fabra, que el defineix com un «capell lleuger, de teixit de palma, d’ales amples». Amb el panamà d’estrena, estreno tardor anant a passejar pels arrossars de Pals i contemplar com el darrer sol d’estiu s’enfonsa a la ratlla de l’horitzó. Un horitzó de línia baixa que, si no estic mal fixat, és la que forma en la llunyania el Far del Collsacabra entre les Guilleries i la Garrotxa. Quins noms tan aspres els d’aquesta geografia! Quin contrast amb la suavitat del paisatge que m’envolta aquí enmig del mar grogós de tiges colltorçades pel pes de les e! spigues d’arròs madur. Aquí, a l’Empordà petit del Baix Ter, d’esquena a l’altre mar, el de les Basses d’en Coll, la Gola del Ter i les Illes Medes, que fa sentir com les seves onades no paren d’asserrerar sorra a la platja.
Avui el sol sembla disposat a fer espectacle per a acomiadar-se de l’estiu, l’estació solar, la seva, i saludar la tardor que serà demà, quan comenci el nou dia emergint de la ratlla del mar. Per això ha convocat uns núvols encimbellats a la volta del cel i els va acolorint amb tots els tons del vermell al morat de què disposa la seva paleta cromàtica, fins a un rosa que imita el de l’aurora de dits rosats, l’aurora que l’envoltarà demà quan emergeixi del mar i inauguri la tardor. Ara, abans d’acabar d’aclofar-se i fer mutis de l’escena, el que queda d’esfera solar llambrega ací i allà en espera dels aplaudiments del públic, mentre il·lumina encara la línia blanca d’un reactor que travessa el cel.
La posta de sol, a diferència de la sortida, té un punt d’aclofament ridícul, com el d’una vedette que no accepta el propi declivi i es resisteix a abandonar l’escena. Sembla com si el sol de posta s’imités a si mateix intentant de reprendre l’encís meravellós de l’alba, amb el resultat contrari, el d’una escenografia espaterrant, amenaçadora d’un crepuscle dels déus. D’una Götterdämmerung, en alemany de la Merkel, que torna a emergir a l’horitzó d’Europa.
L’ala del panamà em protegeix els ulls de la llum del sol que es resisteix a pondre’s, i, mentre emprenc el camí de retorn a casa, se’m fa present, per allò de les associacions mentals, aquella primera lliçó de geopolítica amb què els catalanets érem adoctrinats a l’escola franquista, allò de l’imperi on no es ponia mai el sol. Quin alleujament veure que el sol es pon cada dia aquí, a l’horitzó dels arrossars de Pals i a tots els horitzons del món mundial! Quan aprendran que no hi ha imperi i que el sol mirat de cara encega? Qui els convencerà que un simple barret panamà com el que portaven Pompeu Fabra, Humphrey Bogart o Roosvelt els faria de visera per anar pel món de la! democràcia sense fronteres?
En arribant a casa s’ha anat fent fosc. Per caminar en tinc prou amb els llums del poble i la claror de la lluna que vol sortir damunt els cims de Begur. Tant com la llum ha baixat la calor. Aquesta esgarrifança que sento a l’esquena és potser el senyal inequívoc que la tardor s’estrena. Com el panamà amb què la saludo.
