dijous, 19 de juny de 2014

DIES D'IMPACIÈNCIA




En dies d’impaciència i de tensió és bo de deixar-se anar sentiment avall, bellesa endins, endut per la música i la paraula, l’indret i el perfum d’incens. Avui m’ho permetia, al monestir de Pedralbes, tot escoltant el coral de Bach Jesus bleibet meine Freude. Roman, Jesús, el meu goig, i deixant-me transportar a la iniciació retroactiva dels anys 60 a Suàbia, en plena ruralia centreeuropea, allà on el Danubi és jove entre monestirs i pagesos, catòlics i luterans, Martin Heidegger i Hans Küng i Thomas Bernhard i Friedrich Hölderlin .
El concert anunciat era d’una missa luterana o brevis del gran Bach. Missa en la major, BWV 234, que, deia el programa, s'encavalcava amb la missa de 12, l’habitual dels diumenges. Públic melòman missaire. Hi anàvem amb els amics Desclot a sentir Bach, però també a sentir tocar la seva filla, Clara, estudiant de traverso de l’SMUC.
El coral de la cantata BWV 147 ha estat la guinda sorpresa que m’ha trasbalsat l’adormida sensibilitat missomusical. Una glopada de nostàlgia m’ha assaltat, mentre mentalment refeia els versos del coral en la meva llunyana versió d’aprenent d’alemany, passerell i encaterinat: Amor, roman el meu goig: ets del meu cor alè i consol; amor, em guardes de ma feblesa, ets la força de ma vida, dels meus ulls plaer i llum del sol, tresor i delícia de l’ànima, per això mai no et trauré dels meus ulls ni del meu cor.

Se m’han negat aquells ulls que ja no guarden les imatges d’anys ha, inspiradores de la doble traducció, lingüística de l’alemany al català i pietista de l’amor de Jesús al meu amor. Repetint-me avui el coral i girant els ulls endins, sota la volta gòtica del monestir de Pedralbes, m’he abandonat a l’onada de nostàlgia del possible que em transportava.

A la tarda arriba un correu de l’amic d’aquells anys que em diu:
–Sovint penso que aviat la casa clara i el verd país seran buits de nosaltres i sonors d'altres vides... Ara, no et pensis pas que això em migra. Visc tranquil. Solament em reca, si de cas, pensar que no podré veure la llibertat del meu país.
I descobreixo que en dies d’impaciència com els que vivim, la nostàlgia del possible no es gira només cap al passat. És nostàlgia del futur de llibertat que esperem.