Avui em quedaria amb el cinquè (5), saber sofrir sense llanguir. Els dos primers (1) i (2) són poetològics, de preceptiva literària, i presideixen l’escriptura del poeta de Sol i de dol. El tercer (3), el més llarg i elaborat, no l’entenc. El sospir Oh dolç fallir! em destarota, no m’encaixa enlloc del conjunt de to vitalista i prescriptiu. En canvi, el (4) i d’un bell tors / reprendre el tot vital i vigorós, m’hi lliga com un guant a mida. Són, però, el (5) i el (6) Saber sofrir sense llanguir / i amar sense esperar, els preceptes que m’acosten més el dolor i l’amor del sofrents i dels amants.
Avui, un dia d’abril lluminós i cruel, quan no aconsegueixo de témer l’enuig i al nàufrag dar la mà (7) (8), però intento de viure l’instant i obrir els ulls al demà (9) (10) tot llegint aquests bells mots rimats amb el ritme dels cors, el del poeta i el meu i el de tots els lectors que té i els que no té. En un dia tan lluminós i tan cruel que, sense saber destriar la llum del clar i l’obscur, no en podré seguir normes i regla (11) ni enmig d'orats i savis raonar (12), si la distància entre bellesa i crueltat és tan breu que els orats em semblen savis i els savis, orats.
Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers (1), i sense esforç
rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls (2), i, gens fantasiós,
–Oh dolç fallir!–, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l’ombra llur, reial (3), i d’un bell tors
Reprendre el tot vital i vigorós (4).
Saber sofrir sense llanguir (5), i amar
Sense esperar (6), i essent, ardit, del segle,
Témer l’enuig (7) i al nàufrag dar la mà (8);
Viure l’instant (9) i obrir els ulls al demà (10),
Del clar i l’obscur seguir normes i regla (11)
I enmig d’orats i savis, raonar (12).
