dimarts, 10 de juny de 2014

DIES D’ARXIU


Alexandre VI, atribuït a Roderic d’Osona.
Pinacoteca dels Museus Vaticans, vers 1495
El Dia Internacional dels Arxius i del PatrimoniAudiovisual no podien ser més oportuns. Som a Gandia, on arriba la notícia que el fons documental dels Borja no ha trobat cap interès entre els actuals (ir)responsables de les institucions valencianes i l’ha acollit l’Arxiu Nacional de Catalunya. Sortosament. L’excusa del rebuig és insostenible. Si els Borja són Gandia, Gandia i els Borja són imprescindibles en la Història dels països catalans, o com calgui dir-ne, dels països d’aquesta banda de l’Europa mediterrània que, al capdavall, és l’Europa que es debat no pas entre religions sinó entre esglésies, no pas entre nacions sinó entre estats del nord i del sud, de l’est i l’oest del nostre mar, opressors de llengües i nacions.  Nit enllà, els carrers deserts, m’inclino davant dels Borja, hieràtics i altívols, palplantats a la plaça de l’antiga Universitat de Gandia. El rebuig del seu llegat documental sembla que els hauria de sacsejar d’ira. No, no és l’estultícia que els fa estremir, és la barbàrie. No és la ignorància allò que fa atrevits els qui  rebutgen l’Institut d’Estudis Borgians. Els destructors de pobles no són ignorants, al contrari. Ho saben, ells, més bé que ningú, que els pobles no es destrueixen si no en destrueixen els arxius.

L’endemà seguim sud avall com l’Hèrcules de L’Atlàntida, que deixa el Montgó de cara ferrenya i la muntanya / que en dues migmartí l’espasa de Roland. Deixem també Calp, després de dinar-hi, i el Penyal d’Ifac i ens aturem a Altea. A la plaça seguim les anades i vingudes d’un casament de gent notòria del país. El poble, que ha omplert els carrers de taules parades per a sopar amb estovalles blanques i flors lila, sembla una capsa de bombons. A l’entorn, la Badia d’Altea i la Serra de Bèrnia, mar i muntanya, competeixen en bellesa. Però potser els és superior el plaer de repassar la toponímia del país, posar-se a la boca topònims com Callosa d’en Sarrià, Morro de Toix, Bolluda, Xaló, Benissa, Ifac... i, com si fossin un confit, degustar una estona l’aspror dolça d’aquests mots valencians/catalans que conserven el pinyol que voldrien arrabassar els matallengües de torn. 

Som hostes de l’Empar, la cunyada gandienca, que compleix anys, i del seu marit. Ens han convidat a celebrar l’aniversari i coronen la invitació portant-nos a un restaurant  de Cullera, arran d’aigua, al Parc Natural de l’Albufera. Una multitud de gent del país, en grups de primeres comunions, sants  o aniversaris familiars, omplen els salons interiors i la immensa terrassa coberta. La barraca valenciana original, engolida en una apoteosi constructiva i una cridòria eixordadora, no pot amagar la gràcia antiga, austera, popular. Fa un dia enxubat. La calitja tapa la serra. Mentre mengem la paella de verdures, conill i pollastre, les petites barques continuen immòbils damunt l’aigua lleument arrissada, mentre de tant en tant passen barquers solitaris de remada lenta, silenciosa. Ens fem fotografies de mòbil, arxivades, però efímeres, de veure i llançar, que marquen el comiat d’aquesta fi del món a l’Albufera, convertida en un arxiu vivent que conservarà les nostres felicitats i frustracions. Patrimoni arxivat en penyals i marenys, badies i albuferes imperibles, més durador que els efímers arxius de mòbil. Sense el llegat documental dels Borja, tant se val si a València o a Barcelona, la història dels humans d’aquests verals de Gandia, del món de Gandia, no seria una història tan humana. Però la dels valencians i dels catalans i dels europeus no seria ni tan sols història. Oi que és això, Joan Francesc Mira?

I de retorn a Barcelona, mentre Duran i Lleida acumula titulars que no passaran a cap arxiu històric, m’espera l’Arxiu de la Universitat de Vic. La seva directora, Núria Canyelles, em passa un plec de fotografies institucionals amb la petició que els ajudi a fer-ne la descripció més completa. Van de l’època arcaica, diguem-ho així, dels començaments dels Estudis Universitaris de Vic en els anys 1970, fins a la contemporània. N’hi ha d’infiltrades de la meva vida anterior, dels temps d’estudiant del Seminari de la Gleva, enviades per companys de curs. Veure’m tan lluny, a més de cinquanta i seixanta anys enrere, i veure’m alhora tan a prop, quan encara remeno la cua en aquesta universitat de Vic que és el meu orgull, em produeix moments de mareig o d’acord o de fatiga en alternança. I encara apareixen fotografies de manuscrits de Verdaguer anteriors a l’era digital, documents d’homenatges i col·loquis Verdaguer a Folgueroles, a Vic, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on el poeta demà passat el 10 de juny farà anys que va morir. Arxius de la memòria personal, intransferibles. Arxius destruïts. Arxius inútils. Arxius indestructibles. Arxius nacionals. Arxius d’Història i d’històries i d’historietes. 


I mentrestant  no el tanquin, l’arxiu de la meva memòria conservarà viu el record d’aquest pas d’aniversari per Gandia a casa dels cunyats i en companyia dels cosins.