Pàgines

diumenge, 1 de juny de 2014

DIES D’EUROPEÏTAT A BOLONYA




Retorn a la Itàlia de sempre, sempre igual i sempre sorprenent. Quant temps fa d’aquella visita real o imaginada aquí, a la Bolonya roja, amb un dinar vora les Torres inclinades? Era amb en Mon Cotrina? Havien tot just començat els anys Seixantes, lluminosos per a la nostra generació. Al cap de mig segle, en aquest maig de primavera esclatant de 2014, la visita té connotacions no tan remotes, però més clares: d’un 21 de maig singular, únic en la  cronologia íntima, i d’un 21 de maig que el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de la Universitat de Vic. Ah! Les neiges d’antan! No em pregunto pas on són. Bé prou que sé que són temps avall, memòria/oblit endins, des d’on em revénen  i em sacsegen en aquests dies de maig, de primavera esclatant a Bolonya, en aquesta Itàlia de la Romagna i del Po, en aquest indret de l’Europa més europea on vaig descobrir l’europeïtat.   

D’arribada, dimecres 21, immersió de tarda-vespre-nit a la plaça Maggiore, salutacions a Neptú, les Torres, la via Zamboni, sopar a la Trattoria Llibreria recomanada per una amiga de Barcelona. Immersió com si fóssim estudiants. L’oficina d’Internacional de la UVic em connecta amb la Universitat de Bologna, la considerada universitat més antiga del món, i, avui mateix, el seu Vicerectorat i l’Observatori de la Carta Magna de les Universitats Europees em proposen un programa essencial. Viatjar improvisant com aquesta vegada és exposat, però té un plus d’interès, perquè s’obren les possibilitats de sorpresa, de descoberta.

Dijous 22. Anem en tren a Padova. L’objectiu és Giotto, les pintures de la Capella/Església dels banquers padovans Scrovegni. Tomba d’esquena. Per sort la visita és limitada de temps. Exposar-se a les irradiacions d’aquelles escenes no seria suportable gaire estona. Fereixen la pell pel cantó de dins. El Giotto de la dolçor angelical de les escenes de la vida de Jesús no és pas el mateix Giotto que us envesteix aquí. El Judici Universal sembla tret d’un còmic de terror de sang i fetge. Deixem Giotto i anem a refer-nos a la plaça del mercat. Preguntem a un home jove i elegant, un punt xulanga –com escau a la fauna local–, on podríem anar a menjar. Es para, ens mira i ens fa senyal que el seguim. Ens porta a grans gambades per carrers interiors, passem tres o quatre cantonades i entra a l’Osteria dei Fabbri a la Via dei Fabbri, dels Serrallers. Recollida i acollidora. Diu a l’amo que ens atengui i va asseure’s a una taula on l’esperaven. Dinem un ossobuco de llepar-s’hi els colzes amb un vi de la casa de fer petar els llavis. El nostre guia enllesteix el dinar i se’n va acomiadant-se amb una inclinació i un a rivederci de senyor.

De tornada a Bologna trobem a l’hotel l’entrada-invitació a la lectura d’autors clàssics, de títol enlluernador Esodi, “Èxodes” (èxode:via de sortida), que al vespre se celebra a l’Aula Magna de la Universitat, establerta en una església desafectada que a la façana ostenta la placa Ex Chiesa di Santa Lucia. Com la que un dia –em pregunto– ostentarà l’església barroca de l’Hospital de Vic? Me la imagino: Aula Magna de la Universitat de Vic / Església estada de l’Hospital de la Santa Creu. Segle XVIII.  Ens saludem amb el rector, filòleg clàssic i director del Centre d’Estudis “La Permanència del Clàssic”. És, amb un equip, autor dels Èxodes, sota l’emblema “Tots anem de camí”, tercera de les quatre sessions celebrades aquest mes de maig: 1. In Via Sumus. Migracions. 2. Italia fugiens. El Cant dels Pròfugs. 3. Fugere Libet. Fora del món?. 4. Asylon. L’últim Èxode. L’asil, inviolable. L’Aula Magna és plena de gom a gom. Entrades per invitació. Lector de textos de l’escola de Vittorio Gassman que feia pensar en Lluís Soler. Un piano entre lectures. Introducció del filòsof Remo Bodei i de l’escriptora, Silvia Avallone, autora de la novel·la generacional Marina Bellezza, de la joventut que la crisi expulsa a l’èxode de casa seva, del país, d’Europa, mentre hi arriben del sud les onades de l’èxode dels pobles africans. A la sortida anem a sopar la primera pizza amb la vicerectora Carla Salvaterra a la trattoria La Mela, La Poma, l’únic local  que deu quedar obert a Bologna a aquestes hores de la nit. Encara no són les 11. M’estimo més els horaris europeus que els penibètics invasors.  Siamo Tutti Immigranti, llegeixo en algun cartell. O és en un diari de l’hotel: We are all immigrants. Encara llegeixo uns versos d’Erri de Luca, Solo andata. Només anada. Com l’èxode, que no té tornada.

