La Madrona ha fet vuitanta anys i hem anat a felicitar-la tota la
colla de Torrents i d’Argenters. Ens portem entre dos i tres anys. Ella és de
la República, del maig del 34, i jo de la Guerra, del gener del 37. Ella, la
cinquena de la germandat; jo, el sisè. Quan érem petits es feia valer que era
més gran que jo i que li tocaven unes precedències davant meu. –Tinc tres anys
més que tu–, em deia. Jo li replicava que només dos, que la mare ho havia dit.
I a la fi tots dos teníem raó, ens deia la mare, perquè els mesos de gener a
maig ella només en tenia dos més, però de maig a gener em guanyava de tres.
Després varen venir els dos petits de veritat. En això anàvem d’acord, més
petits de cinc i de set anys, Maria Carme i Joan. Però no vàrem aconseguir mai
d’anar amb els grans, que ens portaven dos anys més cadascun: Concepció,
Francisco, Mercè i Cinto.
El nom de Madrona no agradava a la Madrona. Era poc freqüent al
nostre entorn i encara en diminutiu, Madroneta. Devia entrar a la família per
l’àvia Torrents que va posar el nom a l’única filla i aquesta, la tia Madrona,
el va posar a la nostra germana pels drets de padrina de baptisme. El seu
marit, l’oncle Pep, el meu padrí, va muntar un ciri perquè no em posaven el seu
nom.
Avui he preguntat a la Madrona si encara no li agradava el seu nom
i m’ha dit que no ho sabia, però que ho preguntaria. Li he portat ampliada una
fotografia d’ella i jo, en un retrat que ens va fer Oriol Maspons l’any 1963 a
Venècia. Llavors sí que érem petits! M’ha preguntat qui era aquella noia de la
foto i, en dir-li que era ella, m’ha preguntat –la Madrona? –Sí, li he
contestat, –ets tu, Madrona.
Els ulls m’ha semblat que li espurnejaven un instant i de seguit
se m’ha tirat als braços per fer-me un petó. Li he tornat el petó i l’abraçada
i he sentit un instant com érem quan ens barallàvem estimant-nos perquè volíem
ser grans. Més grans.
