Retorn a la Itàlia de sempre, sempre igual i sempre
sorprenent. Quant temps fa d’aquella visita real o imaginada aquí, a la Bolonya
roja, amb un dinar vora les Torres inclinades? Era amb en Mon Cotrina? Havien
tot just començat els anys Seixantes, lluminosos per a la nostra generació. Al
cap de mig segle, en aquest maig de primavera esclatant de 2014, la visita té
connotacions no tan remotes, però més clares: d’un 21 de maig singular, únic en
la cronologia íntima, i d’un 21 de maig
que el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de la Universitat de Vic. Ah! Les neiges d’antan! No em pregunto pas
on són. Bé prou que sé que són temps avall, memòria/oblit endins, des d’on em
revénen i em sacsegen en aquests dies de
maig, de primavera esclatant a Bolonya, en aquesta Itàlia de la Romagna i del
Po, en aquest indret de l’Europa més europea on vaig descobrir l’europeïtat.
D’arribada, dimecres 21, immersió de tarda-vespre-nit a la
plaça Maggiore, salutacions a Neptú, les Torres, la via Zamboni, sopar a la
Trattoria Llibreria recomanada per una amiga de Barcelona. Immersió com si
fóssim estudiants. L’oficina d’Internacional de la UVic em connecta amb la
Universitat de Bologna, la considerada universitat més antiga del món, i, avui
mateix, el seu Vicerectorat i l’Observatori de la Carta Magna de les Universitats Europees em proposen un programa essencial.
Viatjar improvisant com aquesta vegada és exposat, però té un plus d’interès, perquè
s’obren les possibilitats de sorpresa, de descoberta.
Dijous 22. Anem en tren a Padova. L’objectiu és Giotto, les
pintures de la Capella/Església dels banquers padovans Scrovegni. Tomba
d’esquena. Per sort la visita és limitada de temps. Exposar-se a les irradiacions
d’aquelles escenes no seria suportable gaire estona. Fereixen la pell pel cantó
de dins. El Giotto de la dolçor angelical de les escenes de la vida de Jesús no
és pas el mateix Giotto que us envesteix aquí. El Judici Universal sembla tret
d’un còmic de terror de sang i fetge. Deixem Giotto i anem a refer-nos a la
plaça del mercat. Preguntem a un home jove i elegant, un punt xulanga –com
escau a la fauna local–, on podríem anar a menjar. Es para, ens mira i ens fa
senyal que el seguim. Ens porta a grans gambades per carrers interiors, passem
tres o quatre cantonades i entra a l’Osteria
dei Fabbri a la Via dei Fabbri,
dels Serrallers. Recollida i acollidora. Diu a l’amo que ens atengui i va
asseure’s a una taula on l’esperaven. Dinem un ossobuco de llepar-s’hi els colzes amb un vi de la casa de fer
petar els llavis. El nostre guia enllesteix el dinar i se’n va acomiadant-se
amb una inclinació i un a rivederci
de senyor.
De tornada a Bologna trobem a l’hotel l’entrada-invitació a
la lectura d’autors clàssics, de títol enlluernador Esodi, “Èxodes” (èxode:via de sortida), que al vespre se celebra a
l’Aula Magna de la Universitat, establerta en una església desafectada que a la
façana ostenta la placa Ex Chiesa di
Santa Lucia. Com la que un dia –em pregunto– ostentarà l’església barroca
de l’Hospital de Vic? Me la imagino: Aula
Magna de la Universitat de Vic / Església estada de l’Hospital de la Santa Creu. Segle XVIII. Ens saludem amb el rector, filòleg clàssic i
director del Centre d’Estudis “La Permanència del Clàssic”. És, amb un equip,
autor dels Èxodes, sota l’emblema
“Tots anem de camí”, tercera de les quatre sessions celebrades aquest mes de
maig: 1. In Via Sumus. Migracions. 2.
Italia fugiens. El Cant dels Pròfugs.
3. Fugere Libet. Fora del món?. 4. Asylon. L’últim Èxode. L’asil,
inviolable. L’Aula Magna és plena de gom a gom. Entrades per invitació. Lector
de textos de l’escola de Vittorio Gassman que feia pensar en Lluís Soler. Un
piano entre lectures. Introducció del filòsof Remo Bodei i de l’escriptora,
Silvia Avallone, autora de la novel·la generacional Marina Bellezza, de la joventut que la crisi expulsa a l’èxode de
casa seva, del país, d’Europa, mentre hi arriben del sud les onades de l’èxode
dels pobles africans. A la sortida anem a sopar la primera pizza amb la
vicerectora Carla Salvaterra a la trattoria La
Mela, La Poma, l’únic local que deu
quedar obert a Bologna a aquestes hores de la nit. Encara no són les 11.