Divendres 23. Rebuda a la seu de la Magna Charta de les Universitats Europees, signada l’any 1988, en el IX Centenari de la de Bolonya. Entro a l’Alma Mater primordial, origen de totes les universitats del món, far de la política universitària de la Unió Europea. Em rep la doctora Carla Pazzaglia, vestal d’aquest santuari on es conserva encès el foc sagrat de la llibertat d’ensenyar i aprendre, d’investigar i de pensar, que la Universitat ha estès arreu del món. Quan encara no érem Universitat de Vic, amb quina enveja vaig seguir la signatura d’aquesta Carta Magna! Quin goig tenia de saber que el rector Josep Maria Bricall formava part dels electes pocs que la redactaven!  Avui mentre el taxi m’hi portava, em repetia el paràgraf que em vaig aprendre de memòria:

«Dipositària de la tradició de l'humanisme europeu, però vetllant permanentment per atènyer el saber universal, la universitat, per assumir les seves missions, ignora tota frontera geografica i política i afirma la necessitat fonamental del coneixement mutu i de la interacció de les cultures.»

La Carta Magna, ençà de la retòrica inherent a tot Manifest, és la millor declaració de principis avui per avui encara estimulant per a qui, com jo, creu en coses com l’humanisme, la democràcia, l’europeïtat, l’estudi.  La directora de l’Observatori de la Carta Magna m’acompanya al Palau Fava. Visita obligada. Primer al qui era rector l’any 1988, Fabio Roversi-Monaco, i avui presideix el Museu de la Ciutat de Bolonya. Intensament clàssic, que diuen a Catalunya Música. Intensament italià. Després, recorregut per l’Exposició De Wermeer a Rembrandt. La ragazza con l’orecchino di perla, enmig d’una gentada que omple sales i passadissos, atreta per «La noia de l’arracada de perla». Il mito de la Golden Age, diu l’encapçalament de l’exposició. Vermeer de Delft i Rembrand de Leiden. Quin pont d’intel·ligència i de bellesa travessa Europa de les ciutats del nord a les ciutats del sud. 

Dissabte 24. Reinvenció del Museu. Obeïm la comminació dels amfitrions: que si no anem al Palazzo Pepoli a veure el Museu de la Història de Bolonya, estrenat fa dos anys, la nostra visita a la ciutat perdrà el sentit. Tenen raó. Tant per la història d’aquest baluard de la civilització europea d’ençà dels etruscs com per la manera d’historiar-la. Fins a l’actualitat de la crisi en aquests Bolonya rossa, roja de colors i d’idees. La guia que ens acull és biòloga. Ha treballat un any i mig en un laboratori universitari «sense cobrar». Els seus pares no aguanten més i ha d’afanyar-se uns dinerons fent d’auxiliar al museu. No és optimista, sinó que està esperançada, que és diferent. No seguirà l’èxode. Es quedarà aquí.

A la tarda busquem la cosí detta “Torre dels Catalans”, que resulta que no és ni torre ni dels catalans. És simplement “Torre Catalani”: un mur antic, una finestra tapiada i una placa on s’empatolla que fou propietat de la família Castellani. Millor, impossible. Al costat hi ha la Casa di Spagna, una baluerna decrèpita, enorme, de tres cantonades (perquè no n’hi ha quatre), amb domassos d’escuts i banderes imperials a finestres i balcons. Això d’Espanya és la invenció: és Castella, la imperial. I això de Catalunya és l’ocultació, la negació. És Margalló, mutilat d’accent i d’origen per  a ostentar la puresa de sang.  

