Pàgines

dilluns, 16 de setembre de 2013

(A)VIADORS




En Cuyàs de l’Avui en diu viaris dels més dels que ells voldrien que fèiem la Via Catalana del Portús a Alcanar i d’Alacanar al Portús l’11 de setembre de 2013. Ell deu saber perquè no en diu vianants, que sembla el mot obvi per dir els i també «les» que van per una via, cosa més difícil amb viàries, que, ves per on, sona a catenàries d’una altra cadena. També en podríem dir viadors i viadores. Igual com el caminant i el vianant també el viador/a és el qui fa via, camí, però el mot viador té una especialització filosòficoteològica única: s’aplica «a la persona vivent en tant que es considera fent el seu camí devers la vida eterna», segons que aclareix el DIEC. No és, doncs, el viador, un caminant qualsevol. No tant per ell mateix com per la via que fa, que no és una via qualsevol sinó transcendent.

De petits ens feien cantar una cançó de missa que increpava els «cristians i viadors que tan oblidats viviu de la mort...» i que la gent convertia en «cristians i aviadors». No sabíem què volia dir «viadors», però encara que tampoc no sabíem què hi feia l’aviació en la desmemòria de la mort, un aviador era més imaginable que un viador. I, sense saber-ho, banalitzàvem l’abast de la «via» que al capdavall no és sinó la de la vida, o de la Vida, posem-ho amb majúscula, que és la dimensió que ens fa humans.

La Via Catalana té un abast civil transcendent. Va més enllà d’ella mateixa i tothom repeteix que serà transcendental per les conseqüències, però ja des d’ara les transcendeix, les conseqüències, siguin quines siguin. Per això m’agrada més ser viador que vianant i que viari. Ja prou que deixaten i banalitzen la Via Catalana tants opinadors que semblen grans experts viaris i resulta que parlen perquè tenen paraules.

En ple repòs de la Via Catalana 2013, en ple retorn a mi mateix, m’agrada trobar viadores i viadors que aquell dia estàvem separats per quilòmetres, sense saber que hi érem, i percebre ara que hi érem, que hi som, perquè no deixem de sentir-ne la dimensió transcendent que cap judici trivial (que vol dir que es bifurca en tres vies) ni cap foto desenfocada ni cap tertúlia banal no esborrarà. Tant si hi participàvem per convenciment com per curiositat. És una experiència única d’aquelles que ens marquen una o dues vegades a la vida i ens fan percebre que som aquí, per sempre, (a)viadors d’un destí humà. 

L'alta aspiració a caminar per la Via Catalana, per elevar-se de la submissió, per emancipar-se, ha caigut en la vulgaritat de la conversa de barra de bar. Una experiència de vida civil com la de l'11 del 9 del 13, dijous passat, no aconsegueix de protegir-se de la xerrameca degradant que deia Apel·les Mestres. Un cas semblant al de la banalització del mal. Tret que aquí és la banalització del bé. Aquí es banalitza un moment culminant de la història d'un poble. Si més no de la història d’un poble en mi, en cadascú. Allò del "moments estel·lars" de la història dels humans, de Zweig. Per això m'estimo més el silenci. Encara que demanar silenci és també sovint una manera de xerrar. Com el que no voldria fer ara. 

Total, que estic sota els efectes de la Via. En trànsit. Mentre oblido l’estat del trànsit viari que em fa vianant, m’abandono al silenci de la Via que em fa viador.