 |
| Alexandre
VI, atribuït a Roderic d’Osona. Pinacoteca dels Museus Vaticans, vers 1495 |
El Dia Internacional dels Arxius i del PatrimoniAudiovisual no podien ser més oportuns. Som a Gandia, on arriba la notícia que
el fons documental dels Borja no ha trobat cap interès entre els actuals (ir)responsables
de les institucions valencianes i l’ha acollit l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Sortosament. L’excusa del rebuig és insostenible. Si els Borja són Gandia,
Gandia i els Borja són imprescindibles en la Història dels països catalans, o
com calgui dir-ne, dels països d’aquesta banda de l’Europa mediterrània que, al
capdavall, és l’Europa que es debat no pas entre religions sinó entre
esglésies, no pas entre nacions sinó entre estats del nord i del sud, de l’est
i l’oest del nostre mar, opressors de llengües i nacions. Nit enllà, els carrers deserts, m’inclino
davant dels Borja, hieràtics i altívols, palplantats a la plaça de l’antiga
Universitat de Gandia. El rebuig del seu llegat documental sembla que els hauria
de sacsejar d’ira. No, no és l’estultícia que els fa estremir, és la barbàrie.
No és la ignorància allò que fa atrevits els qui rebutgen l’Institut d’Estudis Borgians. Els
destructors de pobles no són ignorants, al contrari. Ho saben, ells, més bé que
ningú, que els pobles no es destrueixen si no en destrueixen els arxius.
L’endemà seguim sud avall com l’Hèrcules de L’Atlàntida, que deixa el Montgó de cara ferrenya i la muntanya / que en dues migmartí
l’espasa de Roland. Deixem també Calp, després de dinar-hi, i el Penyal
d’Ifac i ens aturem a Altea. A la plaça seguim les anades i vingudes d’un
casament de gent notòria del país. El poble, que ha omplert els carrers de
taules parades per a sopar amb estovalles blanques i flors lila, sembla una
capsa de bombons. A l’entorn, la Badia d’Altea i la Serra de Bèrnia, mar i
muntanya, competeixen en bellesa. Però potser els és superior el plaer de
repassar la toponímia del país, posar-se a la boca topònims com Callosa d’en
Sarrià, Morro de Toix, Bolluda, Xaló, Benissa, Ifac... i, com si fossin un confit,
degustar una estona l’aspror dolça d’aquests mots valencians/catalans que
conserven el pinyol que voldrien arrabassar els matallengües de torn.
Som hostes de l’Empar, la cunyada gandienca, que compleix
anys, i del seu marit. Ens han convidat a celebrar l’aniversari i coronen la
invitació portant-nos a un restaurant de
Cullera, arran d’aigua, al Parc Natural de l’Albufera. Una multitud de gent del
país, en grups de primeres comunions, sants
o aniversaris familiars, omplen els salons interiors i la immensa
terrassa coberta. La barraca valenciana original, engolida en una apoteosi
constructiva i una cridòria eixordadora, no pot amagar la gràcia antiga,
austera, popular. Fa un dia enxubat. La calitja tapa la serra. Mentre mengem la
paella de verdures, conill i pollastre, les petites barques continuen immòbils
damunt l’aigua lleument arrissada, mentre de tant en tant passen barquers
solitaris de remada lenta, silenciosa. Ens fem fotografies de mòbil, arxivades,
però efímeres, de veure i llançar, que marquen el comiat d’aquesta fi del món a
l’Albufera, convertida en un arxiu vivent que conservarà les nostres felicitats
i frustracions. Patrimoni arxivat en penyals i marenys, badies i albuferes
imperibles, més durador que els efímers arxius de mòbil. Sense el llegat
documental dels Borja, tant se val si a València o a Barcelona, la història
dels humans d’aquests verals de Gandia, del món de Gandia, no seria una
història tan humana. Però la dels valencians i dels catalans i dels europeus no
seria ni tan sols història. Oi que és això, Joan Francesc Mira?
I de retorn a Barcelona, mentre Duran i Lleida acumula
titulars que no passaran a cap arxiu històric, m’espera l’Arxiu de la
Universitat de Vic. La seva directora, Núria Canyelles, em passa un plec de
fotografies institucionals amb la petició que els ajudi a fer-ne la descripció
més completa. Van de l’època arcaica, diguem-ho així, dels començaments dels
Estudis Universitaris de Vic en els anys 1970, fins a la contemporània. N’hi ha
d’infiltrades de la meva vida anterior, dels temps d’estudiant del Seminari de
la Gleva, enviades per companys de curs. Veure’m tan lluny, a més de cinquanta
i seixanta anys enrere, i veure’m alhora tan a prop, quan encara remeno la cua
en aquesta universitat de Vic que és el meu orgull, em produeix moments de
mareig o d’acord o de fatiga en alternança. I encara apareixen fotografies de
manuscrits de Verdaguer anteriors a l’era digital, documents d’homenatges i
col·loquis Verdaguer a Folgueroles, a Vic, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la
Vil·la Joana de Vallvidrera, on el poeta demà passat el 10 de juny farà anys
que va morir. Arxius de la memòria personal, intransferibles. Arxius destruïts.
Arxius inútils. Arxius indestructibles. Arxius nacionals. Arxius d’Història i
d’històries i d’historietes.
I mentrestant no
el tanquin, l’arxiu de la meva memòria conservarà viu el record d’aquest pas
d’aniversari per Gandia a casa dels cunyats i en companyia dels cosins.