Després de badoquejar per botigues i carrers atestats de gent de cap de setmana, salta la sorpresa. A la plaça jardí Minghetti s’improvitza una cantada d’un cor d’ homes, dones, infants. Un piano i un director. Atreuen públic sense cap interrupció d’anants i vinents i d’autos que passen pel carrer. El director és un hiperactiu. Sembla Roberto Benigni. Un showman hiperactiu. Distribueix els cantaires entre els badocs i ens ordena que cantem, que ell ens dirigirà. Comencem amb el «Va Pensiero» del Nabucco de Verdi. Tothom diu que el sap. Distribueixen partitures. Assagem. S’hi va afegint gent que vénen del carrer Castiglione. A la fi sembla de veritat i, en acabar, ens aplaudim. La cantada dura fins a entrada de fosc. Cançons de missa, cànons, tradicionals. Quan els fanals s’encenen, la gent es dispersa i el cor envolta el seu director, feliços tots i felicitant-se. És la primera vegada. Ho repetiran. Ostenten l’estandard del cor, que es diu Cor Atena, la divinitat tutelar d’Atenes que des del Partenó vetlla per les ciutats que aspiren a governar-se en democràcia.      

Diumenge 25. Eleccions europees. Sortim de l’hotel i sembla un diumenge habitual. Botigues tancades, carrers deserts. Gent que fuig de la ciutat. Fem com ells, sortir, i anem a Ferrara en mitja hora de tren. Carrers buits. Al nucli històric antic hi ha parades de mercat. És ple de turistes. La majoria semblen tots del país. Si no fos pel gran Castell voltat d’un fossat d’aigua que centralitza la vila seria com Palafrugell en més gran. Ferrara deu ser com Vic. Ciutat de mercat, d’universitat i de bisbat. Com Tübingen i altres ciutats transalpines del sud d’Alemanya. De la Suàbia.  Veiem la catedral i la sinagoga. I saludem Savonarola, el cap dels indignats dels temps dels Medici i del papa Inocenci VIè, el nostre Roderic de Borja. Mentre dinem a la plaça del Municipi un contundent filetto di manzo, fem conversa amb un jove bancario de la taula del costat que ens ha preguntat d’on som, per la lingua, sapete? És empleat de banca i ens explica l’”agrarietat” de l’economia de Ferrara al delta del Po. Un dels seus canals alimenta l’aigua del fossat del castell. Cansats, no hi entrem. Ens estimem més barquejar al seu voltant. Per lliure. No hi ha biglietti. El barquer ens acceptarà la voluntat. S’estranya que no fem fotos. Ens en fa ell i ens l’enviarà, diu. (I sí, en arribar a Barcelona, trobem les fotos).

Tornem a Bolonya tard. Al tren encara coneixem una senyora de loquacitat irrefrenable, estranyada que gent de Barcelona s’interessi per Ferrara. Acaba ensenyant-nos el seu Book de lectora-recitadora de poesia. I engega un Goethe traduït a l’italià: Conosci tu il paese dove fioriscono i limoni? Li demano Leopardi i comença: Tornami a mente il di che la bataglia / d’amor sentii la prima volta... La senyora que seu al meu costat em diu a cau d’orella: «és la meva mare, té noranta anys». Ella ho sent i hi afegeix que venen de Venècia a celebrar l’aniversari amb una altra filla. En arribar a Bolonya s’acomiaden amb pressa. Encara han d’anar a votar. A Itàlia les meses tenen obert fins a les 11.

Viure aquestes eleccions europees de 2014 a Itàlia i en una ciutat com Bolonya és una experiència per a mi plena de tensions. Això és l’Europa Europa, la continental, la llatina, l’Europa que és més Europa i fa Europa d’ençà que aquí i en una vintena de ciutats més va prosperar la vida urbana i, amb ella, la vida dels negocis, les idees i les arts. I de les Universitats. Universitats de Bolonya, de Padova, de Ferrara. De Vic. El que hi ha aquí és el germen de l’Europa que no deixa de generar en els humans l’aspiració a fer-nos més humans, aquí, a Europa i a tot el món. Aquí a Itàlia vaig votar per primera vegada com a europeu en unes eleccions obertes als europeus residents, quan encara estàvem segrestats a la gàbia de l’antieuropa de Franco. En aquestes que són les vuitenes eleccions al Parlament Europeu, vàrem deixar el vot per correu a Barcelona. Avui en seguim els resultats a l’hotel “Europa” de Bologna i els celebrem. Guanya Europa en aquesta Europa que és la nostra en espera de votar la independència que ens porti a l’europeïtat plena. De l’èxode a l’ínode (?), de la via de sortida a l’entrada a la sobirania.