En Cuyàs de l’Avui en diu viaris dels més dels que ells voldrien que fèiem la Via Catalana del Portús a Alcanar i d’Alacanar al Portús l’11 de setembre de 2013. Ell deu saber perquè no en diu vianants, que sembla el mot obvi per dir els i també «les» que van per una via, cosa més difícil amb viàries, que, ves per on, sona a catenàries d’una altra cadena. També en podríem dir viadors i viadores. Igual com el caminant i el vianant també el viador/a és el qui fa via, camí, però el mot viador té una especialització filosòficoteològica única: s’aplica «a la persona vivent en tant que es considera fent el seu camí devers la vida eterna», segons que aclareix el DIEC. No és, doncs, el viador, un caminant qualsevol. No tant per ell mateix com per la via que fa, que no és una via qualsevol sinó transcendent.
De petits ens feien cantar una cançó de missa que increpava els
«cristians i viadors que tan oblidats viviu de la mort...» i que la
gent convertia en «cristians i aviadors». No sabíem què volia dir
«viadors», però encara que tampoc no sabíem què hi feia
l’aviació en la desmemòria de la mort, un aviador era més
imaginable que un viador. I, sense saber-ho, banalitzàvem l’abast
de la «via» que al capdavall no és sinó la de la vida, o de la
Vida, posem-ho amb majúscula, que és la dimensió que ens fa
humans.
La Via Catalana té un abast civil transcendent. Va més enllà
d’ella mateixa i tothom repeteix que serà transcendental per les
conseqüències, però ja des d’ara les transcendeix, les
conseqüències, siguin quines siguin. Per això m’agrada més ser
viador que vianant i que viari. Ja prou que deixaten i banalitzen la
Via Catalana tants opinadors que semblen grans experts viaris i
resulta que parlen perquè tenen paraules.
En ple repòs de la Via Catalana 2013, en ple retorn a mi mateix,
m’agrada trobar viadores i viadors que aquell dia estàvem separats
per quilòmetres, sense saber que hi érem, i percebre ara que hi
érem, que hi som, perquè no deixem de sentir-ne la dimensió
transcendent que cap judici trivial (que vol dir que es bifurca en
tres vies) ni cap foto desenfocada ni cap tertúlia banal no
esborrarà. Tant si hi participàvem per convenciment com per
curiositat. És una experiència única d’aquelles que ens marquen
una o dues vegades a la vida i ens fan percebre que som aquí, per
sempre, (a)viadors d’un destí humà.
L'alta aspiració a caminar per la Via Catalana, per elevar-se de la
submissió, per emancipar-se, ha caigut en la vulgaritat de la
conversa de barra de bar. Una experiència de vida civil com la de
l'11 del 9 del 13, dijous passat, no aconsegueix de protegir-se de la
xerrameca degradant que deia Apel·les Mestres. Un cas semblant al de
la banalització del mal. Tret que aquí és la banalització del bé.
Aquí es banalitza un moment culminant de la història d'un poble. Si
més no de la història d’un poble en mi, en cadascú. Allò del
"moments estel·lars" de la història dels humans, de
Zweig. Per això m'estimo més el silenci. Encara que demanar silenci
és també sovint una manera de xerrar. Com el que no voldria fer
ara.
Total, que estic sota els efectes de la Via. En trànsit. Mentre
oblido l’estat del trànsit viari que em fa vianant, m’abandono
al silenci de la Via que em fa viador.