M’estimo més els horaris europeus que els penibètics invasors. Siamo
Tutti Immigranti, llegeixo en algun cartell. O és en un diari de l’hotel: We are all immigrants. Encara llegeixo
uns versos d’Erri de Luca, Solo andata.
Només anada. Com l’èxode, que no té tornada.
Divendres 23. Rebuda a la seu de la Magna Charta de les Universitats Europees, signada l’any 1988, en
el IX Centenari de la de Bolonya. Entro a l’Alma Mater primordial, origen de
totes les universitats del món, far de la política universitària de la Unió
Europea. Em rep la doctora Carla Pazzaglia, vestal d’aquest santuari on es
conserva encès el foc sagrat de la llibertat d’ensenyar i aprendre,
d’investigar i de pensar, que la Universitat ha estès arreu del món. Quan
encara no érem Universitat de Vic, amb quina enveja vaig seguir la signatura
d’aquesta Carta Magna! Quin goig tenia de saber que el rector Josep Maria
Bricall formava part dels electes pocs que la redactaven! Avui mentre el taxi m’hi portava, em repetia
el paràgraf que em vaig aprendre de memòria:
«Dipositària
de la tradició de l'humanisme europeu, però vetllant permanentment per atènyer
el saber universal, la universitat, per assumir les seves missions, ignora tota
frontera geografica i política i afirma la necessitat fonamental del
coneixement mutu i de la interacció de les cultures.»
La Carta Magna, ençà de la retòrica inherent a tot Manifest,
és la millor declaració de principis avui per avui encara estimulant per a qui,
com jo, creu en coses com l’humanisme, la democràcia, l’europeïtat,
l’estudi. La directora de l’Observatori
de la Carta Magna m’acompanya al Palau Fava. Visita obligada. Primer al qui era
rector l’any 1988, Fabio Roversi-Monaco, i avui presideix el Museu de la Ciutat
de Bolonya. Intensament clàssic, que diuen a Catalunya Música. Intensament
italià. Després, recorregut per l’Exposició De
Wermeer a Rembrandt. La ragazza con l’orecchino di perla, enmig d’una
gentada que omple sales i passadissos, atreta per «La noia de l’arracada de
perla». Il mito de la Golden Age, diu
l’encapçalament de l’exposició. Vermeer de Delft i Rembrand de Leiden. Quin
pont d’intel·ligència i de bellesa travessa Europa de les ciutats del nord a
les ciutats del sud.
Dissabte 24. Reinvenció del Museu. Obeïm la comminació dels
amfitrions: que si no anem al Palazzo Pepoli a veure el Museu de la Història de
Bolonya, estrenat fa dos anys, la nostra visita a la ciutat perdrà el sentit.
Tenen raó. Tant per la història d’aquest baluard de la civilització europea
d’ençà dels etruscs com per la manera d’historiar-la. Fins a l’actualitat de la
crisi en aquests Bolonya rossa, roja de colors i d’idees. La guia que ens acull
és biòloga. Ha treballat un any i mig en un laboratori universitari «sense
cobrar». Els seus pares no aguanten més i ha d’afanyar-se uns dinerons fent
d’auxiliar al museu. No és optimista, sinó que està esperançada, que és
diferent. No seguirà l’èxode. Es quedarà aquí.
A la tarda busquem la cosí
detta “Torre dels Catalans”, que resulta que no és ni torre ni dels
catalans. És simplement “Torre Catalani”: un mur antic, una finestra tapiada i
una placa on s’empatolla que fou propietat de la família Castellani. Millor,
impossible. Al costat hi ha la Casa di Spagna, una baluerna decrèpita, enorme,
de tres cantonades (perquè no n’hi ha quatre), amb domassos d’escuts i banderes
imperials a finestres i balcons. Això d’Espanya és la invenció: és Castella, la
imperial. I això de Catalunya és l’ocultació, la negació. És Margalló, mutilat
d’accent i d’origen per a ostentar la
puresa de sang.
Després de badoquejar per botigues i carrers atestats de
gent de cap de setmana, salta la sorpresa. A la plaça jardí Minghetti
s’improvitza una cantada d’un cor d’ homes, dones, infants. Un piano i un
director. Atreuen públic sense cap interrupció d’anants i vinents i d’autos que
passen pel carrer. El director és un hiperactiu. Sembla Roberto Benigni. Un
showman hiperactiu. Distribueix els cantaires entre els badocs i ens ordena que
cantem, que ell ens dirigirà. Comencem amb el «Va Pensiero» del Nabucco de Verdi. Tothom diu que el sap.
Distribueixen partitures. Assagem. S’hi va afegint gent que vénen del carrer
Castiglione. A la fi sembla de veritat i, en acabar, ens aplaudim. La cantada
dura fins a entrada de fosc. Cançons de missa, cànons, tradicionals. Quan els
fanals s’encenen, la gent es dispersa i el cor envolta el seu director, feliços
tots i felicitant-se. És la primera vegada. Ho repetiran. Ostenten l’estandard
del cor, que es diu Cor Atena, la divinitat tutelar d’Atenes que des del
Partenó vetlla per les ciutats que aspiren a governar-se en democràcia.
Diumenge 25. Eleccions europees. Sortim de l’hotel i sembla
un diumenge habitual. Botigues tancades, carrers deserts. Gent que fuig de la
ciutat. Fem com ells, sortir, i anem a Ferrara en mitja hora de tren. Carrers
buits. Al nucli històric antic hi ha parades de mercat. És ple de turistes. La
majoria semblen tots del país. Si no fos pel gran Castell voltat d’un fossat
d’aigua que centralitza la vila seria com Palafrugell en més gran. Ferrara deu
ser com Vic. Ciutat de mercat, d’universitat i de bisbat. Com Tübingen i altres
ciutats transalpines del sud d’Alemanya. De la Suàbia. Veiem la catedral i la sinagoga. I saludem
Savonarola, el cap dels indignats dels temps dels Medici i del papa Inocenci
VIè, el nostre Roderic de Borja. Mentre dinem a la plaça del Municipi un contundent
filetto di manzo, fem conversa amb un
jove bancario de la taula del costat
que ens ha preguntat d’on som, per la
lingua, sapete? És empleat de banca i ens explica l’”agrarietat” de
l’economia de Ferrara al delta del Po. Un dels seus canals alimenta l’aigua del
fossat del castell. Cansats, no hi entrem. Ens estimem més barquejar al seu
voltant. Per lliure. No hi ha biglietti.
El barquer ens acceptarà la voluntat. S’estranya que no fem fotos. Ens en fa
ell i ens l’enviarà, diu. (I sí, en arribar a Barcelona, trobem les fotos).
Tornem a Bolonya tard. Al tren encara coneixem una senyora
de loquacitat irrefrenable, estranyada que gent de Barcelona s’interessi per
Ferrara. Acaba ensenyant-nos el seu Book
de lectora-recitadora de poesia. I engega un Goethe traduït a l’italià: Conosci tu il paese dove fioriscono i limoni?
Li demano Leopardi i comença: Tornami a
mente il di che la bataglia / d’amor sentii la prima volta... La senyora
que seu al meu costat em diu a cau d’orella: «és la meva mare, té noranta
anys». Ella ho sent i hi afegeix que venen de Venècia a celebrar l’aniversari
amb una altra filla. En arribar a Bolonya s’acomiaden amb pressa. Encara han
d’anar a votar. A Itàlia les meses tenen obert fins a les 11.
Viure aquestes eleccions europees de 2014 a Itàlia i en una
ciutat com Bolonya és una experiència per a mi plena de tensions. Això és
l’Europa Europa, la continental, la llatina, l’Europa que és més Europa i fa
Europa d’ençà que aquí i en una vintena de ciutats més va prosperar la vida
urbana i, amb ella, la vida dels negocis, les idees i les arts. I de les
Universitats. Universitats de Bolonya, de Padova, de Ferrara. De Vic. El que hi
ha aquí és el germen de l’Europa que no deixa de generar en els humans
l’aspiració a fer-nos més humans, aquí, a Europa i a tot el món. Aquí a Itàlia
vaig votar per primera vegada com a europeu en unes eleccions obertes als
europeus residents, quan encara estàvem segrestats a la gàbia de l’antieuropa
de Franco. En aquestes que són les vuitenes eleccions al Parlament Europeu,
vàrem deixar el vot per correu a Barcelona. Avui en seguim els resultats a
l’hotel “Europa” de Bologna i els celebrem. Guanya Europa en aquesta Europa que
és la nostra en espera de votar la independència que ens porti a l’europeïtat
plena. De l’èxode a l’ínode (?), de la via de sortida a l’entrada a la
sobirania.
